A la secció "Idees" de la revista El Temps del 12 d'agost, Andreu Mas Colell fa uns comentaris sobre el limitat coneixement de l'anglès entre la nostra gent i l'impediment seriós que això representa per a desenvolupar projectes internacionals d'alta volada.
En el seu escrit, Mas Colell fa una anàlisi de la situació, els antecedents que han dut a aquest baix domini d'un idioma que ha esdevingut la llengua franca de la ciència, dels negocis i gairebé de tot en el segle XXI, i proposa algunes mesures per posar-hi remei. Entre d'elles, una postura més pragmàtica i menys rígida en el Departament d'Ensenyament, que permetés contractar professorat de països angloparlants per a temporades més o menys llargues.
Acaba comentant la paradoxa que es dóna en el nostre país: "un dels països on més s'estudia l'anglès, a l'escola i fora de l'escola, i on menys efectiu és aquest ensenyament, a l'escola i fora de l'escola".
No sé si en altres llocs passa el mateix, però aquí és ple de gent que ha començat a estudiar anglès, en molts casos més d'una vegada, i després d'un temps més o menys llarg, ho deixa. No sé si algú ha analitzat les causes que porten a abandonar l'estudi d'aquesta llengua. Penso que poden ser diverses, però em fa l'efecte que deu tenir a veure amb el fet que l'anglès és com si fossin dues llengües independents una de l'altra: l'escrita i l'oral. Arribar a un equilibri entre els coneixement de l'una i de l'altra no és gens fàcil. I veure que no avances en una de les dues és decebedor i pot fer desanimar.
Jo em trobo entre les persones que dominen la llengua anglesa escrita. Potser per l'interès que he tingut sempre per les llengües, i qui sap si també pel fet d'haver començat a estudiar anglès ja de gran (sóc de les generacions que a l'escola van aprendre francès). Quan vaig fer els exàmens de First Certificate i Proficiency, les proves que em van semblar més difícils van ser les orals, especialment les de comprensió oral. En realitat, entendre el que diuen per megafonia en un aeroport o en una estació de tren em resulta difícil en qualsevol llengua, i aquest era un dels temes freqüents en aquells exàmens.
Pel que fa a parlar, em faig entendre, però, com Mas Colell, reconec que la meva fonètica anglesa també és francament dolenta. Em consola saber que ell va aprendre l'anglès per immersió i que ha viscut als Estats Units 26 anys, mentre que jo vaig estudiar anglès a Barcelona i les meves immersions més llargues en la llengua anglesa no han passat mai de tres setmanes.
Com Mas Colell, penso que cal fer alguna cosa per evitar que la situació actual continuï. Crec que hi ha una comunitat autònoma espanyola on s'ha decidit que la nova assignatura d'educació per a la ciutadania s'imparteixi en anglès. Segons he llegit, ho han decidit així per convertir-la en una mena d'assignatura maleïda. Doncs bé, crec que no hauria de ser l'única assignatura que s'impartís en anglès; i no hauria de fer-se com un "càstig" a l'assignatura. Això hauria de de fer-se especialment a les universitats. Hi ha professors universitaris que han intentat impregnar d'anglès les seves assignatures, fent llegir als alumnes articles de revistes científiques i demanant-los que els comentessin per escrit (en qualsevol llengua, però esperonant-los perquè ho fessin en anglès). Tanamateix, aquesta actitud oberta no ha estat sempre ben vista i ha rebut queixes per part d'un sector del professorat i també de l'alumnat. No és estrany, doncs, que el panorama sigui com el descriu Mas Colell.
dijous, 14 d’agost del 2008
dimecres, 13 d’agost del 2008
Vincent (Starry starry night)
Quan ja has deixat enrere més de sis dècades de la vida, els records que estan reposant en algun racó del cervell poden ser molts. De tant en tant, però, cançons, pel·lícules o llibres que tenies oblidats sorgeixen de cop. És com quan, d'un armari que feia temps que no netejaves a fons, surt aquella peça de vestir que tant t'havia agradat --fins al punt de no llençar-la-- i que ni recordaves que mai havies tingut. De vegades, algun fet actual em serveix de connexió amb un record. D'altres, és insospitat, de cop em trobo cantussejant una cançó que feia anys que no sentia, recordant alguna escena d'una pel·lícula o una novel·la que em van agradar molt quan les vaig veure o llegir. Avui, de sobte, m'he adonat que estava cantussejant Starry starry night (o Vincent), la cançó de Don McLean dedicada a Vincent van Gogh. (Potser perquè anit era una nit en què les estrelles tenien un protagonisme especial, per les llàgrimes de Sant Llorenç?)
