Des de dijous passat, estic anant cada dia a l'Hospital Clínic de Barcelona, d'acompanyant. El primer dia m'hi vaig passar moltes hores, des de primera hora de la tarda de dijous fins a les deu del matí de divendres. Després, a les hores que permeten les visites als pacients ingressats a la UCI. Tantes hores a la sala d'esperes d'urgències, en el vestíbul de la planta 0 i en la sala d'espera de cirurgia d'urgències, donen per a molt. Llegir --si és que et pots concentrar--, mirar el monitor que projecta un programa mut dissenyat expressament per a l'hospital, observar al teu voltant, sentir converses d'altra gent que és allà --com tu-- amb la preocupació i la incertesa sobre el diagnòstic de la persona a qui acompanyen, sentir la gent que arriba a urgències i explica el motiu pel qual hi han anat, sentir persones que arriben nervioses i amoïnades perquè els han avisat que algú de la família ha estat ingressat per un accident...
Mentrestant, la llarga espera fins que sents per l'altaveu: "Acompanyant de XXXXX, vagi a la 4a planta (o la que sigui)". I allà, que et fan l'adhesiu d'acompanyant per poder entrar a veure el pacient en el box on l'estan examinant i fent totes les proves que calgui fins a decidir si ha de quedar ingressat, si pot marxar a casa, si ha d'anar a cirurgia...
I en aquelles hores de la nit en què ja gairebé no hi ha ningú a urgències, t'arrauleixes a la cadira, reclines el cap sobre l'espatlla i acluques els ulls, tot intentant fer alguna becaina. A més de fer totes aquestes coses, jo vaig matar l'estona escrivint. Escriure és la meva memòria, que ara que l'altra em falla bastant, em permet després recordar moltes coses, que és una mica com tornar a viure-les.
Estem en una època de retallades en tots els departaments de la Generalitat, i en algunes coses es nota. Però puc assegurar que, en el Clínic, no hi ha retallades pel que fa al tracte professional i humà als pacients: des de la gent d'urgències i cirurgia fins al personal de la UCI del tercer pis, tots fan possible que l'estada dels pacients no sigui tan dura i que les persones que no podem estar amb ells més que les estones fixades de visita, en sortim pensat que estan en molt bones mans.
7 comentaris:
Jo també ho he viscut recentment i crec que cal dir-ho, més com un mèrit de les iniciatives individuals que com una virtut de les polítiques sanitàries a l'ús.
Estic d'acord amb l'Allau: aquestes coses s'han de dir. El personal sanitari les està passant magres, com tants d'altres, és clar. Diu molt que no deixin de ser uns bons professionals.
Crec que és així i que sovint no s'insisteix en tot això potser condicionat a les protestes inevitables però molt dolent per a la gent. Un conegut explicava fa uns dies com en poc menys d'un mes el van operar dels dos genolls, malgrat l'alarmisme sobre llistes d'espera eternes.
La meva filla va tenir una nena fa quatre mesos i l'atenció va ser molt més que excel·lent, a la Maternitat i al Cap de les Hortes, molt millor que la que he vist a molts centres privats, la veritat.
Jo també vaig passar uns dies ara fa poc anant amunt i avall de l'hospital per un familiar i em sumo al testimoni que s'ha donat aquí: els professionals de la salut estan fent una feina impecable del més alt nivell de professionalitat en benefici de pacients i familiars que els acompanyem, malgrat el maltracta laboral que estan patint per raó de les retallades.
Desitjo una ràpida recuperació.
Allau, Salvador, Júlia, Oriol, gràcies pels vostres comentaris. Tots aquests dies que vaig a la UCI del Clínic puc comprovar que, malgrat el desànim que pugui tenir el personal sanitari per les retallades salarials, el pacient està per damunt de tot.
Metges, infermers i infermeres estan pendents sempre d'aquells pacients en uns dies que per a molts d'ells són crítics. Les paraules amables i el tracte especial que els dediquen, estic segura que pot ajudar-los en la recuperació, fins i tot encara que el pacient estigui sedat i sembli que no se n'adona.
Està molt bé que no deixin de cuidar i tractar bé els pacients, però si el tracte que reben ells va empitjorant, al final inevitablement es repercutirà en el seu ànim i el tracte que ells dispensaran.
Un any a BCN trobàvem una dona finlandesa a l'ascensor del hotel. Ens deia que el seu marit havia assistit a una reunió i de cop i volta havia col·lapsat. Els col·legues eren molt ràpids per enviar-lo a la clínica prop de l'Hotel. L'home tenia un problema de vasos sanguinis al cervell. En una setmana se li prenia cura de tan brillantment que la muller el podia portar a casa, en un avió amb una infermera, per continuar recuperant-se a Finlàndia. Crec en la bona cura als seus hospitals.
Desitjo una bona recuperació.
Publica un comentari a l'entrada