El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 2 de maig de 2014

Els altres catalans de 2014

Font de 1905 a la Torrassa
Últimament camino bastant per l'Hospitalet de Llobregat, de Collblanc a Santa Eulàlia, tot travessant el barri de la Torrassa. Són llocs dels quals parla Paco Candel en el seu llibre Els altres catalans, al qual vaig referir-me fa un parell de mesos en aquest blog. L'Hospitalet és una ciutat que va créixer enormement amb les onades migratòries que van arribar a Catalunya al llarg del segle XX. Especialment amb les dels anys vint, amb motiu de l'exposició de 1929, i després amb les de la postguerra, que es diu que estaven propiciades pel franquisme, per diluir Catalunya i fer-la més espanyola (això de voler espanyolitzar els catalans no s'ho ha inventat el ministre Wert).

El centre neuràlgic de la Torrassa és la plaça Espanyola, on hi ha l'església dels Desemparats. Hi ha una font amb una estructura que sempre que la veig em fa pensar en l'entrada a les clavegueres de Viena que es veu en El tercer home. Dues inscripcions a un costat i l'altre de la font n'expliquen la història. En una diu (ho copio literalment):  "CONSTRUIDA ESTA FUENTE PARA FAVORECER EL DESARROLLO DE LA TORRASA ZONA DE ENSANCHE DEL HOSPITALET MODERNO LAS AGUAS SE DESTINARAN EXCLUSIVAMENTE A SERVICIO DOMESTICO DE SUS HABITANTES", I en l'altre costat (tampoc hi ha puntuació): "EN EL AÑO 1905 VARIOS PROPIETARIOS COSTEARON Y CEDIERON GRATUITAMENTE ESTA FUENTE AL MAGNIFICO AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL DE ESTA VILLA SIENDO ALCALDE DON JOSE PARERA Y SECRETARIO DON JOSE PRATS".

Recordo que fa molts anys es deia que la Torrassa era la Múrcia chica, perquè s'hi va establir molta gent arribada de Múrcia. De fet, quan jo era petita, dir que algú era mursianu significava que era emigrant del sud; després hi havia els castellans, que eren tots els que parlaven castellà sense cap dels accents del sud excepte els gallecs. (La meva mare es va casar amb un 'castellà' i aleshores era cert; venia d'un poble de la Manxa, que en aquella època formava part de Castilla la Nueva.) En passar aquests dies per aquells carrers de l'Hospitalet, em costa identificar cap fesomia que pugui ser murciana o andalusa entre les cares de les persones amb qui em creu. La majoria són latinas, però no pas del Laci, sinó de l'Amèrica Llatina, del continent i de les illes del Carib. També hi ha bastants immigrants de països àrabs, entre els quals molts pakistanesos.

A la plaça Espanyola, convertida ara en zona de vianants, juntament amb alguns carrers del voltant, hi ha jocs per a la mainada, algunes terrasses de bar i alguns bancs per seure sota els arbres. Els diumenges i dies de festa les terrasses solen ser plenes i tampoc allà descobreixo gairebé mai una cara "d'aquí". I em pregunto: què se n'ha fet, de la gent que vivia en aquests barris? Perquè la gran onada d'immigració que els ha omplert les darreres dècades ocupa un espai que abans ocupaven altres immigrants i els seus descendents. Evidentment, dels que van venir durant els anys vint, no crec que en quedi cap; potser alguna persona que hagués vingut de petita amb els pares. Però, on són els seus fills, néts i besnéts? I on són els que van venir després de la guerra o en la dècada de 1960? Tenint en compte que l'arribada massiva d'immigració estrangera a Catalunya s'ha produït en la darrera dècada, és ben curiós que en tan poc temps hi hagi hagut un recanvi en la població d'aquests barris. O és que potser les cases on ara viu tota aquesta gent eren buides?

Botiga al carrer Llobregat. Por mayor y "de tal"
La presència de tanta immigració en aquells barris de l'Hospitalet els dóna un aspecte que abans, tot i que jo no els coneixia, estic segura que no tenien. Em refereixo al comerç: nombrosos locutoris (telèfon i Internet) i botigues per enviar diners a l'estranger; perruqueries --d'home o de dona o mixtes-- com les barberies que hi ha pel Raval, que semblen més un club amb butaques i sofàs on la clientela fa petar la xerrada; petits supermercats i botigues de fruita amb mercaderies que fa deu anys era impensable que es poguessin comprar, no ja a l'Hospitalet, sinó a la cosmopolita Barcelona (alguna cosa potser a la Boqueria); petits restaurants de noms com ara Ali Baba, on fan falafel i shawarma, que es pot comprar per endur-se, o algunes rostisseries latinas, on venen també plats preparats... I la majoria de botigues són obertes els set dies de la setmana.

Passo de vegades davant d'una escola. No l'he vista mai a les hores d'entrada o sortida de la mainada, però m'imagino que deuen ser, en una gran majoria, fills i filles dels nous habitants del barri. És el que es veu en les zones d'esbarjo infantil a la plaça Espanyola i en un petit parc que hi ja prop de l'estació del metro de Santa Eulàlia. Caretes amb trets amerindis o criolls, del nord d'Àfrica o del Pakistan.

Candel parlava en el seu llibre dels altres catalans. Però els fills i filles --en alguns casos algunes generacions més i tot-- de les diverses onades migratòries arribades a aquests barris al llarg del segle XX han deixat de ser el altres catalans. N'hi deu haver que s'hagin casat amb gent també immigrada; d'altres ho hauran fet amb persones nascudes a Catalunya. Però després d'unes quantes generacions tots són catalans. Avui dia, els nous altres catalans són aquestes persones arribades de tants països amb les últimes onades migratòries.

Quan Candel va escriure el llibre sobre la immigració, encara se sentia la paraula xarnego, que tenia un doble significat, en tos dos casos despectiu. Per una banda, era una manera d'anomenar els immigrants castellonaparlants. Però també eren xarnegues les persones filles d'una persona catalana i d'una altra no catalana. Jo, per exemple, era xarnega del segon tipus, tot i que mai vaig sentir-m'ho dir. Candel reprodueix en el seu llibre un poema titulat "El charnego", escrit per un poeta del poble, un home que havia arribat a Catalunya el 1941. És un poema que comença així:
Mira que llamarme a mí,
los de esta tierra, charnego.
¡A mí!, que más que ellos mismos
la adoro y estoy queriendo.
Yo, que vine a Barcelona
cuando aún era mozuelo,
y corría por mis venas
sangre ardiente como el fuego.
Dedica moltes floretes a la ciutat de Barcelona i acaba dient-li:
¡Ay!, Barcelona preciosa,
te quiero porque te quiero,
sin importarme qué diran
si soy o no soy charnego.
Si l'autor d'aquest versos encara es viu, avui dia ja no sentirà ningú que l'anomeni xarnego. Però és possible que, si surt fora de Catalunya, l'anomenin polaco.

Potser us interessarà:
- Candel, "Els altres catalans" i Nostra Senyora del Port (aquest blog, 03.03.2014)