No sé de quin any deu ser aquesta cançó, però recordo quan la vaig sentir per primera vegada, si més no de manera conscient: el curs 1980-1981, a classe d'anglès, a l'Institut Britànic. La professora de tant en tant ens posava alguna cançó; de les que vam sentir durant aquell curs, però, només en recordo dues: Imagine i Starry starry night. La primera, perquè la vam escoltar pocs dies després que John Lennon fos assassinat. I la segona, perquè em va agradar des de tots els conceptes: la música, la lletra, la veu de Don McLean... Però si hagués de destacar-ne un aspecte, en triaria la lletra; és un poema musicat que descriu molt be la pintura de van Gogh i fins i tot la seva personalitat.
Ve't aquí la cançó:
No sé de quin any deu ser aquesta cançó, però recordo quan la vaig sentir per primera vegada, si més no de manera conscient: el curs 1980-1981, a classe d'anglès, a l'Institut Britànic. La professora de tant en tant ens posava alguna cançó; de les que vam sentir durant aquell curs, però, només en recordo dues: Imagine i Starry starry night. La primera, perquè la vam escoltar pocs dies després que John Lennon fos assassinat. I la segona, perquè em va agradar des de tots els conceptes: la música, la lletra, la veu de Don McLean... Però si hagués de destacar-ne un aspecte, en triaria la lletra; és un poema musicat que descriu molt be la pintura de van Gogh i fins i tot la seva personalitat.
Ve't aquí la cançó:
La llengua electrònica
No em refereixo a un idioma virtual, sinó a l'òrgan musculós que tenim dins la boca, on es concentra el sentit del gust. Un grup de recerca de l'Institut de Microelectrònica de Barcelona dirigit per Cecília Jiménez-Jorquera ha dissenyat un dispositiu que, "entrenat" adequadament, por distingir les característiques d'un vi i determinar-ne fins i tot l'any de la collita. És a dir, seria una mena de sommelier electrònic.N'han parlat el diari italià La Repubblica i la revista Time, arran d'un article que els investigadors de Barcelona ha publicat recentment a la revista científica The Analyst. No recordo haver llegit res sobre aquest nou dispositiu a la nostra premsa aquests darrers dies, però he fet una cerca amb el Google per comprovar-ho. N'he trobat unes breus notes al 3cat24.cat (8 d'agost), a Barcelona innova!, (11 d'agost) i alguna altra. Com que en alguns llocs parlen de "nas electrònic", he buscat després aquest terme, en català i en castellà.
De nasos electrònics, fa temps que n'hi ha, però la paternitat --o maternitat-- no és gens clara. Per la xarxa es troben notícies de procedència molt diversa que en parlen com un invent original en cada cas. De tota manera, l'article que descriu el treball del grup de recerca que ha ideat aquesta llengua electrònica --o nas-- no diu que sigui el primer dispositiu d'aquest tipus, sinó que presenta la novetat de fer servir un multisensor integrat fabricat amb tecnologia de microelectrònica que permet disposar d'un aparell petit i portàtil, i de preu relativament econòmic. A més, permet una classificació més acurada dels factors que s'analitzen i se'l pot "entrenar" per detectar altres molècules, afegint-hi més biosensors.
Sembla ser que aquest aparell pot ser molt útil per detectar fraus i que els comerciants de vins puguin estar segurs que no els donen garses per perdius. Però els sommeliers del món real, amb la llengua musculada i un olfacte molt ben educat poden estar tranquils, que no es quedaran sense feina. Ara per ara no crec que hi hagi encara cap llengua o nas electrònic que, en "tastar" un vi pugui definir-lo dient-ne que és saberut, rapejant, febrós, despullat, ametllat, afustat o terrejant o --com deia un enòleg en una entrevista a la Contra de La Vanguardia-- que el seu aroma és d'enagos de novícia.
Foto: The Analyst
dimarts, 12 d’agost del 2008
Perdre el temps
Vicent Partal és l'autor del bloc "Mails per a Hipàtia". Recordo que vaig començar a llegir aquell bloc perquè el seu nom em va atreure. Hipàtia, matemàtica i filòsofa de l'escola neoplatònica, va viure a cavall dels segles V i IV d. C. Se sap que va escriure diverses obres científiques, però no se n'ha conservat cap. La principal font de coneixement sobre Hipàtia procedeix de les cartes que li va escriure Sinesi de Cirene, un dels seus deixebles, que va arribar a ser bisbe de Ptolemais. Malauradament per a Hipàtia, el patriarca d'Alexandria, Ciril (que després seria canonitzat), no tenia d'ella tan bona opinió com Sinesi i pensava que el racionalisme científic de les idees d'aquella dona i el seu paganisme eren contraris a la fe cristiana i calia combatre'ls. Hipàtia va ser assassinada per un grup d'incontrolats dirigits per Pere, lector d'una església. Van fer-la baixar del seu carruatge i la van martiritzar fins a la mort; després van cremar el seu cadàver. Tot i que no es va provar que Ciril hagués donant l'ordre d'assassinar Hipàtia, la seva mort va ser per al bisbe un alliberament, perquè Hipàtia era molt admirada i la gent l'escoltava amb reverència.
