Hi va haver UNA Claudel: Camille

Camille Claudel als 20 anys

Quan vaig estudiar literatura francesa, vaig aprendre que hi havia hagut un poeta i dramaturg anomenat Paul Claudel. Però quan vaig estudiar història de l'art, ni els llibres de text ni els professors que vaig tenir em van esmentar l'existència d'una gran artista, germana d'aquell poeta: l'escultora Camille Claudel (1864-1943). Com tampoc l'esmentava la història de l'art en no-sé-quants volums de Salvat que vaig col·leccionar per fascicles fa molts anys.

Va ser la meva filla Elena qui em va parlar per primer cop de Camille Claudel, a la tornada d'un viatge a París amb l'escola. Havien visitat el Museu Rodin i allà va descobrir l'obra d'aquesta artista. En va quedar fascinada. Alguns anys després es va publicar la traducció al castellà d'una biografia seva i l'hi vaig regalar. I quan en vaig tenir l'oportunitat, jo també vaig visitar el Museu Rodin de París. I com l'Elena, vaig quedar fascinada per la seva obra, que em va agradar més que la de Rodin.

Avui fa setanta anys que va morir Camille Claudel, el 19 d'octubre de 1943. Els darrers trenta anys de la seva vida va passar-los en un manicomi, on la va fer recloure la seva família; van enviar a buscar-la uns infermers, que la van treure de casa immobilitzada dins d'una camisa de força. Alguns diaris van denunciar aquell "segrest legal" que havia organitzat la família de Camille per desempallegar-se d'ella. Sembla cert que Camille patia un desequilibri psíquic, però justificava això que la tinguessin tancada en un manicomi la resta de la seva vida?

La presència d'obres de Camille Claudel en el Museu Rodin, no és un fet casual. De de ben joveneta, Camille tenia ja una gran afició i dots per a l'escultura i a París va estudiar primer amb Alfred Boucher. però quan el seu mestre es va traslladar a Roma, Auguste Rodin el va substituir en la classe d'escultura per a noies a la qual assistia Camille.

Rodin va adonar-se de seguida de les grans dots artístiques de Camille i va iniciar amb ella una relació professional i personal que duraria deu anys. Professionalment van ser deu anys molt fructífers per a ambdós, amb influències mútues i sembla ser que fins i tot van treballar conjuntament en alguna obra  (El Bes). Quant a la seva relació personal, va ser molt complicada. Rodin, vint-i-quatre anys més gran que Camille, era un home promiscu que tenia una amant "oficial", Rose Beuret, antiga model seva. Va sentir-se també atret per Camille, però mai no va deixar Rose Beuret (de fet, s'hi va casar alguns anys abans de morir). Va ser Camille qui va decidir posar fi a la relació íntima. Després se'n va allunyar també professionalment; la tutel·la del seu mestre era massa aclaparadora i no li havia permès demostrar la seva pròpia creativitat. A més, volia que el món deixés de veure-la com la deixebla o l'ajudant de Rodin.

En aquesta nova etapa, Camille se centra en temes nous; les seves obres són intimistes, capta moments de la vida quotidiana, usa nous materials... En un repte a la moral sexista que impera també en el món de l'art, no dubta a representar el cos nu en les seves obres. Després, la foscor. Els fantasmes omplen el seu cervell. Segueix treballant durant uns anys, però destrueix les seves obres.

En una carta escrita a un amic artista quan era al manicomi, li diu:

Tot el que m'ha passat és més que una novel·la, és una epopeia, la Il·liada i l'Odissea juntes i caldria un Homer per narrar-la. No em posaré a fer-ho pas avui i no vull entristir-vos. Em trobo en un pou sense fons. Visc en un món tan curiós, tan estrany... Del somni que va ser la meva vida, n'és un malson.

