El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 15 de desembre de 2016

Consentiment informat? Més aviat desinformat

Ja fa anys que els hospitals demanen als pacients que s'han de sotmetre a algun tipus de cirurgia o a determinades proves diagnòstiques o tractaments que signin un document que es coneix com a consentiment informat. Segons el Diccionari enciclopèdic de medicina, el consentiment informat és el "[c]onsentiment voluntari donat per un subjecte per a participar en un estudi o ésser sotmès a un tractament mèdic o quirúrgic, havent estat informat anteriorment dels propòsits, mètodes, procediments, riscos i beneficis".

L'any 2000, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 21/2000 "sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la informació clínica". El seu article 6.1 diu que "qualsevol intervenció en l'àmbit de la salut requereix que la persona afectada hagi donat el seu consentiment específic i lliure i n'hagi estat informada prèviament".

El 2008, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona va dedicar un número dels Quaderns de la Bona Praxi a "El consentiment informat. La presa de decisió informada del pacient", que defineix així:
El consentiment informat és un procés en què el pacient dóna la seva conformitat lliure, voluntària i conscient, manifestada en ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut.
El Quadern indica els fonaments per a l'existència del consentiment informat:


En algunes ocasions he hagut de signar aquest document, però la meva experiència és que no va més enllà de ser un formulisme. Mai no m'han dit que el llegís abans de signar ni m'han explicat el seu contingut i per a què servia. Per altra banda, només una vegada he rebut una còpia del document informat que havia signat. Va ser el darrer mes d'octubre, en ingressar a l'hospital on m'havien d'implantar una pròtesi de genoll. L'administrativa que em va fer signar el document es va estranyar que m'entretingués a llegir-lo i crec que encara es va estranyar més quan li'n vaig demanar una còpia. Ja unes setmanes abans n'havia hagut de signar un altre, per al servei d'anestèsia, i vaig preguntar al metge per què no en donaven una còpia als pacients. L'anestesista em va dir que no era una pràctica habitual, però que, si en volia una còpia, me la farien. A més, aquesta vegada és l'única en què ha estat el mateix metge qui m'ha demanat que signés el document.

Segons el Quadern del Col·legi de Metges, la informació al pacient l'ha de donar sempre el metge responsable de l'acte mèdic i destaca (amb negreta a l'original) que no es pot delegar aquesta tasca en personal auxiliar o d'infermeria, ni en personal administratiu. I tot i que la llei no delimita clarament els continguts de la informació que cal donar al pacient, el Quadern indica els següents aspectes:


S'indiquen també les circumstàncies per les quals es pot dur un acte mèdic sense tenir el consentiment informat, que són bàsicament dues: a) quan hi hagi risc per a la salut pública (m'imagino una persona que arribi a urgències amb símptomes de l'ebola, per exemple) i b) quan la vida, integritat física o psíquica del pacient estiguin en risc immediat (m'imagino algú amb un infart o que hagi tingut un ictus i arribi inconscient a urgències).

Tot això està molt bé, però la pràctica m'ha demostrat que ara per ara el consentiment informat no serveix per a res. O potser únicament per descarregar responsabilitats si l'acte mèdic té conseqüències no desitjades, que passen potser només en molts pocs casos, però que se sap que podrien passar. La realitat és que molta gent se sotmet a proves diagnòstiques, operacions o tractaments sense saber què és exactament en què consisteixen ni els riscos inherents. Potser hi hagi qui tant li faci i no li importi saber-ho o no, però a mi sí que m'importa saber què em  pot passar si em fan una determinada prova o una operació (i en què consisteixen) o si em prenc un fàrmac que m'ha receptat la metgessa de família o un especialista.

Tot això em fa pensar en un concepte nou de la medicina, el que es coneix com alfabetisme o alfabetització en salut. Fa referència a la capacitat de les persones per accedir, entendre, valorar i usar informació significativa relacionada amb la salut. Aquest tema va ser debatut en el Fòrum Europeu de Salut de 2016 (aquest Fòrum és una reunió anual que organitza la Comissió Europea a Bad Hofgastein [Àustria] per tractar temes relacionats amb la salut que afecten els països europeus). S'hi van comentar les dades d'una enquesta sobre l'índex d'alfabetització en salut de la població de vuit estats europeus, entre els quals Espanya, que la Comissió Europea va fer el 2011. Les persones enquestades es van classificar en quatre categories (inadequat, problemàtic, suficient i excel·lent) segons fos el seu grau de coneixements generals sobre diversos temes de salut A Espanya, més de la meitat tenien un coneixement problemàtic (un 50,8%) o inadequat (7,7%). Només un 32,6% mostraven un coneixement suficient i un 9,1% el tenien excel·lent. Hi ha estudis fets en diversos països sobre els avantatges de l'alfabetització en salut; tant per al pacient com per al sistema de salut del país.

