dimecres, 5 de març del 2008

5 de març. Lynn Margulis

El 5 de març de 1938 va néixer a Chicago la biòloga nord-americana Lynn Margulis. Com que és una dona molt coneguda i per molts llocs del web se'n poden trobar descripcions biogràfiques i entrevistes, no escriuré aquí sobre la seva vida i la seva obra; em limitaré a resumir un fragment del que vaig dir d'ella en un acte organitzat a la Universitat de València amb motiu del seu nomenament com a doctora Honoris causa d'aquella universitat:

En un article que Lynn Margulis va publicar el 1993, va parlar del dilema de les sabatilles roges. Hi explica que, essent molt joveneta, va veure la pel·lícula Les sabatilles roges, interpretada per Moira Shearer, i que, com a tantes noietes aficionades a la dansa, la pel·lícula va emocionar-la molt. El personatge principal és una ballarina que ha de triar entre l'amor per un home o l'amor per la seva professió; aquest dilema la duu a un final tràgic. Lynn explica que no entenia aquesta necessitat d'elegir. A més, no hi veia reciprocitat. Si s'hagués tractat d'un home --un ballarí-- no se li hauria plantejat el problema de l'elecció. S'hauria casat, hauria tingut una família i hauria continuat la seva carrera en el món de la dansa.

Lynn es preguntava per què la ballarina no es casava amb el seu enamorat i tenien fills, sense que ella hagués, però, d'abandonar la dansa. La pel·lícula, que reflectia una societat anglosaxona molt conservadora, va resoldre el conflicte amb la mort de la protagonista. Als seus quinze anys, Lynn creia que la ballarina havia pres aquella decisió empesa per una convenció antiquada que encara perdurava tot insistint que una dona havia de triar entre una professió o una família. I pensava Lynn que potser la gent d'aquella generació que creia en aquesta dicotomia ho feia sense adonar-se del seu error, de la mateixa manera que molta gent avui dia vol perpetuar el mite de la superdona, capaç d'abastar-ho tot --marit, fills i professió-- sense adonar-se que això no és possible. Les persones de l'entorn proper de Lynn Margulis i les que la coneixen bé saben que ella ha estat capaç de pujar quatre fills i d'ocupar-se també dels seus nets, si convé, sense deixar mai el seu treball. Encara que de vegades la posin com a exemple de superdona, ella no s'hi considera pas.

Lynn Margulis i Joan Oró, a Barcelona (podria ser 2002)

Lynn Margulis i la lectora corrent, a la Universitat de València
Abril 2003

dimarts, 4 de març del 2008

4 de març. Norah Borges

Norah Borges (1901-1998) va ser una de les pintores i il·lustradores argentines de més prestigi del segle XX. Va néixer al barri de Palermo, a Buenos Aires, el 4 de març de 1901. El seu nom era Leonor Fanny, però el seu germà (el qui seria famós escriptor Jorge Luis Borges) la va anomenar Norah i va ser el nom amb què es va fer famosa.

Va estudiar pintura a Europa (Ginebra, Mallorca, Sevilla). Va casar-se amb Guillermo de Torre, escriptor i crític espanyol, especialitzat en el moviment ultraïsta, al qual s'integraren Norah i Jorge Luis Borges. Va fer il·lustracions per a revistes d'avantguarda, primer a Europa i després a l'Argentina, entre les quals Manometre, Prisma, Proa, y Martín Fierro. També va il·lustrar llibres: alguns de Ramón Gómez de la Serna i una edició il·lustrada de Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez.

Excepte un llibre que va escriure i il·lustrar ella mateixa als 14 anys, no es conserven obres dels seus inicis com a artista, perquè ella mateixa les va cremar. Va introduir l'art modern a l'Argentina, i el seu estil es movia entre l'expressionisme i el cubisme. Va treballar fins tres anys abans que li arribés la mort a l'avançada edat de 97 anys.

Per saber-ne més: Necrològica al diari Clarín, Norah Borges. Mito y vanguardia.

dilluns, 3 de març del 2008

3 de març. Marguerite Duras

Nota 1: El proper dissabte, 8 de març, és el dia Internacional de la Dona. Amb aquest motiu, he pensat que els meus apunts en aquest bloc estiguin aquesta setmana dedicats a dones i, si pot ser, que cada dia recordin l'aniversari d'algun fet relacionat amb una dona.

Nota 2.: Els enllaços que he posat en aquest apunt remeten a la Wikipedia francesa. La informació m'ha semblat molt millor que la de les entrades equivalents en català o castellà.

El 3 de març de 1996 va morir a Paris Marguerite Duras, que va escriure novel·les, obres de teatre i guions cinematogràfics i també va dirigir pel·lícules. Havia nascut a la Conxinxina (avui Vietnam) el 1914 i allà va passar gairebé tota la seva infància i adolescència. El record d'aquells anys ha quedat reflectit en algunes de les seves obres.

