2019, any de...

Alguns temes que seran objecte de celebració o commemoració el 2019:

- Any internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics. El 2019 se celebra el 150 aniversari de la descoberta del sistema periòdic i se'n fan celebracions per tot el món. Segurament serà un dels anys internacionals amb més ressò. El compte oficial de Twitter en català d'aquesta celebració anuncia el projecte "Una taula periòdica al Dia"; cada dia de 2019 faran pública, via Twitter, una taula periòdica: @LTPeriodica


- Any Internacional de la Moderació. El 8 de desembre de 2017, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar una resolució en què decidia proclamar el 2019 Any Internacional de la Moderació, en un esforç per difondre les veus de la moderació mitjançant la promoció del diàleg, la tolerància, la comprensió i la cooperació.


- Any Internacional de les Llengües Indígenes. Les Nacions Unides va declarar-lo amb la finalitat de sensibilitzar la societat, no únicament per beneficiar les persones que parlen les llengües indígenes, sinó perquè d'altres apreciïn la important contribució d'aquestes llengües a la diversitat cultural del món. Avui dia, al món es parlen unes 7000 llengües, 2680 de les quals estan en perill.

- Any Ramon Margalef. Centenari del naixement de Ramon Margalef, un dels mes grans ecòlegs del segle XX.


- Any James Lovelock. James Lovelock, químic atmosfèric britànic, complirà cent anys. La seva teoria de Gaia --o geofisiologia de la Terra-- ha mostrat el nostra planeta com el resultat de l'evolució conjunta de la seva part no viva (el planeta i la seva atmosfera) i els éssers vius (la biosfera).


- Any Internacional del Salmó. Una iniciativa d'institucions i països de l'hemisferi nord per dur a terme una activitat intensa de recerca científica internacional, coordinada i interdisciplinària, i de divulgació al voltant del salmó i la seva importància per a les persones, pensant en l'efecte que el canvi climàtic pot tenir en les diverses espècies d'aquest peix.

- Comença la Dècada de l'Agricultura Familiar (2019-2028), per promoure i donar suport a l'agricultura familiar com a un mitjà per assegurar l'alimentació, eradicar la pobresa, acabar amb la fam, conservar la biodiversitat, aconseguir la sostenibilitat ambiental i ajudar a afrontar les migracions.


- Any de la Diàspora Africana. El president de Ghana va proclamar el 2019 com a "Any del Retorn" dels descendents d'africans que van ser capturats i transportats al continent americà com esclaus durant els segles XVII i XVIII. I va decidir-se que fos el 2019, perquè farà 400 anys de l'arribada a Amèrica dels primers esclaus africans.

- Any de la Música de la Smithsonian Institution dels Estats Units. Durant el 2019, aquesta institució cultural i educativa celebrarà cada dia activitats diverses relacionades amb la música: concerts, conferències, tallers... i posarà a l'bast del públic el seu patrimoni musical en formats diversos.

La comissaria virtual (84): el pes de la torre Eiffel

Notícia a El Periódico (en el web i també en la versió impresa) el 10 de desembre 2018 (actualitzat a les 23:23):

L'autor de l'article descriu el treball que està fent aquesta enorme tuneladora que treballa 24 hores diàries per fer arribar la línia ferroviària R2 Sud a l'aeroport de Barcelona. Aquesta infraestructura, un cop acabada (no us féssiu il·lusions, que això no serà abans del 2021), connectarà l'estació de Sants i la terminal T-1 de l'aeroport en només 19 minuts.

Sobre les característiques del treball que s'estan fent, l'article diu això:

L'ultima frase diu: "Los 62 kilos de acero que se han utilizado en esta obra equivalen a seis veces el peso de la Torre Eiffel.". O sigui, que, segons El Periódico, la torre Eiffel pesa poc més de 10 kilos. Es deu referir a alguna torre Eiffel en miniatura, com aquestes rèpliques que es poden veure en parcs temàtics que representen monuments del món?

En el web oficial de la torre Eiffel, hi ha una pagina sobre les dades tècniques de la torre. Hi diu que l'estructura metàl·lica pesa 7300 tones i que el pes total és de 10.100 tones. Això, en kilos, són 10.100.000. Sis vegades aquest pes són 60.600.000 kilos. És evident que l'autor de l'article ha oblidat bastants zeros.

Els diaris, que --en el millor dels casos-- acostumen a fer una revisió lingüística dels textos dels articles, sembla que no en revisin les xifres que inclouen i així és com s'escapen pífies com la d'aquest article.

