El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 14 de març de 2014

El Raval "revisited"


Sant Pau del Camp, vista parcial (juliol 2008)
M'agrada el barri del Raval. Em direu que no és elegant, que hi ha pobresa, prostitució i droga, que hi manca netedat, que molts carrers són insegurs, que tot i ser un barri antic, no té el valor històric del barri Gòtic... Tanmateix, és un barri sorprenent, un mosaic d'ètnies i cultures, amb botigues de tota mena, amb una història al darrera que cal descobrir, si bé en alguns llocs --Sant Pau del Camp, Hospital de la Santa Creu, Casa de Convalescència-- ja s'endevina.

La història de la Ciència i de la Tècnica a Barcelona no s'entendrien sense el Raval, un barri que, com a tal, va néixer amb la revolució industrial, al voltant de les fàbriques i vapors que es van instal·lar en llocs on durant segles hi avia hagut horts que abastien la ciutat de verdura i fruita. Però on ja feia segles que hi havia un dels més grans hospitals d'Europa. Al llarg del temps, el veïnat del barri s'ha nodrit de les diverses onades migratòries que arribaven a la ciutat en la cerca de condicions millors de vida, cosa que no sempre han trobat. Primer va ser una migració arribada d'altres punts de Catalunya quan el Raval era una zona industrial puixant. Després els nou arribats ho van fer de diversos punts d'Espanya i en les darreres dècades del segle XX va començar l'última gran onada migratòria, formada per persones estrangeres, la majoria ni tan sols europees.

El Gat de Botero, a la Rambla del Raval (juliol 2008)
De la població del Raval de 2009, un 52,78% dels homes i un 42,5 per cent de les dones eren nascuts a l'estranger. Una de les nacionalitats estrangeres més freqüents en el veïnat del barri és la filipina (la segona en els homes i la primera en les dones), tot i que la seva presència en els carrers no sigui tan evident com la de pakistanesos o persones del Magrib. La forta presència d'estrangers, que ha augmentat molt des del 2000, ha fet que la fesomia del barri canviés molt. S'han obert moltes botigues adaptades a les necessitats i costums dels seus nous habitants i en alguns indrets, el comerç i la clientela podrien fer pensar que som en un barri d'un altre país.


Botiga "de tota la vida" al Raval (maig 2009)
Avui dia, a costat d'algunes botigues "de tota la vida", n'hi ha moltes pensades per a aquella nova clientela: carnisseries islàmiques i botigues de queviures especialitzades, comerços de teles i confecció d'acord amb costums i manera de vestir no occidentals, locutoris telefònics, barberies que semblen clubs on els homes van a petar la xerrada. Hi ha un mercat que entusiasme els turistes i gent d'altres barris de la ciutat i un altre, molt més amagat i senzill, que molta gent desconeix. I a costat de cases de veïns que possiblement no passarien un control de la seva habitabilitat, n'hi altres de modernes, edificis històrics d'un gran valor arquitectònic i històric, equipaments culturals en novíssims edificis "de disseny"...

Filmoteca de Catalunya (març 2014)
El 2009, vaig escriure sobre el Raval en aquest blog ("Un altre Raval és possible", 21.05.2009). De fet, hi tinc més d'una vintena d'entrades, si bé moltes són només breus apunts o fotos de curiositats vistes pel barri. El maig de 2009 parlava de l'espai que va quedar lliure quan es va enderrocar l'anomenada illa d'en Robador. (Incís: la gent diu "carrer de Robadors", potser perquè s'ha identificat el barri amb la delinqüència i és com si en diguessin "carrer dels Lladres" Segons el Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, però, el nom de 'Robador' era el d'una família catalana i es coneix una escriptura del segle XIV que ja cita el carrer amb aquest nom.)

La plaça de Salvador Seguí, que ocupa part de l'illa que es va enderrocar al tombant del segle XXI, era el 2009 poc més que un projecte. Una tanca ocupava gran part del perímetre de la plaça i grans camions, que no sé per on arribaven fins allà, hi descarregaven material de construcció per a la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. En un extrem, hi havia una nova casa de veïns que en una part de la planta baixa i el soterrani acullen el Servei de Publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Em va agradar veure el canvi que el barri estava experimentant.


Carrer d'en Robador (març 2014)
Aquesta setmana he tornat a l'illa d'en Robador, molt canviada des de 2009.  I el mosaic que és el Raval, era un cop més ben palès: mentre unes criatures filles de la immigració jugaven a la zona dels jardinets reservada per a elles, uns homes seien en els bancs públics tot deixant passar el temps en silenci; unes dones que no calia que diguessin quina és la seva professió, esperaven la clientela arrepenjades a la paret o la porta d'una casa, a costat d'unes patrulles de mossos d'esquadra i veient passar unes altres dones que, vestides amb un sari o amb el cap cobert amb un hijab, duien la mainada cap a casa; una anciana --potser de la minoria que queda de les persones que van venir a viure al barri abans de la guerra-- arrossegava un carret de la compra. I ocupant una gran part de la nova plaça de Salvador Seguí, la Filmoteca.

