Homenaje de los escritores en lengua castellana a la lengua catalana

Los abajo firmados, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos històricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como indispensable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, se dirigen respetuosamente a V. E. para expresarle su sentir con ocasión de las medidas de Gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.

 Així comença el "Homenaje de los escritores en lengua castellana a la lengua catalana" que l'any 1924 van signar un grup d'escriptors de llengua castellana, entre els quals hi havia Ramón Menéndez Pidal, Concha Espina, Jose i Eduardo Ortega y Gasset, Azorín, Ramón Gómez de la Serna, Manuel Azaña y Ramón Pérez de Ayala. va publicar-se en el Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (vol. 11, núm. 82, gener a març 1924).

Me n'ha enviat el pdf Jordi Lleonart, investigador del Departament de Recursos Marins Renovables de l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, a qui agrada investigar també aspectes diversos de la història, la llengua i la cultura catalanes, en molts casos en relació amb la seva professió (vegeu per exemple, aquestes interessants reflexions entorn dels noms del peixos, a partir d'una conferència que va impartir en el Museu de zoologia el 1998).

L'Homenaje continua així:

Es el idioma la expresión más intima y característica de la espiritiualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que estas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano.
El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados.

El text sencer i la resposta de Francesc Carreras Candi, president de l'esmentada Acadèmia de Bones Lletres, Ferran Valls i Taberner, de l'Institut d'Estudis Catalans, i d'altres, pot veure's en la versió electrònica del Boletín, publicada en el portal de revistes RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert).

Potser us interessarà:
El bilingüisme, una reserva cognitiva (12.11.2010)
Models per predir l'extinció d'una llengua (i per salvar-la) (03.11.20109
Models per predir la mort d'una llengua (09.04.2010)

Gràcies, papa!

Fa un parell d'hores que en Lluís és en el seu despatx assegut davant la taula de treball, amb la mirada clavada en els telèfons: el fix i el mòbil, que ha deixat l'un a costat de l'altre. No pot concentrar-se en la seva feina. Anit, a casa, tampoc va poder preparar aquell report que Mossèn Pere li havia demanat sobre el desenvolupament de la catequesi a la parròquia els darrers cursos. Va passar-se més d'una hora davant l'ordinador i no va escriure-hi més que unes poques línies. El seu cap era en un altre lloc. Com ara. Aquest matí, la Montserrat ha de recollir les anàlisis. Ja hi deu haver anat? Si ja hi anat, què espera a trucar-li? Potser no té bones notícies? Fa dies que imagina el plaer de sentir la veu de la Montserrat que li diu: "Ha sortit positiu!" Però qui sap; si bé té moltes probabilitats que sigui així, sense les anàlisis no es pot saber.

De sobte, els seus pensament queden interromputs per l'al·leluia que sona en el mòbil (en Pep és molt distret i va triar aquest to per si mai s'oblida de desconnectar el mòbil abans d'anar a missa). És la Montserrat: "Lluís, bones notícies!! Ha donat  positiu! Aquesta nit ho celebrarem. No t'oblidis de passar per la farmàcia a comprar condons. Jo he d'anar a l'ambulatori perquè em facin les primeres receptes de retrovirals."

En Lluís obre un calaix. En treu un sobre i un llibre. El sobre conté la carta que la Montserrat va rebre de l'hospital on van operar-la d'aquella fractura oberta de la tíbia; es va complicar i van haver de fer-li una transfusió. Li comunicaven que es posés immediatament en contacte amb l'hospital. Per un error humà en el banc de sang, no s'havia retirat una bossa que havia donat positiu en les anàlisis de la sida, i la probabilitat que ella hagués resultat infectada eren altes.

El llibre és una edició en anglès --l'única que ha pogut aconseguir i d'estranquis, a través d'un contacte de mossèn Pere en el Vaticà, perquè encara no és a la venda-- de l'obra que ha escrit Benet XVI: Light of the World, la llum del món. Hi té marcada la pàgina on el sant pare justifica l'ús del preservatiu. Si una prostituta pot demanar al client que es posi un condó per evitar el contagi de la sida, més motiu tindrà una parella casada i catòlica practicant. O no?

