divendres, 3 de gener de 2020

La dona del caixer

A la primavera --o potser ja era estiu-- del 2018 una dona (per a mi, una noia; per la seva edat podria haver estat filla meva) va començar a dormir en un caixer en el carrer de Les Corts de Barcelona, prop de casa meva. Pel seu aspecte, si m'hagués creuat amb ella pel carrer, en una botiga, al metro... mai no hauria imaginat que era una persona que vivia al carrer. Anava neta, polida i a l'estiu, quan els dies són llargs, després de deixar la seva bossa dins del caixer, solia seure en un banc del carrer i estar-se llegint fins que es ficava a dormir en aquella mena d'aparador, a la vista de tothom que hi passés al davant.

Van passar els mesos i va arribar l'hivern. Amb els dies més curts, la noia sense llar solia ficar-se més d'hora dins del caixer on, de vegades, en tornar jo a casa al vespre la veia encara llegint. Mai no havíem parlat ni jo havia gosat dir-li res. Em preocupava la seva situació, però pensava que potser ella preferiria passar ignorada.

Al desembre de 2018, en el centre cívic de Can Déu, també a Les Corts, es va muntar una exposició de peces d'artesania que eren per vendre i recollir diners per a la Fundació Arrels, que fa anys que atén i orienta les persones sense llar que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. Vaig parlar amb una noia que treballava en l'organització de l'exposició i li vaig explicar el cas de la dona del caixer proper a casa meva. Ella em va suggerir que hi parlés, que aquestes persones agraeixen que algú els demostri que no són invisibles. Al cap de poc, un dia dels que recordo més freds de l'hivern passat, jo tornava a casa a quarts de deu del vespre i vaig veure la noia encara asseguda fora del caixer. M'hi vaig apropar i vaig fer per donar-li uns diner perquè anés a prendre alguna cosa calenta en un dels bars propers. Em va donar les gràcies i em va dir que no calia, que una veïna li baixava cada vespre sopar, i ja havia pres alguna cosa calenta. Vaig dir-li que s'ho quedés per esmorzar l'endemà i vaig fer cap a casa. Des d'aquell vespre, sempre que ens vèiem ens saludàvem.

Al cap d'uns mesos vaig rebre un correu d'una persona de la Fundació Arrels que em deia que havien intentat localitzar la dona que dormia en un caixer del carrer de Les Corts, però no l'havien trobat i em preguntava si jo sabia si encara hi dormia. (No sé com va aconseguir la meva adreça de correu-e; potser jo mateixa vaig donar-la a la dona amb qui vaig parlar a Can Deu.) Com que hi ha dos caixers molt propers l'un de l'altre, vaig indicar-li quin era exactament el caixer on dormia la sense llar.

Poc temps després de rebre aquell correu, la noia sense llar va desaparèixer. Una amiga meva que la coneixia també de vista em va dir unes setmanes més tard que l'havia vista i que tenia molt bon aspecte, que potser ja no dormia al carrer. Vaig pensar que els voluntaris d'Arrels devien haver-la localitzat i li haurien trobat un lloc on viure o si més no, dormir.

Van passar els mesos i aquesta passada tardor --la de 2019-- un dia que jo anava de pressa cap al metro, en començar a baixar les escales de l'entrada vaig veure la noia sense llar. Ella també em va veure a mi i ens vam saludar de lluny. A més d'una motxilla a l'esquena, duia una bossa i un sac de dormir. El fet que portés el sac de dormir, com quan arribava cada vespre al caixer del carrer de Les Corts, no em va semblar un bon senyal.

Poc abans de Nadal vaig tornar a veure-la. Jo anava amb un grup de gent en una sortida pel barri i ens vam creuar amb ella. Potser perquè jo era enmig d'altres persones, no em va veure, però em va fer la impressió que si jo hagués anat sola tampoc no m'hauria vist, perquè caminava com absent. Per un moment vaig pensar a abandonar el grup i córrer a parlar amb ella. No ho vaig fer i després me'n vaig penedir. I des d'aquell dia no podia deixar de pensar en ella. El dia de Nadal, reunida amb la família pensava on devia estar aquella noia. Devia saber que la comunitat de Sant Egidi organitza un dinar de Nadal per a les persones que estan soles? O hauria dinat qualsevol cosa potser en un lloc de menjar ràpid o, aprofitant el bon temps que feia, asseguda en algun banc en un jardí o parc de la ciutat?

Des d'aquell dia, cada cop que sortia a comprar o a passejar, voltava pel barri per veure si la veia. Volia dir-li que, si continuava al carrer, com em semblava, es posés en contacte amb la Fundació Arrels, que ells l'havien estat buscant quan dormia en el caixer del carrer de Les Corts i no la van trobar. Vaig buscar per internet l'adreça i telèfon de la Fundació, també l'adreça de correu electrònic, i vaig apuntar-la en un paper que he dut fins a ahir dins la meva bossa, per si tornava a veure-la.

