dilluns, 3 de març del 2014

Candel, "Els altres catalans" i Nostra Senyora del Port

Fa uns dies vaig rebre l'anunci d'un acte commemoratiu del 50è aniversari de la publicació del llibre Els altres catalans, de Paco Candel que es fa avui a l'Ateneu barcelonès (03.03.2014, 19.30). Això m'ha fet recordar com vaig conèixer l'obra de Candel. Jo tenia 17 anys i m'havia pres un any 'sabàtic' en els meus estudis després d'acabar el batxillerat (en realitat, van ser tres anys, no vaig reprendre els estudis fins als vint anys; i tampoc van ser una pausa completa, perquè vaig seguir estudiant francès, italià i alemany). La primera cosa que vaig fer aquell curs va ser inscriure'm per fer el servei social, l'equivalent femení al servei militar dels homes; no era obligatori, però era necessari per treure's el carnet de conduir, el passaport i per a algunes altres coses. Van enviar-me a fer la prestació del servei social al Asilo de Nuestra Señora del Port, que es trobava a la Zona Franca (en realitat, en el mateix recinte hi havia dos asils, un de nens i un de nenes, que estaven separats per un mur).

Tot i que durant uns mesos jo anava de dilluns a divendres al barri on vivia Paco Candel i que ell ja era un personatge conegut entre la gent del barri, jo no havia sentit mai el seu nom i no coneixia cap dels llibres que ja havia publicat. Un dia, el pediatre que va venir a visitar un dels meus germans malalts, i a qui feia anys que coneixia, em va preguntar què estava fent aquell curs i vaig explicar-li allò del "descans" en els estudis i que feia el servei social a l'Asil de Nostra Senyora del Port. Aleshores em va recomanar que llegís un llibre de Candel que parlava molt d'aquell barri i dels seus habitants: Donde la ciudad cambia su nombre. Casualment, vaig comentar-ho amb una amiga que a casa seva havia vist el llibre i me'l va deixar. Durant uns dies, va ser la meva lectura en el llarg trajecte que feia cada dia per arribar a l'Asil (jo vivia a Sarrià, però no hi havia cap mitjà que em portés directament a la Zona Franca i trigava una hora o més a arribar-hi).

Més que llegir, vaig devorar aquell llibre; em va atrapar de seguida. Per una banda, perquè el "paisatge" em resultava familiar; carrers per on passava cada dia, la parròquia al mig del barri, el cementiri en un extrem... Per altra banda, perquè els personatges i les seves històries eren molt peculiars, però reals. De vegades, mirava la gent que hi havia a l'autobús (una línia d'autobús que duia a la Zona Franca des de la plaça d'Espanya) i pensava si alguna d'aquelles persones no seria un personatge del llibre de Candel o fins i tot si no podria ser Candel un d'aquells homes (mai no havia vist una foto seva).

He de dir, que malgrat que anés cada dia a l'Asil de Nostra Senyora del Port, mai no vaig tenir contacte amb la gent del barri. Baixava de l'autobús en el passeig de la Zona Franca i, tot i que en el mateix passeig hi havia una porta d'entrada al recinte, era l'entrada a la part dels nens i jo havia de caminar per l'exterior fins a la porta oposada, en el carrer de Nostra Senyora del Port. Passava allà quatre o cinc hores i després feia cap a casa de nou amb l'autobús, el metro i el tren de Sarrià. De tota manera, si bé no vaig tenir contacte amb gent adulta del barri, entre les nenes a qui vaig tractar n'hi havia algunes que eren d'aquella zona, de famílies que vivien rellogades o en barraques o amb problemes socials (amb el pare o la mare a la presó, o víctimes de l'alcohol o la prostitució).

