Google i les plaques de Petri

El logotip de Google no és sempre igual. De vegades, a més de les lletres de l'empresa contenen algun dibuix, o són les mateixes lletres les que estan fetes amb dibuixos. Són modificacions que es fan per commemorar alguna festivitat o aniversari i poden ser universals, per a totes les llengües i països on Google és present o només per a alguns. Els anomenen doodles. Avui, a primera vista potser molta gent no entengui el significat del doodle, en què les lletres que formen el nom Google s'han convertit en sis platets de vidre:

Aquests recipients s'anomenen càpsules (o plaques) de Petri i es fan servir per a cultivar-hi microbis o altres cèl·lules; sol parlar-se de 'càpsula' per referir-se exclusivament al recipient i de 'placa' quan conté un medi de cultiu on hi creixeran els microbis. La seva introducció en el treball experimental de microbiologia va ser un gran avenç i, des de 1886, no s'ha trobat un sistema millor per cultivar microorganismes en el laboratori. Deuen el seu nom a Richard Julius Petri (1852-1921), que va ser encarregat del Museu d'Higiene de Berlin i va treballar a l'institut que dirigia Robert Koch (un dels pares de la microbiologia, descobridor del bacteri que causa la tuberculosi). Petri va néixer el 31 de maig de 1852 i  Google li dedica aquest doodle el dia del seu aniversari. Per fer justícia, però, Google hauria hagut de dedicar el doodle també a altres dos científics, tot i que segurament sigui gràcies a Petri que aquest recipient es va fer popular.

Dues plaques de Petri: a la dreta la part inferior, amb el medi de cultiu

(copyright Rubén Duro)

Placa de cultiu amb colònies de microorganismes
 (Font: Wikimedia Commons)

Abans que s'inventessin les plaques de cultiu, els bacteris es cultivaven en una plates, com unes safates, segons un sistema ideat per Koch el 1883: després d'esterilitzar-les, s'hi abocava gelatina i quan la gelatina s'havia solidificat, es procedia a fer la inoculació. Perquè la plata es mantingués estèril i humida, es cobria amb una campana de vidre. Era un sistema incòmode per treballar-hi i sempre hi havia el perill que els cultius acabessin contaminats. Petri va proposar fer els cultius en uns vasos de vidre de forma cilíndrica, d'alçada molt petita, i coberts amb una tapadora que tenia la mateixa forma però era una mica més ample, de manera que encaixessin damunt del vas inferior. Era un sistema molt més pràctic i al laboratori de Koch de seguida el van adoptar. El 1887, Petri va publicar un article en una revista alemanya de bacteriologia en què descrivia aquest nou recipient per al cultiu de bacteris.

El 1886, l'any anterior a la publicació de l'article de Petri, el britànic Percy F. Frankland (1858-1946), professor de química a la Reial Escola de Mines de Londres, ja havia publicat un article en què descrivia un recipient de vidre per al cultiu de bacteris de l'atmosfera que tenia unes característiques molt semblants a les càpsules de Petri, però no eren tan planes. Era un article sobre uns experiments que Frankland havia fet per estudiar els microbis de l'aire en diverses ciutats angleses.Tanmateix, aquesta descripció de les plaques de cultiu potser tampoc no sigui la primera. En la tercera edició del llibre Microorganismes i malaltia, publicat també el 1886, Emanuel Klein (1844-1925), microbiòleg eslovè que treballava a Anglaterra des de 1872, mostra un dibuix esquemàtic del mateix  recipient i explica com usar-lo per fer-hi créixer microbis. El prefaci del llibre duu la data de 1885; per tant, és possible que aquell any ja l'hagués estat fent servir.

És una casualitat que Petri, Frankland i Klein dissenyessin recipients tan semblant? Vist que, després de gairebé 130 anys encara no s'ha trobat un mètode millor, els tres van arribar a la mateixa conclusió més pràctica fent assajos diferents? O algú va copiar d'algú? Això potser no se sabrà mai.

Bibliografia
- Wainwright M (1998) Who invented Petri dish? SGM Quarterly 25:98-99
- Wainwright M (1999) Who did invent Petri dish? The mistery deepens... SGM Quarterly 26:13

Potser us interessarà:
- Frau Hesse i les seves gelatines (aquest blog, 13.01.2009). Tampoc se sol reconèixer que va ser una dona qui va introduir l'ús d'agar com a medi de cultiu en microbiologia (l'agar és la substància sobre la qual creixen els microbis i de la qual s'alimenten, en les plaques de Petri).