La periodista i realitzadora Carme Puche, també admiradora de l'obra de Camille Claudel i impressionada per la tràgica fi que va fer l'artista, va filmar Camille, un curtmetratge dedicat a aquesta última fase de la vida de l'artista. En el festival de cinema de Sitges aquest film va rebre el premi al millor guió en la categoria d'autors novells. Mercè Montalà, l'actriu que interpreta a Camille, va rebre també un premi en el festival Madrid International Film Festival.

L'esmentat curtmetratge va rodar-se en català, però ha estat doblat a diverses llengües. En el web Filmin se'n pot veure la versió en castellà.

La senyora del gosset

Ara ja sabem com es diu, però durant anys, li dèiem "la senyora del gosset" i quan a casa parlem d'ella, seguim anomenant-la així. És una dona que viu al nostre bloc, en una altra escala. Ella i el seu marit venien fruita i verdura en el mercat que hi ha prop de casa. El marit va morir i ella es va jubilar (o potser es van jubilar els dos i el marit va morir després, no ho recordo). Durant anys, la vèiem passar per davant de casa amb un gosset. Al matí, al migdia, a la tarda... No sé si deu haver algun gosset que hagi passejat tant com aquell. Era ja vellet, se li notava per la manera com caminava.

Tot i que ningú mai no ens ha presentat i no sabíem els nostres noms, després de tants anys de veure'ns, la senyora del gosset i jo vam començar a saludar-nos. De vegades fins i tot a intercanviar algunes frases. A començament d'estiu, vam deixar de veure-la. Ens va estranyar i vam pensar si no estaria malalta. Un dia, el conserge de la nostra escala, que coneix tothom que hi passa pel davant habitualment, ens va dir que s'havia mort el gosset de la senyora del gosset.

Al cap d'uns dies, en tornar del mercat, em vaig creuar amb ella. Vaig saludar-la i li vaig dir que m'havia assabentat de la mort del seu gosset. (No sabia com expressar-li el meu condol, però estava segura que per a ella havia estat una gran pèrdua.) Els ulls se li van enterbolir quan em va parlar d'ell. Aquell gosset li feia companyia les vint-i-quatre hores i li alegrava els seus dies des que va quedar-se sola. Després hem anat veient la senyora del gosset --sense gosset, clar-- i no era la mateixa d'abans. Semblava cansada, i la seva mirada estava apagada.

Ahir, la senyora del gosset va passar davant de casa amb un cadellet als braços, un gosset que diu que no fa encara un quilo. No el vol deixar per terra ni treure'l a passeig fins que tingui totes les vacunes. La senyora del gosset torna a somriure.

Bruce Ames i el Nobel de Química

Bruce Ames (foto Wikimedia Commons)

En la dècada de 1970, l'invent d'una prova relativament senzilla de laboratori va permetre detectar la possibilitat que una determinada substància fos carcinògena, és a dir, pogués causar càncer. Va ser idea de Bruce Ames, professor i investigador de la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Ara, aquella idea que Ames va tenir fa uns quaranta anys i que tan útil ha estat a la humanitat, podria veure's reconeguda amb el premi Nobel de Química

La cursa dels Nobel
Som ja a la setmana dels premis Nobel. Dilluns, se'n va anunciar el de medicina; avui, el de física; demà, dimecres, es coneixerà el de química i divendres el de la pau; la setmana entrant se n'anunciarà el d'economia i, en una data encara no fixada, el de literatura.

Des de fa setmanes algunes publicacions i webs de ciència han esta fent prediccions sobre els guanyadors dels premis de ciència i economia. La majoria estan basades en les prediccions que fa Thomson Reuters, una empresa multinacional de la informació. Alguns anys ho he seguit i em sembla que sempre n'han encertat alguns. Es basen en la identificació dels científics més influents en les categories de química, física, fisiologia o medicina, i economia, a partir de l'anàlisi de la seva base de dades bibliomètrica Web of Science. Vaig fer un cop d'ull a les prediccions d'enguany i, a part de dos dels proponents del bosó de Higgs (Peter Higgs i François Englert, que han guanyat el Nobel de física sense que fos cap sorpresa), he de reconèixer que només hi ha una persona el nom de la qual que em resulta familiar: és el del bioquímic Bruce N. Ames, que es troba entre els possibles guanyadors del premi Nobel de química per haver inventat un mètode per esbrinar si una substància pot causar càncer.