La causa que jo anés a parar a aquell asil per fer la prestació del Servei Social era que una de les monges que feien classe a les nenes estava malalta i no n'hi havia cap altra que la pogués substituir. Aleshores van recórrer a la Sección Femenina perquè els enviés alguna noia perquè els fes classe mentre la monja no es posés bona. I vet aquí que em va tocar a mi. Jo tot just havia acabat el batxillerat i, sense tenir ni idea del que era fer classe, vaig haver d'enfrontar-me a un grup de quaranta nenes entre nou i catorze anys i amb uns coneixements molt diferents. N'hi havia algunes que gairebé no sabien ni llegir ni escriure, mentre que d'altres ho feien molt bé i tenien coneixements que, en altres condicions, els haurien permès fer el batxillerat (cal dir que aleshores el batxillerat es començava als nou o deu anys).

Conservo d'aquells mesos records amargs i d'altres molt agradables. Per una banda, vaig adonar-me que aquell inframon que s'endevinava en l'obra de Candel era real. Jo era una nena de classe mitjana, que vivia en una família normal i a qui no havia faltat res. A aquelles nenes, en canvi, els mancava gairebé de tot, però especialment una cosa: amor. Me'n vaig adonar un dia que, a l'hora del pati, vaig passar la mà pel cap d'un petita que se'm va apropar a fer-me una pregunta. Va fer un gran somriure i, sense escoltar la meva resposta, va córrer a dir tota contenta a les seves amigues: "¡La señorita me ha tocado!"

De vegades, sense que jo els preguntés res, m'explicaven coses de les seves famílies. Per exemple, una de les més llestes --es deia Esther-- va dir-me que les seves companyes reien de la seva mare perquè es pintava. Un dia, no sé per quin motiu, va venir la mare i sí, anava molt pintada, d'una manera que en aquella època indicava que una dona es dedicava a la prostitució. Una altra nena --es deia Purita-- em va explicar que no podia veure el seu pare perquè era a la presó perquè havia matat l'àvia de la nena (no sé si l'home devia matar la sogra o la seva pròpia mare, no li ho vaig voler preguntar). A algunes, la família anava a buscar-les dissabte i les tornaven diumenge al vespre, però n'hi havia que no sortien mai d'aquells murs. Aleshores vaig preguntar a les monges si em deixarien que algun dissabte tragués algunes nenes de passeig, com a premi si es portaven bé. Ho vaig fer algunes vegades. Recordo que un dissabte en vaig dur tres o quatre fins al port, on van veure els vaixells i després vam passejar també per la Rambla. Han passat molts anys, però recordo encara aquells ulls que ho miraven tot amb admiració.

Moltes vegades, al llarg de la vida, he recordat l'Esther i la Purita, dues nenes amb un caràcter molt dolç i que haurien estat estudiants brillants si en comptes de néixer al barri Chino una d'elles i l'altra en una família pobra i desestructurada, haguessin nascut en el si d'una família normal i haguessin pogut anar a una escola corrent. I penso si, potser, en fer-se grans, devien poder sortir de l'ambient on van néixer o si hi van quedar atrapades. No ho sabré mai, però m'agrada imaginar que la seva vida ha estat molt diferent a la que van conèixer de petites.

No parlaré de la meva tasca com a "docent" aquells mesos, perquè va ser molt dura. Em costava mantenir l'ordre i no sabia què fer per mantenir les alumnes callades a classe. A més, era impossible explicar una cosa i que totes l'entenguessin; no podia fer un dictat a totes perquè n'hi havia que gairebé no sabien escriure. Al final vaig dividir la classe en diversos grups. A algunes els posava a fer sumes, restes i multiplicacions mentre feia un dictat a les que escrivien relativament bé. Però els dies que estaven esvalotades semblava impossible que hi pogués haver un moment de silenci a la classe. Fins que vaig trobar la manera que estiguessin més calmades. Vaig decidir que la darrera estona de la jornada --era la pitjor-- els explicaria una història, amb la condició que durant el matí es portessin bé. De les històries que els vaig explicar, la que recordo que els va agradar més va ser la vida de Sant Martín de Porres. No sé per què se'm va acudir, potser perquè n'havien fet recentment una pel·lícula i perquè al meu germà petit li havien regalat un llibre amb la història d'aquest sant americà. Tot i que les coses van anar millor, de vegades em sentia impotent davant d'algunes nenes molt rebels i m'entraven ganes de plorar --i de desertar del Servei social i de la seva prestació-- si bé em reprimia perquè no pensessin que era més feble que elles.

