dissabte, 5 de setembre del 2009

"Elysia", una criatura fantàstica

(Segons Blogger, aquesta entrada fa el número 700, de les que he anat fent en aquest bloc. He pensat que havia de dedicar-la a algú molt especial, i he triat una criatura que em fascina i que, tot i que no he vist mai al natural, espero veure-la algun dia.)

Elysia chlorotica, el mol·lusc fotosintètic

Elysia chlorotica és una mena de llimac marí (un mol·lusc gasteròpode, com els cargols; de fet, és com un cargol sense closca) que viu a la costa atlàntica del continent americà, i es pot trobar des de Nova Escòcia (Canadà) fins a Carolina del Nord (Estats Units), tot i que de vegades també pot arribar a Florida. Normalment té una llargada d'entre 2 i 3 cm, però se'n poden trobar exemplars de fins a 6 centímetres. Sol viure en aiguamolls salobres on s'alimenta de l'alga verda Vaucheria litorea. Fins aquí no sembla que aquest cargol sense closca tingui res d'extraordinari. Allò que el fa tan especial són les conseqüències de la seva alimentació. Perquè, en comptes de pair l'alga i eliminar-ne els residus, en realitat en xucla els cloroplasts, que incorpora al seu organisme, cosa que li permet viure com si ell mateix --el mol·lusc-- fos una alga o una planta verda, aprofitant l'energia de la llum i el diòxid de carboni que té a l'abast.

Però, què són els cloroplasts? Són uns orgànuls propis de les cèl·lules vegetals, que contenen un pigment anomenat clorofil·la, i en els quals es duu a terme la fotosíntesi. Des del punt de vista evolutiu, els cloroplasts són organismes unicel·lulars fotosintètics que en algun moment van establir una relació simbiòtica amb cèl·lules que potser els engolien per alimentar-se'n. Aquesta relació va acabar sent permanent. La prova que els cloroplasts havien estat organismes independents és la presència al seu interior de material genètic propi, sense relació amb el de la cèl·lula on es troba.

Cèl·lules vegetals amb nombrosos cloroplasts
(Foto: Kristian Peters, 2006. Llicència de documentació lliure GNU 1.2)

Tornant a Elysia, aquest cargol sense closca no és l'únic ésser viu que pot incorporar cloroplasts d'altres organismes, un fenomen que es coneix com a cleptoplàstia, que vol dir 'furt de plastidis' (un cloroplast és un plastidi amb clorofil·la). Hi ha altres llimacs del mateix grup que Elysia que practiquen la cleptoplàstia, i aquest fenomen també es dóna en alguns protists dinoflagel·lats, però no hi ha cap espècie en què els plastidis es mantinguin tant de temps en l'organisme que els ha incorporat com a E. chlorotica. En el laboratori, aquest llimac pot viure en un aquari fins uns 8 o 9 mesos sense cap més "aliment" que diòxid de carboni i llum (el temps que dura la seva vida en el medi natural és d'uns 10 mesos). Això és possible gràcies a l'associació simbiòtica que Elysia estableix amb els cloroplasts de l'alga de què s'alimenta; són atrapats per unes cèl·lules del seu aparell digestiu i a l'interior d'aquestes cèl·lules duen a terme la fotosíntesi, com ho feien quan eren dins les cèl·lules de l'alga. Aquesta simbiosi, però, no és hereditària, com ho és en l'alga i en els organismes fotosintètics que coneixem; s'ha de renovar a cada generació. Es desenvolupa en les petites elísies, tan bon punt comencen a alimentar-se de l'alga.

