Entrada al Llatzeret de Maó Fa poc vaig llegir a
The Daily Telegraph (no el diari britànic d'aquest nom, sinó el que es publica a Sidney, a Austràlia) que les autoritats sanitàries australianes havien demanat a més de 2000 persones que tornaven d'un creuer de plaer en un vaixell on es van detectar alguns casos de la nova grip que s'estiguessin sense sortir de casa durant una setmana. No els van imposar de fer una
quarantena, però els ho van recomanar. I als membres de la tripulació que mostraven símptomes que podrien ser indicadors que estaven infectats amb el virus de la grip, els van fer baixar del vaixell, els van administrar
tamiflu (el fàrmac per a combatre la grip) i no els van deixar que tornessin al seu lloc de treball en el vaixell quan hi van pujar els passatgers del següent creuer.
En els viatges en avió o en els creuers tan de moda avui dia, la possibilitat de transmissió d'una malaltia infecciosa és més alta que en altres mitjans de transport. En l'avió, perquè la gent es troba reunida en un espai molt petit tancat. En un creuer, perquè, tot i que el vaixell sigui molt més gran que un avió i que disposi de molts espais ventilats o fins i tot exteriors, el viatge dura més temps i molta gent coincideix uns quants cops al dia en uns pocs espais tancats com ara els menjadors o les sales d'entreteniment.
La notícia del diari australià m'ha fet recordar la visita que fa dos anys vaig fer al
Llatzeret de Maó, "una fortalesa sanitària", com l'anomena
Josep Miquel Vidal Hernández en una publicació de l'Institut Menorquí d'Estudis [El Llatzeret de Maó, una fortalesa sanitària, 2a ed., J.M. Vidal Hernández; Institut Menorquí d'Estudis, Maó, 2006]. El Llatzeret està situat en una illa a la part nord del port de Maó (originàriament era una península, però hi van obrir un canal) i el seu ús com a espai exclusivament de quarantena va començar el 1817 i va durar aproximadament un segle. El projecte de construcció, però, remuntava al 1787, i havia estat ordenat per
Floridablanca, secretari d'Estat de Carles III, després que la Corona espanyola fes la pau amb els països del nord d'Àfrica.
Com a resultat del tractat de pau, 268 esclaus espanyols retinguts a Algèria van ser alliberats i tornaven a la seva terra. Però a Algèria la pesta era endèmica i calia que aquells homes passessin una quarantena abans de deixar-los que estiguessin en contacte amb la població. Van decidir dur-los a un petit llatzeret que havia estat construït al port de Maó en temps de la dominació anglesa, però era insuficient per acollir els esclaus alliberats. Aleshores es va improvisar un llatzeret amb barracons i tendes de campanya a
l'illa d'en Colom, que es troba davant la costa nord de Menorca. Al mateix temps, es va decidir de construir un nou llatzeret general per tal que la gent que anava amb vaixells cap a ports espanyols hi passés la quarantena. L'indret, però, no va ser l'illa d'en Colom, sinó la península de Felipet, a la riba nord del port de Maó.
La mancança de recursos econòmics va fer que les obres s'anessin ajornant fins que, el 1792 hi va haver un nou brot de pesta i les autoritats sanitàries van decidir posar fil a l'agulla, tot i que fins a l'any següent no es va posar la primera pedra del llatzeret. La construcció va ser lenta i va tenir moltes aturades. Malgrat que el 1807 se'n va fer una "inauguració" i el bisbe de Menorca va beneir-ne la capella, la Corona espanyola estava lluitant contra els francesos i altres coses devien tenir prioritat. Si bé en algun moment va servir per a la funció a què estava destinat --un lloc de quarantena-- i d'hospital, també va ser caserna i presó.
El 1816, el govern de Ferran VII va decidir donar la darrera empenta al llatzeret. Tanmateix, les construccions estaven molt malmeses i el treball de restauració va durar molts mesos. Per fi, l'1 de setembre de 1817 el vaixell de nom
Antonia era el primer que feia cap al llatzeret per passar-hi la quarantena.