Vaig anar a la llibreria de l'Institut d'Estudis Catalans, per veure-hi les darreres publicacions. L'IEC, amb més de 25 societats filials, unes seccions molt actives i diverses fundacions que hi tenen aixopluc, té una editorial amb una gran producció, però que passa desapercebuda fins i tot per a lletraferits. Per exemple, aquesta llibreria és el millor lloc per trobar-hi l'obra de Mercè Rodoreda, gran part de la qual molta gent desconeix. i recentment, aquesta seu de l'IEC s'ha incorporat a l'anomenada Anella Científica, amb un canvi en la seva connexió a Internet que ha ampliat la seva velocitat de connexió  de 8 a 100 Mb per segon.

Llibreria de l'IEC a la pl. Salvador Seguí (març 2014)
Els darrers anys he sentit algunes veus crítiques amb la presència de l'IEC en aquesta plaça; sobretot que és un entorn degradat i perillós. Jo, en canvi, crec que va ser un encert que l'IEC vingués fins aquí i que seria bo que, a poc a poc, altres entitats contribuïssin, com l'IEC i la Filmoteca, a canviar la fesomia del Raval Sud, més conegut com a Barri Xino. És cert que encara està degradat, però precisament aquella zona no em sembla més perillosa que alguns carrers propers i més transitats, com els carrers del Carme o Hospital. Persones que critiquen la presència de l'IEC a la plaça de Salvador Seguí segurament no farien escarafalls per anar a dinar o sopar a Casa Leopoldo, que és a quatre passes, en el carrer de Sant Rafael, un dels que limiten l'illa d'en Robador.


Pisos nous al Raval. A l'abast de qui? (març 2014)
El perill que veig en el canvi que està experimentant el Raval és la possibilitat que l'especulació foragiti les persones que hi han viscut tota la vida i les que hi han arribat després; que esdevingui una zona fashion i les cases modestes enderrocades siguin substituïdes per pisos i apartaments de lloguers prohibitius o encara pitjor, apartaments turístics que facin del barri una zona per a forasters. Seria una llàstima que al Raval passés el que està passant en el Barri Gòtic, en el mateix districte, on diuen que les immobiliàries assetgen els llogaters que viuen en pisos de renda antiga per tal que marxin i poder restaurar els immobles i després fer-hi el gran negoci.


M'agradaria un Raval en què se solucionessin molts dels problemes que té ara el barri: marginació, pobresa, manca d'higiene, salut precària de la població, prostitució, comerç de drogues... (Un altre incís: en comparació amb el conjunt de la ciutat, el 2013, la mortalitat al Raval Sud era, en els homes, un 42,8% més gran que al conjunt de Barcelona i un 2,8% en les dones; la incidència de VIH i sida era 3 vegades més gran i la de tuberculosi, 7 i el consum de drogues i les morts per sobredosi també superaven les de qualsevol altre barri de Barcelona)  Però que seguís sent un mosaic cultural i multiètnic, i que els seus habitants estiguessin orgullosos de conviure amb museus, monestirs i esglésies històriques, biblioteques, centres universitaris i de recerca, teatres, restes arqueològiques... i que moltes d'aquestes institucions fessin també algun pas per apropar-se a aquella part de la ciutadania que sovint no té contacte amb el món de la cultura. És una utopia el que demano?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Imma de Bologna
encara que no passo per el "barri xino" de fa temps condivideixo el que escris. Nomes una politica molt decidida pot fer que romanguin els habitants de tota la vida. A Bologna aixo es va conseguir en alguns carrers degradats del centre historic gracies a una bona politica urbanistica pero aixo era en els anys '70.

Mercè Piqueras ha dit...

Imma, malauradament, a moltes grans ciutats ha passat que la renovació de barris degradats ha significat posar-los de moda per a la gent rica I els que hi vivien de tota la vida a poc a poc hi han estat apartats. Barris que eren de gent senzilla s'han convertit en zones "fashion" de la ciutat. Em temo que pugui passar això també al Raval.

merike ha dit...

Aquest és un molt bon post, que em va donar un munt d'informació. Les teves fotos s'afegeixen a l'encant.

Anònim ha dit...

L'altre dia em vaig adonar que hi ha una esglèsia al carrer Sant Pau que té a la porta la vieira típica que indica que és una parada/hostalatge del Camí de Santiago!

tanitera ha dit...

Sí, que les institucions fessin un pas per acostar-se no només als barris del Raval, sinó a les poblacions de la perifèria de Barcelona, seria tot un detall...