Però no havia començat a escriure per parlar d'Hipàtia, sinó del bloc de Vicent Partal, que llegeixo sovint. En una entrada que Partal anomena "Correus contestats" i en què es refereix al correu-e durant l'agost, diu que, al pocs minuts d'haver respost alguns correus que tenia pendents ja en va rebre la resposta i, sobre els seus autors, dedueix el següent: "Això vol dir que eren al peu del canó en ple agost, no sé si treballant o perdent el temps."
M'ha cridat l'atenció que Vicent Partal --no sé si li he dit alguna vegada, però vaig entrar en aquest món de la xarxa per "culpa" seva allà pel 1994; pocs dies després d'haver-lo sentit a Mito, em vaig subscriure a Servicom-- opini que qui està connectat a Internet a l'agost està "perdent el temps". Nno he pogut estar-me de fer un comentari al seu apunt, que copio aquí:
Per què consideres que, si no treballaven i eren connectats a Internet, perdien el temps? Perden el temps les persones que llegeixen el teu bloc o d'altres, o les que escriuen en el seu? O qui llegeix publicacions digitals per la xarxa, hi mira pel·lícules o vídeos, hi busca feina o casa, o una oferta de viatge d'última hora? Qui fa les gestions del banc, compra entrades per a un concert o un espectacle? O qui, sense altres mitjans per conéixer món, aprofita la xarxa per viatjar, visitar ciutats, museus, reserves naturals, llocs que són patrimoni de la humanitat, o per explorar l'espai sense moure's de la Terra?
Si en comptes de "perdre el temps" connectats a Internet, haguessin estat llegint l'Hola o un bestseller d'estiu, mirant la TV de manera automàtica, fent la migdiada sota un pi o torrant-se a la platja, haurien aprofitat més el seu temps?
Per altra banda, no tothom té la sort (?) de fer vacances a l'agost.
Una que, tot perdent el seu temps, ha llegit el teu bloc
És cert que, com es llegeix de vegades a Vilaweb, "hi ha vida més enllà de la xarxa". Però moltes vegades la xarxa ens ajuda a assolir els objectius --petits o grans-- d'aquella altra vida. I també és cert que hi ha persones a qui la xarxa ha eixamplat els seus horitzons fins a punts que mai no haurien sospitat.
Però no havia començat a escriure per parlar d'Hipàtia, sinó del bloc de Vicent Partal, que llegeixo sovint. En una entrada que Partal anomena "Correus contestats" i en què es refereix al correu-e durant l'agost, diu que, al pocs minuts d'haver respost alguns correus que tenia pendents ja en va rebre la resposta i, sobre els seus autors, dedueix el següent: "Això vol dir que eren al peu del canó en ple agost, no sé si treballant o perdent el temps."
M'ha cridat l'atenció que Vicent Partal --no sé si li he dit alguna vegada, però vaig entrar en aquest món de la xarxa per "culpa" seva allà pel 1994; pocs dies després d'haver-lo sentit a Mito, em vaig subscriure a Servicom-- opini que qui està connectat a Internet a l'agost està "perdent el temps". Nno he pogut estar-me de fer un comentari al seu apunt, que copio aquí:
Per què consideres que, si no treballaven i eren connectats a Internet, perdien el temps? Perden el temps les persones que llegeixen el teu bloc o d'altres, o les que escriuen en el seu? O qui llegeix publicacions digitals per la xarxa, hi mira pel·lícules o vídeos, hi busca feina o casa, o una oferta de viatge d'última hora? Qui fa les gestions del banc, compra entrades per a un concert o un espectacle? O qui, sense altres mitjans per conéixer món, aprofita la xarxa per viatjar, visitar ciutats, museus, reserves naturals, llocs que són patrimoni de la humanitat, o per explorar l'espai sense moure's de la Terra?
Si en comptes de "perdre el temps" connectats a Internet, haguessin estat llegint l'Hola o un bestseller d'estiu, mirant la TV de manera automàtica, fent la migdiada sota un pi o torrant-se a la platja, haurien aprofitat més el seu temps?