Records de Joan Oró (II)

Avui poso aquí aquest escrit que Joan Oró em va dictar el desembre de 1996. En llegir-lo, cal tenir en compte el context temporal. La investigació de l'espai no s'ha aturat i ara es té un coneixement molt més ampli d'alguns aspectes tractats per Oró en aquest text que, per altra banda, pretenia ser únicament divulgatiu.

VIDA A L’UNIVERS

Hi ha vida en altres llocs del sistema solar?

Planeta Mart (foto ESA, CC BY-SA 3.0-igo)

Els astrònoms planetaris estan d’acord que les condicions de Mart en el seus orígens devien ser favorables (aigua líquida, temperatura adient, precursors orgànics) perquè s’hi hagués pogut originar vida. La descoberta, en uns meteorits o roques procedents d’aquell planeta, de compostos indicadors d’una possible activitat biològica no és una prova definitiva de l’existència de vida. Les molècules trobades són molt abundants en l’espai interestel·lar; els meus col·laboradors i jo també vam detectar-les en el meteorit caigut a la ciutat de Murchison (Austràlia) l’any 1969.

No és la primera vegada que hom creu haver trobat proves de l’existència de vida a Mart. L’any 1976, dins la missió Viking es van realitzar unes anàlisis de la matèria de la superfície del planeta roig. Els primers resultats van fer creure que s’hi produïen reaccions que només es donen en les cèl·lules vives, i se’n va deduir que potser hi havia vida microbiana. Jo vaig ser escèptic i vaig arribar a la conclusió —després confirmada— que els compostos detectats provenien de reaccions químiques degudes a la capacitat catalítica de la matèria de la superfície del planeta roig. El satèl·lit Europa de Júpiter se suposa que té un gran oceà d’aigua líquida. Encara que alguns investigadors de la NASA hem pensat en la possibilitat que existís vida microbiana en aquest satèl·lit, tampoc no se sabrà fins que sigui possible fer anàlisis in situ ben detallades. Fins ara només tenim certesa de l’existència de vida en el petit planeta blau que hem batejat amb el nom de Terra.

Primera fotografia de la història de la superfície de Mart (20.07.1976, NASA, domini públic)

Hi ha vida en altres mons?

El segle xx ha estat un segle de grans descobriments: l’estructura de la matèria, el codi genètic, els antibiòtics, l’arribada a la Lluna, l’exploració de l’espai, etc. Ens preguntem: hi ha altres sistemes planetaris? Hi ha vida més enllà del sistema solar? Al voltant de l’estrella Beta-Pictoris, va descobrir-se un disc protoplanetari format per un gran nombre de cometes, uns 150 dels quals cauen cada any a l’estrella. És probable que a la part central hi hagi planetes i que la vida pogués desenvolupar-se en algun d’ells, com va passar a la Terra, partint de la matèria orgànica d’origen cometari, com ja vaig descriure l’any 1961. També s’han trobat discs protoplanetaris a la nebulosa d’Orió.

51 Pegasi (Royal Observatory Edinburgh, domini públic)

El 1995 s’han descobert planetes que es troben més enllà del sistema solar. Els primers detectats ho van ser al voltant de les estrelles 51 Pegasi, 47 Ursae Majoris i 70Virginis. Els detectats en les dues últimes és possible que els planetes detectats continguin aigua, factor necessari, pero no suficient, perquè s’hi hagi pogut originar alguna forma de vida. Posteriorment, i en una cursa imparable, s’han descobert sis planetes més. Som al llindar d’una nova era espacial. La NASA ho ha entès així i, en el nou programa «Origins», està dissenyant la construcció d’un gran telescopi d’interferometria d’infrarojos que s’enviarà a la distància de Júpiter. A aquella distància del Sol, a més de poder detectar altres sistemes planetaris, es podrà detectar la presència de molècules indicadores de vida (oxigen, ozó, vapor d’aigua) en les atmosferes del planetes extrasolars. Així se superaran amb escreix les possibilitats dels actuals telescopis d’infraroig.

Hi ha vida intel·ligent més enllà?

Fa anys que es treballa en el projecte SETI, dirigit per Frank Drake, per a la recerca de vida intel·ligent extraterrestre. Drake va calcular que a la nostra galaxia hi podia haver una civilització per cada deu milions d’estrelles. Com a nota anecdòtica direm que el projecte SETI de NASA va cancel·lar-se perquè un membre del Congrés dels EUA va dir: «Per què hem de finançar aquest projecte, si ni tan sols tenim la seguretat que hi hagi vida intel·ligent a Washington D.C.?»

