El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Tot recordant Hemingway

Era un viejo que pescaba solo en un bote en el Gulf Stream y hacía ochenta y cuatro días que no cogía un pez. En los primeros cuarenta días había tenido consigo un muchacho. Pero después de cuarenta días sin haber pescado los padres del muchacho le habían dicho que el viejo estaba definitiva y rematadamente salao, lo cual era la peor forma de la mala suerte, y por orden de sus padres, el muchacho había salido en otro bote que cogió tres buenos peces la primera semana.
Així comença El viejo y el mar, d'Ernest Hemingway, en l'edició de l'Editorial Kraft, de Buenos Aires, de 1958. És la primera obra d'aquest autor que va caure a les meves mans quan jo era adolescent i encara la conservo. Havia sentit parlar d'aquest escriptor nord-americà com a gran aficionat a la tauromàquia, que no es perdia les festes de San Fermín en una època en què no devien ser molts els nord-americans que hi anaven. El seu llibre Fiesta (The Sun Also Rises, en la versió original) i la pel·lícula que se'n va fer el 1957 possiblement van contribuir a la difusió de les Festes de San Fermín en el món anglosaxó. A mi, de Hemingway, el que menys m'interessa és la seva afició als braus, que no comparteixo, però reconec que va ser un personatge molt interessant i un escriptor molt bo.

Ahir vaig veure a Twitter que 'Hemingway' era tema del moment (trending topic) i en vaig buscat el perquè. Les piulades recordaven que era l'aniversari de Hemingway. Va néixer el 21 de juliol de 1899 a Oak Park, una zona residencial als afores de Chicago on el seu pare feia de metge. El 1996 vaig veure la seva casa natal per casualitat. Jo passava uns dies a Chicago i vaig anar a Oak Park per visitar la casa de Frank Lloyd Wright, segurament un dels més grans arquitectes de la primera meitat del segle XX, considerat un dels principals mestres de l'arquitectura moderna. A més de la casa on Wrigth va viure i hi tenia el seu estudi, en va dissenyar d'altres en la mateixa urbanització, durant els vint anys que va passar a Oak Park. Són cases amb un disseny modern, que podrien haver estat construïdes cent anys més tard. De tornada cap a l'estació d'Oak Park, vaig entretenir-me veient les cases d'aquella urbanització i així és com vaig descobrir la de Hemingway. Si hi hagués passat a una altra hora potser m'hauria aturat a visitar-la, però a última hora de la tarda era ja tancada.

La meva relació més 'íntima' amb Hemingway vaig tenir-la uns anys més tard, a Pamplona. Quan la meva filla Ana hi va anar a viure, s'estava en un pis molt petit i la primera vegada que vaig anar a veure-la vaig allotjar-me a l'habitació que habitualment havia ocupat Hemingway a l'hotel La Perla. Casualment poc abans d'anar-hi vaig llegir un article d'El País sobre hotels que el diari anomenava 'con encanto': establiments que no eren luxosos i tenien algun atractiu especial. Un d'ells era La Perla, situat en el lloc més cèntric de Pamplona, la plaza del Castillo i amb façana també al carrer de l'Estafeta. El diari recomanava a qui anés a La Perla reservar l'habitació 217, que era l'habitació que sempre ocupava Hemingway quan hi anava, ja com a escriptor famós, per assistir a les festes de San Fermín.

El 1997 o 1998, que és quan vaig allotjar-me a La Perla per primera vegada, l'hotel era ja decadent, però conservava l'atractiu que l'havia fet mereixedor de la cita per part d'El País. L'habitació de Hemingway era esplèndida, amb dos balcons al carrer de la Estafeta. Tanmateix, la decoració devia ser la mateixa que en temps de Hemingway, perquè els mobles, lacats, estaven bastant tronats. En el bany, hi recordo una enorme banyera --em sembla que d'aquelles amb potes-- on segur que Hemingway hi cabia estirat, tot i la seva gran alçada. Aquell hotel, que quan va construir-se devia ser luxós, amb el temps havia perdut la seva esplendor, havia baixat de categoria i era més aviat modest. (Una de les vegades que hi vaig anar. l'habitació de Hemingway era ocupada i vaig allotjar-me a la del torero Manolete, que tenia un balcó a la plaça.)

Si avui dia aneu a Pamplona, no busqueu aquell hotel modest de la plaza del Castillo. Segueix existint, però després d'una reforma intensa va reobrir el 2007 com a "Gran Hotel La Perla", que és, segons llegeixo en el seu web, l'únic hotel de cinc estrelles de Navarra. I el preus estan en consonància amb la seva categoria. M'alegro d'haver conegut l'hotel quan encara conservava l'aspecte de l'època en què Hemingway s'hi allotjava.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

De tota manera, Pamplona, pel meu gust, és una ciutat molt especial i amb racons ben conservats, al menys fins a la darrera vegada que hi vaig ser, fa uns anys, tot i que feia una calor insuportable al carrer.

Hemingway com tants altres ha tingut èpoques de valoracions diferents però jo també el trobo bo, potser el personatge es va empassar una mica o molt l'escriptor durant algun temps i les enveges també compten.

Que vingués tant als toros i a les festes de Sant Fermí, durant el franquisme, feia poca gràcia a molta gent i també és comprensible, sempre sortia al NODO.

Mercè Piqueras ha dit...

El que més admirava jo de Pamplona en les èpoques en què hi anava era la neteja dels seus carrers i places i com tenien de cuidats els jardins. La meva filla, però, em deia que no era pas perquè la gent fos més neta sinó perquè l'Ajuntament netejava moltíssim. I és cert, els caps de setmana, de matinada els carrers on el jovent va de copes eren una porqueria: ampolles trencades, llaunes, vomitades, orina... Però a les set del matí tot era ja net. I quan la meva filla sortia a passejar la seva gossa, la gent s'estranyava en veure-la recollir amb un paper o bossa les caques de la gossa. L'Ajuntament de Pamplona ha estat sempre l'enveja de molts altres ajuntaments perquè disposa de molts diners gràcies al règim foral de Navarra.

És curiós que a molta gent no feia gràcia que Hemingway sortís sovint en el NODO franquista, mentre que d'altres el criticaven perquè deien que la seva novel·la sobre la guerra civil espanyola (Por quién doblan las campanas) presentava una visió subjectiva de la guerra, la dels republicans (ell va participar en les brigades internacionals).

Montse Vallmitjana ha dit...

A mi m'agradava molt Hemingway. Ara, fa molt que no el llegeixo. Però recordo una frase seva sobre Àfrica, que a vegades repenso. Era una cosa així com quan marxaves, però encara estaves allà, i ja començaves a enyorar-la.

Mercè Piqueras ha dit...

Montse, era això?: "All I wanted to do was get back to Africa. We had not left it, yet, but when I would wake in the night I would lie, listening, homesick for it already." Del llibre "Green Hills of Africa". (El mèrit no és meu, sinó de Google.)