Dins d'una cèl·lula, com dins de tot organisme, hi ha un reciclatge; molts dels seus components es fan i desfan contínuament. I les instruccions per a construir les molècules que es reciclen es troben en el DNA de la cèl·lula. El fet que el cloroplast pugui continuar funcionant fora de la seva cèl·lula original podria explicar-se per diverses causes: a) que totes les seves proteïnes fossin estables i es mantinguessin intactes, sense que se n'haguessin de sintetitzar de noves (fet molt poc probable), b) que alguns gens del cloroplast haguessin estat incorporats al genoma de les cèl·lules d'Elysia on queden atrapats els cloroplasts i la maquinaria d'aquestes cèl·lules fabriqués les proteïnes que els cloroplasts necessiten; i c) que els cloroplasts simbiòtics tinguessin un grau elevat d'autonomia genètica, que els permetés mantenir la seva funcionalitat encara que abandonin la cèl·lula de l'alga on viuen habitualment.

Mary Rumpho, de la Universitat de Maine, i altres investigadors nord-americans fa anys que estudien aquest extraordinari mol·lusc. El novembre de 2008 van publicar un article a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences què demostra que la hipòtesi que es compleix és la segona. Per una banda van seqüenciar el genoma del cloroplast i no hi van trobar tots els gens que són necessaris per a la fotosíntesi. Per altra banda, van trobar que un gen necessari per al tipus de fotosíntesi que fa l'alga (el gen anomenat psbO) es troba incorporat en el genoma del mol·lusc. Aquest gen es troba també en l'alga Vaucheria litorea, de la qual obtenen el cloroplast. Però Elysia no adquireix aquest gen menjant-se l'alga de la qual obté el cloroplast, sinó que forma ja part de la seva dotació gènica. Es troba ja en la línia germinal, és a dir que es tracta d'un gen que es transmet d'una generació a la següent (en canvi, el cloroplast només el poden obtenir per ingestió). El tindria encara que deixés de menjar l'alga d'on prové el gen.

Aquest fenomen mitjançant el qual un organisme adquireix material genètic directament d'un altre es coneix com a transferència horitzontal de gens (per contraposició a la transferència vertical, en què un organisme rep el seu material genètic dels progenitors). És molt freqüent en els bacteris i com més va més proves es tenen que es dóna també en altres organismes. En el cas de "parelles" simbiòtiques amb una relació de simbiosi molt antiga, pot ser que a la llarga es passin gens d'un organisme a l'altre i que aquest canvi s'hagi estabilitzat al llarg de l'evolució; es diu que ambdós organismes han coevolucionat fins al punt de dependre mútuament l'un de l'altre. En el cas d'Elysia, però, el gen que ha incorporat de manera definitiva no li ve de l'organisme amb qui estableix la simbiosi (és a dir, cloroplast), sinó de l'alga d'on procedeix el cloroplast.

L'esmentat article conté material complementari de suport, que inclou la metodologia empleada per a l'estudi, un esquema de la història evolutiva dels cloroplasts del mol·lusc fotosintètic i un parell de vídeos que mostren Elysia chlorotica en dues fases de la seva vida: quan és encara molt jove, i té un color marronós, i quan ja ha incorporat els cloroplasts i ha esdevingut de color verd.Els dos vídeos estan disponibles també a YouTube i els incloc a continuació.

Elysia chlorotica jove:




Elysia chlorotica amb els seus cloroplasts endosimbiòtics:



Per saber-ne més: Symbio. A look into the life of a solar-powered sea slug. (Web de divulgació del grup que dirigeix Mary Rumpho a la Universitat de Maine).

divendres, 4 de setembre del 2009

"Il Milan" a mans de Gadafi?

Si fos el dia dels Innocents, creuria que és una broma. Llegeixo a La Repubblica, que Berlusconi, seguint per fi els consells dels seus fills Marina i Piersilvio, intenta desempallegar-se de l'equip de futbol Milan, del qual sembla ser que és propietari. Però aquesta squadra avui dia no és cap negoci i és massa cara, entre 600 i 800 milions d'euros. Ningú no la vol comprar. Segons el diari italià, diumenge passat Berlusconi va volar a Trípoli per trobar-se amb Gadafi. Hi anava en viatge oficial, com a cap de Govern italià, però --també segons aquest diari-- "el capítol 'negocis' hi va predominar".