La solitud del corredor de fons?

Fa bastants anys vaig llegir una novel·la curta del britànic Alan Sillitoe (1928-2010) que es deia La solitud del corredor de fons. El protagonista és un noi de classe obrera, delinqüent juvenil, a qui tanquen en un correccional. Allà comença a entrenar-se com a corredor de fons per aïllar-se i oblidar, mentre corre, la dura disciplina del centre. Els caps del correccional s'adonen de les seves dots d'atleta i li proposen participar en una cursa camp través contra una prestigiosa escola privada. Li prometen que, si guanya, li reduiran el temps d'estada al reformatori.

Comença la cursa de la Guàrdia Urbana de Barcelona 2013

Aquell relat em va fer pensar que els esports es divideixen en dos grans grups: els que, per practicar-los, cal comptar amb altres persones i els que es poden practicar en solitari. Ciclisme, muntanyisme, natació, atletisme, gimnàstica són alguns esports per als quals no cal cap companyia ni un grup i permeten la introspecció de qui els practica, que s'acompanya a si mateix, com deia el poeta:

A mis soledades voy
de mis soledades vengo
porque para andar conmigo
me bastan mis pensamientos.

Quan diumenge vaig veure passar per la Diagonal la cursa de la guàrdia urbana, vaig tornar a pensar en el relat de Sillitoe. En veure aquells milers de persones (diuen que eren més de nou mil), la imatge de la solitud no semblava pas lligar amb aquella cursa. A més d'haver-hi tanta gent, n'hi havia que anaven en grups, xerrant. Però allò era només l'inici, feia només uns minuts que havien sortit de Pedralbes. Suposo que, a mesura que avancessin en la cursa, corredors i corredores es concentrarien en allò que estaven fent. No és el mateix córrer uns quants centenars de metres que fer una cursa de fons, per a la qual cal planificar la marxa, ser conscient de les pròpies capacitats i de l'esforç que cal fer en cada moment per no esgotar-se abans d'hora i per treure el màxim profit de l'esforç que s'està fent.

Encara estan frescos, porten només uns minuts de cursa.

Guillem Carbonell ha escrit en el seu blog un comentari sobre la cursa de la Diagonal i hi diu que les persones a qui agrada córrer deuen ser felices perquè això no s'atura; com més va, més curses de llarga distància s'organitzen. És cert, el meu fill, des que va començar a entrenar-se, participa en moltes curses populars. Ja sigui a Barcelona o en altres poblacions, però sense haver de desplaçar-se massa lluny, pràcticament cada cap de setmana, de setembre a juny, corre en alguna cursa de llarga distància i enguany ja ha fet la seva primera marató. En el web competidor.cat es pot veure la gran oferta de curses que hi ha a Catalunya: de llocs i de distàncies a córrer.

Què ho deu fer que aquestes curses s'hagin fet tan populars? Potser la crisi? Tot i que, per participar-hi, en general s'ha de pagar, no crec que la despesa sigui equivalent a la que costaria un cap de setmana a la neu o navegant, o pagar la quota d'un club de tennis o de qualsevol altre esport. A més, per córrer no cal un equipament molt costós. És important, però, dur un calçat adient, les vambes que van fent un clap-clap col·lectiu, el so característic de les curses sobre asfalt. També hi deu ajudar que es pot sortir a córrer a qualsevol hora i, si per algun motiu, un dia no es pot anar a córrer, doncs no passa res; no és el mateix que tenir una pista de tennis llogada o perdre's una classe de gimnàstica.

Diumenge, l'Aitor va batre el seu rècord en la distància de deu quilòmetres. Però diu que hi va ajudar que la Diagonal faci una mica de baixada. De tota manera, no crec que la majoria de la gent que participa en aquestes curses ho faci per batre records, sinó per entreteniment, per esport, per contrarestar la vida sedentària del seu dia a dia. I suposo que deuen acabar optimistes i feliços gràcies a la dosi d'endorfines alliberada durant la cursa. Les endorfines són uns opioides segregats pel propi organisme que actuen com a neurotransmissors i redueixen l'ansietat, causen eufòria i tenen també un efecte analgèsic. L'exercici, l'excitació intensa, l'amor i el sexe poden estimular l'alliberament d'endorfines. Sovint les fotos de Facebook en què veig l'Aitor tot just després d'haver acabat una cursa el mostren tan somrient i amb cara de felicitat. L'explicació segurament està en la química del cervell.

