El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 24 de febrer de 2014

L'enredada de Jordi Èvole

Sí, ja ho sé, parlar avui del programa Salvados que es va emetre anit ("Operación Palace", del diumenge 23 de febrer 2014), amb el fals documental de Jordi Èvole sobre el cop d'estat del 23-F, no és cap originalitat. Ja mentre s'estava emetent, Twitter treia fum amb els comentaris que hi enviava la gent. Uns elogiant-lo, d'altres criticant-lo i fins i tot dient que Iker Jiménez (el del Cuarto Milenio) ho hauria fet millor, perquè té la mà trencada en això de fer reportatges falsos. També hi havia qui s'ho creia i m'imagino que al final devia sentir-se estafat i potser avergonyit.

Al principi, jo l'escoltava a distància, des de la cuina, i alguna cosa segurament em vaig perdre. Em semblava molt surrealista i vaig pensar que era una broma, però de cop sento la veu de Federico Mayor Zaragoza explicant que ell va ser un dels convidats a la reunió del Palace i vaig pensar que aquest home no s'hauria prestat a una cosa així. Com tampoc em semblava que hagués acceptat de participar-hi Iñaki Gabilondo. Però seguia veient molts detalls que ho feien molt poc --per no dir gens creïble-- i vaig pensar que potser Jordi Èvole volia mostrar què fàcil és que els mitjans i els polítics ens enganyin; i també que va voler sentir-se una mica Orson Welles. O qui sap, podria ser que volgués mostrar que la seva versió fictícia és tan creïble --o tan poc creïble-- com la que ens han estat explicant durant trenta anys.

Qualsevol que fos el seu objectiu, confesso que no m'agrada que m'enredin o que intentin enredar-me, encara que sigui per demostrar que fer-ho és fàcil. Fa anys, quan Josep Cuní feia el programa dels matins de Catalunya Ràdio, va fer una innocentada que vaig trobar de molt mal gust. Li van passar una trucada telefònica --falsa, entrava en el guió-- des de casa seva, on un fals delinqüent deia que hi tenia retinguda la família del Cuní --potser només la dona, no ho recordo. Es va desenvolupar un diàleg, com si fos real, entre Cuní i el "segrestador". Naturalment, va acabar "bé", però no en recordo els detalls del desenllaç. Com tampoc recordo si Cuní va rebre elogis o crítiques per aquella innocentada, que a mi em va semblar molt poc "innocent".

Anit vaig tenir la mateixa sensació amb el que Jordi Èvole va anomenar un "experiment". Hi ha gent de bona fe que no es para a analitzar el que li estan mostrant en un programa de televisió que sempre ha estat seriós --o si més no així s'ha presentat. Més que un experiment, em va semblar una presa de pèl. És cert, que al final, em sembla que en el mateix documental surten unes notes que indiquen que tot era ficció. Imagineu, però, que d'aquí a 100 anys algú veu aquest fals documental fora de context i sense les lletres del final. No és un docudrama, perquè els qui actuen no son actors, sinó personatges reals que van ser actius en la societat espanyola de l'època. Naturalment, si cerquen en les hemeroteques veuran que els diaris de finals de febrer de 2014 en van parlar i podran saber que es tractava d'un fals documental. Però molta gent es queda amb allò que li presenten, sense anar més enllà. Encara un altre exemple. Imagineu que algú hagués fet un documental fals en què polítics europeus de mitjans del segle XX diguessin que els camps d'extermini nazi eren només uns camps de treball, on els presoners rebien un bon tracte i que els forns que els aliats van mostrar com a crematoris per als cadàvers eren calderes per escalfar l'aigua i els barracons dels campaments. I al final, un Orson Welles de torn digués que el que acabàvem de veure era fals, que havia volgut fer un experiment.

Ho sento, però els experiments d'aquesta mena no m'agraden. I a les persones que van creure que allò que es mostrava a Salvados era real, els diria que no s'han de sentir avergonyides per haver-ho cregut, sinó indignades perquè algú hagi jugat amb la seva bona fe i n'hagi abusat.

3 comentaris:

Judith Mellado ha dit...

Estic totalment d'acord! Trobo una falta de respecte vers l'espectador aquest "suposat experiment". Se suposa que "Salvados" era un programa serios, però després d'això crec que la seva credibilitat ha caigut. A més hi ha un altre tema... el fet de barrejar mentides i veritats dins del mateix documental, fa sembla que tot sigui mentida... La veritat és que diumenge a la nit faig "flipar" una mica, el salvados inventant-se un 23F amb conspiracions i trames amagades, i més tard a "Cuarto Milenio" Iker Jimenez parlant seriosament amb diferents persones sobre el 23F...tot plegat surrealista i que m'ha deixat amb un mal gust de boca :(

Mercè Piqueras ha dit...

Judit, la barreja de mentides i veritats pot tenir també l'efecte contrari: que hi hagi qui cregui que tot era veritat.

Ahir vaig sentir Jordi Évole en un telenotícies i es justificava dient que això també es fa a l'estranger. Va recordar el fals documental sobre la NO anada a la Lluna, però no va dir que avui dia hi ha qui creu que aquell documental és verídic i que explica els suposats trucs que van fer la NASA i el Govern dels EUA per fer creure al món que els astronautes havien anat a la Lluna.

També va dir que hi ha qui fa documentals falsos i després no diu que són falsos. A mi, no em convenç, però. Seria diferent si hagués començat el programa dient que veuríem allò que podria haver passat i que, mentre els documents del 23F estiguin classificats, qualsevol hipòtesi pot ser bona.

jordim ha dit...

Fue un ejercicio muy simple que ya se había hecho antes (O. Wells, La Luna, etc.), una muestra de hasta qué punto se puede manipular, y se dijo buien claro al final. A mí me gustó, pero creo que más que nada muchos no entendieron el ejercicio, demasiado sofisticado para estos lares...