Sílvia Pérez Cruz

Llegeixo a l'agenda de l'AVUI que aquesta tarda (19.00) hi ha un concert de Silvia Pérez Cruz i Javier Codina al FNAC de les Arenas. I ahir llegia en un altre diari uns comentaris molt elogiosos d'un nou disc que treuen aquests músics (el concert deu formar part de la promoció del disc).

Amb una veu molt bonica, aquesta noia de Palafrugell mostra una gran sensibilitat i un gran domini d'estils ben diversos. Aquesta cançó és una barreja de flamenc i havanera:



Molt diferents són les Corrandes de l'exili de Joan Oliver. La versió que va musicar Lluís Llach, en la veu d'aquesta noia, té una força excepcional, la seva veu transmet molt bé la tristesa i l'enyor de qui es troba a l'exili. M'hi sobra, però, el "soroll" de la música cap el minut 4:

L'enredada dels vols lowcost

Si heu viatjat amb Ryanair o alguna altra companyia de les que es defineixen com a lowcost, haureu pogut comprovar que el preu final del bitllet sol ser força més car que el preu que anuncien, perquè hi ha un reguitzell de despeses que són obligatòries. I si us oblideu de fer la facturació per Intertnet o si a última hora --quan ja teniu el bitllet tancat-- vegeu que porteu molt d'equipatge i el voleu facturar, heu begut oli! És possible que us toqui pagar molt més del que val el bitllet senzill. A més, si heu de fer 90 km per anar a l'aeroport d'embarcament i després heu de fer-ne també un grapat per anar a la ciutat de destí, el preu final pot ser com el d'un bitllet barat --o no tan barat--  en una companyia "normal".

A través de la revista britànica The Economist he anat a parar a aquesta cançó del grup Fascinating Aida. Tenint en compte que Ryanair és una companyia irlandesa, els seus aires cèltics són molt adients. La trobo divertidíssima i molt real:

Del Arco i la "señorita" Carmen Cervera

De tant en tant m'agrada donar un cop d'ull a la premsa de fa anys. L'hemeroteca de La Vanguardia és un tresor, perquè s'hi poden consultar tots els exemplars publicats des de la seva fundació el 1881. Avui m'ha donat per brostejar els diaris de fa cinquanta anys. No he pogut veure què deien el 7 de maig perquè era dilluns, dia de la setmana en què no hi havia diaris i es publicava La Hoja del Lunes, i he buscat el del dia 8.

Una de les seccions que sempre llegia d'aquest diari era "Mano a mano", les entrevistes --amb caricatura inclosa-- que feia Manuel del Arco (1909-1971). Era la meva secció favorita de La Vanguardia. Del Arco i Josefina Carabias (corresponsal d'El Noticiero Universal a diversos països) eren els meus models de periodista en aquells anys en què jo aspirava que el periodisme fos la meva professió. (Després vaig canviar a la biologia, però ves per on, la vida m'ha dut a fer una activitat que és un entremig entre la biologia i el periodisme.)

El 8 de maig de 1961, La Vanguardia va publicar l'entrevista que del Arco va fer a una noia de Barcelona de divuit anys que havia estat elegida "Miss Cataluña". Era la "señorita Carmen Cervera Fernández", avui dia més coneguda com a baronessa vídua Thyssen o Tita Cervera. Fa molta gràcia, l'entrevista, perquè qui respon la majoria de preguntes del periodista no és l'entrevistada, sinó la seva mare. De manera que, a un cert moment, del Arco diu a la mare: "¿Puedo seguir con su hija?". La senyora, però, no pot reprimir-se, i quan ell s'adreça a Carmen Cervera i li diu "Puedo preguntar si tiene novio?", ella respon de nou per la filla: "No queremos."

La Wikipedia en espanyol dedica a Manuel del Arco --mestre de periodistes on n'hi hagi-- un article amb un únic apartat, amb a penes set línies i un enllaç a un article de la Gran Enciclopedia Aragonesa. L'article dedicat a Carmen Cervera, en canvi, és molt més llarg: comprèn sis apartats, tres enllaços externs i quatre referències. I té els equivalents en català, alemany, anglès, esperanto, francès, gallec i italià. Ja sé que, gràcies a aquesta dona, Madrid compta amb unes col·leccions de pintura molt valuoses i que alguns quadres de la col·ecció Thyssen també van venir a parar a Catalunya i és lògic que li agraeixin amb una entrada a la Wikipedia. De fet, no em molesta tant que aquesta dona tingui aquest espai a l'enciclopèdia virtual com que Manuel del Arco hi sigui gairebé com de passada. Alguna entitat --La Vanguardia?, el Col·legi de Periodistes de Catalunya?-- hauria d'ampliar aquesta entrada i traduir-la a altres llengües.