Mutilació femenina, circumcisió i cultura

Es poden comparar la circumcisió i la mutilació genital femenina? Considero que, en el segle XXI, la circumcisió és una tradició que caldria eliminar, excepte en els casos en què es duu a terme per raons de salut (per exemple, en el cas de la fimosi o de determinades infeccions urinàries que es van repetint). Tot i amb això, no em sembla ni de bon tros comparable a la mutilació genital femenina que es practica a molts països africans i en alguns llocs de l'Orient Mitjà i d'Àsia; una cruenta, inútil i reprovable tradició que moltes famílies emigrants voldrien mantenir en els països on comencen una nova vida.

No tothom opina igual, però; si més no aquesta és la impressió que he tret a partir d'un debat generat en el mur de Facebook de Jennifer Margulis, nord-americana autora del llibre The business of baby ( "El negoci dels nadons", Scribner/Simon & Schuster, 2013). El llibre és una denúncia del negoci que les indústries mèdica i farmacèutica dels Estats Units fan de l'embaràs, el part i la cria dels nadons. El tinc a mig llegir i, si bé no estic d'acord amb tot el que hi diu Margulis, crec que la denuncia és justificada, i una part del negoci que destapa el llibre també es duu a terme en països europeus.

Margulis dedica un capítol del llibre a la circumcisió ("Prepucis en venda: el negoci de la circumcisió"). La circumcisió consisteix a extirpar totalment o parcialment el prepuci, la pell que recobreix el gland del penis. Tenim la idea que és una pràctica religiosa del judaisme, però l'Islam també la recomana. El que sobta és que, en un país com els Estats Units, on la comunitat jueva era el 2011 d'un 2,1%, i la població musulmana no arriba a l'1% (segons la Wikipedia), el percentatge de nens que són circumcidats sigui (segon el llibre de Margulis) del 54,7%. Diu Margulis que hi ha tot un negoci al voltant d'aquesta pràctica; en primer lloc pel que paguen les famílies per l'operació, i per altra banda, perquè la pell que s'extirpa és aprofitada per la indústria biotecnològica. Se'n fa pell artificial per al tractament de cremades i per a cirurgia plàstica, productes per al creixement del cabell, productes dermatològics per eliminar arrugues, etc.

El fet que més de la meitat dels nens nord-americans siguin circumcidats al poc de néixer fa que una part de la societat estigui sensibilitzada i es manifesti activament contra aquesta pràctica. Potser és per això que la comparen a la mutilació genital femenina, a la qual sovint anomenen "circumcisió femenina", que a mi em sembla un eufemisme que amaga una pràctica primitiva extremadament cruel i masclista, atès que posa en perill la salut i fins i tot la vida de les dones, a més de privar-les de plaer en la seva vida sexual.

Doncs bé, en el seu mur de Facebook, Jennifer Margulis comentava fa uns dies la notícia que una parella gambiana que viu a Catalunya havia estat condemnada a anar a la presó per haver permès la "circumcisió" de les seves filles. I es lamentava que aquelles nenes, després d'haver patit la mutilació, ara pateixin l'allunyament del seu pare i de la seva mare. Diu que li sembla un error i es pregunta si ficar-los a la presó és la millor solució, tot i que admet que no haurien hagut de permetre que fessin la "circumcisió" a les seves filles. M'ha sorprès veure que, entre la gent que hi ha deixat comentaris (potser n'hi ha ja una quarantena), hi ha qui encara considera que es tracta d'un problema de cultura i que la majoria ho comparen a la circumcisió (per a mi, circumcisió és només la que es fa als nens, no cauré en el parany de fer servir l'eufemisme). I encara em sobta més que siguin dones les que pensen així.

