El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 5 de juliol de 2015

L'altra Heidi

Diuen que torna la Heidi a la TV, però no perquè repeteixin per enèsima vegada la sèrie de dibuixos japonesos que van emetre fa una quarantena d'anys. No, es tracta d'una sèrie nova i la notícia que he llegit deia que és en 3D. Em costava d'imaginar com podia ser una sèrie en tres dimensions a la televisió. Caldria posar-se unes ulleres per veure-la? Tanmateix, en veure una foto d'una imatge de la sèrie ja ho he entès: vol dir que en comptes de ser dibuixos plans, com era la sèrie original, ara són d'aquells que els personatges semblen de plastilina i es nota que tenen relleu.

Heidi 3D 2015

A la meva vida hi ha dues Heidis, la de la meva infància i la de la infància de les meves filles i fill. Aquesta última és la que coneix la majoria de la gent avui dia. Posats a triar, jo em quedo amb la meva, amb la protagonista dels dos llibres que vaig llegir quan tenia uns nou o deu anys: Heidi i Otra vez Heidi. El primer me'l va regalar una amiga de la meva mare que devia ser molt aficionada a la lectura i cada any, pel meu sant, em feia el mateix tipus de regal: un llibre. Després de tants anys he oblidat la majoria dels llibres que em va regalar, excepte dos: Heidi, de Johanna Spyri (1827-1901), i Les memorables aventures d'en Roc Gentil, de Josep M. Folch i Torres, que va ser el primer llibre que vaig llegir en català. No estic molt segura si aquella dona em va regalar també Otra vez Heidi o si me'l van regalar a casa per Reis després d'haver tingut el primer.

Els dos volums de Heidi eren obres molt ben enquadernades: tapa dura de tela vermella i amb lletres daurades, i amb una sobrecoberta de paper amb la Heidi dibuixada al davant. Les aventures d'aquella nena em van fascinar des del moment que la seva tia la deixa a càrrec de l'avi, aquell vell solitari que al principi no vol saber res de la nena. Heidi, però, és una nena que es fa estimar des del primer moment pel seu caràcter manyac. La cabana on viu el seu avi li sembla un palau i no hauria dormit millor en el llit d'una princesa que en el llit de fenc a les golfes de la cabana, des d'on pot veure les estrelles.

La nena s'adapta molt bé a la vida de la muntanya i es fa amiga de Pere el nen pastor i també de l'àvia de Pere. Els àpats de Heidi són molt més frugals que els dels personatges dels llibres d'Enid Blyton, que anys més tard també em va agradar llegir, però se'm feia la boca aigua amb aquells bols plens de llet d'ovella, i les llonzes de formatge daurades a la llar de foc pels dos costats.

Heidi torna amb l'avi
Recordo haver llegit Heidi una i altra vegada. M'agradava fer-ho com, quan de més petita, m'agradava escoltar cada nit el conte dels tres porquets en la veu del meu pare, que de vegades es moria de son, però jo insistia que me l'expliqués (li deia, que, si tenia son, me l'expliqués mentre dormia). Eren històries que em sabia gairebé de memòria, però cada cop gaudia com si fos la primera vegada. Gaudia i patia també. Patia, per exemple, quan la tia torna a buscar la nena per endur-se-la a Frankfurt perquè faci companyia a Clara, una nena rica i paralítica; i quan Heidi enyora l'avi i les muntanyes en la gran ciutat, o quan la senyoreta Rottenmeier, la institutriu de Clara, la renya per qualsevol cosa... Vaig veure també una pel·lícula inspirada en la novel·la de Johanna Spyri. Era en blanc i negre i em sembla que era bastant fidel a l'original. Però no era el mateix que llegir el llibre i posar-hi les imatges que sorgien de la meva imaginació.

