Amb el vent de llevant a l'Alguer

Si no passa res d'imprevist, d'aquí a unes hores jo també seré "amb el vent de llevant a l'Alguer", com li deia Salvador Espriu a un altre poeta. No hi aniré "amb la barca del temps", sinó amb un avió de RyanAir. Per tant, he estat repassant la cançó de Fascinating Aida perquè res no m'agafi desprevinguda.

Marina Rossel i La barca del temps:



I per posar-me en ambient, una cançó marinera algueresa que m'agrada molt: Lo nassaiolo (o Lu pascaró):

Varant lo gusso a la maitinada,
amb a les nasses per eixir a fores,
pel nassaiolo és venguda l’hora
de alçar la vela i de posar el timó.
Les nasses de la barca són mullades
amb a la sima en fondo a la marina
damunt de l’onda el suro ja se nina
s’espera l’hora de poguer salpar.

Cia de dorso, voga de fatxa
o nassaiolo salpa la nassa
salpa i voga tot lo sant dia
cel i marina te fan companya
o pescador, o pescador
alça la vela i posa el timó.

A la tardeta torna de la pesca
amb a lo vent en popa el nassaiolo
esponja bé lo gusso i el posa en rodo
lo peix al negociant va a portar.
Dividi lo guadany de la jornada
se tria un poc de peix per la cassola
tra una cosa i l’altra passa l’hora
i torna en casa per se reposar.

I ara, a omplir la bossa i procurar no passar-me, que RyanAir no deixa dur més de 10 kg en l'equipatge de cabina. per sort només és un dia i mig i no em cal gaire cosa.

El pare de Tintin

Un 22 de maig (de 1907) va néixer George Prosper Remi, més conegut com a Hergé i famós per ser l'autor de les tires dibuixades de Tintin. Des que, el 1929, va publicar-se'n la primera tira, en el suplement infantil d'un diari belga, han estat moltes les generacions que han llegit les aventures d'aquest jove periodista belga d'aspecte gairebé infantil, a qui sempre acompanya Milú, un simpàtic fox-terrier. Més endavant s'hi van afegir altres personatges que són recurrents en les aventures de Tintin: el capità Hadcock, la parella de detectius Dupont e Dupont (en castellà els van anomenar Hernández y Fernández; un encert del traductor o traductora), el professor Tornassol (inspirat en el físic suís August Piccard; vegeu-ne la foto) i la inefable Castafiore.

August Piccard (Wikimedia Commons)

Els primers llibres de Tintin que vaig llegir van ser Objetivo la Luna i Aterrizaje en la Luna. Devia ser el 1961 o el 1962 i crec que els van regalar al meu germà Xavier, el petit. Tota la família ens hi vam enganxar i entre el Xavier i els altres germans va acabar havent-hi a casa tots els llibres que havien sortit i també els que van anar sortint. Després les meves filles i el meu fill també els van llegir i en van tenir exemplars en català. No recordo, però, quan van començar a publicar-se en català; perquè aquelles primeres edicions d'Editorial Juventud eren en castellà.

Alguns dels àlbums de Tintin han estat considerats políticament incorrectes. Per exemple, d'Aventura en el Congo, s'ha dit que era racista. I el personatge de la Castafiore --l'únic femení entre els personatges recurrents de les tires de Tintin-- no deixa gaire ben parades les dones. Cal considerar-ho, però, amb la perspectiva del temps i situar aquells àlbums en el context històric i social de l'època en què es van publicar per primera vegada.

Avui dia, a Brussel·les ens podem trobar Tintin pel carrer en algun dels murals dedicats a personatges de còmics. Sovint es troben en parets mitjanceres, sobretot quan hi ha un edifici que queda més arraconat que el veí en una vorera. De fet, és possible fer un recorregut per la ciutat per veure aquests murals tan simpàtics.

Tintin, Milú i el capità Haddock (Foto: Bixentro, llicència Creative Commons)

Per saber-ne més:
- Hergè (Wikipédia francesa). L'article dedicat a aquest dibuixant en la Wikipédia francesa és molt extens i ben documentat.
- Tintin en català. Web dedicat al món d'aquest personatge.

