dimecres, 14 de desembre del 2016

En Mateo i el tió

En Mateo és un nen de set anys, nascut a Barcelona de mare boliviana i pare colombià. Per sort, a la seva escola no van aplicar allò que volia l'exminsitre Wert de "españolizar a los niños catalanes" i el Mateo segueix sentint-se català, tot i que és conscient de les seves arrels americanes, que espero que sempre mantingui ben vives. I com a català, li agraden alguns dels nostres costums, com ara que el tió li porti regals per Nadal

Avui la seva mare m'ha explicat la història del tió que el Mateo té a casa des de fa alguns dies. És una història que va començar l'estiu passat quan el seu pare va trobar un tió que algú havia abandonat i el va recollir. La mare del Mateo va dir que a l'estiu els tions havien de ser al bosc, que és el seu ambient i que només volien estar a les cases a l'hivern, quan necessiten escalfor i aliments. El cas és que, oficialment, el pare va retornar al bosc el tió, però devia desar-lo en algun racó amagat de casa.

Fa poc, en tornar d'escola, el Mateo va explicar que una nena havia dut el seu tió a classe. Va lamentar-se que ell no en tenia cap i va demanar als pares si no podrien anar al bosc a buscar-ne un com aquell que el pare va trobar a l'estiu. El pare i la mare van dir-li que sí, que hi anirien un dia quan ell sortís de l'escola. I la setmana passada hi van anar. I van decidir que el Mateo i la mare buscarien per un camí i el pare, tot sol, per un altre, sense allunyar-se gaire els uns dels altres, perquè estava fent-se ja fosc. El pare aleshores va posar en un lloc del bosc el tió que havia guardat a casa des de l'estiu i el va tapar amb una manteta, deixant-li, però, la cara destapada. Es van reunir tots tres sense haver trobat res i el pare va suggerir que busquessin, plegats, per un altre camí per on no havien anat. Com que ja era fosc, el pare va deixar a Mateo la llinterna del seu mòbil perquè il·luminés el camí. I de sobte, ve't aquí que Mateo troba el tió a un costadet, amb la cara pintada i tapat amb una manteta!

Em diu la mare del Mateo que el nen, en descobrir el tió, va fer un crit d'alegria com ella mai no li havia sentit. Ara el tió és a casa on, a més de la manta, llueix també una gorra de llana i una bufanda; les hi ha posades el Mateo perquè no passi fred. Fins a la nit de Nadal, cada vespre li deixaran alguna cosa d'aliment i de beure, perquè el tió estigui ben alimentat i deixi regalets al Mateo quan li canti allò de caga tió, tió de Nadal...!  I el Mateo, quan li deixa els aliments, parla en català al tió.

Hi ha veus que qüestionen l'engany que es fa a la mainada amb això del reis, el pare Noel, el tió o altres personatges que duen regals per aquestes festes. Diuen que enganyar les criatures no està bé, que després se senten decebuts. Crec que si això fos cert, totes les generacions anteriors hauríem de sentir-nos decebudes amb els nostres pares i mares per haver-nos enganyat. Tanmateix, no va ser el meu cas. Quan vaig saber el secret dels Reis, no em vaig sentir pas decebuda, sinó al contrari. M'ho vaig prendre com que ja era prou gran per estar al corrent d'aquella història que s'inventava per a la mainada. Com que al meu darrere tenia tres germans, em sentia còmplice --en el bon sentit-- de l'engany i des d'aleshores vaig acompanyar la meva mare a comprar els regals de Reis per a tota la família.

El Mateo aviat tindrà una germaneta. Potser d'aquí a uns anys ell també se senti còmplice de la mare o del pare i els ajudi a amagar el tió al bosc perquè el trobi la nena.

4 comentaris:

Marta ha dit...

M'ha encantat aquesta història. Mercè, jo tampoc tinc cap trauma dels Reis, tot al contrari, com tu era la més gran i vaig ajudar a "enganyar" als petits!

Júlia ha dit...

Quan era petita me'n vaig adonar aviat, d'això dels Reis, i tampoc no em va fer ni fred ni calor, semblava que t'havies 'iniciat' en els misteris dels adults. Però durant l'adolescència i la primera joventut vaig passar per una etapa protestona durant la qual tots aquests enganys em semblaven molt poc honestos. Superat el temps de la protesta generalitzada em va tornar a fer il·lusió tot això i sempre hem continuat celebrant les tradicions amb els fills i, ara, amb la néta. Dels tions tan sols m'empipa que els hagin posat cara i barretina, però vaja, tot són 'tendències'...

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Marta. M'ha agradat molt el relat que em va fer la mare del Mateo, amb quina emoció m'ha explicat l'alegria del nen en descobrir el tió al costat del camí.

Júlia, he de reconèixer que el tió jo no el vaig conèixer de petita, en una època que hauria fet feliç el senyor Wert, perquè nens i nenes catalans, sobretot els de Barcelona i voltants, estàvem molt espanyolitzats. Va ser ja després, quan es va recuperar la tradició de fer cagar el tió i també alguns altres costums que, per sort, s'havien anat conservant, especialment en els pobles.

Júlia ha dit...

Mercè, no és tan sols espanyolització, el tió no es feia a tot arreu, ni tan sols en el món rural, tan sols en alguns indrets. Els Reis sí que han estat una celebració més generalitzada. A la meva escala, quan jo era petita, uns veïns feien això del Tio pel fet que l'àvia, de no sé on del Pirineu, ho feia fer als néts però el meu avi era de poble i no ho havia fet mai. Avui tothom fa de tot i sembla que tot s'ha fet sempre a tot arreu. Tampoc no ha estat una tradició tan sols catalana ja que en alguns pobles del Pirineu aragonès, amb un nom diferent, també s'havia fet.