La prova d'Ames
Tant si li concedeixen el premi Nobel com si no el rep, el nom de Bruce Ames passarà a la història de la ciència per haver ideat un mètode per detectar l'aparició de mutacions: la prova d'Ames (sovint test d'Ames). En realitat, es pot dir que jaforma part de la història de la ciència perquè no es tracta d'un descobriment recent, sinó que es remunta a començament de la dècada de 1970. És una prova per esbrinar, d'una manera relativament senzilla, ràpida i barata, si una substància és o no mutàgena, és a dir, si fa augmentar la freqüència de mutacions per damunt dels valors normals que es produeixen per errors en el DNA.

Sovint, el càncer està causat per l'aparició de mutacions en el DNA, la molècula portadora de la informació genètica. Tot i que una mutació no és sempre causa de càncer, la correlació existent entre la producció de mutacions i l'aparició del càncer és molt alta i el fet que un compost tingui la capacitat de causar mutacions el fa sospitós. Una manera de saber si una substància té poder carcinogen és administrar-la a animals d'experimentació (ratolins, normalment) i comprovar si desenvolupen alguns tipus de càncer. Però perquè els resultats tinguin un valor estadístic han de ser nombrosos i cal temps i diners per les proves. Això les descartava per fer assajos a gran escala de nous productes o de productes que ja es coneixien però dels quals no se sabia si podrien ser perillosos per a la salut.

A Bruce Ames se li va acudir que, si podia fer servir un bacteri, en comptes d'un animal, en aquest tipus d'estudis, es podrien assajar moltes més substàncies en molt menys temps. Els bacteris creixen molt ràpidament; per exemple, espècies com Escherichia coli en condicions normals de laboratori es divideixen cada vint minuts. En un bacteri no podia esbrinar si una substància causava càncer, però potser hi hauria alguna manera de saber si li causava alguna mutació. Si això fos possible, seria una manera de fer una primera selecció de substàncies mutàgenes que després podrien provar-se en animals per saber si eren carcinògenes.

I ho va fer no pas buscant un augment de mutacions en soques normals, sinó al contrari: va buscar un augment en la freqüència de retromutació en soques mutades. És a dir, que partia de soques que tenien alguna característica que es devia a la presència d'una mutació coneguda. Si, en un cultiu que estigués en contacte amb uns substància sospitosa de ser mutàgena, obtenia colònies de bacteris que haguessin perdut aquella característica, significaria que s'havia produït alguna mutació que feia que el bacteris tornessin a ser com els normals originals.

Ames va triar una soca de Salmonella que tenia una mutació que feia que no pogués sintetitzar la histidina, un aminoàcid necessari per al seu metabolisme. Per cultivar aquesta soca cal afegir histidina al medi de cultiu on se la fa créixer. Si en el medi de cultiu no hi ha histidina o n'hi ha molt poca, el bacteri a penes creixerà, excepte si es produeix una mutació i les noves cèl·lules tornen a tenir la capacitat de síntesi d'aquest aminoàcid. La Wikipedia anglesa conté un esquema de l'experiment que m'ha semblat bastant comprensible:

És parteix d'una soca mutant de Salmonella que necessita histidina (1), però a una fracció se li afegeix la substància que es vol saber si causa mutacions (2). Se sembra el bacteri en dues plaques de Petri en les quals hi ha un medi de cultiu que conté una petita quantitat d'histidina (3). El fet que no es parteixi d'un medi sense gens d'histidina té la seva explicació. Les cèl·lules no muten immediatament, necessiten algun temps per fer-ho, a mesura que es van dividint i que es formen noves cèl·lules a partir dels nutrients que hi ha en el medi. El cultiu es deixa unes 48 hores i quan s'esgoti la histidina present en el medi de cultiu, només els bacteris que hagin tornat a adquirir la capacitat de sintetizar-la podran seguir dividint-se i formant colònies, que seran abundants, com ho solen ser en un cultiu normal (4). En l'altra placa, la que no tenia la substància que es vol provar, hi apareixeran segurament algunes colònies, que procedeixen de cèl·lules en què la mutació s'ha produït de manera espontània (5). La capacitat de mutació de la substància que s'està provant és proporcional al nombre de colònies que s'observen en el cultiu.

Per comprovar la utilitat d'aquesta prova, Ames i altres investigadors van fer-la amb substàncies que ja se sabia que eren carcinògenes, per veure si causaven mutacions. Un treball publicat el 1975 descrivia una prova fet amb 300 substàncies químiques i es va trobar que el 90% dels compostos que causaven mutacions eren també carcinògens.

Actualment, Bruce Ames, nascut el 1928, és catedràtic emèrit de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de California a Berkeley i és Senior Scientist de l'Institut de Recerca de l'Hospital Infantil d'Oakland (Califòrnia), i dirigeix el Centre de Nutrició i Metabolisme de l'esmentat institut. La prova que ell va idear fa quaranta s'ha anat refinant, però la idea en què es basa segueix sent la mateixa i ha fet possible la detecció de moltes substàncies carcinògenes i per tant, que es puguin prendre mesures per evitar-les.

És possible que el Nobel de química de 2013 sigui per a un tipus de recerca més complexa, com ara la nanotecnologia del DNA o la química click, que entren també en les prediccions d'enguany. Tanmateix, per a mi, la prova d'Ames n'és tan mereixedora com aquestes altres tècniques.

Potser us interessarà:
- Els bacteris i els escacs (aquest blogt, 10.05.2010). Sobre el creixement exponencial dels bacteris
- Google i les plaques de Petri (aquest blog, 31.05.2013). Sobre l'origen dels recipients que s'usen habitualment per al cultiu de bacteris.

L´hospital, un món petit

Hospital Clínic de Barcelona, entrada principal

Comprenc que les pel·lícules i sèries d'hospitals tinguin normalment molt d'èxit. Uns dies d'acompanyant a l'Hospital Clínic m'han fet veure de nou un món on s'entrellacen moltes històries, on hi ha gent molt diversa, on els professionals es bolquen en l'atenció als pacients, deixant de banda --que no vol dir oblidant-los-- els seus problemes laborals i personals que puguin tenir.

En alguns aspectes, un hospital em recorda aquells hotels o fondes d'estiueig (suposo que encara en queden), on la gent no va només de passada, sinó que és l'objectiu de les seves vacances. La primera vegada que vas aquell hotel, hi arribes i tot és nou per a tu: el lloc, la gent, els costums... A mesura que passen els dies, vas coneixent el personal, altres hostes, els horaris i funcionament... Algunes persones que hi havien arribat abans que tu ja se'n van, però sempre hi haurà algú que ja hi era quan tu hi vas arribar i que hi continuarà quan tu marxis. Arriben altres hostes i, per a ells, tu ja ets un veterà, algú que coneix bé el lloc. Alguns t'expliquen que ja han estat abans en aquell hotel i que segurament hi tornaran en el futur. Vas aprenent els noms de les persones que t'atenen i els torns que fan; t'acostumes a fer els àpats amb uns horaris diferents dels de casa... Quan ja ets un hoste expert, s'acaben les vacances, deixes l'hotel i una altra persona ocupa el teu lloc.

