Ja feia alguns anys que no podia venir a les Jornades MEDES de la Fundación Lilly. Enguany, que m'ho he pogut combinar, tornen a fer-les a l'Euroforum Felipe II, un lloc molt tranquil als afores del poble i amb unes vistes fantàstiques. No perquè les hagi vist avui, que era de nit quan he arribat, però les recordo de fa alguns anys.
Des de Madrid, a sis persones que hem arribat de Barcelona i un parell que s'han ajuntat al nostre grup a l'estació d'Atocha, ens han dut a l'Escorial en un minibús. És una llàstima que fos de nit, perquè el xofer s'ha perdut i ens ha tingut més de mitja hora donant voltes pels voltants del poble, com si anéssim en un bus turístic. Un col·lega que ja era a l'Euroforum Felipe II anava donant-li instruccions per ràdio, però ni així. Ha hagut de preguntar-ho dues vegades.
No sé si l'habitació que m'han donat enguany deu ser una habitació amb vistes com la del 2006. És negra nit i no puc veure res. Per l'orientació, no em sembla que estigui de cara al monestir com aquella vegada. Demà al matí ho sabré.
dimecres, 3 de novembre del 2010
Models per predir l'extinció d'una llengua (i per salvar-la)
El mes d'abril escrivia aquí sobre alguns models matemàtics per predir el futur d'una llengua. En el cas de les llengües minoritàries, això sol significar predir-ne l'extinció. Avui, he anat a parar a un article que descriu un altre model matemàtic que, a més de calcular l'extinció d'una llengua --si no s'hi fa res--, calcula l'efecte de les intervencions per evitar-ho i en determina les que són crucials per tal que un programa de revitalització d'una llengua tingui èxit.
Tot i que hi ha una part de l'article que és plena d'equacions i que ultrapassa el meu nivell de comprensió, crec que val la pena llegir-ne la resta. Fa consideracions antropològiques, un resum d'altres estudis amb models matemàtics (sense equacions!) i els seus resultats; quina era la finalitat de l'estudi descrit en el treball i quines són les conclusions que n'han tret els autors. Extrec, del resum:
Referència (article en pdf):
Fernando C, Valijärvi RL, Goldstein RA (2010) A model of the mechanisms of language extinction and revitalization strategies to save endangered languages. Human Biology, 82:47-75
Tot i que hi ha una part de l'article que és plena d'equacions i que ultrapassa el meu nivell de comprensió, crec que val la pena llegir-ne la resta. Fa consideracions antropològiques, un resum d'altres estudis amb models matemàtics (sense equacions!) i els seus resultats; quina era la finalitat de l'estudi descrit en el treball i quines són les conclusions que n'han tret els autors. Extrec, del resum:
Per què i com moren les llengües? Hem dissenyat un model matemàtic que ens ajudi a comprendre per què s'extingeixen les llengües. Usem el model per esbrinar si l'extinció d'una llengua podrà prevenir-se en el futur i per què pot haver-se produït en el passat. [...] Aquí es modelen els mecanismes subjacents a la competència de la llengua i mirem de quina manera aquests mecanismes són influenciats per intervencions específiques de revitalització de la llengua com ara intervencions privades per augmentar l'estatus de la llengua i promoure'n l'aprenentatge individual, intervencions públiques per augmentar l'ús de la llengua minoritària, o l'ensenyament explícit de la llengua minoritària a l'escola.El nostre model indica que és possible conservar una llengua minoritària, però que probablement caldrà fer-hi intervencions continuades a llarg termini...Per altra banda, la BBC informava l'1 de novembre del perill d'extinció que plana sobre el gaèlic, una llengua que fa cent anys parlaven unes 250.000 persones, mentre que avui dia només la parlen unes 65.000. La causa de la disminució en el nombre de parlants de gaèlic és el canvi a l'anglès que fan moltes persones per millorar les seves oportunitats socials i econòmiques. Un estudi fet sobre aquesta llengua indica que podria salvar-se si, a Escòcia, es copiessin iniciatives que han tingut èxit al País de Gal·les. Partint també de models matemàtics, han calculat que, per evitar l'extinció, caldria que cada any de 440 a 860 persones esdevinguessin bilingües en gaèlic.