Brown, Hazen i la nistatina

Quan es descriu per primera vegada  un organisme o una molècula o se sintetitza un compost químic, cal posar-los un nom. El nom triat pot tenir relació amb una persona, amb un lloc geogràfic, amb les característiques d'allò que es descobreix, etc. Així, la penicil·lina pren el nom del gènere del fong d'on es va obtenir (Penicillium), el bacteri Escherichia coli, recorda l'investigador austro-alemany Theodor Escherich; les plantes i animals amb espècies que duen en el nom científic l'adjectiu llatí edulis, indiquen que són comestibles.

És ben diferent l'origen del nom de la nistatina, un antibiòtic antifúngic, és a dir, que s'empra per a les infeccions causades per fongs, no pas per bacteris, contra els quals és completament inactiva. És el primer antibiòtic antifúngic que es va aïllar, i va ser descobert el 1949 per dues investigadores nord-americanes: Rachel F. Brown (1898-1980) i Elizabeth L. Hazen (1885-1975), que en principi el van anomenar fungicidina. Tanmateix, després li van canviar el nom per recordar el centre on s'havia fet la descoberta. El nom anglès actual és nystatin que ve de New York State Department of Health (Departament de Salut de l'Estat de Nova York). En català s'anomena 'nistatina'.

La troballa de Brown i Hazen no va ser fruit de l'atzar, sinó d'un treball de cribratge entre molts compostos químics obtinguts a partir de microbis. Quan va començar-se a aplicar la penicil·lina, que era un producte del metabolisme d'una floridura, es va pensar que a la natura hi devia haver molts altres compostos amb poder antibiòtic, entre els quals potser n'hi hauria que serien efectius contra els fongs. La nistatina, van obtenir-la a partir d'una nova espècie de bacteri del gènere Streptomyces, que es troba principalment en el sòl, i que comprèn altres espècies que produeixen antibiòtics com ara l'estreptomicina, l'actinomicetina, la clorotetraciclina o la neomicina. Aquella espècie de bacteri van anomenar-la Streptomyces noursei, perquè van obtenir-la d'una mostra de terra agafada en el jardí d'una família amiga de Hazen que es deien Nourses de cognom.

Rachel F. Brown i Elizabeth L. Hazen

La descoberta d'aquestes dues pioneres de la lluita contra les infeccions fúngiques amb productes antibiòtics va ser molt oportuna. Si bé el desenvolupament i aplicació dels "altres" antibiòtics (els que eliminen els bacteris), especialment els anomenats "d'ampli espectre" (els que són eficaços contra molts bacteris), va produir resultats espectaculars en la lluita contra les infeccions bacterianes, va tenir com a conseqüència l'augment de les infeccions fúngiques. Això s'explica perquè els antibiòtics d'ampli espectre maten moltes espècies de bacteris, no únicament les que causen la infecció. És com si llencéssim una bomba per matar un batalló enemic que es trobés en un lloc on hi hagués també molta altra gent. La bomba no discriminaria i els mataria tots. I en el nostre cos hi ha molts més bacteris beneficiosos que no pas perjudicials. També tenim fongs, que normalment no causen cap perjudici i van fent la viu-viu. Si desapareixen els bacteris o les seves poblacions disminueixen molt, els fongs aprofiten l'oportunitat per fer-se els amos. Els fongs també poden proliferar en persones immunodeprimides (per exemple, malaltes de sida o de càncer, o que segueixen un tractament per evitar el rebuig després del trasplantament d'algun òrgan).

Cultiu de Candida albicans

Una de les infeccions fúngiques més freqüents és la candidosi (o candidiasi) oral, que popularment es coneix com muguet, pel color blanc de la zona infectada. Està causada pel fong Candida albicans, que forma unes plaques blanquinoses que solen localitzar-se a la llengua, la mucosa de les genives i en el paladar, però que poden estendre's cap a la faringe, l'esòfag, la tràquea i els bronquis.

L'any 1952 van sol·licitar la patent de la nistatina i el mètode per produir-la. En expirar la patent, els beneficis que va produir ultrapassaven els 13 milions de dòlars, que les dues investigadores van donar a una fundació que subvenciona la recerca científica innovadora (Research Corporation for Science Advancement). La meitat d'aquells diners no tenien cap destinació específica i l'altra meitat es destinaria a beques i subvencions en l'àmbit de les ciències de la vida.

Rachel F. Brown, una de les dues dones que van descobrir la nistatina, va néixer el 23 de novembre de 1898. Val la pena aprofitar la data per recordar la descoberta que ella i la seva col·lega Elizabeth L. Hazen van fer.

