L'alcalde més jove d'Itàlia té 18 anys i li diuen el Baby Sindaco. És diu Salvatore Paradiso i és l'alcade de Bonea, una població d'uns 1500 habitants a la província de Benevento, al sud d'Itàlia. En les eleccions municipals, que van tenir lloc el proppassat 15 de maig, va representar una formació política de centreesquerra iva rebre el 42,66% dels vots.
Cal dir que, tot i ser la primera vegada que Paradiso té un càrrec polític, la política no és nova a la seva vida; el seu pare ha estat l'anterior alcalde del poble. En el vídeo de La Stampa, explica algunes característiques del seu programa de govern, molt interessant però que em sembla més propi d'un regidor de joventut.
No sé si devia tenir algun eslògan durant la campanya. El seu cognom permet molts jocs de paraules. Jo hauria dit: Sceglie il Paradiso (tria el paradís).
No deixa de ser curiós un alcalde que al matí anirà a l'escola i, en havent dinat, anirà a l'Ajuntament a dirigir els afers municipals. I això em desperta la curiositat: quants anys deu tenir l'alcalde més jove de Catalunya? I de l'Estat?
El 1991 vaig anar a Montana a veure el meu fill, que estava passant un any escolar amb una família nord-americana en un poblet d'aquell estat. En diversos llocs de Montana vaig veure monuments que recordaven el pas de l'expedició de Lewis i Clark, que buscaven el camí per arribar a l'oceà Pacífic, en un viatge que va començar una dia del mes de maig (el 15) de 1804. Una de les poblacions que vaig visitar va ser Virginia City, fundada el 1863, en l'època de la febre de l'or, i capital territorial de Montana fins que lor se'n va anar en orris. En la que anomenen 'ciutat fantasma' (les restes de la ciutat original), vaig entrar en una botiga que semblava de les que surten en les pel·lícules de l'oest, on venen una mica de tot (com les botigues de molts pobles "nostres" en la meva infància), i vaig comprar un parell de llibres que em van cridar l'atenció.
He buscat les fotos fetes durant aquell viatge i en una d'elles m'ha semblat reconèixer el carrer de Virginia City on hi havia la botiga en què vaig comprar els llibres:
Però abans ens havíem aturat en un altre poble (Nevada City) que també es conservava com en l'època de la febre de l'or i tenia dubtes sobre la identificació de la foto. En un web de Montana he vist que, efectivament, la meva foto és de Virginia City: s'hi pot veure el mateix carrer i alguns dels establiments que surten a la meva foto.
Un d'aquells llibres que vaig comprar es deia Sacajawea i a la coberta anterior duia una foto d'una estàtua d'una dona índia amb un nen o nena a l'esquena. En la coberta posterior vaig llegir que Sacajawea (es pot trobar escrit de diverses maneres: Sacagawea, Sahkahgarwea, Sahacahgahwea, etc.) va ser una jove índia xoixon que va fer d'intèrpret i va guiar els expedicionaris durant bona part del viatge. La seva participació va ser molt valuosa perquè els va guiar per regions que no havien estat encara explorades pels blancs, els va ensenyar com trobar aliments en el bosc i els va fer d'ambaixadora davant les tribus de nadius americans que van anar trobant. Sacajawea va ser raptada de la seva tribu quan era una nena. El seu marit, un canadenc d'origen francès, va comprar-la junt amb una altra noia índia i es va casar amb les dues.
Vaig comprar-lo perquè vaig veure que no era una història novel·lada, sinó que semblava fruit d'una recerca (la bibliografia és extensa) i el llibre estava publicat per l'editorial de la Universitat d'Oklahoma. Normalment defujo de les novel·les que es basen en fets històrics perquè no se sap mai que hi ha de realment històric en el relat. Ja sé que la història també pot arribar a ser una ficció, segons qui la descrigui, però en principi em mereix més confiança.
El llibre, més que ser una biografia de Sacajawea , és un relat de l'expedició que té en compte la presència d'aquesta dona, una visió que potser no tinguin altres obres (llibres i films) que han descrit el viatge de Lewis i Clark. De fet, no hi ha massa informació sobre la vida d'aquesta dona abans i després de l'expedició. Hi ha dues versions sobre la seva vida després de l'expedició. Una afirma que va morir jove, abans dels trenta anys, a Dakota del sud. Una altra assegura que va morir anciana en una reserva índia de Wyoming. `Qualsevol que sigui la versió certa, com diu de Sacajaewa l'autor del llibre, "el seu capítol a la història va acabar el 1806, quan l'expedició de Lewis i Clark va acabar amb èxit".
