El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 7 d’abril de 2013

No parlis amb estranys (fragments de memòria)

Fins als nou anys vaig anar a un col·legi de monges, les madres concepcionistas, que parlaven de la guerra (in)civil com la Cruzada nacional i ens feien creure que la Verge s'havia aparegut a Franco, quan era al nord d'Àfrica --o a Canàries, no recordo--  per dir-li que havia de retornar a Espanya els valors religiosos i que havia d'eliminar-ne el comunisme. I que això va empènyer el Caudillo a fer el glorioso alzamiento nacional. Durant aquella guerra, el meu pare, gràcies al seu carnet de conduir i al fet que fos molt entès en motors, mai no va haver de disparar un tret; tot el temps va fer de xofer. Però havia estat un soldat de l'exèrcit republicà; és a dir, dels "dolents". A mi, això em feia vergonya i mai no vaig gosar dir-ho a ningú en aquella escola.

Divendres em van venir aquests records mentre veia No parlis amb estranys (fragments de memòria), d'Helena Tornero. que es representa a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Com indica el parèntesi que completa el títol, és una obra formada per fragments; són petites històries --en algun cas, ni tan sols això, perquè no tenen un desenllaç i gairebé ni un principi-- basades en fets i situacions que van viure moltes persones com a conseqüència d'aquells anys convulsos i de la suposada pau que va seguir. Vaig tenir sort d'anar-hi justament el dia que, en acabar la representació, hi havia un col·loqui entre l'autora, els actors i el públic. O potser això forma part de la representació i ho fan cada dia?

Famílies que no parlaven del pare, de l'oncle o de l'avi mort; dones que no gosaven explicar les vexacions a què van ser sotmeses; fills o nets de famílies exiliades que tornaven al poble dels seus i trobaven que les seves cases i totes les seves pertinences eren ara d'altres persones; nadons que eren arrencats dels braços de les mares roges per evitar que les criatures es contagiessin de les seves idees degenerades; metges que van iniciar a Espanya alguns experiments que més tard van desenvolupar els nazis en els camps d'extermini... Aquests són alguns aspectes de la història que surten en els fragments de memòria de l'obra d'Helena Tornero. Una història que no ens han ensenyat i que, pels comentaris que vaig sentir, sembla que segueix en gran part ignorada.

En una de les escenes que fa referència a la Presó de Dones de Barcelona, es va veure, en una projecció, una placa que hi ha en una façana lateral de l'edifici d'uns grans magatzems que hi ha a la Diagonal, a la plaça de Maria Cristina. Aquella placa, que es va inaugurar l'octubre de 2010, recorda que en aquell lloc hi va haver, de 1936 a 1955, la Presó de Dones de Barcelona.

El que no sabia Helena Tornero --segons va dir en el col·loqui-- és la història al voltant de la col·locació d'aquesta placa; si l'hagués coneguda potser n'hauria fet esment en el fragment de l'obra en què la mostra. És una història que conec perquè Les Corts és el meu barri i la Comissió per a la Igualtat de la Dona, de la qual vaig ser membre fins a la seva dissolució (ara aquella comissió està integrada en una altra que engloba més sectors), hi va tenir a veure. La placa s'havia de col·locar el 26 de novembre de 2009, com un acte dels que el Districte organitzava amb motiu del Dia Internacional de la No Violència contra les Dones, i aquesta és la invitació que en vaig rebre (si no en llegiu bé el text, cliqueu-hi al damunt per ampliar la imatge):


Tres dies abans, però, vaig rebre un correu del Consell de Districte amb una nota de premsa que deia això:
Anul·lació de l’acte de descoberta de la Placa de la presó de dones

Us fem saber que l’acte previst pel dijous 26 de novembre, a dos quarts de sis de la tarda, al carrer Joan Güell cantonada amb l’av. Diagonal: descoberta de la placa en record de la presó de dones de les Corts ha quedat anul·lat.
No s'hi indicava el motiu de l'anul·lació ni es deia si més endavant es convocaria de nou aquell acte. Després, en una reunió de la Comissió, ens van dir que no hi havia hagut acord sobre el text de la placa entre diverses entitats, el Consell de Districte i El Corte Inglés, que és l'entitat propietària de l'edifici on s'havia de col·locar. No recordo que ens diguessin què hi posava, a la placa; si ho van explicar, ho he oblidat.

