El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Del Mare Nostrum al Mare Europaeum

La crisi dels refugiats
 
L'arribada a Europa dels refugiats vista per Fer (El Punt-Avui, 24.04.2015)
«La crisi que pateix actualment Europa no es d'arribada de refugiats, sinó de recepció; no se'ls rep en bones condicions i en molts casos els tanquen les fronteres.» Així de clara i contundent va ser Meinie Nicolai, presidenta del Centre Operacional de Metges Sense Fronteres (MSF) a Brussel·les, en relació a la situació dels refugiats de fora d'Europa que des de fa un temps arriben al nostre continent en cerca d'un lloc on poder viure en pau. Ho va dir en el Fòrum Europeu de Salut que se celebra anualment a Bad Hofgastein (Austria), prop de Salzburg. El lema de l’edició de 2015 va ser «Garantir la salut a Europa. Equilibrar prioritats, compartir responsabilitats». Els organitzadors van creure que el Fòrum havia de tractar el problema, en relació a la salut, que l'èxode de tants refugiats ha creat en el continent i li van dedicar la primera sessió plenària. «Del Mare Nostrum al mare Europaeum», deia el subtítol de la sessió. I és que, per als refugiats que arrisquen la vida per arribar a Europa per mar, des d'Àfrica o des de l'Orient Mitjà, la Mediterrània ja no és la seva mar; per a ells, és la mar dels europeus.

Josep Figueras, en el Fòrum Europeu de Salut 2015
Josep Figueras, un català que dirigeix a Brussel·les l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, va coordinar i animar aquesta sessió del Fòrum, en què els ponents van oferir la seva perspectiva des d'angles diversos. Vaig trobar especialment emotiva la participació de l'esmentada Meinie Nicolai, que coneix el problema de primera mà perquè ha estat entre aquesta gent i ha participat en el rescat d'algun d’aquells vaixells en què, en condicions inhumanes, els refugiats intenten arribar a Europa. Nicolai va lamentar la manca de preparació que hi ha Europa, sense un pla de contingência per a situacions com l'actual.

Les Nacions Unides i els refugiats
L'article 1r de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatus dels refugiats (esmenada el 1967) defineix així els refugiats:
Un refugiat és una persona que a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o d'opinió política, es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d'aquells temors, no vulgui acollir-se a la protecció d'aquest país; o qui, per no tenir nacionalitat i trobar-se fora del país on abans tenia la seva residència habitual com a conseqüència d'aquest tipus d'esdeveniments, no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui tornar a ell...
Aquesta Convenció és un tractat multilateral que obliga els estats que el signen a protegir els refugiats que es trobin en el seu territori d'acord amb els termes que fixa la Convenció. Una de les situacions que reconeix és el dret dels refugiats a no ser castigats per haver entrat en un país sense la documentació adient si es prova que el refugiat ha actuat mogut per un principi de bona fe i creient que la fugida del país de procedència estava justificada perquè hi perillaven la seva vida o la seva llibertat.

La Convenció de 1951 és el document bàsic que guia l'activitat de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNAUR), un organisme depenent de la Nacions Unides que s'ocupa de la protecció de les persones desplaçades a causa de conflictes o persecucions. Va crear-se el 1950 per completar la tasca de l'agència de les Nacions Unides per ajudar els desplaçats a causa de la segona guerra mundial i trobar-los una solució a llarg termini. La durada de l'ACNAUR havia de ser de tres anys, que semblava un temps suficient per completar la seva tasca, però quan han passat més de seixanta anys de la seva fundació, aquesta organització és més activa que mai. Només cal veure el seu pressupost, que dels 300.000 dòlars inicials ha passat als 57.000 milions de dòlars el 2015.

Segons l'ACNAUR, l'any 2014 prop de 14 milions de persones van haver de desplaçar-se a causa de conflictes bèl·lics o persecució. Comptant el nombre acumulat al llarg del temps, a finals de 2014 uns 59 milions i mig de persones vivien desplaçades a causa de conflictes, persecució, violència generalitzada o violacions dels drets humans. En conjunt, una quantitat semblant a la població d'Itàlia o del Regne Unit. Comparat amb la situació de 2010, el nombre de desplaçats el 2014 va quadruplicar-se i diàriament, unes 42,500 persones van haver d'abandonar la seva llar i buscar protecció en altres llocs, bé dins del seu país mateix o en altres països. Síria encapçala la llista de països d'on han fugit més persones; li segueixen Afganistan i Somàlia. En conjunt, a finals de 2014 aquests tres països havien generat el 53% del total de refugiats en el món. Els segueixen en el rànquing Sudan, Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo, Myanmar (Birmània), la República Centreafricana, Iraq i Eritrea.

