Coneixeu algun químic? Té aspecte de llagostí o es fica en llocs on hi ha llagostins? Altrament no s'explica això que diuen Ecologistes en acció en el seu web (si no ho llegiu bé, cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada):
Diuen que quan mengem llagostins tropicals també mengem "químics i antibiòtics". Deuen ser uns químics molt baixets, nans, de la mida dels llagostins, altrament seria difícil que no els veiéssim.
És un cas més d'un ús despectiu del terme 'química' o 'químic', que s'associa a alguna cosa perjudicial sense pensar que tot allò que té una existència material és química. Tot està fet d'àtoms; els éssers vius i els éssers inanimats, l'atmosfera, l'aigua, el planeta i l'univers sencer són química. Fins i tot gosaria dir que ho són els nostres sentiments, perquè són el resultat de la interacció de molècules en el nostre cervell.
Potser us interessarà:
- Pobre química! (aquest bloc, 18.03.2008). Sobre l'ús inadequat i despectiu del terme 'química'
- Biologia, millor que química (aquest bloc, 25.03.2008). El terme 'biologia' l'adjectiu corresponent també s'usen inadequadament; a diferència de la química, però, la biologia es considera bona.
- Els químics industrials (aquest bloc, 26.11.2009). Un cop més, l'ús inadequat del terme 'químic'.
Em pensava que el bressol de la nostra civilització era Grècia, però després de veure l'exposició "Abans del diluvi. Mesopotàmia 3500-2100 aC" que estarà a CaixaForum fins al 24 de febrer, he canviat d'opinió. Ara crec que cal anar més a l'est i més enrere en el temps, fins a la regió de Mesopotàmia.
És cert que els meus llibres d'història de batxillerat en parlaven, de Mesopotàmia i especialment dels sumeris i dels babilonis i de l'escriptura cuneïforme. Però tot això hi ocupava un espai reduït, molt menys del que dedicaven a l'antic Egipte o l'antiga Grècia. I encara que en alguns museus (el Pergamonmuseum, a Berlin; el British Museum a Londres) he vist representacions de la cultura des pobles que van viure a Mesopotàmia, tampoc me n'havia fet una idea com la que ahir vaig treure de la visita a CaixaForum.
Porta d'Ixtar (Pergamonmuseum, Berlin, 2008)
Les ciutats estat, l'escriptura, el càlcul, l'arquitectura, l'urbanisme, els diners i el comerç, la impressió (que feien amb uns segells cilíndrics), el transport amb carros tirats per animals, els jocs de participació, l'elaboració de vi i de cervesa... són ja presents en la cultura d'uns pobles que fa uns cinc-mil anys ja ocupaven la fèrtil regió entre l'Èufrates i el Tigris (el nom de Mesopotàmia significa "terra entre rius").
Em va sorprendre la magnitud d'aquella cultura, i que un monjo de Montserrat hagués viatjat fins a aquelles terres per visitar els escenaris d'històries explicades a la Bíblia. Era Bonaventura Ubach i Medir (1879-1960), que jo primer vaig confondre amb el clergue que té un carrer al districte de Sant Gervasi, a Barcelona. El viatger era monjo i el que va donar nom a un carrer era capellà, el rector Ubach, de la parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, i va viure un segle abans, de 1779 a 1864. En l'exposició de CaixaForum es poden veure algunes pàgines manuscrites del dietari en què Bonaventura Ubach va descriure detalladament el seu viatge.
Recomano l'exposició, però cal anar-hi sense pressa perquè hi ha molt per a veure i llegir. Per sort, hi ha dos espais dels que els museòlegs anomenen chill-out, on poder seure mentre es miren sengles audiovisuals preparats per a l'exposició.
Si quan sortiu d'aquesta exposició encara us queden forces, entreu a la de Piranesi. Jo ho vaig fer, però confesso que aquesta segona mostra vaig visitar-la molt per damunt, excepte la sala amb l'audiovisual de les presons, que és fantàstic; és com endinsar-se en els gravats de Piranesi que tens al voltant.