El cas és que, en acabar el període de tres o quatre mesos de la prestació, malgrat la tranquil·litat de no tenir ja aquella responsabilitat, trobava a faltar les meves nenes de l'Asil i les vaig anar a visitar en alguna ocasió. Les monges em van convidar a anar-hi el dia que hi havia celebració de comunions, amb algunes de les meves ja exalumnes que la feien. Potser va ser aleshores quan vaig conèixer la mare "pintadeta" d'una d'elles.

I vaig seguir llegint les obres de Candel, el cronista d'aquell barri. Recordo el llibre Dios la que se armó, en què descrivia els problemes que va tenir quan la gent del barri va llegir Donde la ciudad cambia su nombre --això els que en sabien, de llegir; d'altres en van tenir notícia a través dels que l'havien llegit. Per al llibre s'havia inspirat en personatges i històries reals i molts que s'hi van veure retratats i no gaire ben parats es van enfadar molt amb ell. Amb el temps, però, Candel va esdevenir una institució en el barri de Nostra Senyora del Port, admirat per tothom i la veu de moltes persones sense veu. Va entrar en política i va ser senador per l'Entesa dels Catalans i regidor de Cultura de l'Ajuntament de l'Hospitalet.

El 1964 Edicions 62 va publicar el llibre de Candel que segurament és més recordat i del qual enguany es celebra el cinquantenari: Els altres catalans. El vaig regalar a la meva mare i les dues vam llegir amb fruïció aquell assaig sobre la immigració escrit per una persona que també va ser immigrant. Altres obres seves que recordo són Hay una juventud que aguarda, Han matado un hombre, han roto un paisaje, La carne en el asador... Veient el web de la Fundació Candel, m'adono que existeix una edició no censurada d'Els altres catalans (Edicions 62, 2008). Com que no sé on ha anat a parar aquella edició que vaig comprar el 1964, potser buscaré aquesta edició amb els passatges que la censura de l'època va obligar a suprimir.

Actualització 07.04.2014
No he hagut de buscar l'edició censurada. Vaig comprar-la amb el diari ARA fa algunes setmanes i ja és en la pila dels llibres a mig llegir de la meva tauleta de nit.


11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Y además hoy, por los sujetos que nos gobiernan, está denostado.
Yo he visto ir cogido por al Pujol padre y a Candel, en el paseo de la Zona Franca. Solos y sin guardaespaldas. Hoy sería imposible, porque todo está sumamente politizado.
Todo se ha ido de las manos, todo. Y así, ni Marsé, ni Mendoza representaran nunca a los escritores catalanes de pro. Por eso hoy, para ir a Berlín, buscan firmas de periodistas ( Rahola, Monzó) para representar las letras que son nativas.
Todo está politizado, todo.
Yo soy de els altres catalans, nací en una barraca de Can Valero Petit.
No me siento representado por nadie....ni por nada.
A veces, en Totbarcelona, incluyo capítulos de una pequeña narración de Can Valero, Fragmentos de una historia que me pertenece, y así voy desgranando pequeños detalles que nos hacían la vida cotidiana.
salut

Júlia ha dit...

Jo crec que Candel va tenir la gran importància de donar a conèixer tot allò, de forma literària i 'culta' a gent que ni sabia que existia o si ho sabia en vivia al marge. De tota manera em temo que avui passa una mica el mateix, convivim amb molts móns i en sabem molt poca cosa encara que siguin a tocar de casa. Magnífiques evocacions.

Mercè Piqueras ha dit...

Miquel, gràcies pel teu testimoni i pel que deixes en el teu blog, d'una Barcelona que moltes persones desconeixen. Sobre els escriptors, creus realment que Monzó no representa la literatura catalana? És cert que escriu en la premsa, però publicar en premsa no vol dir ser periodista. També va participar en un programa de Catalunya Ràdio fa anys i no crec que ningú el qualifiqués de locutor o radiofonista.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, potser avui encara passa més que abans aquest desconeixement de mons marginals que, com bé dius, els podem tenir a tocar de casa. L'estiu passat veia l'home, net i polit, que dormia cada nit en un banc dels jardins que hi ha davant de casa; i durant una temporada un altre sense sostre, però amb portàtil i guitarra, passava les nits en el caixer automàtic d'un banc a tocar de casa. Moltes vegades m'he preguntat que va empènyer aquells homes a viure fora de la societat "normal"

Josep ha dit...