Radiotelescopi d'Arecibo (Foto: A. Cai, domini públic)

Aquest programa, que ara té suport privat i el nou nom de Phoenix, permet escoltar per radioastronomia els possibles senyals codificats que arribarien als radiotelescopis d’Arecibo (Puerto Rico), Califòrnia i Austràlia. El gran nombre de senyals rebut ha permès localitzar la sonda espacial Pioneer 10, que hom creia perduda en l’espai. Des que es va iniciar el projecte, s’ha aconseguit augmentar en més de mil milions de vegades la capacitat dels ordinadors que registren i classifiquen aquests senyals. Si, com s’espera, algun dia es rep algun senyal intel·ligent, què ens dirà? És possible que ens puguin donar algunes lliçons sobre la manera de comportar-nos, entre nosaltres i amb la Terra.

__________________

Joan Oró, desembre 1996

Records de Joan Oró (I)

Segell dedicat a Joan Oró (2008)

Regirant velles carpetes de l'ordinador n'he trobada una amb coses sobre Joan Oró (1924-2004), el bioquímic català que va desenvolupar la seva carrera als Estats Units i que, amb Stanley Miller, són considerats els fundadors de la química prebiòtica (la ciència que estudia les molècules precursores de la vida i els possibles processos que poden haver originat la vida). Vaig tractar-lo els últims setze anys de la seva vida i vaig mantenir una bona amistat amb ell i la seva segona esposa, Antonieta (tots dos eren vidus quan es van casar).

En diverses ocasions Oró i jo vam parlar de fer un llibre conjunt que fos en part la seva biografia i alhora un llibre de divulgació sobre la química prebiòtica i l'origen i evolució de la vida. Tinc textos que em va anar dictant i que al final van quedar arxivats al meu ordinador perquè malauradament no vam poder dur endavant el projecte. I una de les coses que he trobat avui és un escrit que em va dictar el mes d'octubre de 2001, en el qual explica com es va desenvolupar en ell l'interès per investigar l'origen de la vida. El copio a continuació:

Si hagués d’explicar com vaig veure’m involucrat en els estudis sobre l’origen de la vida —explica Joan Oró—, o qui m’hi va encaminar, hauria de respondre que fou una inquietud que va sorgir espontàniament de mi mateix, tot i que després hagi rebut les influències de diferents pensadors. Quan, encara a Lleida, les nits estrellades mirava el cel, en una època que, tot i no ser massa llunyana, encara teníem temps per recrear-nos en activitats tan senzilles com aquesta, em preguntava què hi devia haver més enllà del nostre planeta. M’inquietava el pensament que potser en algun d’aquells astres que jo veia únicament com petits puntets en la celístia, hi pogués haver algú que potser en aquell moment es feia una pregunta similar.

Després vaig llegir el llibre Astronomía popular, de l’astrònom francès Nicolas Camille Flammarion, que va impressionar-me molt. Flammarion, que va viure del 1842 al 1925, va participar en la discussió iniciada per l’astrònom italià Schiaparelli sobre l’existència o no de canals en la superfície de Mart. Flammarion estava convençut que aquelles línies que es podien veure en la superfície del planeta roig eren canals, i que devien ser l’obra d’uns éssers intel·ligents, potser més avançats que no ho estàvem els humans a la Terra. Per altra banda, Flammarion també va estudiar la superfície de la Lluna, en la qual li va semblar detectar canvis en un dels seus cràters. Va atribuir-los a possibles variacions en la “vegetació” del nostre satèl·lit. Perquè ell estava plenament convençut que tots els mons que hi havia en l’univers havien d’estar poblats per éssers vius. Aquesta idea pot semblar tan ingènua i descabellada avui en dia com ho devia semblar en la seva època. Tanmateix, considero que és una expressió d’humilitat, virtut que molt sovint ens manca als científics. Per quin motiu hauríem de creure que som els únics éssers intel·ligents que han existit? La vida és cert que és un fet casual; però també és un fet d’una alta probabilitat en determinades circumstàncies, com les que es donaren a la Terra fa uns 4000 milions d’anys. Hi ha molts altres llocs de l’univers on s’han donat, i es donen, circumstàncies similars a les del nostre planeta.

Hi ha dos altres científics del segle xix que van influir bastant en el desenvolupament de les idees fonamentals que em durien anys més tard a investigar sobre els orígens de la vida. En primer lloc, i de manera indiscutible, Charles Darwin. En el seu llibre L’origen de les espècies, que va ser un bestseller quan es va publicar —l'editor va preveure'n una tirada de 1250 exemplars, però abans que el llibre sortís ja n'hi havien encarregat 1500 exemplars—, no parla en cap moment de l’origen de la vida. Tanmmateix, s’ha conservat una carta que Darwin va escriure a J. D. Hooker on fa esment de l’origen de la primera cèl·lula i expressa la seva opinió que l’origen de la vida ha de poder explicar-se des del punt de vista molecular. Molts anys després, ja en el segle XX, l’investigador rus Alexander I. Oparin va plantejar una hipòtesi sobre l’origen de la vida que sembla inspirada en aquesta idea d’evolució molecular.

