De vegades he llegit notícies sobre gossos que han mort per intentar salvar el seu amo o la seva mestressa. La notícia que llegeixo a l'Avui digital explica el fet contrari: un home ha mort en intentar salvar el seu gos.
Els fets han passat prop de Suert, a l'Alta Ribagorça. Segons l'Avui, el gos havia caigut a un canal i el seu amo va intentar salvar-lo. Ho va aconseguir, però hi va deixar la vida, hi va morir ofegat. El seu cos va ser rescatat més tard en el punt de confluència de l'esmentat canal amb la presa de Suert.
De sobte, la notícia sembla estranya. Potser era un gos que no sabia nedar? No neden de manera espontània tots els gossos? I si fos al contrari, i el gos s'hagués llençat a l'aigua per salvar el seu amo i no poder fer-ho n'hagués sortit ben remullat? Suposo, però, que hi deu haver testimonis que van veure l'intent de rescat del gos.
És possible que hi hagi qui no entengui que una persona arribi a arriscar la vida per salvar un animal no humà. Hi ha animals no humans que mereixen molt més ser salvats que no pas alguns exemplars de l'espècie Homo sapiens.
dilluns, 5 de maig del 2008
diumenge, 4 de maig del 2008
La meva veïna la merla
Des que visc en aquest pis --i ja en fa molts anys-- sempre he vist i sentit merles pel voltant de casa. Els primers anys desapareixien a la tardor i tornaven a la primavera. Amb el temps, no sé si perquè noten el canvi climàtic o perquè la ciutat, amb els seus fums, els proporciona prou calor, hi són tot l'any. En canvi, les garses han desaparegut; fa molt de temps que no en veig ni en sento cap. I em fa l'efecte que la seva desaparició va coincidir amb la irrupció de les cotorres, que de vegades inunden els arbres i fanals propers.
De les merles del veïnat, n'hi ha una --un mascle: plomatge negre, bec groc-- que és el visitant més assidu i cantaire. La Guía de campo de las aves de España y demás païses de Europa, un llibre que conservo des dels meus temps d'estudiant i que m'aprecio molt, defineix així la veu de la merla: "Un algareo rechinante, cuando se levanta: una persistente nota 'chinc-chinc-chinc'; un 'chuucc' inquieto; un fino 'tsii', etc. Canto pausado melodioso, con vigorosos gorjeos, bien diferente del del zorzal común por sus notas más puras y aflautadas, carencia de repeticiones y final débil no musical."
A la nostra merla li agrada molt situar-se sobre un fanal que hi ha davant del mercat de Les Corts. S'hi passa hores deixant anar pausadament les seves notes aflautades. Ahir a la tarda volia fotografiar-la, però quan vaig arribar sota el seu fanal ja havia marxat. S'havia situat en un xiprer a l'altre costat del carrer. La sentia però no la veia. Després de donar unes quantes voltes a l'arbre buscant-la --algunes persones que van passar per allà em miraven i aixecaven la mirada potser per saber que atreia la meva atenció-- vaig localitzar-la a l'extrem d'una branca. Vaig fer-li una foto i de seguida va arrencar el vol i va anar molt enlaire, fins a un terrat. Aquest matí tornava a ser damunt del fanal i li he fet alguna altra foto. És una llàstima que el zoom d'aquesta camereta no doni per a molt, perquè les fotos que li vaig fer no permeten distingir-ne els trets. I també és una llàstima que no pugui captar-ne la veu tan melodiosa.
Merla (Turdus merula), posada sobre la branca d'un xiprer
La merla després d'enfilar-se fins a un terrat
La merla al seu fanal (1)
La merla al seu fanal (2)
De les merles del veïnat, n'hi ha una --un mascle: plomatge negre, bec groc-- que és el visitant més assidu i cantaire. La Guía de campo de las aves de España y demás païses de Europa, un llibre que conservo des dels meus temps d'estudiant i que m'aprecio molt, defineix així la veu de la merla: "Un algareo rechinante, cuando se levanta: una persistente nota 'chinc-chinc-chinc'; un 'chuucc' inquieto; un fino 'tsii', etc. Canto pausado melodioso, con vigorosos gorjeos, bien diferente del del zorzal común por sus notas más puras y aflautadas, carencia de repeticiones y final débil no musical."