Conec poc l'obra de Marguerite Duras; sé que va escriure el guió d'Hiroshima mon amour, una pel·lícula dirigida per Alain Resnais que a Espanya no es va poder veure en el seu temps. I fa alguns anys vaig llegir L'amant de la Chine du Nord, una novel·la que és en realitat un guió de cinema. Va escriure aquesta obra per mostrar com hauria volgut que fos la pel·lícula L'amant, basada en la seva novel·la del mateix títol. Ella n'havia d'escriure el guió, però va estar molt malalta, sis mesos en coma, i durant aquest temps el mateix director va fer l'adaptació de la novel·la de Marguerite. A ella no li va agradar gens, va considerar que allò no era la seva obra, i per això va escrirue'n el guió alternatiu.

Marguerite Duras va morir a París als 82 anys i està enterrada al cementiri de Montparnasse.

diumenge, 2 de març del 2008

La realitat onírica de Frida

Ahir vaig veure per TV Frida, la pel·lícula basada en la vida de la pintora mexicana Frida Kahlo (1907-1954). N'havia llegit la biografia, i crec que la pel·lícula distorsiona (no sé si molt o poc) la realitat potser perquè se centrar principalment en la relació amorosa entre Frida i Diego Rivera, el pintor amb qui va casar-se dues vegades (amb un divorci pel mig). De tota manera, fa de bon veure; és un fil molt dinàmic i acolorit --com ho és Mèxic--, amb una Frida (Selma Hayek) que sembla una germana de l'original però sense bigoti, i una estètica molt cuidada.

Als 18 anys, Frida va patir un greu accident quan l'autobús en què viatjava va xocar contra un tramvia i ella en va resultar molt malferida. Des d'aleshores el patiment físic va acompanyar-la fins a la mort, quan tenia només . La seva lluita contra l'adversitat i la difícil relació amorosa amb Diego Rivera van quedar reflectides en moltes de les seves pintures i dibuixos.



Tinc un llibre d'aquests que considero petite joies --però molt valuoses-- que reprodueix el diari que Frida va fer els darrers anys de la seva vida. És un diari molt especial i no he dit que 'va escriure', sinó que 'va fer' perquè, a més dels textos, conté molts dibuixos; el text manuscrit de vegades és també un motiu decoratiu. En mostro aquí la coberta i algunes pàgines.







Se equivocó la paloma
se equivocaba...
















En vez del Norte fué al Sur
Se equivocaba...
Creyó que el trigo era el agua.
Se equivocaba...








Agosto de 1953.

Seguridad que me van a amputar la pierna derecha. Detalles sé pocos pero las opiniones son muy serias. Dr. Luis Méndes y el Dr. Juan Farill.

Estoy preocupada, mucho, pero a la vez siento que será una liberación. Ojalá y pueda ya caminando dar todo el esfuerzo que queda para Diego, todo para Diego.

dissabte, 1 de març del 2008

Bolígrafs del segle XVIII?

Breu nota publicitària (o potser d'informació al consumidor?) publicada a la revista Ronda Iberia:

Bolígrafs des de 1761? Doncs l'oficina que va concedir la patent del bolígraf a Laszló Biró (1899-1985) no en devia estar assabentada. Com tampoc en devien estar assabentats en el seu país d'adopció, l'Argentina, que va triar el 29 de setembre (dia del naixement de Biró) per celebrar el "Dia de l'inventor".

Els primers bolígrafs --o esferogràfiques--van ser de seguida anomenats amb la seva marca comercial: Birome, que era un acrònim de Biro (l'inventor) i Meyne (el seu soci i amic personal). Aquest nom encara és popular a l'Argentina. En canvi, aquí jo no recordo haver-los conegut mai amb cap altre nom que bolígraf. Tanmateix, recordo un anunci a tota plana a la revista Mecánica Popular, que comprava el meu pare i sempre m'agradava fullejar, que deia "Con esta esferográfica por fin es posible escribir el doble con doble xxxxxx y doble facilidad" (hi ha una paraula de la frase que he oblidat; podria ser "finura"?, "soltura"?). Aquesta revista era la versió castellana de Popular Mechanics Magazine i estava publicada en algun país americà de parla castellana. La seva lectura em va servir per ampliar els meu coneixements de castellà. (Per exemple, gaveta es una de les paraules que recordo haver après de la lectura de Mecánica Popular.)

Fidels al record de l'inventor de l'estri, a Itàlia encara avui dia molta gent anomena el bolígraf penna biro (la'altra manera d'anomenar-la és penna a sfera). En anglès es va anomenr ballpoint pen (o biro pen); en francès, stylo à bille; en alemany, Kugelschreiber; i en portugués, caneta esferográfica o només esferográfica.

Pel que fa als rollers, són molt més recents, apareixen en la dècada de 1980.