Després, em va impressionar Ernst Haeckel, el biòleg alemany que, l’any 1866, va encunyar el terme ecologia. Haeckel, que havia llegit L’origen de les espècies, va escriure més tard que aquell llibre li va aportar les bases per a la creació d’aquella nova especialitat científica, l'ecologia, que relaciona els éssers vius i l'ambient.

La influència rebuda de fonts externes va esperonar en mi el desig d’esbrinar, per una part, el que podia existir més enllà del nostre planeta i, per una altra, la incògnita que havia fet possible l’existència de la nostra espècie. Tot i que en la meva joventut els estudiosos que s’havien interessat per l’origen de la vida l’havien enfocat des d’aspectes més aviat relacionats amb la biologia o des del punt de vista religiós, la meva formació en química m’aportà moltes idees a l’hora de plantejar hipòtesis. Vaig pensar que si la teoria de Darwin fa retrocedir l’escala biològica fins a un primer organisme, del qual haurien evolucionat tots els altres, arribàvem a un punt en què se’ns plantejava una altra incògnita: com s’havia originat aquell primer organisme? Teníem dues opcions. Podíem pensar que procedia de l'espai exterior i que hauria arribat a la Terra com una llavor de vida. O bé podíem seguir enrere en el procés evolutiu i creure que hi havia hagut una evolució anterior “inanimada” que hauria dut a la vida.

Cal aclarir que, durant la seva adolescència, Joan Oró va tenir moltes oportunitats per mirar el cel de nit. Quan era estudiant de batxillerat, durant les vacances ajudava en el forn de pa de la família i de nit, mentre esperava que la massa fermentés, sortia de la fleca i s'entretenia a mirar el cel. El forn es deia "La Radio" perquè, quan aquest mitjà era encara una novetat, el pare de Joan Oró va posar a la botiga un altaveu a través del qual se sentia la ràdio que tenien a la casa familiar que era al mateix edifici, i era un atractiu per a la clientela. I amb els diners que rebia pel seu treball a la fleca o que la mare li donava per anar al cinema, el jove Oró es comprava llibres.

Sobre la penicil·lina

Sovint s'estableix el 1928, l'any en què Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina, com a l'inici l'era dels antibiòtics, però no és ben bé així. El 1928, Fleming va adonar-se que unes floridures havien destrossat uns cultius bacterians en el seu laboratori, i que l'única explicació a aquell fenomen havia de ser que les floridures produïssin alguna substància que atacava els bacteris i els destruïa. Va pensar que, en el futur, aquella substància podria aplicar-se a la lluita contra les infeccions. Però abans calia purificar-la, provar-la en animals, disposar-ne en una forma estable i poder produir-la en gran quantitat, i això no es va poder fer fins a la dècada de 1940. I en aquesta última fase trobem la petjada d'una dona, l'enginyera química nord-americana Margaret Hutchinson Rousseau (1910-2000), que va dissenyar la primera planta de producció comercial de penicil·lina.

Margaret Hutchinson Rousseau (Walter P. Reuter Libr.)

Margaret Hutchinson (Rousseau era el cognom del seu marit) va néixer a Houston (Texas, EUA) el 27 d'octubre de 1910. Va estudiar a la Universitat Rice, de Houston, i en graduar-se, el 1932, va marxar a fer el doctorat a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (conegut com a MIT), essent la primera dona que va obtenir un doctorat en enginyeria química en aquell centre, l'any 1937. Un dels seus primers projectes va ser el disseny d'un procés de producció de goma sintètica, i va treballar en un sistema per a destil·lar combustibles d'alt octanatge per a avions de combat. A més, va dirigir la instal·lació d'una petroquímica en el golf Pèrsic. El 1939 va casar-se amb William Caubu Rousseau, col·lega seu que després va ser professor a l'MIT, i van tenir un fill. Parlant de la seva professió en una entrevista, Hutchinson va comparar-la amb les tasques de la llar, entre les quals hi ha escalfar, refredar, rentar i assecar, i deia que, per fer aquestes tasques a una escala molt gran, cal pensar-hi i planificar-ho i això és el que fa l'enginyeria química.