A l'hospital passa una cosa semblant. Em fa l'efecte que a tots els serveis hi ha pacients recurrents, que, després de diversos ingressos tothom acaba coneixent. Es mouen amb desimboltura per tot l'hospital, com es mou l'hoste expert per tot l'hotel; te'ls pots trobar a la sala de la televisió, a la galeria, a les terrasses, en el pati; coneixen tothom i tothom els coneix. Una diferència entre l'hotel i l'hospital és que a l'hotel tens una habitació per a tu --o compartida, però amb algú que hi ha arribat amb tu-- i a l'hospital, llevat d'algunes excepcions o que sigui un centre privat, has de compartir-la amb algun altre pacient.

Malgrat la gran diversitat de pacients i d'acompanyants, hi ha alguns prototips que es troben sovint:
- El pacient solitari (solitari en la seva vida habitual). Una persona que viu sola i a qui, malgrat els problemes de salut que pugui tenir, li agrada ser a l'hospital perquè troba gent amb qui parlar --una altra cosa és que l'escoltin, perquè quan es té un veí d'habitació que no para de xerrar i que es fica en la conversa que l'altre manté amb alguna visita o amb l'acompanyant, és probable que al final ja no se li faci cas.
- El pacient popular. Una persona a qui tothom coneix, tant el personal de l'hospital, com els altres pacients i fins i tot els acompanyants dels pacients. Sol ser un pacient reincident, dels que tornen sovint a l'hospital.
- El pacient rondinaire. Tot ho troba malament: es queixa del menjar, del fet que ha de comprar-se --o li han de dur-- una ampolla d'aigua, si no vel beure-la de l'aixeta; li molesta que li facin tantes proves o, al contrari, creu que n'hi haurien de fer més; voldria que li donessin l'alta com abans millor o, al contrari, creu que no està encara bé per anar a casa; quan és a urgències, pensa que allò és com el mercat i que han d'atendre la gent per ordre d'arribada.
- El pacient inadvertit. Gairebé no es nota que hi és; parla poc i no gosa trucar el timbre d'infermeria per por de molestar.
- El pacient teleaddicte. Té el televisor engegat a tota hora i es posa nerviós si veu que si li acaben les monedes per carregar l'aparell. No entén que la persona amb qui comparteix l'habitació prefereixi llegir a veure la televisió. I quan surt de l'habitació, sovint s'asseu a la sala de lleure on també hi ha un televisor. Curiosament, les cadenes de televisió que més mira són Tele5 i Antena 3 i no es perd cap concurs.

A més, hi ha combinacions dels diversos tipus. Entre els rondinaires, hi ha el pacient xenòfob, que no suporta ser atès per gent "de fora", com sol anomenar les persones immigrants, i encara menys suportaria compartir-hi l'habitació. (Un d'aquests pacients va anomenar indígena una auxiliar d'infermeria amb trets físics clarament sud-americans; em va mirar molt estranyat quan vaig dir-li que, aquí, els indígenes érem nosaltres.) I el pacient homòfob, que menysprea qualsevol altre pacient que consideri que pot ser homosexual. Entre els homes, encara abunda el masclista; n'hi ha que no confien en la capacitat del metge que els ha estat assignat, si aquest metge és una dona. (Un dia vaig sentir un pacient que es dirigia a una dona metge i li deia nena. Li hauria dit nen, si hagués estat un metge home?) Un pacient teleaddicte pot ser també prepotent; entra a la sala de lleure i si algú està mirant, posem per cas, l'Espai Terra o un documental de la 2, no li fa res agafar el comandament i canviar el canal per veure una tertúlia de xafardeig o un concurs.

De tota manera he de reconèixer que, tot i que no m'agradi haver d'anar a l'hospital perquè significa que alguna cosa falla en la salut de la persona a qui acompanyes, quan la situació ho requereix, és un lloc on mai no m'avorreixo.

Trueta i la llengua de l'ensenyament

¿Qué democracia sería la que permitiese al jefe del Gobierno el autorizar o suprimir la enseñanza de los niños en la lengua de sus padres? Es únicamente a estos a quienes incumbe decidir el proceso educativo de sus hijos.