A la nostra merla li agrada molt situar-se sobre un fanal que hi ha davant del mercat de Les Corts. S'hi passa hores deixant anar pausadament les seves notes aflautades. Ahir a la tarda volia fotografiar-la, però quan vaig arribar sota el seu fanal ja havia marxat. S'havia situat en un xiprer a l'altre costat del carrer. La sentia però no la veia. Després de donar unes quantes voltes a l'arbre buscant-la --algunes persones que van passar per allà em miraven i aixecaven la mirada potser per saber que atreia la meva atenció-- vaig localitzar-la a l'extrem d'una branca. Vaig fer-li una foto i de seguida va arrencar el vol i va anar molt enlaire, fins a un terrat. Aquest matí tornava a ser damunt del fanal i li he fet alguna altra foto. És una llàstima que el zoom d'aquesta camereta no doni per a molt, perquè les fotos que li vaig fer no permeten distingir-ne els trets. I també és una llàstima que no pugui captar-ne la veu tan melodiosa.
Merla (Turdus merula), posada sobre la branca d'un xiprer
La merla després d'enfilar-se fins a un terrat
La merla al seu fanal (1)
La merla al seu fanal (2)dissabte, 3 de maig del 2008
Jaimes, la supervivent
Jaimes és una llibreria petita, però no tant com sembla des del carrer, situada al passeig de Gràcia. Des que La Casa del Llibre va instal·lar-se al seu costat, sembla encara més petita. Per accedir-hi cal baixar unes escales; és una d'aquelles botigues situades a un nivell inferior al carrer. I després de passar-hi una estona és fa patent allò que diu el refrany: "en el pot petit hi ha la bona confitura". A Jaimes s'hi troba especialment molt bona confitura francesa.No sóc una clienta assídua de Jaimes, però m'agrada entrar-hi de tant en tant i brostejar pels seus prestatges. I encara que no hi entri, sempre que hi passo pel davant m'aturo a mirar-ne els aparadors --petits, d'acord a la mida de la botiga-- per veure què hi tenen exposat. Així va ser com fa uns anys vaig descobrir-hi el llibre La deuxieme disparition de Majorana, de Jordi Bonells (català arrelat a França, on és professor de literatura hispànica), quan feia poc que havia conegut la misteriosa història de Majorana, el gran físic sicilià que va desaparèixer el 1938 en el vaixell que el duia de Sicília a la península italiana.
Fa uns dies vaig tornar a Jaimes. Tenia un val-obsequi que em van donar l'any a passat com a obsequi per fer una conferència en una petita associació de traductors, i era a punt de caducar. La bossa en què em van posar els llibres reprodueix els mateixos dibuixos que els va fer Cesc fa anys per al paper d'embolicar, quan les llibreries encara no donaven bosses de plàstic. (Potser aviat hauran de tornar al paper, si prospera la proposta del Govern de fer una llei per reduir l'ús --o millor l'abús-- de les bosses de plàstic.)
Espero que Jaimes pugui resistir molts anys el veïnatge amb la colossal Casa del Llibre i no sigui només un reducte per a nostàlgics. Si no la coneixeu, baixeu aquelles escales algun dia.
divendres, 2 de maig del 2008
La comissaria virtual (11)
En pocs dies La Vanguardia m'ha proporcionat material per a tres nous "expedients" d'aquesta comissaria virtual.
El 28 d'abril de 2008 aquest diari va dedicar les dues planes centrals a un tema candent: l'alerta sobre la perillositat de consumir oli de gira-sol, pel possible perill que fos d'una partida importada d'Ucraïna que estava contaminada amb hidrocarburs. El títol general del treball periodístic era "El girasol de la confusión". La confusió la van fer els periodistes amb les xifres que incloïa l'article. Vegem-ne algunes dades:
Si a Espanya es produeixen 360.000 tones d'oli de gira-sol i el consum és d'unes 300.000 tones, nosaltres ens preguntem: per què se n'ha d'importar, si encara en sobrarien 60.000 tones? La Vanguardia també s'ho preguntava i l'explicació que dóna és que l'alta demanda d'aquest tipus d'oli obliga les envasadores a importar-ne. I afegeix: "La mitad del total consumido procede del exterior. Los proveedores son Ucrania y Argentina.":
Això encara ho complica més, perquè la meitat de 300.000 tones (l'oli consumit) són 150.000. És a dir, que les tones d'oli de gira-sol que sobrarien no serien 60.000, sinó... 210.000!