Més sobre l'acampada

Algunes reflexions que m'he anat fent al llarg del dia, en veure com es desenvolupa la protesta popular i en llegir el que diu molta gent a través de twitter i facebook:
- Per més il·lusions que es faci la gent acampada, això no és com la plaça Tahrir. La situació que va dur els egipcis a Tahrir i la d'aquí no són comparables. Aquí hi ha la possibilitat de votar per canviar les coses; allà no podien fer-ho. Les dones van participar activament a Tahrir (Nadia El-Awady va anar informant dels esdeveniments i té més 28.000 seguidors a twitter des d'aleshores), però ara per ara no els ha servit de gran cosa.
- Hi ha qui ho compara al maig del 68. A hores d'ara no podem saber el ressò que acabarà tenint, potser sigui l'inic d'un canvi social, però també podria ser que no fos més que un foc d'encenalls. Al cap i a la fi, amb la perspectiva del temps, no sé si el maig del 68, en què vam posar tantes esperances el jovent d'aquella època, va servir per a gaire cosa. Amb els anys, els seus líders, tan revolucionaris i d'esquerra s'han anat aburgessant i han fet seves moltes de les coses que aleshores van combatre.
- No sé quants milers de persones ha mobilitzat aquesta moguda, però posaria la mà al foc que no són tants com els que van manifestar-se a Barcelona el juliol de 2010. M'hauria agradat que una #acampadabcn i una #catalanrevolution (per a qui no segueix twitter: aquestes són dues de les etiquetes amb què s'estan enviant missatges relacionats amb l'acampada de Barcelona) haguessin sorgit aleshores.
- Per a mi és prioritari resoldre el greuge que el Govern central infligeix a Catalunya. Potser sense el dèficit fiscal no s'haurien produït alguns dels greus problemes que han abocat a aquesta situació.
- No m'agrada un canvi de la llei electoral que vulgui una circumscripció única per a tot l'Estat (he llegit que és una de les propostes de canvi).
- Crec que mai, el dia de reflexió d'unes eleccions, havia reflexionat tant com avui. En realitat em sembla que és la primera vegada que he reflexionat sobre política el dia abans d'anar a votar.
- A més de reflexionar, també he rigut molt llegint els tuits que ha reenviat Quim Monzó .
- No m'agrada que li diguin "Democracia REAL", sembla que sigui monàrquica. Si jo fos guionista de "Polònia", faria que la família reial es presentés a la Porta del Sol per donar les gracies a la gent acampada pel seu suport a la monarquia.
- Una cosa m'agrada especialment d'aquesta moguda: que hagi sacsejat el jovent i l'hagi despertat d'una mena d'hibernació o passotisme que durava anys. D'aquests nois i noies que avui són a les places de nostre territori han de sortir els dirigents del futur. És possible que els seus ideals canviïn, però espero que conservin la il·lusió que tenen aquests dies en què pensen que un altre futur és possible.

I ara, prou de reflexió i a dormir, que diumenge vull anar a votar aviat.

Amb Nadia a la plaça de Catalunya

Aquesta vespre he tornat a la plaça Catalunya, però amb una companyia molt especial: Nadia El-Awady, que fa uns mesos va ser la meva font d'informació de la revolta egípcia. Nadia va anar a la plaça Tahrir diàriament fins que la protesta popular va aconseguir derrocar el president Mubarak. Els seus tuits anavan informant dels esdeveniments. Únicament va emmudir els dies que el Govern els va tallar la connexió a twitter primer i a Internet després.

Nadia, que és presidenta de la Federació Mundial de Periodistes Científics, és aquests dies a Barcelona, on dilluns farà una conferència en el Campus de la Comunicació de Ca n'Aranyó, de la Universitat Pompeu Fabra, destinada als estudiants del màster de l'Observatori de la Comunicació Científica (OCC) d'aquella universitat (però oberta al públic que hi vulgui assistir). Divendres a la tarda s'ha reunit amb un grupet de socis  i sòcies de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Hem estat parlant de molts temes relacionats amb el periodisme i la comunicació científica, però era evident que no podíem deixar de comentar la revolta pacífica d'Egipte i relacionar-la amb el que estava passant a la plaça de Catalunya --i a tantes altres places de la geografia espanyola--, que es troba a pocs metres del Col·legi de Periodistes, on ens havíem reunit.

En un moment donat, un col·lega i jo no érem d'acord sobre un punt d'aquest manifest que corre per la xarxa i que diuen que ha estat preparat per aquesta DemocraciaRealYa (segueixo pensat que el nom és molt encertat; no entenc que hi hagi republicans que s'hi hagin adherit). És el punt que diu que volen "Reforma de la ley Electoral para que todos los votos de todos los ciudadanos de España, vivan donde vivan, cuenten igual en el reparto de votos". La gent que hi ha acampada a la plaça de Catalunya es deu haver adonat què significa la circumscripció única? Que si s'aprovés una llista electoral d'aquesta mena, partits com ara el PNB, BNG, CiU, ERC i la Coalición Canaria podrien desaparèixer del Parlament de Madrid? Per què, qui els votaria fora de les seves circumscripcions actuals?

El meu col·lega deia que ara no hi ha un equilibri entre els vots que recullen els diferents partits, i que a alguns d'aquests partits petits en proporció els costa molt més vots aconseguir un escó que no pas als grans partits. Crec que això forma part del joc democràtic. Li he posat com a exemple el Parlament Europeu, on el vot de Malta, amb uns 413.000 habitants té el mateix valor que el vot d'Alemanya, que en té més de 82 milions.