Aquestes paraules són un fragment d'una carta a La Vanguardia de l'1 de setembre, però no pas de 2013, sinó de 1976. És una carta que el diari titula "El Doctor Trueta contesta a Adolfo Suárez". El "Doctor Trueta" signant de la carta era Josep Trueta i Raspall (1897-1977), metge i cirurgià que va ser --i segueix sent-ho-- un català universal. Trueta, metge traumatòleg, deixeble de Manuel Corachan, és conegut internacionalment pel mètode que va desenvolupar per al tractament de les fractures de guerra, que es coneix com al "tractament de Trueta" i que va salvar moltíssimes vides a la nostra guerra (in)civil i a la segona guerra mundial.

Trueta, que com tants científics i intel·lectuals catalans va haver de exiliar-se el 1939, va desenvolupar la seva carrera professional a Oxford, on va ser catedràtic d'ortopèdia. En jubilar-se, el 1967, tot i les ofertes que va rebre com a catedràtic emèrit a perpetuïtat d'aquella universitat, va tornar amb la seva esposa a Catalunya.

El motiu de la carta enviada per Trueta a La Vanguardia el 1976 eren les declaracions que uns dies abans havia fet Adolfo Suárez --president del primer govern elegit democràticament després de la mort del dictador-- al semanari francès Paris Match. Suárez opinava que el català no podia servir d'instrument per a l'ensenyament de la química (sic) nuclear. Trueta creia que Suárez s'equivocava perquè en el 1976 ja s'estaven impartint assignatures de ciència en la mateixa llengua en què, set segles abans, Ramon Llull havia descrit l'esfericitat de la Terra, amb arguments que donaven suport a la convicció del savi mallorquí.

Amb el conflicte actual sobre la llengua i l'ensenyament a les Illes i els rumors que la llei que prepara el PP sobre l'ensenyament vol imposar el castellà com a llengua vehicular a tot l'Estat (de què serveixen, doncs, les competències autonòmiques?), podem preguntar-nos, com ho feia Trueta el 1976, quina democràcia és aquella en què l'ensenyament --o no-- en la llengua materna depèn del que decideixi un cap de govern --o el seu executiu.  Moltes coses han canviat des de 1976, però de vegades tinc la impressió, com deia Tancredi al príncep Salina, en Il Gattopardo, que les coses han anat canviant perquè tot continués com era.

Actualització 27.09.2013, 13.30
Com em fa notar Júlia, el context és diferent i aquella pregunta que es feia el Dr. Trueta avui podria ser aprofitada pels qui desitjarien que el castellà fos la llengua vehicular. Jo he pensat més aviat en la intromissió d'un Govern en la decisió d'un poble de defensar la seva llengua i en la idea que encara impera que només una llengua --la seva--  és vàlida per a la transmissió del coneixement. El català científic gaudeix de molt bona salut gràcies a persones com Josep Alsina i Bofill o Oriol Casassas, que van posar la llavor que ha donat fruits tan bons com l'existència del TERMCAT i la publicació de nombrosos vocabularis terminològics en molts àmbits de la ciència i de la tècnica.

Potser us interessarà:
- Trueta al Teatre Nacional de Catalunya (aquest blog, 27.01.2009). Alguns esboços biogràfics de Josep Trueta, amb motiu de la representació d'una obra teatral basada en fragments de la seva vida.
- Un tast de la vida de Trueta (aquest blog, 21.02.2009). Breus comentaris a l'obra de teatre sobre Trueta.
- The Spirit of Catalonia. Edició digital de l'obra que Josep Trueta va escriure en anglès, durant la dècada de 1940, per explicar als seus amics la realitat del seu país i la contribució catalana "al progrés d'allò que en diem la civilització occidental". Tot i que l'autor deixava ben clar que ell no era historiador, potser pel fet que era un científic el llibre està fet amb el mateix rigor quer hi podria haver posat un historiador. Vilaweb, gràcies a la col·laboració de la família de Josep Trueta, va publicar aquesta edició que ara és a l'abast de tothom a través d'Internet.