A les pàgines d'economia de La Vanguardia (edició castellana), avui surt això:
Diu que l'estat grec haurà de pagar 34.000 milions (34.000.000.000) d'euros d'interessos i que això correspon a 3 milions (3.000.000) per habitant.
Segons dades de la Unió Europea, el 2010 Grècia tenia 11.305.118 habitants. Si cadascun pagués 3 milions d'euros, la suma recollida seria de 33.915.354.000.000, és a dir prop de 34 bilions d'euros.
Si fem el càlcul a partir de les dades de La Vanguardia, per saber el nombre d'habitants de Grècia hem de dividir el total que han de pagar per la quantitat que pagarà cada persona. Això dona un resultat d'11.333 habitants. Si el 2010, aquell país en tenia més d'onze milions i segons aquest càlcul, ara només en té poc més d'onze mil, què se n'ha fet, de tanta gent? On han anat a parar?
Evidentment, alguna cosa no quadra. O són molts interessos o són molt pocs habitants o és molt el que ha de pagar cada habitant. Espero que durant els propers dies publiquin una fe d'errates aclarint-ho. Si més no, La Vanguardia té el bon costum d'informar d'alguns dels errors que comenten.
Fa alguns anys algú va encunyar el terme català emprenyat. Fa temps que jo em sento una catalana emprenyada i el meu emprenyament va in crescendo quan s'apropen eleccions. Estic emprenyada amb els polítics de fora, però ho estic encara més amb els d'aquí; al cap i a la fi, ja estem acostumats que els de fora ens facin la guitza i ens aixequin la camisa i no crec que ens hàgim de fer il·lusions que el Govern central afluixi la butxaca voluntàriament per pagar el fons de competitivitat.
Molt més m'emprenya que els polítics i polítiques catalans --que són els "nostres"-- actuïn sempre pensant només en les eleccions; que mesos abans comenci la precampanya i que les precampanyes i les campanyes electorals hagin esdevingut campanyes de desprestigi dels contrincants. Abans, la propaganda electoral ens arribava pels mitjans de comunicació tradicional: premsa, ràdio i televisió; o amb el correu. Amb l'esclat d'Internet, els partits van començar a tenir els seus webs i després molts polítics van obrir blocs. Els webs i els blocs, qui els visita és perquè vol. Però amb el boom de les xarxes socials, partits, polítics i simpatitzants inunden el ciberespai de propaganda electoral que normalment es basa en la crítica destructiva dels altres.
Si us plau, senyor i senyores que us presenteu a les eleccions o que, sense presentar-vos-hi vosaltres mateixos, heu decidit donar suport a una candidatura, deixeu de criticar els altres partits, deixeu de dir què ha fet o farà malament aquest i aquell partit! Si us plau, oblideu els altres i digueu-nos d'una punyetera vegada QUÈ PENSEU FER DE BO vosaltres --o aquells a qui seguiu-- si guanyeu les leccions!
Poser us interessi:
- Amb el nas obturat, com Montanelli (28.11.2010) Un record del periodista italià Indro Montanelli i la seva frase "Obturem-nos el nas i votem".
Nota: aquesta entrada l'havia publicada la nit després que es produís el terratrèmol de Múrcia. Amb la desconnexió de Blogger, que ha estat inactiu des d'ahir a la tarda, ha desaparegut del bloc. N'he recuperat una part de la carpeta d'esborranys. He tornar a fer els càlculs relacionats amb les magnituds i el torno a publicar.
Aquest vespre, els mitjans de comunicació del país parlen dels dos terratrèmols que ha patit Llorca (Múrcia) aquesta tarda i que han causat la mort d'une nou o deu persones i dotzenes de ferits. Només he llegit titulars, però he vist que la magnitud dels terratrèmols ha estat de 4,4 i de 5,1.
Quan estudiem la història de la Terra, com ha anat canviant des dels seus inicis, amb continents que s'han format i s'han desfet, grans blocs de Terra que s'han anat desplaçant per la superfície del planeta, mars i oceans que han anat canviant, grans serralades que han emergit i terres que s'han enfonsat, tenim la impressió com si ara fóssim en una situació d'estabilitat del planeta. Però no és així, la Terra està viva, i moviments com els que s'han produït en el passat es produiran també en el futur i s'estan produint en el present. El que passa és que l'escala de temps dels humans és molt diferent de l'escala dels temps geològics i no podem apreciar els grans canvis en la superfície del planeta.