Jo també coneixia al Paco molt abans d'escriure "Al altres catalans" Tot i no vivint al mateix barri. Venia bastant sovint a una associació a Poble Nou.

No tinc cap dubte que Candel va donar veu a aquesta gent, els va presentar a la societat catalana, donant-los nom i cognom. Va ser com fer-los avançar, sortir de la boira: els que eren una xifra es van convertir en persones. Els va donar dignitat, perquè la seva literatura era, de fet, la crònica d'aquesta gent --el d'una emigració massiva-- un fenomen nou per a nosaltres els catalans i també per a ells mateixos, i que ningú sabia com tractar.
Aquestes persones van trobar el seu nom a través de Paco, i en segon lloc és la societat catalana la que ha de ser agraïda a Paco Candel pel seu testimoni. Sense ell, hauríem deixat d'aprendre moltes coses sobre els "Altres catalans". També sobre els barris, aquells barris mal construïts durant el franquisme. Compromís. (No se si és diu així)


També penso que Candel va ser ignorat per l'Acadèmia. El geògraf Carles Carrera va sostenir a la Barcelona Literària que Candel va donar categoria literària al barraquisme i també a la immigració.
I els periodistes Ignasi Riera i Jaume Fabre que van argumentar, a la revista veïnal "CARRER", que era "un dels més grans escriptors catalans i espanyols del segle XX"

Té obres sense parangó, de realisme social i geografia humana amb valor incalculable per estudiar les mentalitats i sentiments
Penso què va ser famós i censurat sota el franquisme com cap altre autor, --els manuals de literatura no se si encara ara menystenen al Paco --, en canvi va ser valorat per periodistes, veïns i historiadors.
Si en Miquel de Tot Barcelona s’anima a escriure sobre Can Valero no tinc cap dubte que ho farà molt be. A pesar que ell no creu en cap polític.

Mercè Piqueras ha dit...

Josep, gràcies pels teus comentaris. Val la pena que les persones que ho han viscut, deixin constància d'aquella altra Barcelona, més amagada, però no menys real.

Tomás ha dit...

Yo estuve ne el Asilo del Port. Hay una página en Facebook donde nos encontramos exalumn@s: https://www.facebook.com/groups/elport/
Saludos

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Tomàs. he mirat el grup de Facebook que m'indiques, per veure si hi trobava algunes de les alumnes que vaig tenir. No en recordo molts noms, però segurament que en llegir-ne algun de les nenes que tenia a classe, els recordaria. Però aquelles "nenes" tenien pocs anys menys que jo i ara deuen ser ja àvies i potser no es connectin a Internet. N'hi havia algunes de molt llestes que m'agrada imaginar que la vida els ha donat l'oportunitat de desenvolupar el seu talent.

Tomás ha dit...

Me comenta el compañero Rafael Sierra si recuerda a unos asistentes sociales del colegio de los niños: Josefina Calvo y Palmira. Un abrazo

Mercè Piqueras ha dit...

Tomàs, en aquell temps, hi havia una separació completa entre la part dels nens i la de les nenes. Em sembla que en el pati hi havia un mur. Únicament els vaig veure junts el dia que es van celebrar les primeres comunions, i hi havia germanets, nen i nena, que la feien. Un dia vaig conèixer una noia que també hi feia el servei social, com jo, però a la part dels nens. Després, alguns dies ens trobàvem a l'autobús que duia a la plaça España. Però no sé ni com es deia.

Unknown ha dit...

Hola Mercè, m'agradaria parlar amb tu sobre el tema de l'Asil.

Podriem parlar per mail? el meu és evamadurga@gmail.com.
Gràcies, fins aviat.

Eva Madurga