L'article està signat per tres periodistes i penso que potser no s'hagin posat d'acord a l'hora d'integrar la informació que tinguessin per a preparar l'article. De tota manera, hi ha algunes dades que estan presentades de manera confusa. Per exemple, en parlar de la producció es deixa clar que són dades del 2005. En canvi, en referir-se al consum, no s'indica si les 300.000 tones són anuals ni --si ho són-- a quin any corresponen. En una entradeta diu:
Si no haguéssim llegit en el text "Los proveedores son Ucrania y Argentina.", aquesta entradeta no ens afegiria informació, sinó confusió: a qui proveeixen la majoria e l'oli de gira-sol?
La secció "Obituarios" també ens ha ofert dues perles del ball dels números. El 30 d'abril, hi havia una necrològica d'un escriptor xinès que, segons La Vanguardia, va morir 88 anys abans de néixer:
I avui hi ha la necrològica d'Henrike Knörr, un filòleg basc que, com ell mateix deia, era una barreja alemanya, basca, catalana i castellana (tot i que la família Knörr, molt popular a Vitoria, va establir-se a la capital alabesa el segle XIX, Henrike va néixer a Tarragona, de mare catalana, i va passar a Catalunya la seva infància). En el text que resum la seva biografia diu:
Que el 1977 --quatre anys abans d'obtenir la llicenciatura-- hagués començat a treballar com a ajudant de Koldo Mitxelena, que el 1978 va encarregar-se d'organitzar la nova Universitat del País Basc, encara podria entendre's. Hi ha estudiants excepcionals que des del principi de la carrera demostren un enorme interès per alguna branca dels seus estudis i comencen a col·laborar en algun departament. Però que un any més tard --és a dir, el 1978-- fos nomenat professor, quan encara li faltaven tres anys per a completar la llicenciatura sembla ja impossible. I encara sembla menys probable que, com diu un altre fragment de la necrològica que no hem reproduït aquí, hagués estat el primer vicerector de l'esmentada Universitat del País Basc entre el 1981 i el 1984. Si totes les xifres fossin correctes, el mateix any que va obtenir la llicenciatura (1981) hauria esdevingut vicerector d'una universitat!
En descàrreec de La Vanguardia he de dir que no és l'únic mitjà que ha indicat el 1981 com a l'any en què Knörr va obtenir la llicenciatura (entre d'altres, ho indiquen El País, Deia, noticiasdegipuzkoa.com, Metro). I he pensat que potser s'havia dedicat a altres coses abans de posar-se a estudiar una carrera universitària. Sembla estrany però el que diu el diari Deia: "Tras terminar el bachillerato en el colegio de los Marianistas de Gasteiz, Knörr se licenció [...] en Filosofía y Letras en 1981...". Nascut el 1947, se suposa que deu haver acabat el batxillerat com a molt a mitjans de la dècada de 1960. No havia fet el batxillerat quan li corresponia i el va fer ja prop de la trentena? I els mariniastes, una d'aquelles clàssiques escoles de frares, haurien admès un alumne tan granadet i que havia passat un any a la presó per repartir propaganda política (això no ho diu la notícia, em sembla, però és cert)?
Tot això seria possible. Però en indicar el 1981 com a any de la llicencitura d'Henrike Knörr, El País es contradiu. En un article sobre Henrike Knörr publicat en aquest diari el febrer de 2007, deia: "...recién licenciado en Filosofía, ingresa en la cárcel durante un año por repartir propaganda. Son los primeros años setenta y el joven vitoriano se encuentra con las puertas de los institutos cerradas; ahí comienza, sin el pretenderlo, un camino que le llevará a la Filología."
Sembla molt més lògica aquesta dada (los primeros años setenta). La indicació, en la necrològica de diversos mitjans de comunicació, del 1981 com a any de la llicenciatura de Knörr, fa suposar que l'error ve d'algun resum biogràfic distribuït a la premsa, per exemple per l'Acadèmia de la Llengua Basca (n'era membre i pocs dies abans de morir en va ser nomenat president d'honor). Però no hi ha hagut cap redactor o redactora de necrològiques que s'hagi molestat a esbrinar el perquè d'aquesta incoherència entre les xifres dels anys?