Referència (article en pdf):
Fernando C, Valijärvi RL, Goldstein RA (2010) A model of the mechanisms of language extinction and revitalization strategies to save endangered languages. Human Biology, 82:47-75
dimarts, 2 de novembre del 2010
La tendresa de Krahn
El 18 de febrer de 2010 va morir Fernando Krahn, dibuixant i il·lustrador xilè que va viure a Sitges molts anys. Potser el seu treball més conegut siguin les il·lustracions que va fer per a La Vanguardia i suplements d'aquest diari des del 1984 fins a la seva mort. Un dels atractius del magnífic suplement de ciència que La Vanguardia va publicar durant uns anys (i que, incomprensiblement, va deixar-se de publicar malgrat l'èxit que tenia) eren les il·lustracions de Krahn, amb un estil inconfusible que no sabria com definir però que, abans que res, m'inspiraven tendresa.
A més de les vinyetes i historietes sense paraules en els diaris i de les il·lustracions per a articles, Krhan havia il·lustrat nombrosos llibres infantils, alguns dels quals havia publicat en col·laboració amb la seva dona, l'escriptora María Luz Uribe. Recentment havia muntat la Krahnfactory, per fer contes animats i audiovisuals.
Aquesta tarda, l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra, retrà un homenatge a Krahn, que tan vinculat va estar amb el món de la comunicació científica. Hi participaran: Fernanda Krahn Uribe, filla del dibuixant, professora de llengua espanyola i novel·lista; David Jou, físic i poeta que tenia alguns punts en comú amb Krahn (sitgetans els dos, l'un de naixement i l'altre d'adopció; i la col·laboració en una exposició de poesia i dibuix sobre temes de ciència); i Vladimir de Semir, periodista que va ser l'ànima d'aquell malaguanyat suplement de ciència de La Vanguardia i és director de l'Observatori de la Comunicació Científica.
Tot i que sóc sòcia de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) des dels seus inicis --el 1990-- havia oblidat completament que el primer dibuix que simbolitzava la nostra associació --que en un principi es deia Associació Catalana de Periodisme Científic-- el va fer Krahn, suposo que a petició de Vladimir de Semir, que en va ser el primer president. En algun moment devia substituir-se pel símbol que es pot veure en aquest bloc en l'enllaç a l'ACCC, amb el globus terrestre i unes línies que semblen la lletra c de catalana, ciència i comunicació. Crec que hauríem de recuperar aquell dibuix de Krahn. Seria el millor homenatge que l'ACCC podría fer-li.
Informació sobre l'acte d'avui:
Homenatge a Fernando Krahn
Lloc: Auditori del Campus de la Comunicació
Universitat Pompeu Fabra
C Roc Boronat 138
Barcelona
Dia i hora: 2 de novembre 2010, a les set del vespre.
A més de les vinyetes i historietes sense paraules en els diaris i de les il·lustracions per a articles, Krhan havia il·lustrat nombrosos llibres infantils, alguns dels quals havia publicat en col·laboració amb la seva dona, l'escriptora María Luz Uribe. Recentment havia muntat la Krahnfactory, per fer contes animats i audiovisuals.
Aquesta tarda, l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra, retrà un homenatge a Krahn, que tan vinculat va estar amb el món de la comunicació científica. Hi participaran: Fernanda Krahn Uribe, filla del dibuixant, professora de llengua espanyola i novel·lista; David Jou, físic i poeta que tenia alguns punts en comú amb Krahn (sitgetans els dos, l'un de naixement i l'altre d'adopció; i la col·laboració en una exposició de poesia i dibuix sobre temes de ciència); i Vladimir de Semir, periodista que va ser l'ànima d'aquell malaguanyat suplement de ciència de La Vanguardia i és director de l'Observatori de la Comunicació Científica.
