Oliver Sacks és un neuròleg nord-americà, conegut principalment per la seva tasca de divulgació. Alguns dels seus llibres han estat bestsellers i s'han traduït a moltes llengües. Potser el més conegut sigui L'home que va confondre la seva dona amb un barret. He llegit un article seu, publicat al New York Times, en què relaciona les al·lucinacions visuals de les migranyes (l'aura, que sol precedir la fase de dolor) amb les formes geomètriques que es repeteixen en l'art àrab, en la decoració de moltes parets empaperades, en els mosaics amb què es recobrien els terres de les cases, en algunes teles estampades, en mobles xinesos, en l'arquitectura zapoteca, o en les pintures sobre escorces d'arbre del aborígens australians.
El triangles, el quadrat i el pentàgon són la base de molts dibuixos geomètrics de l'art àrab Font: Islamic Geometric Art http://www.blss.portsmouth.sch.uk/resources/islamart.shtml
Sacks explica la seva experiència com a afectat de migranyes i diu que, quan va veure fotografies de l'Alhambra, amb tots els seus mosaics geomètrics, va començar a pensar si el que ell havia pres com a una experiència personal no seria més que una part d'un tot, d'una experiència universal que al llarg de la història havia quedat reflectida en les formes geomètriques repetitives que es podien veure en l'art de cultures molt diverses.
Aquesta idea va desenvolupar-la en el primer llibre de divulgació: Migranya, que va publicar el 197o i en una edició revisada el 1992. Com tots els escrits d'Olivers Sacks, l'article del New York Times és molt amè i alhora didàctic.
14 de febrer, Sant Valentí: dia de l'amor o dia del consum? Jo he vist néixer Sant Valentí, no pas el màrtir romà, sinó aquesta diada que a casa nostra va arribar de mà d'uns grans magatzems. Ara està tan arrelada, que sembla que s'hagi celebrat tota la vida. Espero que no arribi mai a desbancar Sant Jordi!
He vist que la premsa gratuïta també està important els costums de la premsa d'altres llocs, de publicar notes dedicades a l'enamorat o l'enamorada. Ho vaig veure per primera vegada en un diari escocès i en vaig guardar una mostra en la meva col·lecció:
Per a Cicy de la seva Cherrybones: "no deixis de prendre les pastilles". Per a John, de Jeanette i Kevin: "Encara t'estimem. Si us plau, torna a casa. Som aquí, esperant-te"
Per a Sweet FA, de Mrs Cubitt: "Vaig triar la persona adient?"
Relacionat també amb Sant Valentí, aquest anunci de La Vanguardia:
Espero que a l'autor o autora del text de l'anunci algun any li regalin una ortografia per Sant Valentí o en qualsevol altra ocasió.
Els mitjans en van plens: Robert Redford és a Barcelona. Hi ha vingut per participar en el congrés de telefonia, aquesta macroreunió milionària que diuen que atreu al voltat de 50.000 visitants. En alguns llocs parlen de Robert Redford com a sex symbol, un qualificatiu que, en el cinema nord-americà, després es va dedicar a Richard Gere.
Quan Robert Redford era jove (i jo encara n'era més, però tampoc no tant) el trobava massa guapo. I pensava que el seu sex-apppeal emmascarava la seva vàlua com a actor. Va ser a mesura que Redford 'madurava' físicament (i jo també, però menys) que vaig començar a descobrir el seu encant. El Redford de Memòries d'Àfrica em va fascinar; em va fer pensar en allò de "l'arruga és bella". I encara més em va agradar parlant als cavalls a cau d'orella.
La presència de Redford en el congrés de telefonia crec que està relacionada amb el cinema independent i la producció de curts que poden --o podran, que no sé si ja funciona-- veure's a través del mòbil. Ell promou aquest tipus de cinema des de fa anys a través del Sundance Institute, que es troba a Utha, i del festival amb el mateix nom. Quan vegeu una pel·lícula nord-americana que s'allunyi dels cànons del cinema holywoodià, és molt probable que el film tingui alguna relació amb el Sundance Institute o amb el Sundance Festival. Una que ara hi ha en cartell és Juno, un film fresc, divertit, amb una fotografia molt bona i una música agradable. Tot i que em va semblar com si a la guionista la història acabés per escapar-se-li de les mans, val la pena de veure.
El 12 de febrer, Santa Eulàlia, és la segona patrona de Barcelona (la primera és la verge de la Mercè que, tot i ser més recent, va desbancar Santa Eulàlia; entre la mare de Déu i una senzilla santa, per més màrtir que fos, ja se sap qui té la preferència) i se celebra la festa petita de la ciutat. El mateix dia, el món de la ciència, especialment de la biologia, celebra arreu el dia de Darwin, que va néixer un dia com avui de l'any 1809.
