Les nines de la meva infància eren joguines bastant fràgils, que semblaven fetes de ceràmica, del mateix material que els plats (em refereixo als plats d'abans que arribés el
duralex). Algunes --no se si tota sencera o només el cap-- eren fetes d'una mescla de cartró i pedra. Hi havia també nines de cartró, però eren de qualitat ínfima. I començava a haver-hi nines de cel·luloide, que no es trencaven, però no eren ni de bon tros tan boniques.
Doneu una nina de ceràmica a una nena amb unes mans tan matusseres com les meves i veureu què poc temps li dura sencera. De tota manera, no recordo que el trencament d'una nina em causés mai cap gran disgust. Potser perquè ja considerava normal que la nina es trenqués al segon o tercer dia de tenir-la. Més aviat li buscava el costat positiu: quan se'm trencava una nina podia veure com era per dins i com es mantenien unides les extremitats al cos. Si era de les que tancaven els ulls, em fascinava veure aquelles peces dins del
crani, que duien un pes, com un tros de plom, i la gravetat era la causa del tancament dels ulls quan posaves la nina horitzontal. Si era una nina de les que
parlaven, m'agradava treure'ls aquella mena de molla coberta d'un tros de pell que girant-la a un costat i l'altra emetia aquells sons que, amb una mica d'imaginació, podies identificar amb 'mama' o 'papa'.
Tenir una
Mariquita Pérez era un dels somnis de la meva infància, superat només per tenir una casa de nines. La
Mariquita era la nina de les nenes riques i sempre que passàvem davant d'alguna botiga de joguines de luxe els meus ulls es clavaven en la
Mariquita. Si, a més, la nina de l'aparador era dins o al costat d'un casa de nines, allò era ja el súmmum del que hauria pogut desitjar. La foto que he triat per aquesta entrada me la va fer el meu pare davant d'un aparador del carrer Diputació de Barcelona, a costat del cinema Cristina i el teatre Calderón (cap dels dos existeix; només es conserva el nom del teatre en el d'un hotel que es va construir en aquell lloc). Cada vegada que la miro recordo que em quedava embadalida davant dels aparadors d'aquella casa de joguines de luxe i d'unes altres que hi havia al passeig de Gràcia:
Zaquero i
Chiquito (o
Chiquita?). De tota manera, no recordo que el fet de no haver tingut mai una
Mariquita em causés cap trauma. Potser perquè ni em passava pel cap que mai me la compressin.
A la
Mariquita li va sortir competència: la
Cayetana i també la
Gisela, però em sembla que no tenien la seva categoria. Mentre vaig jugar amb nines, no en vaig tenir cap "de marca"; únicament un nino que em sembla que es deia
Paquito. Em va durar anys, però no pas perquè jo el tractés millor que a les nines, sinó perquè era de goma. Més endavant vaig demanar que em regalessin per Reis una
Güendolina, una nina que feia prop d'un metre d'alçada. Ja m'havia passat l'època de jugar a nines, però em feia il·lusió tenir-la com es pot tenir un nino de peluix. Era més aviat una representació de les nines que mai no vaig tenir durant la meva infància (ni la qualitat ni el preu podien comparar-se als de la
Mariquita, però).
Potser us interessarà:
-
Cases de nines (29.03.2008)
Foto: S. Piqueras (aprox. 1950)