Europa i els refugiats
I quins van ser els països que van acollir més refugiats al llarg de 2014? No pas els països rics, que, malgrat la crisi econòmica mundial, tenen encara recursos per poder ajudar aquestes persones. No; cap país del que anomenem primer món figura en el rànquing dels que van rebre més refugiats el 2014 (ni els anys precedents). És una llista que encapçala Turquia, amb 1,59 milions de refugiats. A aquest país el segueixen Pakistan (1,51 milions), Líban (1,15 milions), Iran (982,000), Etiòpia (659,500) i Jordània (654.100).

Mentre aquests països feien front, com podien, a l'allau de refugiats, què feia la desenvolupada, civilitzada i rica Europa? Els representants dels estats membres de la Unió Europea van passar mesos debatent què havien de fer amb els refugiats que hi arribaven i com se'ls distribuirien. Finalment, el proppassat 20 de setembre van aprovar un pla per reubicar 120.000 persones que cerquen empar a Europa i alleugerir així els problemes de Grècia i Itàlia, que són els dos estats membres on arriben en primer lloc els refugiats. Amnistia Internacional considera insuficient el nombre de refugiats que la Unió Europea proposa d'acollir, atesa la immensitat de la crisi actual. Tot i que 120.000 persones són moltes persones, cal tenir en compte que el Líban, amb una població que no arriba als sis milions (la Unió Europea en té prop de 600 milions), el 2014 va acollir 403.600 refugiats sirians i en acabar l'any el total de refugiats de l'Orient Mitjà que hi havia en aquell país era d'1,15 milions.

Nen hongarès refugiat, el 1956
El nombre de refugiats que Europa acollirà és insuficient i tot i amb això, les mesures preses no van ser consensuada, perquè hi ha països que no hi van estar a favor. La República Txeca, Eslovàquia, Romania i Hongria van votar-hi en contra i alguns països han expressat la seva intenció de no acatar la quota que se'ls assigni. Hongria sembla haver oblidat que el 1956 més de 200.000 hongaresos van haver d'abandonar el país quan va fracassar l'intent d'alliberar-se del jou soviètic.

I ahir, l'Agència Europea de Control de Fronteres Exteriors (Frontex) va informar que més de 710.000 migrants van entrar a la Unió Europea els nou primers mesos de 2015, la majoria dels quals va fer-ho a través de les illes gregues. O sigui, que si la Unió Europea va decidir acceptar 120.000 persones, que tindran reconegut el seu estatus de refugiats i podran refer a Europa la seva vida, encara en quedaran gairebé 600.000 sense un destí assegurat, entre refugiats i els que hi puguin haver arribat per causa de la pobresa, en la cerca d'un lloc de treball.

La salut dels refugiats i altres migrants
Meinie Nicolai (MSF) va destacar el fet que l'organització a la qual pertany s'havia dedicat durant molt de temps a dur ajuda mèdica eficaç i ràpida a països en desenvolupament. En casos de conflictes, els seus recursos arribaven als països que eren el focus del conflicte. Ara, en canvi, per pal·liar els efectes de les guerres, han d'actuar a Europa. Va insistir en la crisi de recepció que pateix la Unió Europea, que frena l'arribada d'aquestes persones o que, als qui aconsegueixen entrar-hi, els retenen en llocs que semblen camps de presoners, on de vegades fins i tot separen les famílies.

Arribada de refugiats vista per Floris Oudshoorn
Feia pocs dies que Nicolai havia participat en les tasques de MSF a la frontera serbo-croata, on feien diàriament uns 350 actes mèdics. Va dir que la majoria dels refugiats emprenen el viatge des del seu país en bon estat de salut, però a poc a poc la van perdent. Els que arriben de més lluny, de països subsaharians, han hagut de travessar el desert per arribar a les costes de Líbia; ells i la majoria dels sirians arriben a Europa per mar —els sirians a Grècia, els de països africans a Itàlia— viatjant sovint en embarcacions precàries, que transporten molta més gent del que seria prudent. Un cop a Europa van a parar a camps de refugiats o es desplacen com poden —tren, autobús, a peu...— per arribar als països on creuen que els podran ajudar a comencar una nova vida. Alemanya és el destí més cobejat dels refugiats.

Fins ara fa poc, les condicions meteorològiques els han estat favorables, però al centre d'Europa, que es on hi ha les grans aglomeracions de refugiats, el fred ja està arribant i entre els refugiats, els metges de MSF ja han vist casos d'hipotèrmia. (A la vall de Gastein, on va celebrar-se el Fòrum Europeu de Salut, poc dies abans que s'inaugurés van caure ja les primeres nevades i als matins el termòmetre marcava només uns pocs graus per damunt del zero.) Si l'èxode no acaba aviat, i no sembla que hagi d'aturar-se, segurament hi haurà refugiats que moriran de fred o de malalties provocades per les baixes temperatures. A més, als problemes físics que els van sorgint, cal afegir els problemes psicològics i pel patiment que els crea la seva situació de persones sense un lloc on viure permanentment.

També va destacar Nicolai que hi ha països europeus que, a les persones indocumentades, els neguen el tractament mèdic, excepte en casos d'urgència. Ella, com altres experts que van participar en el Fòrum de Salut, i com els assistents que van respondre a una enquesta instantània feta a través dels mòbils, pensaven que els professionals de la salut haurien hagut de participar en la presa de decisions polítiques europees en relació als refugiats i immigrants. En la seva intervenció, Sabine Oberhauser, ministra de Salut d'Àustria, va dir que, per tractar el problema dels refugiats, el lideratge hauria hagut de recaure en els ministres de sanitat.

Entre les publicacions de la Unió Europea a l'abast dels assistents al Fòrum, hi havia un informe fet per l'Agència Europea per als Drets Fonamentals sobre l'accés dels immigrants als serveis de salut. L'informe presenta un model econòmic per analitzar i comparar els costos de proporcionar accés universal al sistema de salut d'un país i els costos que representa el tractament d'urgència a aquelles persones a qui s'havia negat abans l'accés als centres d'assistència primària i que, per tant, no han rebut el tractament que hauria possiblement aturat o previngut la malaltia que després els va fer anar a urgències. Independentment de la violació dels drets humans que representa negar l'accés a la medicina pública a un grup de persones pel fet de no tenir els papers en regla, posant així en perill la seva salut, l'anàlisi demostra que el tractament preventiu o a l'inici d'una malaltia és més econòmic per al sistema de salut.

La revista Eurohealth, que edita trimestralment l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, va publicar en el número de desembre de 2014 una anàlisi de dos canvis oposats en la política sanitària en dos estats membres de la Unió Europea: Espanya i Suècia. A Espanya, una reforma legal va restringir l'accés als serveis mèdics a les persones en situació irregular. Fins al 2012 tothom tenia accés universal al sistema de salut, però el setembre d'aquell any va entrar en vigor un decret llei que els excloïa d'aquells serveis i que lligava l'accés a la salut amb el fet d'estar cotitzant a la seguretat social, o sigui, treballant. A Suècia, en canvi, l'accés al sistema de salut, que per als indocumentats es limitava abans als serveis d'urgències, va ampliar-se per a cobrir també l'assistència primària i secundària. Les conclusions de l'estudi comparatiu indiquen que el millor sistema de salut és el que abasta tota la població, sense limitar-ne l'accés en cap situació.

Sobre les restriccions a Espanya, destacava aquell informe els inconvenients d'excloure segments de la població dels serveis preventius i de tractament en el cas de malalties cròniques, contagioses o que poden prevenir-se mitjançant la vacunació. També indicava que l'impacte de la reforma espanyola va quedar mitigat per algunes respostes regionals, però no pas neutralitzat. A Catalunya, segons llegeixo en el blog de la Plataforma per una atenció universal a Catalunya, aquests estiu passat ha entrat en vigor una instrucció sobre sanitat universal, que dóna cobertura a col·lectius que n'havien quedat exclosos pel decret llei del Govern central de 2012. De tota manera, si bé la situació ha millorat, encara no garanteix la sanitat universal per a tothom.