En aquella època no es coneixia encara la causa de les malalties infectocontagioses i la creença generalitzada era que es tractava d'uns miasmes, uns efluvis que eren portadors de la malaltia. Per això, en el Llatzeret, feien anar els passatgers dels vaixells als "perfumadors", on els aplicaven gasos perfumats, que l'única cosa que feien era emmascar la pudor de la roba que duien. Es creia que els miasmes quedaven destruïts quan la mala olor desapareixia i aleshores distribuïen els passatgers entre els diversos edificis del llatzeret.
El llibret esmentat de Josep Miquel Vidal Hernández descriu molt acuradament la història del llatzeret de Maó. Va ser un privilegi tenir-lo de guia en la visita a aquest centre. Una visita que em va impressionar per diversos motius. Per una banda, el contrast de la tranquil·litat i el silenci del llatzeret amb l'activitat a l'altra riba, tot i que no fos temporada turística. Per una altra, tenir la sensació com si allò fos una presó, com si als qui hi arribaven en l'època en què va estar en funcionament se'ls hagués pogut posar un avís a l'entrada com el que troben a la porta de l'infern els personatges de la
Divina Comèdia: "…deixeu tota esperança, els que hi entreu". Fins i tot abans de traspassar-ne el llindar, l'estàtua que hi ha a la part exterior ja em va transmetre aquest sentiment d'arribar a un lloc de reclusió forçada.
El Llatzeret està dividit en diferents categories de 'departaments', per allotjar-hi els viatgers dels vaixells, segons fos la patent de sanitat que portessin (la 'patent' era un certificat obligatori per als vaixells emès en elm port d'origen, que indicava l'estat sanitari del lloc):
a) de patent
sospitosa, els que venien de ports on no hi havia cap epidèmia de pesta declarada, però que estaven en regions on la pesta era endèmica;
b) de patent
bruta o
tocada, els que venien de ports on hi havia una epidèmia o els qui havien viatjat en un vaixell en què algun passtger o mariner havia emmalaltit o de pesta o d'alguna malaltia que es pensés qe podia causar una epidèmia; c) de patent
empestada, els que patien una malaltia infectocontagiosa. Hi ha dos cementiris, un per a catòlics i un altre per a persones d'altres religions; lúnic departament que té accés directe als dos cementiris és el de la patent empestada, per evitar dur-hi els morts a través d'espais comuns.
Segons la classificació del Llatzeret de Maó, els passatgers i tripulació australians a què es refereix
The Daily Telegraph vindrien d'un vaixell de patent bruta o tocada.
Algunes vistes del Llatzeret de Maó:
Edifici de passatgers en el departament sospitós
L'espai destinat a la celebració de missa:
El capellà es posava en la capelleta central i les persones que estaven en quarantena es ficaven en els espais coberts darrere les reixes, com si fossin dins de gàbies.
Reixes que separen el departament brut
Doble muralla que envolta tot el Llatzeret
Fotos: M. Piqueras (maig 2007)
Corbatas, el Bilbaíno, Bernabé són els noms d'alguns gats que viuen en un refugi que vaig veure ahir al matí en el barri antic de Vitoria / Gasteiz, en un racó de la ciutat antiga, a costat de la muralla medieval. Els gats abandonats o nascuts en el carrer hi troben aixopluc, menjar i aigua. Un grup de persones amants dels animals tenen cura d'ells, passen estones en aquell lloc jugant amb els animals, els desparasiten, els duen al veterinari si tenen aspecte d'estar malalts, i també els fan castrar per impedir que proliferin. Els gats semblen viure molt tranquil·lament en aquell espai limitat per una tanca, però ampli, amb terra, herbes i un o dos arbres, i entre restes arqueològiques: la muralla del segle XI i una nevera del segle XIX.
