dimarts, 29 de gener del 2013

La Cerimònia del Record

Que trista vaig trobar ahir al vespre la plaça de Sant Jaume! I no era únicament perquè s'hi commemorés un fet ben lamentable de la història del segle XX. Allò que em va entristir més va ser que fóssim potser només un centenar les persones que vam aplegar-nos per recordar els més de sis milions que van morir ens els camps de concentració nazis. Tot i que hi vaig arribar que ja havia començat, vaig poder seure a la segona fila; i hi van quedar molts seients sense ocupar.


Les set espelmes que es veuen enceses eren per recordar:
  1. Els sis milions de jueus assassinats pels nazis.
  2. La resistència jueva als nazis.
  3. El milió i mig de nenes i nens jueus víctimes de la barbàrie nazi.
  4. Les víctimes del poble gitano exterminades pels nazis en el Porraimos (l'intent del règim nazi d'eliminar els gitanos).
  5. Els republicans deportats a camps nazis.
  6. Els altres col·lectius que patiren persecució.
  7. Els "justos entre les nacions", aquells homes i dones que arriscaren la seva vida per salvar els jueus perseguits.
La cerimònia va acabar amb música, unes quantes peces interpretades per Helena Muñoz (violí) i Carles Muñoz (violoncel). A la primera peça s'hi va afegir el romanès d'origen gitano Emil Bolozan, que és violinista de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Els tres van interpretar Gelem Gelem, una cançó que des de 1971 és l'himne internacional dels gitanos. A Youtube n'he trobat aquesta versió interpretada per Esma Redzepova, cantant gitana nascuda a Macedònia, amb unes boniques imatges del film Els gitanos van al cel, dirigida per Emil Loteanu el 1976.



A continuació,i  ja sense la col·laboració de Bolozan, els dos Muñoz van interpretar Halikha LeKesariya, més coneguda com Eli, Eli, una cançó amb lletra de Hanna Szenes i música de David Zahavi, que se sent en algunes escenes de La llista de Schindler. De les diverses versions que hi ha a Youtube, n'he triat una sense cantar, interpretada per una violinista i l'acompanyament d'un piano. Segons diu el presentador, el besavi de la solista va ser víctima de l'Holocaust.



Van seguir uns fragments de dues cançons de la guerra civil espanyola (Ay Carmela i Si me quieres escribir) i la Cerimònia va acabar amb Zog Nit Keyn Mol o Cançó dels partisans, que esconsidera l'himne dels supervivents de l'Holocaust. Hirsh Glick, un jove lituà presoner del gueto de Vilna. La versió que es va sentir a la plaça de Sant Jaume (enregistrada; no interpretada pels músics que hi van tocar) era la de Chava Alberstein, la mateixa que he trobat a Youtube:



En acabar la Cerimònia del Record, vaig pensar que, si s'hagués convocat un acte en favor dels palestins, segurament la plaça hauria estat plena de gom a gom. Però com que la gran majoria de les víctimes de l'Holocaust van ser jueves, no deu tenir massa importància un milió més o menys. Malauradament, l'antisemitisme torna a estar d'actualitat. A més, ja no en té l'exclusiva la dreta més reaccionària i feixista, sinó que es dóna també en moltes persones de partits de l'esquerra. S'ha caigut en l'error d'identificar els jueus amb el Govern d'Israel. I no és això, amics, no és això.

Potser us interessarà:
- Recordar el passat per no repetir-lo (aquest bloc, 20.07.2012). Sobre els jueus, el feixisme i dos llibres que ho tracten.
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011. Sobre Itàlia, l'antisemitisme i el projecte de dos professors de química que han fet de Barenboims de la seva especialitat científica, en reunir joves investigadors israelians i de països àrabs en unes trobades professionals.
-

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Em preocupa l'antisemitisme que es torna a percebre, tan estúpid i ple d'ignorància.

Fa molts anys, en una escola d'estiu, quan era moda anar als kibutz, recordo que ens passaven una mena de qüestionaris per copsar l'antisemitisme vigent a la societat.

Una persona que després va ser diputada, Balletbó, aleshores molt jove, també quan jo estudiava a la Normal ens va endegar una xerrada sobre la seva experiència en un kibutz i la resta.

El pitjor és que si algú intenta matisar el tema i parlar-ne a fons el titllen de sionista. Les etiquetes simplistes sempre funcionen, per desgràcia.

Lior ha dit...

El meu Eli Eli/Halikha LeKesariya serà sempre aquest, de la Netanela

Quins canvis, la Balletbò; del quibuts a Gaza via,com en podriem dir...