De tant en tant ens arriben notícies dels Estats Units com la que encara omple avui pàgines de diaris, sobre el tiroteig que va causar vint morts --dotze nenes i vuit nens-- en una escola o el que es va produir ahir en un hospital, que no ocupa tant d'espai perquè afortunadament el tirotejador va ser abatut per la policia quan "només" havia ferit tres persones.
Sempre que veig notícies d'aquestes em venen al cap els records de dues escenes vistes als Estats Units. La primera va ser el 1991, quan vaig anar a visitar el meu fill, que va passar un curs acadèmic vivint amb una família en un poblet de Montana. A costat d'una carretera principal, la que duia a Great Falls --la població més important de la zona on s'estava el meu fill-- vaig veure un home fent punteria, disparant amb una pistola a unes llaunes. Els cotxes passaven tranquil·lament, semblava que fos una activitat normal.
L'altre escena va tenir lloc un parell d'anys més tard, en una gran ciutat, Boston. En un autobús, un home llegia atentament el que vaig pensar que era una revista. El lloc al seu costat va quedar lliure i vaig seure-hi. Aleshores em vaig adonar que la publicació que tenia entre les mans no era una revista, sinó... un catàleg d'armes de foc! Pàgines plenes de descripcions i imatges de pistoles, escopetes, fusells... tot un bé de déu (o del dimoni) d'armes que aquell home mirava amb gran atenció. Em va entrar molta angúnia i vaig pensar si no en duria cap, d'arma, al seu damunt. Potser a la butxaca duia pistola que ja era vella i la volia canviar per una altra. També vaig pensar com hauria actuat aquell home si, en comptes d'un catàleg d'armes hagués tingut entre les mans el catàleg d'una sexshop. L'hauria examinat de la mateixa manera, indiferent a la mirada dels altres viatgers de l'autobús? Suposo que no.
L'escena de l'autobús de Boston potser ara no la viuria perquè actualment, tot i que encara se segueixen publicant en paper (el de la imatge és del setembre 2012), els catàlegs d'armes també es poden descarregar al mòbil i ja és més difícil adonar-se que el teu veí de seient n'està consultat un.
Des d'ahir ja es pot veure en una paret de la planta baixa de l'Institut d'Estudis Catalans aquesta placa que indica l'oficina que l'Acadèmia Europaea tindrà a Barcelona. Tot i que va ser a Europa on van néixer les acadèmies, fins al 1988 no es va constituir una institució d'aquest tipus amb un abast que cobrís tot el continent. Segons indica el seu web, la iniciativa de la seva fundació va sorgir de la Royal Society i es va veure com un complement a l'European Science Foundation, en el seu paper d'entitat coordinadora del interessos europeus de les agències i organitzacions que subvencionen la recerca en els estats europeus.
Els primers temps l'Acadèmia Europea tenia un biaix cap a l'Europa occidental, però amb els anys ha esdevingut una institució paneuropea, i actualment els seus gairebé 3000 membres provenen de 35 estats europeus i vuit són europeus que viuen en altres zones del món. Algunes acadèmies ho són de disciplines específiques; no és el cas de l'Acadèmia Europea, ja que el seu abast és el de les ciències, les lletres i les humanitats. La seu principal és a Londres; té una subseu a la ciutat polonesa de Breslau (Wroclaw en polonès) i ara en tindrà aquesta altra a Barcelona, gràcies a un projecte impulsat des de la Generalitat, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona i de l'Obra Social de la Caixa. Si bé l'oficina estarà a l'Institut d'Estudis Catalans, que és l'Acadèmia de les Ciències, les Lletres i les Humanitats de Catalunya, serà gestionada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.
