El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 18 de gener de 2013

"El gordo y el flaco"

Quan jo tenia uns nou anys --podrien ser vuit o també deu, no n'estic segura-- el meu pare va comprar una càmera de filmar de 8 mm i un projector per veure les pel·lícules que filmava. (El projector s'assemblava al que hi ha aquí al costat, trobat per Internet.) La primera filmació va fer-la quan vam fer la visita tradicional de cada mes de juny a la fira de mostres. A mi no m'agradava gens veure-la perquè jo hi sortia corrent, movent el cos d'un costat a un altre, d'una manera que, vista després, em semblava molt ridícula i em feia una mica de vergonya.

Ja que teníem el projector, valia la pena aprofitar-lo i sovint vèiem pel·lícules que el meu pare llogava en una casa de la Rambla que es deia "Cine familar". Era en el primer pis de la cantonada del carrer de la Portaferrissa, banda mar, on, a la planta del carrer hi havia un bar minúscul (només una barra i espai per a unes poques persones). Em sembla que segueix havent-hi un bar i posaria la mà al foc que ara tè taules en el pis on hi havia el "Cine familar". (A l'hemeroteca de La Vanguardia del 2 de gener de 1966 he trobat un anunci del "Cine Familiar"; en aquella època feia ja molts anys que el meu pare n'era client.)


En aquella època, les pel·lícules que es llogaven solien ser curtes, que els rotllos on venien no donaven per a molt. I els temes bastant limitats al cinema mut o de dibuixos: Charlot, el gordo y el flaco i Walt Diseny, principalment. Passàvem unes bones estones veient aquells films, que sempre feien riure. Teníem també algunes pel·lícules nostres --a més de les d'escenes familars-- que el meu pare havia comprat en alguna ocasió. Ens les sabíem de memòria, però sempre ens feia gràcia tornar-les a veure. Una d'elles era la del Pato Donald quan va d'excursió i les formigues li volen robar el menjar que duu a la cistella. Una altra, també de Walt Disney, però amb altres personatges, exemplificava la transformació que les persones experimenten quan es posen davant d'un volant i els surt el pitjor que tenen dins, i com la cortesia entre els conductors podia evitar situacions desagradables i a més contagiar-se a la resta de persones.

Veure les pel·lícules del gordo y el flaco era una mica com veure els pallassos llest i tonto. El personatge interpretat per Oliver Hardy --el gordo-- no és que fos massa intel·ligent, però ell s'ho creia i tractava el seu amic --el flaco-- com si fos el tonto. En realitat, cap dels dos personatges era una llumenera, més aviat eren dos tipus innocents i tendres, a qui sovint altres persones intentaven enredar; per altra banda, ells mateixos eren uns sapastres a l'hora de treballar, com ho serien anys més tard Pepe Gotera y Otilio en els tebeos.

Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit que un dia com avui --18 de gener-- de 1892 va néixer Oliver Hardy, el gordo. En les primeres dècades de Televisión Española, passaven sovint pel·lícules del gordo y el flaco i també d'altres personatges de les primeres èpoques del cinema còmic com ara Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd i Jaimito. Les del gordo y el flaco que no eren mudes estaven doblades; la veu de Stan Laurel --el flaco-- era molt més divertida en castellà que en la versió original.

A Youtube hi ha moltes pel·lícules de Laurel & Hardy --el nom amb què s'anunciava la parella en anglès. Aquí podeu veure una recol·lecció de gags esbojarrats, on tot els surt malament, especialment al pobre Hardy.


6 comentaris:

Júlia ha dit...

Coneixia una senyora que era muntadora de pelis o una cosa semblant al local de la Rambla que dius, sempre recordo el que hi havia abans quan hi passo.

És veritat, potser per costum, que feien riure més doblats d'aquella manera tan simpàtica i divertida, em va passar també amb l'Agente 86 amb el primer doblatge en aquella mena de sud-americà dels primers anys de la tele, quan el van doblar en castellà ortodox o en català normatiu no em va fer riure.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, la senyora que coneixies potser es dedicava a reparar les pel·lícules trencades, perquè de tant en tant, durant la projecció se'n trencava alguna. El meu pare les reparava ell mateix. Havia comprat un aparatet que servia per aguantar ferms els extrems dels dos trossos de pel·lícula que s'havien d'enganxar; quan els tenia ben col·locats hi posava el dissolvent --em sembla que era acetona-- a les dues puntes, les ajuntava i hi havia alguna cosa per fer pressió al damunt. Ell va comprar-ho especialment per les pel·lícules de casa, per eliminar-ne els trossos que no havien sortit bé i també per posar unes quantes pel·lícules en un mateix rotllo més gran i poder veure-les seguides.

Ofelia ha dit...

Hola!
el meu pare va apostar per un format que va durar poc, crec que era 9mms. També tenia pelis del gordo y el flaco,a més de dibuixos animats i de les que ell mateix filmava i muntava després. Recordo com les tallava i empalmava amb aquest aparell que dieu. També hi afegia títols. Fa uns anys les vaig fer passar a video i, mes tard, a Cd però a cada pas es va anar enfosquint i per aquest motiu de Cd només en vaig fer un. És una pena que la tecnología es mengi la memória personal.

Monyse ha dit...

Jo havia llogat pelis també a aquesta casa de les Rambles

Mercè Piqueras ha dit...

Ofèlia, ja recordo el 9mm; va venir després i semblava que havia de substituir el format de 8mm, però va arribar el vídeo i els va substituir els dos. De vegades el meu pare també hi havia posat algun títol. I els meus germans van filmar una pel·liculeta un estiu amb uns amics; em sembla que de Tintin i a un d'ells, que era alt i fort, el feien fer de capità Haddock.

Monyse, gràcies pel testimoni.

Claudi Mans ha dit...

Aquí canviaven els noms dels artistes del cine mut: Buster Keaton va passar a ser Pamplinas; Harold Lloyd, El Hombre Mosca. Larry Semon, Jaimito; Laurel & Hardy, el Gordo y el Flaco; Charlie Chaplin, Charlot (o Carlitos, inicialment). L'únic que va mantenir el nom va ser Roscoe Arbuckle, que li deien Fatty perquè era gras, i Fati va quedar.