Bibliografia:
Wainwright M (2008) Some highlights in the history of fungi in medicine -- A personal journey. Fungal Biology Reviews 22:97-102
Hazen EL, Brown R (1951) Fungicidin, an antibiotic by a soil actinomycete. Proc. Soc Exp Biol Med 76:93-7

Foto de les dues investigadores: Wadsworth Center (New York State Department of Health)

Foto de Candida albicans: CDC/Dr. William Kaplan [Public domain], via Wikimedia Commons

Se'n van les ganes de menjar pernil

Veient aquest vídeo de "Igualdad Animal", una organització que promou el veganisme, se'n van les ganes de menjar pernil, botifarra i totes les delícies derivades del porc. La veritat es que la narració de la veu en off em sembla en alguns moments exagerada i esbiaixada cap a l'antropocentrisme. Per exemple, el lletons que hi surten no són lechones, sinó bebés. I no crec que la col·locació d'un xip a l'orella d'un porc sigui molt més dolorosa que la de molts piercings o tatuatges que llueix molta gent. Expliquen també, com una aberració causada per l'amuntegament, que moltes verres mengen les cries mortes o malaltes. El meu pare, que era de poble i a casa seva havien criat sempre alguns porcs, però en condicions més "humanes" --o potser més "animals", segons com es miri--  de les que veiem en el vídeo, explicava que era normal que algunes verres mengessin de tant en tant alguna de les seves cries.

Malgrat que hi trobi algunes exageracions en la narració, les imatges ens mostren la crueltat de la cria intensiva del porc. Però em costa de creure que allò s'ajusti a la normativa europea. És que ni entenc que la carn d'aquells animals sotmesos a aquella situació d'estrès continuat pugui ser bona i tendra. Vull pensar que es una excepció. Però el fet que sigui una excepció no significa que no calgui posar-hi remei i establir uns controls que evitin el maltractament a què se sotmet aquelles pobres bèsties des del naixement.

La meva àvia materna era del Prat del Llobregat, de quan el Prat era un poble de pagesos, on a cada casa hi havia també vaques, porcs, gallines, conills i altres animals. M'agradava molt que ens portessin --a mi i als meus germans-- a veure la germana de la meva àvia, a qui tota la família anomenava la tia Noia (mai no he sabut com es deia). Vivia en el carrer de Barcelona, una zona del Prat que, quan hi vaig passar fa uns quinze anys, no vaig saber reconèixer. Aquell carrer de poble, amb cases d'una o dues plantes, amb patis, corrals i estables, és ara un carrer d'aspecte completament urbà, amb cases de pisos.

Pati i corral al Prat de Llobregat (Foto: S. Piqueras, aprox. 1953)

La tia Noia tenia sempre alguna verra amb lletons. Eren els porcs més nets que he vist a la meva vida. Tenien la carn rosada, sense aquella capa de ronya que jo havia vist en els porcs d'altres llocs. No sé si els devia raspallar, però ho semblava. A més, aquells animals tenien molt d'espai per moure's. Duien una vida tranquil·la, que no s'assemblava en res a la d'aquestes pobres bèsties del vídeo, condemnades des del naixement a viure amuntegades i gairebé sense poder-se moure.

M'agradaria conèixer l'opinió objectiva d'algú que conegui bé les granges de porcs, sense la visió esbaixada que pugui tenir una persona vegana. Per cert, quin tipus de calçat deuen usar els vegans? Perquè no volen res que sigui d'origen animal. Potser espardenyes o esclops?

Sostenidors contra el canvi climàtic

Me n'assabento a través d'una notícia a The New York Times: fins al 31 de novembre, moltes botigues italianes de roba interior Intimissimi donen tres euros per cada parell de sostenidors vells de qualsevol marca i en qualsevol estat de conservació que les clientes duguin a la botiga. (En realitat no els donen; els descompten de la compra d'un altre parell.)

 

El destí dels sostenidors que recullin serà el reciclatge. No pas per fer-ne més sostenidors, però. En un projecte amb l'empresa O.V.A.T., els utilitzaran per a fer panells aïllants de la calor i del soroll. A Barcelona hi ha algunes botigues Intimissimi, però la campanya només es fa a Itàlia.

El 2009, comentava en aquest bloc el premi Ig Nobel de salut pública concedit als inventors d'uns sostenidors que podien convertir-se en mascaretes antigàs en cas d'emergència. Encara se'n podria treure més profit si després també es reciclessin per fer-ne panells aïllants.