Andreu Mas-Colell, conseller en funcions d'Economia i Coneixement, va presentar ahir la subseu de l'Acadèmia Europea. Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans --on va fer-se'n la presentació-- va dirigir l'acte, i van intervenir-hi també el president de l'Acadèmia Europea, Lars Walloe; el regidor d'Educació i Universitats de l'Ajuntament de Barcelona, Gerard Ardanuy; el director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, Enric Claverol, i el director de l'àrea de Ciència, Recerca i Medi Ambient de l'Obra Social de la Caixa, Enric Banda.
El president de l'Acadèmia Europea va dir que la subseu de Barcelona estarà orientada especialment a les ciències socials i les humanitats i les seves relacions amb les ciències naturals. A més serà la subseu per al sud d'Europa i l'àrea d'influència mediterrània. Andreu Mas-Colell, com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia Europea, es va mostrar molt satisfet que l'Acadèmia establís aquesta subseu a Barcelona.
Fa poques setmanes, en el recital que Raimon va fer al Liceu, va recordar Andreu Alfaro amb la cançó que fa anys li va dedicar: Torsimany de metalls:
Andreu, amic, torsimany de metalls
d'on han vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.
Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.
Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l'entrellat d'una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.
Del llom del gos la majestat domèstica,
l'angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.
Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.
De ferro vell i de mesura insigne
--germans de crit-- t'he fet aquest poema.
Andreu, amic, torsimany de metalls.
Per què deu anomenar Raimon a Alfaro "torsimany de metalls"? És possible que ho hagi explicat alguna vegada, però no ho sentit ni llegit. Un 'torsimany' és la persona que fa d'intèrpret entre dues persones que parlen llengües diferents (en castellà en diuen 'trujamán'). Penso que potser l'explicació estigui allà on diu "arribes tu on la paraula es trenca". Potser és perquè Alfaro ens ha parlat a través de la seva escultura, traduint les paraules en formes?
En saber la notícia de la mort d'Andreu Alfaro, m'han vingut a la ment records de l'estona passada en el seu taller-estudi de Rocafort, quan vaig anar a visitar-lo amb un grup reduït de persones el 1995. Aquella nau industrial per fora no es diferenciava res de les altres del polígon, potser magatzems o tallers mecànics. El seu interior, en canvi, em va fascinar, especialment l'estudi, de parets blanquíssimes, amb aquella taula llarguíssima plena d'objectes diversos, de petites maquetes, de dibuixos..... i la columna al mig de l'estudi, on Alfaro situava les maquetes per poder-ne tenir una visió com la que es té a la realitat, quan se les mira des de terra, i no pas des d'un terrat o des d'un helicòpter, com passa quan es mira una maqueta exposada a una alçada d'un metre del terra. Va ser una sensació com la que m'imagino que deu experimentar un geòleg en descobrir l'interior d'una geoda, aquelles pedres que per fora no es distingeixen d'un roc qualsevol i en obrir-les mostren la bellesa de les seves parets entapissades de cristalls. Però més que el seu estudi, em va fascinar Andreu Alfaro. Si l'admirava com a artista, després d'aquella visita vaig admirar la persona que hi havia al darrere: un home bo, un home afable, un home amb la ment jove, i un home que ha lluitat sempre pel seu país i per la seva cultura.
L'art no té frontres i les obres d'Alfaro són d'abast universal. La seva mort és una gran pèrdua per a tot el món.
Columnes d'Alfaro a la Universitat Autònoma de Barcelona
Actualització 15.12.2012, 00.05
He mirat la repetició del capítol de (S)avis dedicat a Andreu Alfaro, que no havia vist en el seu moment. L'entrevista va ser enregistrada en el seu estudi, que les càmeres mostren molt bé. No sé si la decoració havia canviat des que jo hi vaig anar o si els meus records s'han esvaït amb el temps. Coincideixen el meu record de les parets blanques i el de les finestres que omplen l'estudi de llum natural. Però la taula, que en l'entrevista es veu a la dreta de la pantalla, en la meva memòria estava situada a l'altre costat i paral·lela a les finestres. Segurament jo estava equivocada.
L'entrevista està disponible en els vídeos a la carta de TV3:
