El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 11 d’abril de 2013

Els microbis, fabricants de iogurt (per al Max)

(Dedicat al Max, que ahir va fer onze anys. Per molts anys, Max!)

Max, si alguna vegada vas al supermercat, segurament hauràs vist que, en els mostradors refrigerats, hi ha molts tipus de iogurts: naturals, naturals ensucrats, amb sabor de fruites, amb trossets de fruites, amb cereals o fruits secs, descremats, cremosos, estil grec...; també de llet de vaca (la majoria) o de llet de cabra... Ara fins i tot n'hi ha de fets a partir de soja (un vegetal). Tot i que la majoria contenen la mateixa quantitat de producte (125 grams), hi ha supermercats que venen també iogurts en envasos més grans: de quart de quilo, de mig quilo i els més grans, d'un quilo.

Petita mostra dels iogurts en el mercat
Iogurt El Pastoret. Envàs d'un quilo.

Quan jo tenia la teva edat, la situació era molt diferent. En primer lloc, no existien els supermercats --el primer, que va ser Caprabo, van inaugurar-lo el 1959-- i els iogurts els venien a unes botigues on només despatxaven llet i pastes (al principi de tot, també els venien a les farmàcies). A més, fora de Barcelona pràcticament no coneixien el iogurt, perquè no hi arribaven els camions que els repartien. És un producte que cal conservar en fred i ara els camions que en fan la distribució a les botigues són com neveres amb rodes; per això els anomenen camions frigorífics. Però quan jo era petita els iogurts els repartien amb camions o furgonetes normals i, per tant, no podien anar molt lluny perquè, si ho haguessin fet, els iogurts s'haurien escalfat i fet malbé.

Envàs Danone dècada 1940
Els iogurts de la meva infància eren dels que ara en diuen "naturals", sense fruita o altres coses i jo només n'havia vist d'una marca: Danone. Els primer envasos eren blancs, de porcellana i sense la marca (com el de la foto), que li van imprimir després;  cap a 1950 van fer-los de vidre. Tant els de porcellana com els de vidre venien tapats amb un tros de paper transparent (paper de cel·lofana, es deia), que s'aguantava amb una goma. (A moltes cases, les gomes del iogurt es guardaven per fer-les servir després per a altres coses, com ara per a subjectar els cabells de les trenes o cuetes de les nenes.) A més, el iogurt era considerat gairebé un medicament; molta gent només en prenia quan tenia la panxa malament, amb diarrea. A diferència d'aquells temps, avui dia el iogurt se sol menjar de manera habitual. Jo mateixa acostumo a prendre-me'n tres cada dia.
Envàs Danone dècada 1950

En el súper, els iogurts es troben a la secció de productes lactis, és a dir, productes que es fabriquen a partir de la llet. T'has preguntat mai com es pot obtenir aquell producte més aviat espès i amb gust una mica àcid a partir de la llet? Doncs és gràcies a uns microbis, uns bacteris que transformen alguns components de la llet mitjançant un procés que s'anomena fermentació i en resulta un producte més espès i amb un sabor diferent. Com a aliment, les seves propietats també són diferents de les que té la llet.

No se sap a qui se li va acudir per primera vegada fabricar iogurt. Segons diuen els historiadors, els humans n'han menjat des de fa al menys 5.500 anys. També diuen que la descoberta del iogurt pot haver estat una casualitat, que podria ser que, en transportar llet de cabra (la duien en unes bosses fetes de pell d'aquells animals), la que hi havia en algun dels recipients es fes malbé i qui sap si a algú se li acudiria de tastar aquell líquid més espès i el va trobar bo. Un escriptor i científic del temps dels romans, conegut com a Plini el Vell, ja va escriure que alguns pobles "bàrbars" (per als romans, un bàrbar era el mateix que per a nosaltres un guiri) sabien com convertir la llet en una substància més espessa i d'un gust àcid agradable.

De tota manera, fins a començament del segle XX, el iogurt era un producte que només es coneixia en algunes regions de l'est d'Europa i de l'Orient mitjà. A un científic ucraïnès que es deia Ilià Mètxnikov i que va viure de 1845 a 1916, li van cridar-li l'atenció uns treballs fets per un metge búlgar de nom Stamen Grigorov, que demostraven que el iogurt era beneficiós per a la salut i també que en els iogurts hi havia sempre uns microbis vius. Els pagesos de Bulgària vivien molts anys i Mètxnikov va arribar a la conclusió que eren més sans perquè prenien molt de iogurt i també va deduir que els microbis que hi havia en el iogurt (que són els que fan que la llet es transformi en iogurt, i que es conserven vius dins del iogurt) segurament tenien alguna cosa a veure amb els efectes saludables d'aquest producte.