El 28 d'abril de 2008 aquest diari va dedicar les dues planes centrals a un tema candent: l'alerta sobre la perillositat de consumir oli de gira-sol, pel possible perill que fos d'una partida importada d'Ucraïna que estava contaminada amb hidrocarburs. El títol general del treball periodístic era "El girasol de la confusión". La confusió la van fer els periodistes amb les xifres que incloïa l'article. Vegem-ne algunes dades:
Si a Espanya es produeixen 360.000 tones d'oli de gira-sol i el consum és d'unes 300.000 tones, nosaltres ens preguntem: per què se n'ha d'importar, si encara en sobrarien 60.000 tones? La Vanguardia també s'ho preguntava i l'explicació que dóna és que l'alta demanda d'aquest tipus d'oli obliga les envasadores a importar-ne. I afegeix: "La mitad del total consumido procede del exterior. Los proveedores son Ucrania y Argentina.":
Això encara ho complica més, perquè la meitat de 300.000 tones (l'oli consumit) són 150.000. És a dir, que les tones d'oli de gira-sol que sobrarien no serien 60.000, sinó... 210.000!L'article està signat per tres periodistes i penso que potser no s'hagin posat d'acord a l'hora d'integrar la informació que tinguessin per a preparar l'article. De tota manera, hi ha algunes dades que estan presentades de manera confusa. Per exemple, en parlar de la producció es deixa clar que són dades del 2005. En canvi, en referir-se al consum, no s'indica si les 300.000 tones són anuals ni --si ho són-- a quin any corresponen. En una entradeta diu:
Si no haguéssim llegit en el text "Los proveedores son Ucrania y Argentina.", aquesta entradeta no ens afegiria informació, sinó confusió: a qui proveeixen la majoria e l'oli de gira-sol?La secció "Obituarios" també ens ha ofert dues perles del ball dels números. El 30 d'abril, hi havia una necrològica d'un escriptor xinès que, segons La Vanguardia, va morir 88 anys abans de néixer:
I avui hi ha la necrològica d'Henrike Knörr, un filòleg basc que, com ell mateix deia, era una barreja alemanya, basca, catalana i castellana (tot i que la família Knörr, molt popular a Vitoria, va establir-se a la capital alabesa el segle XIX, Henrike va néixer a Tarragona, de mare catalana, i va passar a Catalunya la seva infància). En el text que resum la seva biografia diu:
Que el 1977 --quatre anys abans d'obtenir la llicenciatura-- hagués començat a treballar com a ajudant de Koldo Mitxelena, que el 1978 va encarregar-se d'organitzar la nova Universitat del País Basc, encara podria entendre's. Hi ha estudiants excepcionals que des del principi de la carrera demostren un enorme interès per alguna branca dels seus estudis i comencen a col·laborar en algun departament. Però que un any més tard --és a dir, el 1978-- fos nomenat professor, quan encara li faltaven tres anys per a completar la llicenciatura sembla ja impossible. I encara sembla menys probable que, com diu un altre fragment de la necrològica que no hem reproduït aquí, hagués estat el primer vicerector de l'esmentada Universitat del País Basc entre el 1981 i el 1984. Si totes les xifres fossin correctes, el mateix any que va obtenir la llicenciatura (1981) hauria esdevingut vicerector d'una universitat!En descàrreec de La Vanguardia he de dir que no és l'únic mitjà que ha indicat el 1981 com a l'any en què Knörr va obtenir la llicenciatura (entre d'altres, ho indiquen El País, Deia, noticiasdegipuzkoa.com, Metro). I he pensat que potser s'havia dedicat a altres coses abans de posar-se a estudiar una carrera universitària. Sembla estrany però el que diu el diari Deia: "Tras terminar el bachillerato en el colegio de los Marianistas de Gasteiz, Knörr se licenció [...] en Filosofía y Letras en 1981...". Nascut el 1947, se suposa que deu haver acabat el batxillerat com a molt a mitjans de la dècada de 1960. No havia fet el batxillerat quan li corresponia i el va fer ja prop de la trentena? I els mariniastes, una d'aquelles clàssiques escoles de frares, haurien admès un alumne tan granadet i que havia passat un any a la presó per repartir propaganda política (això no ho diu la notícia, em sembla, però és cert)?
Tot això seria possible. Però en indicar el 1981 com a any de la llicencitura d'Henrike Knörr, El País es contradiu. En un article sobre Henrike Knörr publicat en aquest diari el febrer de 2007, deia: "...recién licenciado en Filosofía, ingresa en la cárcel durante un año por repartir propaganda. Son los primeros años setenta y el joven vitoriano se encuentra con las puertas de los institutos cerradas; ahí comienza, sin el pretenderlo, un camino que le llevará a la Filología."