I després va venir la Heidi japonesa, que coneix tothom. A casa, la mainada no es perdia ni un capítol. Jo també la mirava amb les criatures, i aquella sèrie em va fer apreciar encara més la història llegida durant la meva infància. Ara que la recordo amb la perspectiva de tants anys, i potser perquè jo ja en tinc també molts, d'anys, n'aprecio sobretot l'entranyable relació que Heidi estableix amb les persones ancianes: amb el seu avi, amb l'àvia del seu amic pastor, amb l'àvia de Clara, la nena paralítica.

No sé si aquesta història --el llibre, no pas els dibuixos 3D-- agradaria a les nenes i nens d'avui dia, acostumats a altres tipus d'històries. En el meu cas, en canvi, és un dels llibres de la meva infància que recordo amb més plaer, tot i que era ja una obra antiga, perquè la primera edició va publicar-se el 1881.

Nota: La Heidi en 3D és del web de RTVE; les il·lustracions del llibre són del projecte Gütenberg.

8 comentaris:

Júlia ha dit...

Amb Heidi em passa com amb 'Mujercitas', qualsevol versió m'agrada, per fluixeta que sigui. La primera vegada vaig llegir el llibre original als set o vuit anys, en un volum que em va deixar una veïna de l'escala, que devia tenir uns vint anys més que jo, potser el llibre era dels anys vint o trenta, els dibuixos eren molt bonics i Heidi tenia el cabell curt i arrissat, després em van regalar el llibre, un d' aquells volums de la Cadete, Heidi i 'Otra vez Heidi', recordo una pel·lícula que ens devien passar a escola i també una sèrie de la primera tele, amb persones reals, estava molt bé. Quan la meva filla era molt petita va fer la de dibuixos japonesos, crec que va ser la primera que es va veure d'aquest estil i a tothom li agradava, després ens van saturar de dibuixos japonesos semblants i ja no va ser el mateix. Ara he vist algun capítol d'aquests 'en relleu' i fins i tot em fan gràcia, però hauria de servir per tal de desvetllar l'afició a anar al text original, em temo que no sempre funciona.

Júlia ha dit...

Jo crec que el text original, si es motiva com cal, té molta força encara i pot agradar a les nenes d'avui, perquè, la veritat, em sembla que era un llibre més aviat llegit per nenes que no pas per nens, tot i que això també canvia. Crec que l'important seria que fos un text ben il·lustrat i que els adults el promocionéssim, llegint algun fragment en veu alta o explicant alguna anècdota del llibre, per exemple. Te molts elements prou actuals, la natura, el paper dels avis...

Júlia ha dit...

En concret recordo un detall de la peli que em van passar a escola, que devia ser ben antiga ja aleshores, la senyoreta Rottemmeier (no sé si ho escrit bé) queia de cara damunt una tifa de vaca i totes vam aplaudir, he, he.

MBG (Marta) ha dit...

Heidi per a mi va ser una descoberta d'una edat semblant i també em va encantar i vaig rellegir un munt d'estius. La vaig llegir en una edició de Noguer de clàssics que estava molt i moolt bé.
Quan va sortir la sèrie japonesa, jo era adolescent. Em va semblar una estafa, que no es corresponia a l'original i que aquells ninots eren horribles, que difícilment ningú aniria al llibre després d'aquella sèrie...
L'altre descepció del mateix estil va ser Mary Poppins que vaig llegir amb delit (i en català -meravellosament traduïda per Folch i Camarassa-) i que em va agradar mooooolt més que la pel·lícula, que vaig trobar massa ensucrada i pesada amb tantes cançonetes.
Petites dones (Mujercitas) l'he llegida amb les meves filles, a través d'una col·lecció de clàssics sensacional, d'editorial Cruïlla (que em temo que ja no publiquen).
Les meves filles que ara tenen 17 i 13 anys es van emocionar -de més petites- com jo mateixa, amb Heidi, Mary Poppins (de qui hem recuperat totes les novel·les a través dels llibreters de vell) i també Petites dones. Són clàssics d'aquells que mai no passen perquè interessen encara que siguin retrats d'èpoques reculades, per aixo són clàssics, doncs.
Us recomano molt especialment Mary Poppins, i mai no em cansaré de reivindidar fins i tot per als adults que es puguin interessar per les novel·les juvenils, ja que aboca a un màgic absolutament meravellós i quotidià alhora. La pel·lícula de Walt Disney es va cruspir i ha eclipsat completament una novel·la (de fet un grup de novel·les) fantàstiques. I és una llàstima...
Quan he posat a l'abast de les filles llibres com L'illa del tresor o La crida del bosc, (de la mateixa col·lecció de Cruïlla) per allò de no decantar-les pels clàssics femenins exclusivament, no he tingut el mateix èxit, potser perquè tampoc no he sabut defensar-les amb el mateix convenciment i il·lusió dels record d'infantesa, ja que a mi tampoc no em van interessar de la mateixa manera.