No sé si Jenifer Margulis i les persones que la segueixen a Facebook i que, com ella, creuen que ha estat un error enviar aquests pares a la presó, també pensarien el mateix si es tractés d'uns pares que apallissessin les seves filles. Al cap i a la fi, això també ha format part de la cultura. El pare que es treia la corretja o feia servir un fuet per assotar filles i fills va ser vist com una cosa normal fins no fa moltes generacions. Aquesta parella gambiana feia més de 20 anys que vivia a Catalunya i sabien que tant a Catalunya com a Gàmbia, la mutilació genital de les nenes està prohibida. I a les nenes, que se sabia que corrien el risc de ser mutilades, ja els havien fet algun examen mèdic; precisament va ser en una revisió mèdica quan es va descobrir que ja les havien mutilat, malgrat que no havien sortit del país. Ho sento però, davant de fets com aquest, l'excusa cultural o religiosa no em serveix. Per a mi, la integritat d'aquesta nenes --i de tantes que potser no es descobreix el que els han fet-- està per damunt de qualsevol creença o tradició.

Retroacrònims

Em fa l'efecte que un dels factors que contribueixen a l'anglificació del món és la facilitat de la llengua anglesa per encunyar nous mots. Ho pensava avui a propòsit dels suposats acrònims 'wiki' i 'Apgar', que en realitat han estat creats donant sentit a una paraula hawaiana i a un cognom, respectivament.

En la llista de distribució d'una associació de medicina i traducció (Tremedica), un participat s'ha sorprès en llegir que 'wiki' és el nom d'un software que permet als usuaris crear i esmenar continguts web fent servir qualsevol navegador, i que l'informàtic que el va desenvolupar (Ward Cunningham) va posar-li aquest nom a partir de la paraula hawaiana wiki, que significa 'ràpid'. I és que aquell membre de la llista creia que 'WIKI' era un acrònim i que significava 'what I know is' (allò que sé és...). Jo no ho havia sentit mai, però una cerca a Google m'ha mostrat que la idea de 'wiki' com a acrònim està molt difosa. M'imagino que devia originar-se a partir de l'existència de la Wikipedia i d'altres 'wikis' que reuneixen coneixement en àmbits molt diversos mitjançant la col·laboració de molts autors.

El cas d'Apgar com a acrònim el vaig descobrir fa uns quants anys. Vaig fer una conferència sobre dones científiques i vaig parlar de Virginia Apgar, l'anestesista nord-americana que a mitjans del segle XX va idear una prova (coneguda com "puntuació d'Apgar") per avaluar l'estat de vitalitat d'un nadó immediatament després del part. En el col·loqui, una dona que va dir que era infermera va comentar que a ella li havien explicat --quan va estudiar infermeria-- que APGAR era un acrònim anglès dels cinc signes que s'examinen en el nadó per comprovar el seu estat: appearance (aspecte, coloració de la pell), pulse (pols, freqüència cardíaca), grimace (ganyotes, resposta reflexa), activity (activitat, to muscular) i respiration (respiració, esforç respiratori). Mai no van explicar-li que 'Apgar' era el cognom de la dona que va tenir la idea de fer aquesta prova tan senzilla i avui dia difosa per tot el món i que l'acrònim va néixer com una regla mnemotècnica per recordar els signes que s'avaluen.

En anglès tenen una paraula per definir aquests acrònims que s'han desenvolupat a partir de paraules ja existents: backronym. Ni en català ni en castellà no existeix una paraula equivalent. Potser podríem dir-ne 'retroacrònim'. Però no sé quan acabaria entrant en els corresponents diccionaris, si avui en dia ni el català ni el castellà encara no hi han incorporat els termes 'retroalimentació' (català) i 'retroalimentación' (castellà), que ja eren molt freqüents en biologia quan jo vaig estudiar (i d'això fa més de quaranta anys!).

Potser us interessarà:
- Apgar, un acrònim? (aquest blog, 31.08.2009). Breu apunt biogràfic sobre Virgina Apgar
- Aclaparada per les sigles (aquest blog, 08.06.2012). Sigles i acrònims ens envolten. Arriba un moment que la gent desconeix e significat de les sigles i dels acrònims que fa servir.
- Correspondence on the Etimology of Wiki. Ward Cunnigham, que va encunya el terme 'wiki', publica la correspondència que el 2003 va mantenir amb un lexicògraf  que es va interessar per l'origen d'aquest terme.