Sembla molt més lògica aquesta dada (los primeros años setenta). La indicació, en la necrològica de diversos mitjans de comunicació, del 1981 com a any de la llicenciatura de Knörr, fa suposar que l'error ve d'algun resum biogràfic distribuït a la premsa, per exemple per l'Acadèmia de la Llengua Basca (n'era membre i pocs dies abans de morir en va ser nomenat president d'honor). Però no hi ha hagut cap redactor o redactora de necrològiques que s'hagi molestat a esbrinar el perquè d'aquesta incoherència entre les xifres dels anys?
dijous, 1 de maig del 2008
Graffiti: vandalisme o art? (I)
Els graffiti, que en català es denominen grafits (el terme ja es troba incorporat al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, el DIEC), tenen molts detractors, però també molts partidaris. En primer lloc, cal distingir entre grafits i pintades, perquè hi ha qui ho fica tot en un mateix sac. Segons el DIEC, un grafit és una 'inscripció o dibuix fet en una paret, un monument, etc.' Per altra banda, el DIEC defineix una pintada com: 'Paraula o frase de contingut social o polític escrita en la paret d'un lloc públic.'Trobo incompleta la definició de 'grafit'. O potser la idea que jo en tinc no coincideix amb la que en tenia qui va redactar aquesta entrada del diccionari normatiu català. Un dels exemples que s'indiquen és 'monuments'. És possible que hi hagi grafits fets sobre monuments, però en aquest moment no puc recordar-ne ni un. En canvi, sí que hi he vist moltes pintades. M'hauria semblat més adient haver triat portes, parets mitjanceres o trens com a exemples d'espais on hi sol haver grafits. Pel que fa a la definició de 'pintada', tampoc no em sembla que sigui completa. El DIEC oblida que hi ha pintades que no són de caire social ni polític. Fa poc vaig veure una declaració d'amor en una porta de ferro d'un local comercial.
Hi ha qui confon grafits i pintades, les considera una manca de civisme i voldria que desapareguessin i es castigués qui es dedica a fer-les. També hi ha qui confon grafits i pintades, però veient-los com una manifestació artística i social, i creu que prohibir-los va contra la llibertat d'expressió.
Jo em trobo a mig camí. En general, no m'agraden les pintades en les parets, especialment si es tracta de monuments artístics i històrics. Però no em molesten gens algunes pintades enginyoses que he vist de vegades sobre murs atrotinats o llocs on visualment no feien cap nosa. Recordo que en la dècada de 1980, quan moltes pintades eren de caire polític, en una tàpia de Sarrià va aparèixer un dia una pintada --que va durar anys-- que deia "Tinc una pixera que m'arriba a la Jonquera". Em va fer gràcia, perquè em va semblar una mena de menfotisme, algú que passava d'escriure sobre els murs consignes polítiques, que era el que es feia.
Pel que fa als grafits, no entenc aquesta dèria de perseguir els artistes que els fan (sempre que no els pintin damunt d'un monument o en les façanes d'edificis nobles o històrics). A Barcelona, hi ha carrers de Ciutat vella on passejar a les hores en què les botigues estan tancades és anar a veure una exposició d'art a l'aire lliure perquè moltes portes de ferro tenen grafits. I les entrades per tren a moltes grans ciutats del món són més agradables gràcies als grafits que es poden veure en tàpies i murs i en vagons de tren vells.
Fa anys vaig veure un documental sobre els grafiters del metro de Nova York i la guerra que tenien contra ells alguns inspectors de la companyia, que anaven desesperat per enxampar-los. Per als artistes, era com un repte pintar els vagons i no ser atrapats. No puc entendre que els prohibissin fer aquells dibuixos tan bonics que conferien al vagó un aspecte molt més alegre.
Mur en El Forum de Barcelona dedicat a grafitsFoto Vicent Ramos, de fr.wikipedia
En el meu barri --Les Corts-- en el lloc on hi ha els jardinets de la sortida del metro, hi va haver una pintada en el mur que tapava el solar que ara ocupen els jardins. Crec que es va fer amb permís de l'Ajuntament. I en algunes portes de botigues del barri també hi ha grafits, aquest art del carrer que anima les ciutats modernes.
Grafit sobre l'especulació. En algun lloc del barri de Ciutat Vella, a Barcelona.
A tocar dels Jardins del Dr. Fleming, a Barcelona. La paret era ruïnosa
En el carrer Dolors Masferrer, de Les Corts.
A mig camí entre pintada i grafit. Però unes portesmés alegres que la del costat, de color uniforme.
Carrer Dolors Masferrer, les Corts
Aquest grafit va durar molt poc. De seguida va quedar ocult per capes de pintura.Travessera de les Corts a tocar de C/ Joan Güell.
Pizzeria "Al Tall", Travessera de les Corts
Subscriure's a:
Missatges (Atom)