I ahir, quan vaig sortir a caminar per la tarda i pensava en altres coses, per fi la vaig trobar! Em vaig aturar a parlar una estona amb ella i em va explicar que va deixar de passar les nits en el caixer del carrer de Les Corts perquè va anar a un pis, on es va estar dos mesos. Després va tornar al carrer, però el caixer ja estava ocupat per un captaire i recollidor de qualsevol cosa (és un home que va sempre amb un carro que duu ple amb trenta-mil coses, fins i tot dues maletes al capdamunt) que es passa els matins davant del mercat de Les Corts. Per a mi, la noia sense llar ha deixat de ser una persona anònima. Sé com es diu (no n'escric aquí el nom, però, perquè potser ella voldria mantenir la seva privacitat) i d'on és i més o menys el lloc on ara passa ara les nits, també en el barri. Li he donat el paper amb les dades de la Fundació Arrels i li he insistit perquè s'hi posi en contacte. Tant de bo ho faci.

De tornada a casa, en obrir la porta del meu pis el vaig trobar fred. Però vaig pensar que sóc molt afortunada de tenir una llar on fer la meva vida i dormir i que, si fa fred, puc escalfar tot engegant la calefacció. Malauradament, a Barcelona, segons el darrer recompte fet per Arrels, hi ha al voltant de 1200 persones que dormen al carrer i en total més de 3800 persones sense llar.

No recordo quan vaig conèixer l'existència de la Fundació Arrels; em sembla que deu fer alguns anys, potser a través d'algun mitjà de comunicació. Però fins que no he vist de prop aquest cas de la noia sense llar, no havia parat molta atenció a la tasca que fan ni pensava que jo, una persona ja gran, pensionista, pogués fer res per ajudar el col·lectiu que viu al carrer. Doncs sí, tothom hi pot fer alguna cosa, des de implicar-se si es veu una persona que dorm al carrer, sumar-se a l'equip de voluntariat d'Arrels, associar-s'hi o fer-hi un donatiu o coses tan originals com comprar una llicència d'ús d'una font feta a partir de la cal·ligrafia de persones que han viscut al carrer. Feu un cop d'ull al web de la Fundació Arrels i vosaltres mateixos decidiu.

Actualització, 9 de març 2020
Després del dia que vaig donar a la dona del caixer les dades d'Arrels, em vaig posar en contacte amb la Fundació per dir-los que l'havia trobada i li havia recomanat que hi parlés. Em van dir que no ho havia fet, que no sabien res d'ella.

Fa pocs dies, la vaig veure una altra vegada. Duia la seva motxilla a l'esquena, una bossa i el sac de dormir. Neta, ben pentinada, amb el cabell recollit en un monyo, el pentinat que li he vist sempre. Va aturar-se davant d'una paperera i hi mirava cap a l'interior, suposo que per veure si hi havia alguna cosa que li pogués fer servei. Vaig parlar amb ella uns minuts. Vaig preguntar-li si s'havia posat en contacte amb Arrels i em va dir que no ho havia fet perquè en el passat havia tingunt algun problema amb ells.

Li vaig dir que el caixer del carrer de Les Corts està de nou disponible, que l'home del carro que hi dormia fa setmanes que ha desaparegut; tampoc se'l veu a les hores de mercat, com abans. Però no sembla que tinguiganes de tornar per aquí. Diu que ara dorm en una porxada que hi ha en un edifici prop d'uns grans magatzems de la Diagonal. I que, a través d'una entitat --si me'n va dir el nom, l'he oblidat-- rep una petita pensió.

Les vegades que he parlat amb la dona del caixer no m'he atrevit a fer-li preguntes que poguessin incomodar-la. Segueixo, però, pensat en ella i em pregunto els motius que la van dur al carrer. Fa uns quatre anys va arribar a Barcelona des d'una ciutat del sud d'Espanya i després de dos anys es va trobar sense sostre. És tot el que sé. Però, devia perdre també la feina, si és que estava treballant? I no ha provat a buscar feina durant aquests més de dos anys que ja duu al carrer? Nautralment, deu ser difícil buscar feina en aquestes condicions. Quin currículum presentes? Quina adreça hi poses?

Finlàndia és un estat de la Unio Europea capdavanter en moltes coses. Un d'elles, en la lluita contra el sensellarisme. En 29 anys ha aconseguit reduir en més del 60% el nombre de persones que no disposen d'un lloc on dormir. AQuí, en canvi, no para d'augmentar. Però, si Finlàndia ho pot fer, perquè nosaltres no? Els governs --estatals, autonòmics, municipals-- haurien de treballar conjuntament per resoldre aquest greu problema i prendre el país nòrdic com a model. Com diu l'eslògan del partit al front del Govern municpal de Barcelona, "sí que es pot". I com diu una antiga dita, "voler és poder".

Nota: Les il·lustracions estan tretes del web de la Fundació Arrels

2 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

La Fundació fa una feina excel·lent i val la pena ajudar-los a arribar allà on no poden. Espero que la història acabi bé!

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies Salvador. Anit vaig escriure també a la persona d'Arrels que fa un temps s'interessava per trobar aquesta noia i li he indicat on em va dir que dorm ara. Així, si per algun motiu ella no s'hi posa en contacte, que la puguin localitzar.
De vegades hi ha casos que sembla molt difícil que es puguin resoldre positivament, perquè les mateixes persones ja s'autoexclouen (en el barri n'hi ha uns quants que sé que rebutgen l'ajut d'Arrels o entitats amb objectius semblants), però aquesta dona em fa l'efecte que, amb un sostre per dormir, podria de nou integrar-se a la societat.