Per commemorar el naixement de Charles Darwin, dedicaré un record a la casa en què va viure, des de 1842, a Downe, un poble no molt lluny de Londres que pertany ja a Kent (en temps de Darwin el nom del poble era Down, sense la e final, i la casa conserva el nom tradicional). Hi he estat dues vegades, en la mateixa època de l'any, a voltants de Tots Sants. La primera vegada que hi vaig anar, el temps era rúfol i fred. La segona vegada, en canvi, feia un temps assolellat, més propi d'un país mediterrani que d'Anglaterra.
Down House
Malgrat que, després de la mort de Darwin, Down House va ser una escola i l'interior va canviar molt, quan se la va quedar l'English Heritage, el 1996, van restaurar algunes habitacions de manera força fidel. Això va ser possible perquè un dels fills de Darwin tenia molta afició a la fotografia i havia fet moltes fotos de la casa i del seu interior. Per altra banda, els mobles i objectes personals també s'havien conservat, tot i que crec que estaven escampats per llocs diversos. Quan es visita la casa, a l'entrada et deixen una guia sonora amb les explicacions per a cada habitació i espais de la finca. La planta baixa reprodueix la casa com era quan Darwin hi vivia. On hi havia la cuina, ara hi ha una cafeteria en la qual es pot prendre sopa --aquests sopes angleses espesses i consistents que tant s'agraeixen els dies de fred--, pastissos casolans i naturalment, te. L'estudi és el punt central de la visita, el lloc on Darwin va escriure bona part de les seves obres. Està tan ben restaurat i amb tanta cura en tots els detalls, que hom té la impressió que Mr. Charles no hi és en aquell moment perquè ha sortit a donar un cop d'ull a les seves plantes o passejar pel jardí.
La visita al jardí i a l'hivernacle també retreu el visitant al temps de Darwin. Es pot resseguir el camí en forma de quadrat, que era el recorregut que feia diàriament; visitar l'hort i l'hivernacle --reconstruïts-- on cultivava orquídies i plantes carnívores que va estudiar amb tanta atenció; i veure el piló de pedra que va posar en el sòl del jardí per comprovar com en baixava el nivell a causa de l'activitat dels cucs de terra que vivien colgats en aquella part del jardí (va calcular que la pedra s'ensorrava 2,2 mil·límetres cada any). Els cucs el fascinaven, i els va dedicar el darrer llibre de la seva vida, publicat el 1881 (Darwin va morir el 1882). També va escriure un llibre sobre les plantes carnívores: Insectivorous Plants (encara que la majoria de bitxos que 'mengen' aquestes plantes siguin insectes, també n'hi ha alguna, com ara Aldrovanda, que menja crustacis). He vist moltes vegades plantes carnívores (o insectívores), però no les havia vist mai en ple àpat. A Youtube podem veure com actuen algunes d'aquestes plantes:
De l'insecte que hi ha atrapat en la primera, només es veuen les seves potes llargues que es van agitant intentant --inútilment-- escapar de la trampa on ha quedat retingut. Una altra de les que hi surten és una Dionaea, com les que es poden veure a l'hivernacle de Down House:
Dionaea sp., Down House
La casa de Darwin es troba als afores del poble, envoltada de camps. Val la pena fer-hi cap quan es visita Londres. No sols pel significat històric del lloc, sinó per gaudir del paisatge relaxant i tranquil, típicament anglès (he de dir que no vaig coincidir amb cap visita escolar o de grup turístic nombrós; potser la meva apreciació de 'lloc tranquil' no seria la mateixa si me n'hagués trobat algun). Com la guia Michelin, podríem dir: Mérit le detour!
La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMCC) celebra enguany un centenari molt especial dedicat a un dels seus membres. Allò que fa d'especial aquest centenari és que el membre homenatjat, Moisès Broggi, és encara viu... i actiu! Actualment és el president d'Honor de l'Acadèmia de Medicina.
Moisès Broggi President d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya Font: RAMC http://www.ramc.cat/compo.php?id=362
He vist en alguna ocasió Moisès Broggi en entrevistes per televisió i l'he vist presidint alguns actes científics a l'Acadèmia. Naturalment el pas dels anys es nota en el seu físic, però la seva ment es manté lúcida i és un bon conversador, una d'aquelles persones a qui, si jo fos periodista, m'agradaria molt entrevistar Fa algun temps vaig llegir la primera part de les seves memòries, una amena crònica de la primera meitat del segle XX. Per conèixer una mica el tarannà de Broggi, recomano l'entrevista que li va fer Rosa Martínez per a La Revista La Universitat, òrgan de difusió de la Universitat Barcelona, alma mater de moltes persones que va seguir estudis universitaris durant gran part del segle XX a Catalunya (era l'única universitat que hi havia). El títol de l'entrevista ( Moisès Broggi, un cirurgià per la pau) ja indica un tret de la personalitat de Broggi: el seu pacifisme.
Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física.
El triangles, el quadrat i el pentàgon són la base de molts