Quan vam ser refugiats
Vitenis Andriukatis, Comissionat de la Unió Europea per a Salut i Seguretat Alimentària, va dir que, al llarg de la història, tots els pobles europeus hem estat migrants. Aquells dies a Àustria, quan vaig coincidir amb refugiats de guerra sirians en el tren, vaig pensar, com va dir Andriukatis, que en un passat no massa llunyà els europeus també van ser migrants i en molts casos refugiats. No vaig conèixer la guerra (in)civil espanyola ni la primera fase de la postguerra, però sí que he conegut persones que han estat afectades en les seves famílies per l'exili que va seguir a la guerra. Quan jo era petita, molta gent de l'entorn de la meva família o persones conegudes dels meus pares tenia parents o amistats exiliats. França, Mèxic, Argentina, Venezuela... eren alguns dels llocs on havien anat a parar molts catalans. La meva sogra, que va venir des del País Basc en viatge nuvis el juliol de 1936 —un viatge de nuvis que va durar gairebé tres anys— m'explicava que va haver de separar-se del seu marit al final de la guerra. Ell havia estat oficial de l'exèrcit republicà i va refugiar-se a França. Com molts milers de persones que van travessar la frontera pel Pertús o Portbou, va anar a raure al camp d'Argelès, del qual no guardava precisament bons records. Després, el seu pare va aconseguir-li una mena de certificat de bona persona i va poder tornar al País Basc sense que el detinguessin. Però molts no van tenir aquesta sort i la seva estada al camp d'Argelès, vora el mar, en ple hivern, va ser molt dura.

El Govern central espanyol sembla haver oblidat els centenars de milers de persones que van haver d'abandonar Espanya després de la guerra i ha acceptat de mala gana de rebre alguns milers dels refugiats que ara arriben a Europa. El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, es va mostrar contrari al programa de repartiment de refugiats i ho va dir així a la premsa: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» Per al ministre, els refugiats són goteres que es van colant en el pis comú que és Europa i ell voldria impedir que ho fessin. Per a d'altres, els refugiats són números; només compten quants n'hi ha.

Com va dir en el Fòrum Europeu de Salut Martin Mckee, catedràtic de Salut Pública Europea, i director de recerca de l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, els números són només una part de la història. Va recordar que Manuel Valls, primer ministre francès, va dir del petit Aylan trobat ofegat en una platja de Turquia que aquell nen «tenia un nom.»

El meu veí de seient en el tren que em va dur de Salzburg a Viena en acabar el Fòrum Europeu de Salut segurament per a molts sigui només un número: el 231 que duia escrit en una polsera verda. Però ell, com el petit Aylan, també tenia un nom; per a mi serà sempre Ahmed, l'home que va haver de separar-se de la seva família i que tenia un fill refugiat a Dubai. Ahmed, que dins la desgràcia que representa l'exili, tenia ja un destí assignat (Amsterdam) i que tenia la sort d'haver pogut conservar el telèfon mòbil, com un sac de records, amb fotografies de les persones estimades, que no sap si mai tornarà a veure.

Potser us interessarà:
- European Health Forum Gastein, web del Fòrum Europeu de Salut, amb informació sobre el Fòrum de 2015 i un arxiu de les edicions anteriors (des de 1998)
- 710.000 migrants entered EU in the first ninemonths of 2015, en el web de l'Agència Europea de Control de Fronteres Exteriors (Frontex).
- Reportatge fotogràfic de la CNN sobre el que anomenen Europe's migration crisis. Com va dir la representant de Metges Sense Fronteres en el Fòrum Europeu de Salut, la crisi no és de migració, sinó de recepció. Els refugiats no tenen altra opció que no sigui abandonar el seu país, per lluitar per la seva supervivència.
- Cost of exclusion from healthcare. The case ofmigrants in an irregular situation. European Union Agency for Fundamental Rights, 2015

3 comentaris:

Roger ha dit...

Moltes gràcies pels teus escrits Mercè! El teu punt de vista és enriquidor.

Júlia ha dit...

Molt interessant, quin món aquest.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Veure directament l'èxode dels refugiats i sentir la dona de Metges Sense Fronteres em va fer pensar en moltes coses, especialment en l'egoisme o la mala memòria de la societat europea.