Nadia ens escoltava i a un cert punt ens ha dit que teníem molta sort de poder debatre sobre el sistema electoral que pensàvem que ens aniria millor. En el seu país fins ara no calia parlar-ne, perquè no se'n feien, d'eleccions. I si alguna vegada se n'han fet, ha estat amb trampes. Ara esperen les eleccions que es faran al setembre, però la il·lusió que el poble tenia a finals de gener s'ha anat apaivagant i convertint més aviat en desencís.  En unes eleccions que es van fer en la dècada de 1980, Nadia va ser presidenta d'una mesa electoral i quan van apartar-la del lloc on es feia el recompte va adonar-se que allò era tot teatre. En un altre lloc hauria anat a denunciar-ho a la policia, però què podia fer, si havia estat la mateixa policia que l'havia fet fora perquè no veiés les trampes! Creu que això ara no es podria repetir perquè ara aquestes coses al gent pot difondre-les fàcilment per twitter, facebook i altre mitjans que ens proporciona internet.

En acabar la reunió, hem anat a la plaça de Catalunya. De dijous a divendres hi ha hagut un gran canvi. Avui costava obrir-se camí entre la gent. N'hi havia de totes les edats i condicions. Com ahir, les converses agafades al vol eren un reguitzell de greuges; els polítics, els empresaris, els banquers... Era com si la plaça hagués esdevingut un mur de les lamentacions on tothom venia a exposar els seus greuges, explicant-los a qui els volgués escoltar.

Dibuix efímer en el terra a pl. Catalunya

No sé si allò que ha animat tanta gent a fer cap a la plaça de Catalunya haurà estat el fet que fos l'inici del cap de setmana, sense presses per fer res en dos dies o potser la prohibició de la Junta Electoral de celebrar manifestacions dissabte i diumenge. Encara que no estigui totalment d'acord amb alguns aspectes de l'acampada, crec que la gent ha de tenir llibertat per expressar-se i manifestar-se.

Fotos: M. Piqueras (20.05.2011)

L'#acampadabcn

Aquesta tarda he passat per la plaça Catalunya i m'he apropat al centre, per saber de primera mà de què va aquesta acampada de la "Democracia Real". (En principi, el nom no em sembla massa encertat; ho vaig llegir per primera vegada en una nota en castellà i vaig pensar-me si seria un grup que defensava la monarquia, ara que no gaudeix de massa prestigi.)

He sortit de la plaça Catalunya amb la impressió que érem més les persones que hem anat a veure què s'hi coïa, que no pas les que hi estaven acampades. En un lloc hi havia cua de gent que volia signar per donar el seu suport a aquest moviment. Jo no m'hi he posat perquè no he pogut encara fer-me una opinió sobre el que persegueix aquest moviment. En principi, protestar contra la política actual em sembla molt bé, jo mateixa vaig fer-ho en aquest bloc fa pocs dies, quan deia que em considero una catalana emprenyada. Però m'ha fet la impressió com si fos un grup de gent que, inspirats en el maig del 68 i en la plaça Tahrir, volien tenir el seu maig i la seva plaça. Però hi ha un temps i un lloc per a cada cosa i el 68 queda ja molt llunyà en el temps i Egipte molt llunyà en l'espai.

Suposo que els molts anys que duc a l'esquena em donen una visió de les coses diferent a la que puguin tenir persones de generacions més joves. No dubto de la bona fe i de la il·lusió d'aquells nois i noies que aquests dies són a la plaça Catalunya fent la "seva" revolució. Però en veure'ls fa unes hores em preguntava què faran d'aquí a vint, trenta o quaranta anys. Només cal pensar en la majoria dels líders dels partits més revolucionaris de la meva joventut, quan es movien en la clandestinitat. Ara són catedràtics, economistes, directius d'empreses, dirigents polítics, fins i tot consellers, i n'hi ha que militen en partits molt allunyats dels ideals que defensaven quan eren joves. Entre els cartells penjats a la plaça Catalunya, un m'ha cridat l'atenció:

Hi diu: "Ens manca un Cohn-Bendit. On són els líders?" I jo he pensat? Quin Cohn-Bendit, el de 1968, el noi contestari i antisistema que no creia en les "eleccions burgeses"? O el Cohn-Bendit de 2011, que es dedica a la política gràcies als vots d'unes eleccions burgeses, que creu en una economia social-liberal i que és partidari de la privatització d'alguns serveis públics?

He vist que en els mitjans de comunicació estrangers han comentat molt aquesta "revolta" sorgida del poble. Però em sembla que això no és cap novetat a Europa. A l'Itàlia, per exemple, compten amb els "Girotondi", els moviments de protesta de la ciutadania sorgits el 2002 per defensar la justícia dels atacs de Berlusconi (nou anys després, els atacs segueixen repetint-se).

Espero a veure quina decisió pren la Junta electoral, que sembla que és qui ha de dir si es fa fora de la plaça o no els nois i noies acampats. Jo no els expulsaria si segueixen comportant-se com ho han estat fent fins ara. si els fa il·lusió, deixem-los que tinguin el seu maig del 2011. I qui sap, con deia Llach, "potser cal ser valents altre cop / i dir no, amics meus, no és això".

El "cartell"què més m'ha agradat

Fotos; M. Piqueras (19.05.2011)