Si el negoci es tanca i el Milan passa a mans de Gadafi, el líder libi obligarà els jugadors a llegir el seu Llibre verd?

Llambordes de fusta

És possible que n'hi hagi a més ciutats i pobles, però jo no recordo haver-ne vist enlloc més que a Cracòvia. Les llambordes de fusta eren en el pati d'entrada d'una casa a l'antiga --i enorme-- plaça del mercat, Rynek Glowny:


Foto: M. Piqueras (juny 2006)

dijous, 3 de setembre del 2009

Records d'una visita a Anciles

Repassant el meu arxiu de fotos he anat a para a una carpeta on hi ha les que vaig fer el juliol del 2004 quan vaig a anar a Benasc a una reunió sobre divulgació científica. I he recordat un episodi curiós, un dia que vaig anar, tot passejant, fins a Anciles, un poblet a uns dos quilòmetres de Benasc, on sembla que el temps s'hagi aturat (vegeu-ne el campanar de l'església, a la dreta). M'hi vaig sentir com si hagués anat a Hamelin i com si jo fos una nena a qui el flautista hagués atret amb la seva música. He buscat les notes que vaig prendre aquell dia, per recuperar-ne millor el record.

Quan m'apropava a les primeres cases d'aquell llogarret, vaig sentir el so d'un instrument de vent molt melodiós; semblava una flauta però no hauria posat la mà al foc que ho fos. Pel so i pel ritme, devia ser música popular pirinenca. Vaig pensar que potser feien alguna festa en el camp --el so venia de més enllà de les cases del poble--, una d'aquestes que abans se solien fer després de la collita, i que un músic animava els participants. Com la mainada d'Hamelin seguia el seu flautista, jo anava seguint el rastre de la música, tot avançant pel camí, amb el poble ja al meu darrere, però no veia cap signe que m'indiqués que per la rodalia s'hi celebrés cap festa: no se sentien veus, ni es veien cotxes. Només la música.

En girar un revolt, de sobte, em vaig trobar davant d'un prat molt ampli, una mena de closa que s'estenia en un pendís que baixava fins al camí i estava limitat, en la seva part més baixa, per un petit mur de pedra i a la part més elevada, per una renglera d'arbres de ribera alts i esvelts. El prat era com una gran catifa verda que es desplegués en un suau pendent fins al camí. A la part més alta, prop dels arbres, vaig descobrir-hi el meu músic: un home tot sol, que tocava un instrument que de lluny em va semblar una flauta travessera. Des d'on era jo el veia petitó i no sé si era jove o vell, però podia distingir perfectament que tocava la flauta --o el que fos-- mantenint-la en posició horitzontal.

Em vaig aturar a escoltar-lo. La música de flauta sempre m'ha agradat, i aquella tonada no m'era desconeguda, malgrat que no la pogués identificar. Però em sentia incòmoda en pensar que la meva presència en el camí pogués destorbar el músic. De la mateixa manera que jo el veia a ell, segur que ell també em veia a mi. Aleshores vaig seure en un petit mur de pedra a l'altre costat del camí, que era més baix que el que tancava aquella closa. Asseguda, ni jo podia veure el músic ni ell em podia veure a mi. En canvi, jo podia gaudir de la seva música i ell podia seguit tocant sense sentir-se destorbat.

Malgrat els meus escassos coneixement musicals, m'adonava que l'intèrpret no era un virtuós de la flauta travessera (o el que fos), però aquella espontaneïtat de la música popular tocada enmig d'un prat, amb aquell paisatge impressionant que m'envoltava, feia que fos un "concert" molt especial, només per a mi, i les imperfeccions en la interpretació no tenien massa importància. A més, estava convençuda que el músic devia ser feliç mentre tocava.