Aquest vídeo explica com i per què es produeixen els canvis en la capa externa de la Terra:
Per sort no viurem prou temps per veure com desapareix la Mediterrània, i com Àfrica, Europa i Àsia formen un únic continent (vegeu aquí com pot ser el món d'aquí a uns 50 milions d'anys), però de tant en tant la Terra ens fa saber que està viva mitjançant terratrèmols i erupcions volcàniques. Sembla que els darrers temps la seva activitat sigui més intensa, però potser és perquè tendim a oblidar fàcilment i ens sembla que la magnitud dels fenòmens actuals és molt més gran que la d'altres fenòmens que formen part de la història. També perquè el registre històric és incomplet. La tecnologia actual fa possible que molts terratrèmols siguin detectables en qualsevol punt de la Terra i que als pocs minuts de produir-se ja em puguem veure les imatges per Internet.
Fa uns dies, en la Jornada que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va organitzar amb motiu del dia de la Terra, Emma Suriñach, directora del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontserè, de l’IEC i
professora de Geofísica de la Universitat de Barcelona, va parlar dels terratrèmols, que són el resultat del moviment de les plaques tectòniques que formen la part superficial de la Terra. Va comentar alguns aspectes dels tres més intensos que s'han produït els darrers temps: el d'Haití (12 de gener de 20120), el de Xile (27 de febrer de 2010) i el de Japó (11 de març de 2011), i va parlar també de l'escala que mesura la magnitud d'un terratrèmol i permet classificar-los assignant-los un número.
El segon terratrèmol de Llorca d'aquesta tarda ha estat de magnitud 5,3, mentre que el que va patir el Japó el passat 11 de març va de ser magnitud 8,9. primer vaig pensar que la diferència no era excessiva i que el terratrèmol de Llorca devia ser també molt fort. Al cap i a la fi, 8,9 és 1,7 vegades 5,3. De seguida vaig recordar el que Emma Suriñach havia explicat a la conferència del Dia de la Terra.
L'escala amb què es classifiquen els terratrèmols no és lineal, sinó logarítmica. Si es considera la longitud d'ona de sisme, cada número de l'escala representa 10 vegades la magnitud anterior. És a dir, que un terratrèmol de magnitud 9 seria com 10.000 vegades un de magnitud 5. Si es considera l'energia alliberada, la diferència és molt més gran: cada número de l'escala és unes 33 vegades l'anterior (els meus pobres coneixements de física no em permeten explicar com s'ha calculat aquest valor, i l'enllaç al lloc on es podia veure l'explicació ha desaparegut amb el text que m'ha perdut Blogger). Amb unes quantes multiplicacions es pot veure que l'energia d'un terratrèmol de magnitud 9 (el de Japó va ser 8,9) és 39.135.33 vegades l'energia d'un terratrèmol de magnitud 5 (el de Llorca va ser de magnitud 5,3).
De tota manera, a qui es trobés a Llorca o voltants, poc li devia importar aquesta diferència. Possiblement l'ensurt devia igual o ser més gran que el de molta gent en el Japó. No em meravella que la gent de Llorca s'alarmés --crec que en tenien prou motius-- sinó que em meravella la tranquil·litat amb què s'ho va prendre el poble japonès. Hi ha vídeos a Youtube on es veu com s'està esquerdant el terra i la gent camina tranquil·la, esquivant les esquerdes que es van formant. I algú s'entretenia a filmar-ho!
La diferència rau en la cultura sísmica tan arrelada en el poble japonès, que fa que acceptin el terratrèmol com un fet inevitable. Per altra banda, tenen la seguretat que els dóna saber que la majoria d'edificis resistiran fins i tot moviments sísmics tan forts com aquests recents. Al cap i a la fi, les destrosses més grans no va produir-les el sisme, sinó el tsunami que va venir després.
A Llorca, en canvi, amb un terratrèmol molt més fluix que el japonès, les destrosses han estat enormes. Ahir vaig sentir que es calculava que unes 25.000 persones (una tercera part de la població) havia estat evacuada per precaució. Què hauria passat si el terratrèmol hagués tingut la magnitud del japonès? Potser seria hora que recordem que la Terra està viva i que cal estar preparats per les manifestacions de la seva activitat interna.