Tot i que sóc sòcia de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) des dels seus inicis --el 1990-- havia oblidat completament que el primer dibuix que simbolitzava la nostra associació --que en un principi es deia Associació Catalana de Periodisme Científic-- el va fer Krahn, suposo que a petició de Vladimir de Semir, que en va ser el primer president. En algun moment devia substituir-se pel símbol que es pot veure en aquest bloc en l'enllaç a l'ACCC, amb el globus terrestre i unes línies que semblen la lletra c de catalana, ciència i comunicació. Crec que hauríem de recuperar aquell dibuix de Krahn. Seria el millor homenatge que l'ACCC podría fer-li.
Informació sobre l'acte d'avui:
Homenatge a Fernando Krahn
Lloc: Auditori del Campus de la Comunicació
Universitat Pompeu Fabra
C Roc Boronat 138
Barcelona
Dia i hora: 2 de novembre 2010, a les set del vespre.
Una lectora poc corrent
Algunes vegades ja he comentat que la meva afició per la novel·la --que no per la lectura-- ha anat minvant els darrers anys. De tant en tant, però, cau a les meves mans algun llibre que em fa gaudir de nou amb una obra de ficció i The Uncommon reader n'és un.
D'una llargària entre el conte i la novel·la curta, el llibre es pot llegir d'una tirada; millor dit, convida a llegir-lo d'una tirada. La trama no és gens complicada, però atrapa. Alan Bennett, l'autor, ha bastit una genial i divertida obra de ficció a partir d'un personatge real --i reial--, que no és altre que la reina Elisabet II d'Anglaterra, la lectora tan poc corrent de la novel·la.
Tot comença el dia que els gossos de la reina es posen a bordar en el camió de la biblioteca ambulant que hi ha aturat en un pati del palau de Buckingham i ella va a buscar-los. Entra a la biblioteca ambulant, on salud el bibliotecari i l'únic lector que hi ha, un noi que treballa a les cuines del palau, i acaba enduent-se un llibre en préstec. Aquell llibre serà el primer d'una sèrie innumerable d'obres de molts autors i d'èpoques i estils diferents. La reina descobreix el plaer de la lectura i aprofita qualsevol moment per llegir, fins i tot quan va en el cotxe oficial, saludant el poble que l'aclama, ella duu la mirada baixa, amb els ulls clavats en el llibre que té a la falda.
La seva afició per la lectura no és ben rebuda per la gent que l'envolta i a la cort comencen a a estar-ne preocupats, especialment quan en les converses amb la gent, en els seus viatges, en comptes de preguntar-los per problemes locals o allò que els amoïna, els pregunta per les seves lectures i els parla d'escriptors de la zona. No vull explicar aquí tot el que passa en el llibre, i només esmentaré que la seva afició a la lectura la duu a descobrir també l'afició per l'escriptura, cosa que encara agrada menys i amoïna més al seu secretari i a altres persones, que --com diu l'autor-- arriben a confondre "el despertar de la sensibilitat amb l'arribada de la senilitat". El final és inesperat. O no, tenint en compte el canvi que es va produint en la reina a mesura que progressa la seva afició, primer per la lectura i després per l'escriptura.
Anava a etiquetar-lo de "llibre per no llegir al metro", però no fa esclafir a riure, si bé manté el lector o lectora gairebé amb un somriure continuat.
Potser us interesserà:
Llibres per no llegir al metro (I): els diaris d'Adrian Mole (01.02.2009)
Llibres per no llegir al metro (II): Deaf Sentence (30.05.2010)
dilluns, 1 de novembre del 2010
Moniatos, font de salut
Dissabte vaig comprar uns quants moniatos per menjar avui amb les castanyes. Durant molts anys no en vaig voler menjar, no m'agradaven. O em pensava que no m'agradaven, fins que un dia em vaig decidir a tastar-los de nou i aleshores em va saber greu no haver-ho fet abans.