Orce, Gibert i 1984

En diverses ocasions he escrit sobre el tractament injust que va rebre el paleoantropòleg Josep Gibert (1941-2007) per part del món de la ciència i els mitjans de comunicació. El 1983 Gibert va descriure la troballa, en un jaciment a Orce (Granada), d'un fragment de crani humà infantil que podia tenir més d'un milió d'anys. Aquell fòssil va desencadenar un polèmica que avui dia encara continua. L'enveja d'uns i la ignorància i la incomprensió d'altres van fer que una part de la comunitat científica no acceptés el canvi de paradigma en l'evolució humana  que significava trobar fòssils humans tan antics al sud de la península Ibèrica. Amb el temps, però, els qui segueixen sense voler reconèixer el treball de Gibert i els seus col·laboradors han canviat de tàctica. De les acusacions que se li van fer d'error o fins i tot de frau, han passat --o si més no han intentat fer-ho-- a l'oblit, a intentar esborrar el nom de Gibert de la història d'Orce.

El diari El Ideal, de Granada, va publicar recentment un article d'opinió d'Enrique García Olivares, catedràtic d'Immunologia de la Universitat de Granada que parla del cas Gibert i d'aquesta nova tàctica de l'oblit. Com que l'article va aparèixer només a la versió impresa del diari, no puc posar-hi cap enllaç. Però crec que val la pena difondre'l perquè transmet molt bé el que alguns sectors de la paleontologia han intentat fer amb l'obra de Gibert: anul·lar-la, fer-la desaparèixer. El copio a continuació:

Orce, 1984

Enrique García Olivares

Catedrátio de Immunologia de la Universidad de Granada

El nombre del individuo en cuestión desaparecía
de los registros, se borraba de todas partes toda referencia
a lo que hubiera hecho y su paso por la vida quedaba
totalmente anulado como si jamás hubiera existido.
Para esto se empleaba la palabra vaporizado.
              '1984' George Orwell