Entenc que, per a metges i infermeres, que solen treballar amb una gran pressió, amb molts pacients als quals han d'assistir, els resulti difícil dedicar una part del seu temps a explicar-los detalls i possibles complicacions sobre les proves o operacions que els han de fer o sobre el tractament al qual se sotmetran. Però no em sembla adequat que els facin signar un document que duu el qualificatiu informat, sense que ningú informi de res. Si la finalitat d'aquest document no es compleix, per a què serveix? Com a molt, perquè, si hi ha una complicació, des del servei de salut et diguin que en el document que vas signar ja s'indicava. Potser és el que li van dir a un pacient veí meu en la zona de reanimació postquirúrgica. Li havien practicat una colonoscòpia i va patir una petita perforació del còlon que va fer necessari que li donessin uns punts i que el fessin quedar una nit a l'hospital. Aquell home, segur que va signar el document informat, perquè és un requisit necessari previ a la prova, però algú va explicar-li els riscos inherents a la colonoscòpia? Posaria la mà al foc que ningú no ho va fer.

5 comentaris:

Marta ha dit...

Estic mol d'acord. Sempre et diuen que és un pur tràmit i nosaltres així ho acceptem. Tinc per costum preguntar sempre als metges sobre les medicacions que em donen, de possibles efectes secundaris. He notat un gran canvi en els metges actuals que em donen explicacions coherents i correctes. Fa anys hi havia més prepotència en la classe mèdica. Suposo que també els pacients estem més al cas de tot i ens tracten de més bones maneres.

Mercè Piqueras ha dit...

Marta, és un tràmit necessari, però hauria de complir la finalitat per la qual es va establir. I és cert que avui dia els metges són més propers als pacients; ja no hi ha aquella distància que hi havia abans. Crec que això és des que la professió mèdica va perdre categoria. O potser des que s'ha feminitzat? Perquè avui dia s'està convertint en una professió de dones, especialment en l'àmbit de l'assistència primària.

Júlia ha dit...

Quan una professió es feminitza guanya en qualitat i perd en valoració social i econòmica, parlo molt en general però crec que no estic equivocada del tot.

No sé com funcionen ara les coses, la meva mare va morir l'any 2007 i això dels formularis era una vergonya, un tràmit apressat. I encara la gent que ho pot llegir i entendre o que tenen algú que els ho pugui explicar una mica... Però molta gent gran estava absolutament perduda davant d'aquells papers i els firmava perquè els semblaven 'obligatoris'.

Durant els molts anys que amb els pares vaig anar pels hospitals em vaig trobar pocs metges que t'expliquessin les coses de forma acurada i sensata, una de les millors va ser una anestesista, una dona, per cert. Sembla, pel que dius, que la cosa ha millorat. Esoeri que quan em toqui a mi ser la víctima tot hagi evolucionat en positiu...

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, no sé si la professió ha perdut en valoració social i econòmica perquè ara hi ha més dones metges o si és al contrari: en perdre valoració social i econòmica, no atreu tant els homes. Abans, la medicina privada tenia molt pes del que té ara (per sort, s'ha democratitzat) i, en acabar la carrera, la aspiració de molts joves metges era poder tenir una consulta privada. Hi havia metges que entraven a treballar en centres públics, però a més, tenien un consultori privat. Ara això no és tan freqüent. Molts dels qui tenen consulta privada treballen amb mútues i no guanyen tant com abans. Per a un jove noi, llevat que tingui una veritable vocació, és més atractiva una carrera del món de l'economia, per exemple, que no pas la medicina.

Per altra banda, abans el metge era algú que estava molt per damunt dels pacients. Em fa l'efecte que el canvi va començar als Estats Units, on a la porta de grans hospitals es poden trobar advocats disposats a tramitar una denúncia a un metge si el pacient creu que el tractament mèdic que li han aplicat no és adequat.

Júlia ha dit...

Mercè, fa anys qualsevol estudi universitari estava a l'abast de molt poca gent i això feia que determinades professions estiguessin mitificades, potser en excés, això també compta. Per altra banda, en el cas de la medicina, avui es pot accedir a molta informació sobre temes mèdics sense passar per consulta, tot compta, el món ha canviat i molts aspectes incideixen en aquests canvis.

Potser ara passem a l'altra banda però fa molts anys el corporativisme mèdic era proverbial i era difícil que s'admetessin errades.