Els moniatos són les arrels tuberoses de la planta Ipomoea batatas, originària d'Amèrica, però avui dia cultivada per tot el món. Una arrel tuberosa és un tipus d'arrel engruixida que acumula substàncies de reserva, com ho fan també els rizomes (exemple, el gingebre) o els tubercles (exemple la patata), que són tiges subterrànies. Segons l'Institut Interamericà de Cooperació i Agricultura, el 2005, la producció de moniatos a la Xina era un 83 per cent de la producció mundial. I la FAO en promou el seu cultiu en molts països, per ser una planta resistent a la sequera --suposo que deu ser perquè pot acumular aigua en l'arrel. Altres avantatges són que se'n poden obtenir diverses collites al llarg de l'any, que són resistents a moltes malalties i a la humitat; i que <és una de les poques verdures que es poden cultivar durant la temporada dels monsons en els països sotmesos a aquest règim de pluges.
De la planta del moniato, en molts llocs, només se'n mengen les arrels tuberoses. És un ingredient habitual de la cuina típica de molts països americans, on la mengen de moltes maneres, en plats salats i dolços, i rep diversos noms: boniato, batata, bataca, camote, chaco, papa dulce. Llegeixo a la Wikipedia anglesa que hi ha països on també mengen els brots i les fulles tendres com a verdura, i fan bé a fer-ho perquè té moltes propietats nutritives: segons la FAO, són una font de vitamines A, B2 y C. També se'n fan begudes, no alcohòliques i alcohòliques (per exemple, un tipus de shochu), i se n'obté un colorant natural per usar en alimentació.
Potser si coneguéssim les propietats que tenen les fulles i brots de la planta del moniato, també aquí ens els menjaríem o en faríem infusions. Segons llegeixo en un article de revisió publicat el 2006 a la revista Journal of Food Science, a més de les vitamines esmentades més amunt, i ferro, calci i zinc, contenen concentracions elevades d'antocianines i polifenols, que són antioxidants. Pot considerar-se un aliment funcional, amb una funció de protecció de la salut contra malalties relacionades amb l'oxidació, com és el càncer.
I ara me'n vaig a coure els meus moniatos, que encara que no tinguin les fulles, també són font de salut i de plaer als sentits.
Referència: Islam S. (2006) Sweetpotato (Ipomoea batatas L. leaf: its potential effect on human health and nutrition. Journal of Food Science 71 (2): R13-R21
Foto: Moniato (Font: Wikimedia Commons)
 |
De la planta del moniato, en molts llocs, només se'n mengen les arrels tuberoses. És un ingredient habitual de la cuina típica de molts països americans, on la mengen de moltes maneres, en plats salats i dolços, i rep diversos noms: boniato, batata, bataca, camote, chaco, papa dulce. Llegeixo a la Wikipedia anglesa que hi ha països on també mengen els brots i les fulles tendres com a verdura, i fan bé a fer-ho perquè té moltes propietats nutritives: segons la FAO, són una font de vitamines A, B2 y C. També se'n fan begudes, no alcohòliques i alcohòliques (per exemple, un tipus de shochu), i se n'obté un colorant natural per usar en alimentació.
Potser si coneguéssim les propietats que tenen les fulles i brots de la planta del moniato, també aquí ens els menjaríem o en faríem infusions. Segons llegeixo en un article de revisió publicat el 2006 a la revista Journal of Food Science, a més de les vitamines esmentades més amunt, i ferro, calci i zinc, contenen concentracions elevades d'antocianines i polifenols, que són antioxidants. Pot considerar-se un aliment funcional, amb una funció de protecció de la salut contra malalties relacionades amb l'oxidació, com és el càncer.
I ara me'n vaig a coure els meus moniatos, que encara que no tinguin les fulles, també són font de salut i de plaer als sentits.
Referència: Islam S. (2006) Sweetpotato (Ipomoea batatas L. leaf: its potential effect on human health and nutrition. Journal of Food Science 71 (2): R13-R21
Foto: Moniato (Font: Wikimedia Commons)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)