No me equivocaba cuando en 2010 escribía en un artículo de IDEAL (Ustedes perdonen, pero yo sí pienso que cráneo de Orce es humano): "Ahora que Atapuerca aterriza sobre Orce, es posible que estos yacimientos salgan del oscuro túnel al que están siendo sometidos, y que ahora sí se encuentre el hueso definitivo, que a buen seguro no ha de tener polémica". Pues bien, ya ha aparecido: un diente de leche "incontestablemente" humano que perteneció al actualmente denominado Niño (que no Hombre) de Orce. El hecho ha sido anunciado con todo soporte de medios y apoyo institucional, foto incluida con el consejero de Cultura de la Junta y alcalde de Orce. Nadie se movió, todos salieron en la foto.
     Aparte de las circunstancias, todos debemos alegrarnos del hallazgo y desear que se encuentren, aunque bajo la dirección de Atapuerca, otros fósiles incontestables que permitan el despegue definitivo de Orce, yacimientos y región. Pero no sé qué tiene Orce, que cuando todo parece ir bien, siempre surge algún problema. Ahora ha sido la publicación científica del fósil en la revista 'Journal of Human Evolution', que apareció el 5 de marzo en la página web de la revista y que posteriormente la editorial decidió retirarla temporalmente (temporarily removed), sin ofrecer de momento una explicación sobre la causa de la retirada.
     La noticia ha sido recogida por Ivan Oransky, médico y periodista científico, en Retraction Watch, un blog especializado en la rectificación de trabajos científicos. Según se deduce de los comentarios de esta página, una de las causas ha podido ser que en la publicación de 'Journal of Human Evolution', los autores no han citado los trabajos previos de José Gibert, el paleoantropòlogo fallecido en 2007, que describió los primeros fósiles de Orce atribuidos a humanos, y proclamó la presencia de homínidos en la zona. Tuve la posibilidad de leer el trabajo de 'Journal of Human Evolution' antes de que lo retiraran y, sorprendentemente, el apellido de Gibert ha sido ignorado a lo largo de toda la publicación, a pesar de ser norma general en las publicaciones científicas el comentar los antecedentes y trabajos anteriores, a partir de los cuales se han obtenido los propios resultados. Es difícil aceptar que esta omisión no haya sido intencionada.
     Todo esto me hizo recordar la famosa novela de Orwell, '1984', que presenta una sociedad vigilada por el Gran Hermano (fue Orwell quien acuñó el término y no Tele 5), en la que el Ministerio de la Verdad decidía borrar la existencia de un individuo molesto, inconveniente o independiente. Se eliminaba su nombre de todos los registros y a esto se llamava vaporización. Pues bien, a Gibert en vida, no solo se le impidió sistemáticamente trabajar en los yacimientos de Orce, se le difamó y multó, sino que después de llevar casi seis años muerto, ahora también se le intenta vaporizar. Igual hacía Stalin con Troski cuando comenzó a volverse incómodo. Literalmente se le borraba de las fotos, aunque aún no había sido inventado el Photoshop.
     Luis Gibert, hijo de José, parece haber heredado del padre el repudio de las instituciones locales, a pesar de haber demostrado una muy sólida solvencia científica. En 2009, publicó en la revista 'Nature' la presencia en Granada de las hachas más antiguas de Europa. 'Narure' es una de las revistas más importantes en ciencia y donde todos los científicos soñamos publicar. Su índice de impacto (relevancia científica) es de 36 (el de 'Journal of Human Evolution' es de 4). Luis solicitó apoyo de las instituciones andaluzas para la divulgación de esta publicación, pero no se le consideró merecedor, fue amonestado y su solicitud rechazada. No hubo foto con las autoridades. Los proyectos que ha presentado Luis Gibert a la Junta para poder trabajar en Orce han sido sucesivamente ignorados, a pesar de que el último solicitado estaba avalado por especialistas de 11 instituciones internacionales diferentes, Universidad de Oxford entre ellas, y para el que además no se requería financiación de la Junta.
     Los yacimientos de Orce son tan extensos, que permitirían el trabajo de distintos grupos. El contraste de opiniones y resultados, y no el pensamiento único, es algo imprescindible en la ciencia. La mayoría de los hallazgos importantes se han conseguido con la suma de las contribuciones de grupos científicos independientes. Un ejemplo de cómo funciona la ciencia lo tenemos en la revista 'Journal of Human Evolution', al retirar temporalmente el trabajo del diente de Orce, tras recibir opiniones contrarias y fundamentadas de otros científicos. Desgraciadamente, la Consejería de Cultura últimamente no demuestra esta visión de contraste: solo autoriza un único grupo, el actual supervisado por Atapuerca, para que trabaje en los yacimientos de Orce. Cuando Izquierda Unida entró a formar parte del Gobierno andaluz en las últimas elecciones, existía la esperanza de que este partido, que en otras ocasiones había apoyado a José Gibert frente al PSOE, lo hiciera ahora con Luis Gibert. Pero no, subida en el carro de heno del poder, y aunque ha hecho gestos con el tema de los desahucios, Izquierda Unida no ha hecho nada ahora para que el apellido Gibert deje de estar desahuciado en Andalucía. Qué lejos quedan aquellas palabras de Diego Valderas: "Gibert ha ganado la batalla de la opinión pública, la batalla social y la batalla del Parlamento andaluz, aunque esta última ya la ganó hace tiempo" (IDEAL, 8 de septiembre de 1995). En fin, ya lo dijo el Guerra (no el torero): "El que se mueva no sale en la foto", y los Gibert tienen la manía de moverse y de ser independientes.
     Deseo sinceramente que la publicación de 'Journal of Human Evolution' salga definitivamente a la luz, después de haber hecho las correcciones pertinentes, y que el ahora llamado y tutelado por Atapuerca Niño de Orce, pueda convertirse en un próximo futuro en un hombre emancipado que no necesite ser vigilado por el Gran Hermano.

Relacionat amb aquesta entrada:
- Les injustícies de la ciència: Josep Gibert (aquest blog, 18.03.2008). Breu resum de la història del cas de les restes trobades a Orce, de l'acollida que van tenir en la comunitat científica i els mitjans i com el temps va donar la raó a Gibert.
- Atapuerca les restes d'homínid més antigues? (aquest blog, 27.03.2008). Un exemple de la 'vaporització' orwelliana a què fa referència Enrique García Olivares. Ignoren completament el treball d'Orce, ni que sigui per criticar-lo.
- L'article sobre la dent de llet d'Orce, retirat temporalment (aquest blog, 19.03.2013). Per què considero que la retirada d'aquest article va ser encertada.