El 2 d'octubre de l'any següent (2010), coincidint amb la festa major de Les Corts, es va procedir finalment a la inauguració de la placa:

Placa situada a la cantonada del c/Joan Güell amb la plaça M. Cristina, a Barcelona

Per si no es llegeix bé, copio aquí el text de la placa:
En aquest indret, hi havia des de l’any 1886 l’Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936 fins al 1955 a presó de dones. Recordem avui totes les recluses, i també els seus fills i filles, que varen ser privades de la seva llibertat en aquest centre.
Em feia l'efecte que m'havien explicat que aquesta placa del 2010 era una altra, perquè el text de l'anterior no havia agradat  als propietaris --o al seu representant, això no ho sé exactament-- dels grans magatzems. (l'Ajuntament no té potestat per posar plaques a les façanes dels edificis particulars sense el consentiment dels seus propietaris.) Però la meva memòria deu haver fallat perquè, segons llegeixo en la pàgina web de la Presó de Dones, sembla que la cosa no va anar ben bé així i que el text de la placa actual és el mateix que tenia la placa el 2009. Segons aquell web, si se'n va anul·lar la inauguració, no va ser perquè els grans magatzems no hi estiguessin d'acord, sinó per les crítiques rebudes d'altres entitats, que esperaven que la placa fes referència a l'empresonament de caràcter polític que havien patit moltes dones durant la dictadura franquista.

Segons el web esmentat, 
...el text havia estat consensuat amb el propietari del mur on es va instal·lar la placa –El Corte Inglés– que va preferir “no ferir susceptibilitats” obviant tota referència a la dictadura de Franco. Un poderós agent privat, doncs, venia a condicionar un exercici de memòria pública institucional des de dalt, que tampoc havia tingut en compte als diferents –i més modestos– agents socials susceptibles de participar en la iniciativa. El resultat va ser una pluja de crítiques –manifest de Associació Catalana d'Expresos Polítics, protestes dels responsables del Memorial Democràtic– que van derivar en la discreta retirada de la iniciativa, sense cap explicació, per l’autoritat municipal. 
El cas és que l'any següent, com si res hagués passat, es va col·locar la mateixa placa --o una altra amb el mateix text, perquè a la part inferior diu "Octubre 2010". En la inauguració, la regidora del Districte va dir que, amb aquella placa, es volia fer justícia a les dones que havien passat per aquella presó i que era un acte en favor de la llibertat i contra l'oblit. Tanmateix, amb aquell text que no esmenta que moltes dones empresonades van ser-ho per les seves idees polítiques i no pas perquè fossin unes delinqüents, les paraules sobre la justícia i la llibertat sonaven molt estranyes.

Segons l'Associació per la Cultura i la Memòria per Catalunya, "aquest irregular procés [el de la col·locació de la placa] no és més que una perfecta mostra de com no s'ha de fer una política pública de memòria que es pretengui o es proclami mínimament democràtica o participativa".

Molts cops, quan passo per aquell indret alço el cap per veure la placa, perquè sé que hi és, però el seu color fosc i el lloc on està situada dificulten molt desxifrar-ne el text. Estic segura que molta gent haurà passat pel davant de la placa centenars de vegades sense adonar-se'n de la seva existència. I moltes persones que l'hagin vista és possible que no hagin pogut llegir el que hi diu (jo he fet una mica de trampa a la foto i n'he augmentat el contrast).

Aquest episodi de la placa que recorda la Presó de Dones de Barcelona és una mostra que obres com la que aquests dies pot veure's a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) són encara necessàries. Tant de bo, un cop acabin les representacions a Barcelona l'obra pugui voltar per tot Catalunya i més enllà. Seguida d'un col·loqui, com divendres en el TNC, seria molt adequada també perquè el jovent --estudiants d'ESO i de batxillerat-- coneguessin una mica més aquesta història que sembla que encara hi ha qui vol amagar.

Potser us interessarà:
- Una (trista) placa que oculta més del que descobreix. Sobre la placa en record de la Presó de Dones de les Corts.
- Los niños perdidos del franquismo, per Vicenç Navarro, a El País (24.12.2008), sobre el robatori de nadons fills de pares assassinats o mares "roges", com a mètode de depuració durant el franquisme.
- Uruguai i la llei de la impunitat (aquest blog, 05.10.2010). Una altra ocasió en què vaig recordar la meva infància de nena que no gosava dir que el seu pare havia estat del bàndol dels "dolents. Vaig comprovar que aquesta sensació de vergonya pel fet de pertànyer al bàndols dels "dolents" era compartida per altra gent i no únicament a Espanya.

2 comentaris:

Olga Cercós ha dit...

Moltes gràcies per l'escrit, Mercè, i pels teus comentaris al col·loqui.

Mercè Piqueras ha dit...

Olga, gràcies a vosaltres --l'autora i la companyia-- per haver posat en escena aquesta obra, que mereixeria un comentari més detallat. El vostre treball demostra que, sense grans pressupostos, també es pot fer un teatre molt digne i, a més, amb un valor testimonial i de recuperació de la memòria històrica. Espero que pugueu representar aquests "fragments" per molts escenaris.