¡Lo que papá no tiene tiempo de hacer!

Fa unes setmanes vaig veure aquesta furgoneta aparcada en el carrer de Joan Güell, a Les Corts. Des de L'altre costat del carrer només podia llegir-ne bé el títol de la part superior: ¡Lo que papá no tiene tiempo de hacer!

Com que l'anunci es pot donar a moltes interpretacions, vaig apropar-me a la furgoneta per llegir els serveis que oferia el seu propietari. Quina desil·lusió! Era l'anunci d'un lampista!

Foto: M. Piqueras (28.03.2009)

He caigut en la temptació

M'hi he resistit uns quants anys, però al final he caigut en la temptació: tinc un perfil a Facebook! Un dia d'aquests en què els virus m'han assetjat, algun devia infiltrar-se en les meves neurones i em va fer oblidar la promesa que m'havia fet a mi mateixa de mantenir-me allunyada d'aquesta xarxa social.

Ja sé que tres dies de l'experiència són pocs, però els resultats són més aviat decebedors. A la vida real conec molta gent que és a Facebook i vaig començar a demanar "amistat" --un terme que em sembla infantil; em recorda aquell "t'estic amic/ga" de la infància-- a algunes persones. Després d'unes poques peticions  --no devien ser ni sis--, vaig rebre un avís de Facebook que em deia que en les següents 48 hores no podia demanar més amistats perquè havien de comprovar que jo no estigués fent spam. No és una bona rebuda, però entenc que facin la comprovació.

El segon dia vaig voler enviar un missatge --no pas demanar amistat, que ja sabia que havia d'esperar-- a través d'aquesta xarxa al meu fill, que corre per la Xina fins a la propera setmana, i vaig rebre un altre avís de Facebook: el domini de l'adreça amb què m'he inscrit no figura entre els dominis que consideren segurs i havien de comprovar-ho per evitar spam. Mira que negar-me la possibilitat de comunicar-me amb el meu propi fill! Naturalment, no els puc ensenyar el llibre de família ni una anàlisi dels nostres DNA; per tant, malgrat la frustració, també ho entenc.

Aviat em van arribar algunes peticions d'amistat de gent coneguda, que he anat acceptant. Tot i que de moment no són moltes, la informació que me n'arriba és aclaparadora. A més de rebre el que escriuen en el tauler i de comunicar-me a qui agrada allò que han escrit, Facebook m'informa de les coses que agrada a les "meves" amistats i m'informa de cada nova amistat que fan cadascuna d'elles. Us imagineu que a la vida real, cada persona que coneixeu us telefonés o us enviés un correu-e per dir-vos que ha conegut alguna altra persona? Entendria que un amic o una amiga íntims em truquessin per dir-me que han conegut algú excepcional, una persona molt admirada o que pot ser molt influent en la seva carrera professional o fins i tot l'amor de la seva vida, però em sorprendria que ho fessin per dir-me "he conegut un cole·lega a qui costa tan guanyar-se la vida com a mi" o "he conegut un amic d'aquest col·lega que també té problemes per arribar a fi de mes" o "he conegut el marit de la senyora a qui compro la fruita". No ens féssim il·lusions, la majoria d'"amistats" del Facebook no són amistats, sinó coneixences. A més, tinc la sospita que molta gent es fa "amiga" d'altres persones per veure si a través d'elles augmenten les seves pròpies amistats. Però per què? Potser Facebook regala alguna cosa a qui té més amistats i jo no me n'he assabentat?

M'aclapara que, si entro al Facebook d'algú, de seguida em surti un reguitzell de noms dels quals Facebook creu que podria fer-me amiga pel fet que siguin amics del meu amic o amiga. (Això, però no tan exagerat, també ho fa twitter.) Per què no em deixa que me les busqui jo, les amistats?

Una altra cosa que no m'agrada és que, davant del que diu algú, l'única opinió que pots expressar és si t'ha agradat. Únicament després d'haver dit que t'ha agradat, pots repensar-t'ho i dir "ja no m'agrada". No és també infantil, això?

Vaig omplir algunes parts del formulari que hi ha per indicar les teves preferències i vaig pensar que potser m'havia equivocat i això és un lloc per lligar. Altrament, per què em pregunten si prefereixo l'amistat de dones o d'homes? Crec que l'amistat no té --o no hauria de tenir-- sexe --o gènere-- i puc ser tan amiga d'una dona com d'un home. I com que vaig escriure que m'agradava Polònia, vaig rebent informació del programa, però també me n'envien de Crackòvia, sense que hagi dit que m'agrada. Potser formen un lot inseparable? I que m'agradi un programa de televisió vol dir que vull ser-ne amiga? També m'agrada George Clooney --però els ho penso dir-- i no vull pas fer-me'n amiga!