Que dins del iogurt, que es considera un aliment molt saludable, hi hagi microbis vius, pot semblar estrany, perquè normalment, quan parlem de microbis, ho fem pensant només en els que transmeten malalties. Però els microbis que poden causar malalties són només unes poques espècies; la majoria són bons i n'hi ha que fins i tot són indispensables per al bon funcionament del nostre cos o del conjunt de la natura. De tota manera, com que hi ha persones a qui la paraula microbi fa por, els fabricants de iogurt gairebé mai indiquen en els envasos que aquell producte conté microbis vius; solen dir que hi tenen ferments làctics, que són les substàncies que es troben en els microbis i que transformen la llet en iogurt.

El iogurt Danone no va ser el primer iogurt que es va fer a Barcelona, però va ser el que va tenir més èxit i va estendre's després per Europa i per països d'altres continents. Ara es poden trobar iogurts Danone en els supermercats de gairebé qualsevol país. El fundador de l'empresa va ser Isaac Carasso, que havia nascut a Salònica (ciutat del nord de Grècia que aleshores estava dominada pels turcs) i l'any 1912 va venir amb la seva família a Barcelona fugint d'una guerra. A Salònica, el iogurt era molt conegut i la gent el comprava a quilos i Carasso en coneixia les propietats beneficioses per a la salut. En aquella època, les infeccions intestinals (malalties del budell causades per microbis) eren molt abundants i no hi havia tractaments com els actuals, amb antibiòtics.

A Barcelona, com a moltes altres ciutats d'Europa, molts nens i nenes morien cada any a causa d'alguna infecció del budell com, desgraciadament, encara passa avui dia en països molt pobres. I el iogurt ajudava a tractar aquestes infeccions. Carasso va decidir fabricar i vendre iogurts a Barcelona, pensant sobretot en els seus efectes per lluitar contra les infeccions intestinals. Així va ser com va instal·lar una petita fàbrica en el carrer dels Àngels, que es troba prop de la Rambla, i va registrar la marca Danone per als seus productes (quan una marca està "registrada", ningú altre pot fer-la servir, és exclusiva de qui la registra). Per què Danone? Danone era el fill d'Isaac Carasso. Es deia Daniel, però la família i els amics l'anomenaven Danone i aquest nom, com marca d'uns iogurts, s'ha fet universalment conegut (als Estats Units una mica modificat: Dannon).

Aquí hi havia la placa commemorativa del primer Danone
Fins fa uns quants anys, a la façana del número 16 del carrer dels Àngels hi havia una placa que commemorava que, en aquell edifici, el senyor Isaac Carasso va fabricar el primer iogurt Danone del món. Va posar-la l'Ajuntament de Barcelona el 1994 i a mi m'agradava ensenyar-la a la gent de fora, perquè és un fet que forma part de la història de la meva ciutat. Un bon dia, però, aquella placa va desaparèixer i ara només s'hi pot veure la marca que ha quedat en el lloc on havia estat durant més de deu anys (mira la foto actual, aquí al costat). Una persona va explicar-me que els veïns d'aquell edifici la van fer retirar quan es van enfadar amb l'Ajuntament perquè no els van donar un permís per instal·lar-hi un ascensor. No sé si la història és certa, però si ho és, crec que va ser una decisió equivocada per part dels veïns; que van actuar com nens petits, quan diuen "no t'estic amic" i es neguen a compartir alguna cosa amb el nen o nena amb qui no "estan amics".