Per altra banda, no tothom té la sort (?) de fer vacances a l'agost.
Una que, tot perdent el seu temps, ha llegit el teu bloc
És cert que, com es llegeix de vegades a Vilaweb, "hi ha vida més enllà de la xarxa". Però moltes vegades la xarxa ens ajuda a assolir els objectius --petits o grans-- d'aquella altra vida. I també és cert que hi ha persones a qui la xarxa ha eixamplat els seus horitzons fins a punts que mai no haurien sospitat.
dilluns, 11 d’agost del 2008
Llegums rebels
Fa algunes setmanes, una lectora de La Vanguardia escrivia al diari explicant el problema que tenia cada cop que volia buidar en un plat les llenties, mongetes o cigrons que venen en conserva en pots de vidre, i expressava el seu desig que algú li expliqués com fer-ho sense fer-les malbé ni passar-se mitja hora sacsejant el recipient.
És una d'aquestes cartes que sovint publiquen junt amb una resposta d'algun col·laborador o col·laboradora del diari. L'encarregat de respondre-li va ser Quim Monzó, però en realitat va sortir amb un ciri trencat, tot dient que més costa trobar escaroles amb el seu gust lleugerament amargant. Va suggerir-li que, en comptes de comprar els llegums de conserva, els comprés en una botiga de llegums cuits, que així no vindrien dins d'un pot, sinó d'una bossa de plàstic.
Jo també faig amanides de llegums a l'estiu. De vegades els compro cuits, en el mercat, però en els rebost de casa sempre en tinc algun pot per si un dia no vaig al mercat i m'abelleix de fer una amanida. I tinc el mateix problema que aquella lectora. Acostumo a resoldre'l substituint per aigua una part del líquid que hi ha dins del pot de vidre. Aleshores sacsejo el pot i vaig provant. Després de les primeres sacsejades solen caure alguns llegums, però dins el pot acostuma a quedar una massa cilíndrica i compacta de llenties, cigrons o mongetes que, de vegades, en posar el pot de cap per avall es desplacen vers la sortida sense arribar, però, a caure al plat. Hi afegeixo més aigua, i sacsejo de nou el pot. De vegades ho he de repetir diversos cops. En casos de llegums molt rebels, els ajudo a desenganxar-se amb una cullera de fusta.
Com que jo acostumo a rentar els llegums abans d'amanir-los, aquest sistema ja em va bé. Entenc, però, que no és adient per a qui vol que els llegums conservin el suc de la conserva. Un altre mètode seria escalfant el pot al bany maria o posant-lo sota l'aixeta d'aigua calenta. Però si els llegums són per fer una amanida fresca, caldrà fer aquesta operació amb algunes hores d'anticipació.
És una d'aquestes cartes que sovint publiquen junt amb una resposta d'algun col·laborador o col·laboradora del diari. L'encarregat de respondre-li va ser Quim Monzó, però en realitat va sortir amb un ciri trencat, tot dient que més costa trobar escaroles amb el seu gust lleugerament amargant. Va suggerir-li que, en comptes de comprar els llegums de conserva, els comprés en una botiga de llegums cuits, que així no vindrien dins d'un pot, sinó d'una bossa de plàstic.
Jo també faig amanides de llegums a l'estiu. De vegades els compro cuits, en el mercat, però en els rebost de casa sempre en tinc algun pot per si un dia no vaig al mercat i m'abelleix de fer una amanida. I tinc el mateix problema que aquella lectora. Acostumo a resoldre'l substituint per aigua una part del líquid que hi ha dins del pot de vidre. Aleshores sacsejo el pot i vaig provant. Després de les primeres sacsejades solen caure alguns llegums, però dins el pot acostuma a quedar una massa cilíndrica i compacta de llenties, cigrons o mongetes que, de vegades, en posar el pot de cap per avall es desplacen vers la sortida sense arribar, però, a caure al plat. Hi afegeixo més aigua, i sacsejo de nou el pot. De vegades ho he de repetir diversos cops. En casos de llegums molt rebels, els ajudo a desenganxar-se amb una cullera de fusta.
Com que jo acostumo a rentar els llegums abans d'amanir-los, aquest sistema ja em va bé. Entenc, però, que no és adient per a qui vol que els llegums conservin el suc de la conserva. Un altre mètode seria escalfant el pot al bany maria o posant-lo sota l'aixeta d'aigua calenta. Però si els llegums són per fer una amanida fresca, caldrà fer aquesta operació amb algunes hores d'anticipació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)