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, jo també recordo l'afició progre pels kibutz en la meva època d'estudiant. Com diu Lior, molta gent ha passat dels kibutz a Gaza. I les coses no són mai ni blanques ni negres, que hi ha molts matisos pel mig.

Jordi Joan GV ha dit...

Mercè, respecte a les teves paraules de "...identificar els jueus amb el govern d'Israel..." jo crec que cal considerar separadament:
-Els jueus, que n'hi ha per tot, un grup etno-religiós, majoritàriament 5,5/6 milions a Israel, 5 milions als EEUU (uns 13 milions en total).
-Els israelians, o ciutadans de l'Estat d'Israel (8 milions), un 75% dels quals són jueus, un 20% àrabs, i la resta de diverses minories. 750.000 israelians viuen fora de l'Estat d'Israel, majoritàriament als
EEUU.
-El 75% anterior de israelians jueus.
-El 25% d'israelians no jueus
-El govern d'Israel, format pel Parlament d'Israel, votat formalment pels dos anteriors, amb el pes que té el 75% descrit.
Per tant, si que es pot identificar o correlacionar força "els jueus israelians" amb el "govern d'Israel". No tots els jueus, és clar!

Amb ànim de puntualitzar, simplement...

Mercè Piqueras ha dit...

Jordi Joan, jo no vaig fer servir el gentilici "israelians", perquè em referia als jueus en general, visquin on visquin. Quatre anys més tard, segueixo pensant que, malauradament, l'antisemitisme continua. I pel que fa als israelians, crec que, com tu dius, no tots estan a favor del seu govern.

El febrer del 2001 vaig anar a Eilat a una reunió de treball en un centre de recerca que hi ha en aquella ciutat del sud d'Israel. El primer dia faltaven uns quants dels israelians que estaven censats en altres parts del país perquè hi havia eleccions i només es podia votar presencialment. L'endemà ens van dir que no havien volgut deixar perdre el seu vot perquè temien que guanyés Ariel Sharon, com efectivament va passar. Recordo que un d'ells em va dir --amb molt de pesar-- que, amb Sharon al poder, el dia que faltés Yasser Arafat veia el país abocat a una guerra entre jueus i palestins.

En una altra ocasió, una reunió similar es va fer a Barcelona. Un dels investigadors que va venir era un palestí que treballava en un país europeu. Em va emocionar com es van saludar el jueu i el palestí. Amb l'abraçada que es van fer es van dir moltes coses que segurament de paraula no haurien pogut expressar.

És una llàstima que aquests dos pobles no puguin viure en pau compartint un mateix territori. Malauradament els governs d'ambdós bàndols atien el foc de la incomprensió i de l'odi mutu i el poble acaba creient allò que els diuen els seus governants. És allò que es diu, que les mentides, a còpia de ser repetides acaben semblant veritats.

Roald Hoffmann, premi Nobel de Química, jueu nascut a Europa que va ser un nen sobrevivent d'un camp de concentració nazi, va desenvolupar el projecte "Enllaços químics", que recorda l'experiència de Barenboim amb la West-East Divan Orchestra. Eren uns tallers de química teòrica i química computacional quantitativa per a joves investigadors i investigadores al voltant dels trenta anys, de diversos països de l'Orient Mitjà, entre els quals Palestina i Israel. Va comptar amb la col·laboració d'un químic català, Pere Alemany, professor de la Universitat de Barcelona. Copio aquí el que vaig escriure en aquest blog sobre aquest projecte:

"Després del taller que van organitzar a Petra (Síria) el 2006, Pere Alemany va explicar-me que la convivència i el treball conjunt durant una setmana estimulen l'apropament entre persones que la història, la política i la religió han anat separant. Estava molt satisfet de veure que les llargues converses entre els participants els feien descobrir que són moltes més les coses que els uneixen que aquelles que els separen.

"Com vaig escriure la primera vegada que vaig explicar aquesta experiència per escrit [Química per la pau, Avui, 06.02.2006], 'és cert que una flor no fa estiu. Però tant de bo brotessin moltes flors com aquesta, que ens portessin una primavera plena d'esperança.'

Jordi Joan GV ha dit...

Gràcies per respondre, Mercè.

A la majoria de llocs on hi ha comunitats diverses compartint un territori hi ha conflictes. Però no a tots.
Un exemple pot ser Singapur. Diferents races, orígens, cultures, llengües i creences, i tan tranquils...

Mentre qualsevol de les parts vulgui afirmar-se negant l'altra no hi pot haver entesa. Aquesta és la clau.

Salut i fe (en el futur).