I què se'n va fer del noi Danone?  No sé si ha estat gràcies als iogurts que va menjar al llarg de la seva vida, però el cas és que Daniel Carasso, nascut el 1905, va viure 103 anys. Ell va ser qui va expandir l'empresa familiar; primer a França, després a Estats Units i altres països. Un microbiòleg que treballa a l'empresa Danone em va dir el 2005:
Daniel creador de les altres fàbriques Danones del món i que amb més de 100 anys segueix residint a Catalunya, és un apassionat dels microbis/ferments, de la salut i del desenvolupament i la recerca [...] Encara que ja molt gran, té una lucidesa fora de sèrie.
Segons la Federación Nacional de Industrias Lácteas (una associació que agrupa les principals empreses que, a Espanya, es dediquen a la producció i la venda de llet i productes derivats de la llet), l'any 2011 es van fabricar 230.000 tones de iogurts naturals en tot l'Estat. Tenint en compte que una tona són 1000 quilos, el total de iogurts naturals fabricats el 2011 va ser de 230.000.000 quilos (230 milions de quilos!). I si tenim en compte que els iogurts naturals de mida corrent contenen 125 grams del producte i que un quilo té mil grams... t'atreveixes a calcular a quants iogurts individuals corresponen aquelles 230.000 tones? I encara més. He agafat un iogurt dels que tinc a la nevera, i l'envàs mesura 6,2 centímetres en la part més ampla, que és la tapa. T'atreveixes a calcular quants quilòmetres (1 quilòmetre = 1000 metres; 1 metre = 100 centímetres) ocuparien, posats en fila un darrere l'altre, tots els iogurts naturals fabricats a Espanya l'any 2011? (Per al càlcul, podem suposar que, encara que siguin de marques diferents, la mida és igual; de fet, no hi ha moltes diferències entre els envasos d'una marca o altra.)

No sé si Isaac Carasso, quan va fundar la seva petita empresa familiar podia imaginar el 1919 que amb el temps, Danone seria una empresa d'abast mundial i que, el iogurt es convertiria en un aliment d'ús habitual. Com a gran consumidora de iogurt, m'alegro que sigui així, que pugui trobar-los en qualsevol súper i amb un assortit tan gran. Potser menjant-ne diàriament jo també pugui arribar als 103 anys. 8-)

 Potser us interessarà:
- Ha llegado el Danone a Madrid, sobre la inauguració de la sucursal de Danone a Madrid el 1930. En el blog "Història Urbana de Madrid".
- No volem una primavera silenciosa (per al Max) (aquest blog, 10.04.2012)
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest blog, 10.04.2011)
 - Xiclet per al Max (aquest blog, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest blog, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest blog, 10.04.2008)

4 comentaris:

anirac ha dit...

molt interessnt l'article!! ma mare m'explicava que efectivament la gent se'ls menjava quasi com a medicina i que a ella de petita li agradàven molt i em emnjava sovint i les dones del veïnat (la familia tenia un colmado) li deien a sa mare que la renyés , que no era bo menjar tants iogurts, que el iogurt "menjava els ossos" !!!

Mercè Piqueras ha dit...

Anirac, els primers records que jo tinc dels iogurts era quan tenia diarrea i me'n donaven en comptes de llet. Després tinc un buit a la memòria i ja recordo que era un producte que a casa es menjava sovint. Els primers iogurts de fruita que recordo de Danone eren iogurts naturals en envàs de vidre que en el fons del pot tenien un dit de melmelada i la barrejaves amb la cullera (curiosament, ara hi ha algunes marques de iogurt que també duen melmelada al fons). Després, durant un temps --potser en la dècada de 1960--, van fer uns iogurts de mig quilo que recordo molt bé perquè un dels meus germans una vegada se'n va menjar un de sencer ell tot sol. Però no devien tenir èxit i van deixar de fer-los.

Els meus fills van acostumar-se que a casa sempre hi hagués iogurts a la nevera i moltes vegades, de postres, després de la fruita en menjaven un, que és el que jo segueixo fent.

I de la infància, també recordo que hi havia gent que deia que els iogurts menjaven els ossos (també es deia del suc de llimona).

Montse Vallmitjana ha dit...

Doncs jo recordo els iogurts de vidre amb paper de cel•lofana i goma elàstica que menjava de tant en tant per postres, no quan estava malalta, o també. El primer que recordo de fruites era de color rosat i gust de taronja, sense melmelada al fons. Encara de vidre, cel•lofana etc. Pot ser va ser una prova que es va fer un temps. Tenia un gust deliciós que mai més he tornat a trobar

Pepi Faure ha dit...

JO VAIG NÉIXER L'ANY 1948 I RECORDO AQUEST ENVÀS DE PORCELLANA PERÒ QUT EN EL LLOC BLANC JA DUIA IMPRESES LES TRES RATLLES MARRONS I QUE EN ALGUN PUNT ES TALLÀVEN I PORTAVA JA EL NOM DANONE...