No sé si podré resistir l'allau d'informació que m'entra pel correu electrònic, pels blocs que brostejo, per twitter i ara també pel facebook. La gent que està atenta a tots, quan treballa?

Una altra dansa de la mort

Hauria estat més adient publicar aquesta foto la setmana passada, però no l'he vista fins avui:

Dansa de la mort (Creative Commons by-nc 2.0 UK)

 És una dansa de la mort procedent del Liber chronicarum, o Cròniques de Nuremberg, un incunable del 1493.

Procedència de la imatge: Col·lecció de llibres rars de la Wellcome Library.

El 25 ja ha passat, però...

Sempre recordo la data del 25 d'abril de 1974, el dia de la revolució dels clavells, perquè aquell dia era a Portugal. Enguany,el 25 em trobava sota els efectes d'algun virus que m'ha deixat dos dies sense ganes de fer res més que estar-me al llit. Encara que ja hagi passat la data, vull deixar aquí el meu record d'un dia que vaig ser testimoni de fets històrics que en aquell moment no se sabia l'abast que podrien tenir.

Les persones que van viure aquella data, encara que fos a distància, segur que recordaran Grândola, vila morena, la cançó de José Afonso que van servir de senyal per confirmar que havia començat l'operació militar per derrocar la dictadura que hi havia a Portugal des del 1926:



Veure que Portugal havia pogut alliberar-se d'un règim dictatorial que tenia molt en comú al que tenia subjecta la resta de la península Ibèrica va obrir un raig d'esperança a aquest costat de la frontera.

Potser us interessarà:
- Revoluçao dos cravos (25.04.2010)
- La Revolució dels Clavells (25.04.2008)

Fal·lus titànic florit

No sé si en català té nom, però en francès l'anomenen "le penis de Titan"; en anglès, titan arum; en italià, aro titano o aro gigante; en portuguès, flor-cadàver; en castellà, aro gigante. A Biosfera, l'enciclopèdia en 11 volums d'Enciclopèdia Catalana, només l'esmenten amb el nom científic, Amorphophallus titanum, que literalment significa 'fal·lus titànic sense forma'. És una de les flors mes grans que es coneixen, per això la relació del seu nom científic amb els titans, els gegants mitològics. En realitat, però, no és una única flor, sinó una inflorescència del tipus espàdix, una mena d'espiga amb flors que creixen apinyades damunt d'un eix carnós. És típica de la família de les aràcies, a la qual pertany el lliri d'aigua o cala. La inflorescència sol tenir a la base, o envoltant-la, una fulla modificada (una bràctea) que fa la funció d'un pètal únic.

Llegeixo al diari Le Monde que aquests dies ha florit un exemplar d'aquesta planta en el Jardí Botànic de la Universitat de Basilea. L'espàdix d'aquest fal·lus titànic (no pas el pistil, com diu el diari francès) fa uns dos metres d'alçada. I com que la base sembla que estigui ben bé a un metre del terra, l'alçada total és considerable (vegeu-ne la foto en el web de Le Monde a través de l'enllaç que he posat més amunt; la foto que incloc aquí és d'un altre exemplar i prové de Wikimedia Commons).

Si a algú que em llegeixi se li acut que, aprofitant aquest llarg cap de setmana, podria anar a veure aquest fal·lus titànic en flor, no cal que faci quilòmetres en va. Possiblement quan arribés a Suïssa la flor ja s'hauria pansit i la trobaria mig desfeta. Per altra banda, aquesta inflorescència desprèn una intensa pudor cadavèrica per atreure els insectes carronyers que la pol·linitzen.

El descobridor d'aquesta planta va ser el naturalista italià Odoardo Beccari (1843-1920), que va trobar-la el 1877 durant una estada de cinc mesos a Sumatra. Segons la Biosfera, es creia que la descripció de Beccari era exagerada fins que a Kew Botanic Gardens, de Londres, en van plantar un tubercle que va produir una inflorescència de dos metres d'alçada.

Es pot veure creixement del fal·lus titànic a través de les fotos que ha anat fent la webcam del Jardí Botànic. En menys d'un mes ha passat de 36,5 centímetres a gairebé dos metres. Segons el diari suís Le Matin, amb els diners que recaptaran aquest cap de setmana, en què esperen que unes 10.000 persones vagin a veure la flor --la curiositat pot més que la pudor que desprèn la inflorescència-- podran finançar les activitats gratuïtes dels pròxims dos anys.

Foto: Exemplar d'Amorphophallus titanum amb tres flors en el Jardí Botànic de Bonn (14.05.2006) © Raimond Spekking / Wikimedia Commons / CC-BY-SA-3.0 & GFDL