L'encant d'aquell moment màgic va trencar-se quan, sobtadament, va començar a ploure, amb unes gotes grosses que queien amb força. La pluja va fer que el meu flautista d'Hamelin desaparegués. Si no fos perquè en arribar al prat li havia fet una foto (molt llunyana, no crec que amb la reducció que en fa Blogger es distingeixi el músic; hi he fet un cercle vermell al voltant), pensaria que potser tot va ser producte de la meva imaginació.


Fotos: M. Piqueras, Anciles, juliol 2004

Afrodisíac fúngic

Si, en llegir el títol d'aquesta entrada, heu pensat que tractaria de bolets afrodisíacs, us heu equivocat. Va de fongs i de sexe, sí, però d'un tipus de sexe que no té res a veure amb el que practiquen els humans. Va del sexe dels fongs i què els 'excita', si és que es pot dir que un fong es pugui excitar sexualment. El fong és un criptococ, Cryptococcus neoformans, del grup dels basidiomicots, al qual pertanyen també els rovellons, els rossinyols i tants altres bolets que mengem a la tardor. Però C. neoformans és microscòpic (fa entre 2,5 i 10 micròmetres; un 'micròmetre' és la milionèsima part d'un metre) i patogen.

Cryptococcus neoformans
Foto al microscopi electrònic: Emerging Infectious Diseases


Els criptococs infecten principalment persones immunodeprimides. Es troben sobretot en llocs on es posen els coloms i en sòls contaminats amb excrements de pollastres i de coloms. Es pensa que la infecció en els humans es contreu a través de les vies respiratòries i el primer lloc que infecta són els pulmons, des d'on, a través de la sang passa a altres teixits del cos, i moltes vegades arriba fins al cervell, on causa una meningoencefalitis (inflamació de les meninges i de l'encèfal), que sovint és mortal.

Com altres fongs, els criptococs poden reproduir-se de manera asexual i també sexual. En el segon cas, es formen dos tipus de cèl·lules sexuals que s'anomenen 'alfa' i 'a', aparentment idèntiques, però de tipus genètic diferent. Però, com pot 'saber' una cèl·lula amb quina altra s'ha de fusionar? Doncs ho saben perquè emeten senyals químics molt específics que són captats per unes proteïnes que tenen a la superfície externa de la cèl·lula. Són feromones, com les que pugui produir un animal per atreure un individu de l'altre sexe de la mateixa espècie. En el fong, fa que una cèl·lula se senti atreta per una altra, i que aquesta altra sigui l'adequada.

Uns investigadors de la Universitat de Duke University, a Durham (Carolina del Nord, EUA), descriuen a la revista EMBO Journal l'estudi d'un gen de C. neoformans (el gen CPR2) com els que codifiquen els receptors de feromones, però que no se n'havia caracteritzat encara la funció. (He posat l'enllaç a l'article que descriu el treball, però per accedir-hi em sembla que cal tenir una subscripció a la revista --individual o d'un centre de recerca o biblioteca.) Doncs bé, han descobert que aquest gen té una doble funció. Estimula la fusió de cèl·lules tant en presència de feromones, com quan no se'n produeixen. Si hi ha producció de feromones, reforça l'activitat dels receptors de la feromona que estimula la fusió de dos gàmetes. Per altra banda, contribueixen --si bé sense que siguin essencials-- a l'aparellament unisexual (de cèl·lules idèntiques). Altres fongs microscòpics que ens són més familiars, com ara Saccharomyces cerevisiae, que és el llevat amb què es fan la cervesa, el pa i el vi, també poden tenir aquest tipus de reproducció sexual.

Aquests dies de calor, si en algun moment apropeu als vostres llavis una gerra o canya de cervesa, penseu que aquell líquid daurat tan refrescant ha estat produït per uns minúsculs éssers vius que, potser com la persona que assaboreix la cervesa, de tant en tant senten la necessitat de buscar una parella i fusionar-se.