Potser us interessarà:
Manuel del Arco. Bloc que Xavier Castellnou De Arco dedica al seu avi.
Pioneres del periodisme (aquest bloc, 15.06.2008). Un record de Josefina Carabias i altres pioneres del periodisme

El Museu Blau i la "Feria"

Dimecres al matí vaig anar al Museu Blau amb una amiga finlandesa (Merike, coneguda per molts blocaires catalans perquè té un bloc en català). De moment només només s'ha inaugurat una part del Museu, però permet fer-se una idea del que serà quan estigui complet.

Des que es va inaugurar aquesta nova seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi he anat algunes vegades al matí i mai havia trobat, com aquest dia, tants visitants de la tercera edat. Quan vaig veure que les dones d'un dels grups que anaven entrant duien totes un clavell al cap i algunes fins i tot cobrien les seves espatlles amb un mantón, vaig entendre el perquè d'aquella afluència: a uns centenars de metres del nou Museu, aquesta setmana se celebra la Feria de Abril.

Com que el primer grup el vaig veure a quarts d'onze del matí, vaig pensar que potser feien temps fins a l'hora que obrissin la Feria. Però després he sabut que obren a les 10 del matí. Per tant, la visita al Museu potser ja estava programada, combinant-la amb la visita a la Feria. Dubto que, si no hagués estat pel fet que la Feria i el Museu Blau són veïns, a aquelles persones se'ls hagués mai acudit de visitar el Museu. Per tant, vaig pensar que... benvinguda sigui la Feria!

Per cert, no entenc per què, si la Feria es fa al maig, li diuen la Feria de Abril, com a la de Sevilla, que sí que se celebra durant el mes d'abril. Però aquestes coses no passen només aquí. Una festa molt popular de Munic és l'Oktoberfest, que no se celebra el mes d'octubre, com podria suggerir el seu nom, sinó el de setembre.

Museu Blau (M. Piqueras, març 2011)

Ho va escriure Elsa Morante

El cap del Govern durant la seva carrera es va tacar una i altra vegada de delictes que, enfrontat a un poble honest, l'haurien fet mereixedor de la condemna, la vergonya i la privació de tota mena autoritat de govern.
Com és que el poble va tol·lerar i, a més a més, va aplaudir aquests delictes?
Una part, per insensibilitat moral; alguns, per astúcia; d'altres, pel seu propi interès i benefici personal.
La majoria naturalment s'adonava de les seves activitats delictives, però va preferir donar el seu vot al fort més que fer-ho al just.
Per desgràcia, el poble italià, si ha de triar entre el deure i el propi benefici, tot i saber quin hauria de ser el seu deure, escull sempre el propi benefici.
Així, un home mediocre, vulgar, d'eloqüència grollera, però que causa fàcilment efecte, és un exemplar perfecte dels seus contemporanis.
En un poble honest, hauria estat com a molt al capdavant d'un partit amb pocs seguidors, un personatge una mica ridícul pels seus modals, les seves manies de grandesa, ofensiu per al sentit comú de la gent a causa del seu estil emfàtic i desvergonyit.
A Itàlia, ha esdevingut cap del Govern.
Admirador de la força, subornable, corruptible i corrupte, catòlic sense creure en Déu, cregut, vanitós, falsament jovial, bon pare de família, però amb moltes amants, que utilitza les persones a qui menysprea, s'envolta de persones deshonestes, mentideres, ineptes, explotadores; un bon mim, que causa bon efecte a una audiència vulgar però que com, qualsevol mim, sense un caràcter propi, sempre s'imagina que és el personatge que vol representar.

Elsa Morante (1912-1985), de "Pagine autobiografiche postume" (Paragone Letteratura, 456, febrer 1988)

 La Imma, des de Bolonya, m'envia aquest text que s'està difonent per Itàlia. A mesura que llegia, m'ha semblat veure-hi una descripció molt ben feta de Berlusconi. Doncs, no. Elsa Morante va escriure aquestes línies el 1945 i es referia a... Musssolini!