El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 29 de juliol de 2016

La Caldera sorprenent

Dance to death (Foto: La Caldera)
Fa un parell de setmanes vaig anar al centre de creació de dansa i arts escèniques La Caldera a una jornada oberta al públic que va començar amb la projecció del film de Sidney Pollack Danzad, danzad malditos, a la qual va seguir un assaig parcial de l'obra Dance to death, inspirada en aquell film --que al seu torn estava inspirat en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy. I després de veure aquell assaig vaig pensar que valdria la pena veure l'obra sencera, que aquesta setmana estan fent dins del programa del Grec 2016.

Doncs per poc em quedo sense veure aquesta obra. Pensava anar-hi demà, dissabte, amb una amiga i la seva filla, però les entrades estaven exhaurides. Com que La Caldera és a quatre passes de casa meva, hi he anat avui, una estona abans de la funció, per saber si, encara que les entrades estiguessin exhaurides per Internet, demà en posarien algunes a la venda. M'han dit que no, que totes estaven ja venudes. I com que encara en quedaven algunes per a avui, m'he quedat a veure l'obra. (Ho sento per la meva amiga i la filla, però no les he pogut localitzar per si podien veure-la elles també.)

No he llegit la novel·la, però cada cop que he vist Danzad, danzad malditos l'he trobada angoixant. Un grup de persones desesperades, en l'època de la gran depressió econòmica nord-americana, participa en la marató de ball que és el centre de la pel·lícula i que veuen com a l'única sortida per solucionar la seva vida. La lluita per superar les eliminatòries i obtenir el premi porta els concursants al límit de les seves forces; fins i tot un d'ells mor en l'intent. Aquella mateixa angoixa la transmet també Dance to death, especialment en alguns moments trepidants de l'obra. I com que els artistes treballen prop del públic --de vegades els tens al costat mateix-- sembla que el seu patiment sigui més real del que podria semblar vist a la distància d'una pantalla o si l'acció es desenvolupés dalt d'un escenari.

M'agrada la dansa, però no en sóc una entesa i no sabria dir si l'espectacle que he vist avui a La Caldera realment té la qualitat que jo li he trobat. Per tant, els meus comentaris són els d'una espectadora profana que ha gaudit enormement --però també ha patit-- amb l'espectacle. He gaudit sobretot amb la bellesa del moviments dels artistes. Artistes que eren d'edats molt variades i condició física també molt diferent. És una obra que demostra que la bellesa de la dansa no depèn d'uns cànons estètics en els ballarins i ballarines. Persones força altes o bastant baixes, amb quilos de sobres o extremadament primes, amb una silueta esvelta o amb una panxa sobresortint feien un conjunt harmònic i d'una gran bellesa plàstica. Un dels moments culminants --al meu parer-- ha estat en la primera part quan els ballarins cauen i s'alcen a un ritme vertiginós; alguns semblava que s'alcessin gairebé fins a volar com empesos per una molla o per la força d'un brollador (no hi té res a veure, però m'han fet pensar en l'ou com balla, que quan cau, la força de l'aigua del brollador l'empeny de nou enlaire).

Dance to death no és un espectacle només per mirar. El públic entra en el joc de la marató de dansa i, com passava en la pel·lícula --i suposo que també a la novel·la-- aposta per la seva parella favorita. Arriba un moment que cada espectador ha de decidir-se per una parella. Del destí de la parella, dependrà també el destí --mentre duri l'espectacle-- de qui l'hagi escollida, de manera que, a mesura que les parelles són eliminades, també ho són els seus seguidors, que hauran d'abandonar la sala per veure l'espectacle a través de vídeo en una sala veïna. Jo he tingut sort, he apostat per la parella que ha guanyat la marató i, per tant, he vist l'espectacle en directe fins al final (però també hem hagut de marxar de la sala on havia començat l'espectacle). En acabar l'obra no he tingut ocasió de parlar amb ningú dels que n'havien hagut d'abandonar la visió directa, però sospito que en la sala on es trobaven també hi devia passar alguna cosa.

Fa alguns anys vaig sentir molt que tanquessin el cinemes Renoir Les Corts. Ara, però, em fa il·lusió passar-hi al davant i veure que La Caldera ha donat vida de nou a aquells locals. Espero que sigui per molt de temps. I espero també que l'espectacle que aquestes dies hi representen no sigui una flor d'estiu, sinó que el repeteixin també fora del Festival Grec. Seria una llàstima que només uns centenars de persones gaudíssim --i patíssim-- amb l'obra que Alberto Velasco ha dirigit magistralment.

Potser us interessarà:
La Caldera del Renoir (aquest blog, 21.06.2015). El meu primer contacte amb La Caldera.