Júlia ha dit...

Malauradament els 'clàssics femenins' sovint més interessants que els 'de nois' han hagut d'entomar molts menyspreus, així que les noies han accedit als textos juvenils 'de nois' però no ha passat gaire a l'inrevés. Pel que fa a les versions en dibuixos o en cinema, cal entomar-les com a versions 'inspirades' en l'original però intentar donar a conèixer aquest original, curiosament un dels pocs casos en el qual l'original em va decebre va ser el de Pinotxo, que em sembla un llibre estrany i cruel.

Mercè Piqueras ha dit...

Com la Marta, jo em quedo amb la Heidi de paper. Em sembla que la que jo vaig llegir era d'Editorial Juventud, en castellà (en aquella època hi havia molt poca cosa disponible en català). Pel que fa a la sèrie japonesa, sense arribar a sentir-me estafada, no em va agradar massa. (Em va disgustar molt més la sèrie de Marco, on, a partir d'un conte que hi havia dins d'un llibre d'Edmondo De Amicis, van fer una llarguíssima sèrie de dibuixos.)

Com diu la Júlia, els clàssics de noies eren menystinguts pels nois, de manera que les noies teníem un ventall més ampli de lectures disponibles, perquè no fèiem escarafalls a llegir les novel·les de nois. Jo tenia --i per sort encara tinc-- al darrere tres germans, nois, i havia llegit també llibres que eren per a ells.

Júlia, encara que, com dius, les versions de TV o de cinema cal prendre-les sempre com a 'inspirades' --i no únicament amb les obres infantils o juvenils--
és difícil no fer comparacions amb el llibre.

Josep ha dit...

Les meves germanes tenien el mateix llibre que dius, alhora que a mi em compraven aquells altres de l'editorial Molino, els d'aventures.
De Heidi (anys 50/55) també hi havia una col·lecció que estava formada per tres llibres, tipus "Corazón", de Amicis. Eren uns llibres, tots ells, pensats per commoure, amb fortes imatges de sacrifici i es destaquen els valors familiars, humans i espirituals, i el patriotisme. En aquest llibre la vida de Heidi era bastant resumida.
Estic totalment d'acord que a partir de les series japoneses tot plegat és una estafa. El cas de "Mary Poppins", o també "Sonrisas y lágrimas" desitjo que mai les facin ells.
Per cert, et recomano visitar el bloc de Ramon Carreté (amb vetusta gonella) la cançó Hammerstein & Rodgers - Do-Re-Mi de "Sonrisas y lágrimas".

Mercè Piqueras ha dit...

Josep, recordo que l'editorial Molino publicava molts llibres per a nois- Els de Heidi que jo vaig tenir ('Heidi' i 'Otra vez Heidi' eren versions senceres, traducció de l'original. Però, igual que d'altres autors, hi havia editorials que en feien versions reduïdes. La història de la família Trapp en cinema (estava basada en les memòries de Maria von Trapp) que jo prefereixo és la versió europea, de la qual van fer dues pel·lícules: "La familia Trapp" i "La familia Trapp en América". Però va arribar la versió de Hollywood i va fer oblidar les altres dues.