Quan l'empresa Pfizer va encarregar a Hutchinson el disseny d'una planta per a l'extracció de la penicil·lina produïda per les floridures de Penicillium, ella va decidir aplicar el que ja es coneixia i va convertir una vella fàbrica de gel de Brooklyn (Nova York) en una planta de producció de l'antibiòtic. L'equip que dirigia va revisar un procés de fermentació microbiana mitjançant el qual es produïen additius alimentaris a partir de sucres. En uns grans tancs de fermentació s'obtenia gran quantitat de Penicillium a partir d'una mescla de sucre, sal, llet, minerals i farratge. Va comptar amb la col·laboració de bacteriòlegs, micòlegs, químics i farmacèutics per entendre les necessitats del sistema de producció i els seus resultats. La confluència de coneixements de la recerca sobre les fermentacions i de l'enginyeria de processos petroquímics van fer possible la producció a gran escala de penicil·lina, i altres empreses farmacèutiques van adoptar aquells sistema. Això va fer possible que, durant els cinc primers mesos de 1943 ja se n'obtinguessin 400.000 milions d'unitats, quantitat que en poc temps va augmentar enormement i encara va poder usar-se en el tractament d'infeccions dels soldats de la Segona Guerra Mundial.

Els efectes meravellosos d'aquell nou fàrmac es van difondre arreu. El 16 de desembre de 1943, Augusto Assia, corresponsal de La Vanguardia a Londres enviava una crònica telegràfica titulada "La revolución terapéutica", en la qual descrivia la penicil·lina com"...el más precioso producto que existe hoy. la maravilla médica del siglo XX. Salvador de la vida, la salud y los miembros de miles de hombres, mujerers y niños. El terror de los microbios más irreductibles. El aliado número uno de la Naturaleza." Hi parlava del seu descobriment i propietats, i com obria un camp nou a la recerca mèdica. Eren temps de guerra, i el periodista acabava la seva crònica excusant-se per haver-la dedicat "al antiguo, aburrido y desacreditado menester de la medicina, la ciencia y el cultivo de la salud."

Era evident que Augusto Assia no estava assabentat que a Barcelona hi havia investigadors que duien ja algun temps treballant amb la penicil·lina, segons es reflecteix en un article del 12 de març de 1944 que, en l'encapçalament diu:" Precisiones sobre la penicilina. Hace casi dos años que la famosa droga se obtiene en Barcelona, en donde se utiliza con resultados satisfactorios." Signa l'article H. Sáenz, que suposo que devia ser Horacio Sáenz Guerrero, aleshores un joveníssim periodista que amb el temps acabaria dirigint aquell diari. En una entradeta, Sáenz justifica l'article --una pàgina sencera del diari-- per l'expectació i tot el rebombori mediàtic de la descoberta de la penicil·lina i afirma que ha estat assessorat per escriure'l:

Però potser el motiu de Sáenz en fer aquell article no fos únicament l'expectació i rebombori al voltant d'aquell fàrmac miraculós, sinó deixar clar que la penicil·lina ja s'havia estat utilitzant a Barcelona, tot i que fos en dosis petites. Sáenz parla dels metges barcelonins que produïen l'antibiòtic --en quantitats molt petites, però-- o que l'havien aplicat a algun pacient: els doctors Valls, Soler i Roig, Puig Corominas, Pedro González --eminente bacteriólogo-- Francisco González, Oliver Suñé, Grífols, i Oriol Anguera. Una de les persones tractades amb èxit amb penicil·lina va ser un fill del doctor Barraquer, del qual escriu el periodista que "se le clavó una tijera de costura en un ojo, desarrollándose una infección purulenta que hizo pensar seriamente en la extirpación del órgano, intentándose, como recurso extremo, la aplicación de la 'penicilina' que, en corto tiempo, cortó la infección, salvándose el ojo con una ligerísima cicatriz que no impide la visión normal".

I és que Augusto Assia no era l'únic que desconeixia que a Barcelona ja s'utilitzava la penicil·lina, tot i que no es produís en quantitats suficients per comercialitzar-la. Tampoc devia saber-ho el periodista de l'agència Cifra a Madrid, perquè el dia 3 de març d'aquell mateix any, a la pàgina de "Información nacional", hi ha una notícia amb el titular: "La 'Penicilina' va a ser utilizada por primera vez en España".

Diu el periodista de Cifra que el pare d'una nena que patia una septicèmia estreptocòccica des de feia un mes i mig, sense que els fàrmacs que li havien aplicat haguessin fet efecte, s'havia assabentat que l'única esperança per guarir-la era la penicil·lina i va anar a les ambaixades dels països que la produïen. A l'ambaixada del Brasil va trobar una resposta positiva i el dia 2 de març sortia de Rio de Janeiro "una dosis completa de 'penicilina' [...] dirigida a la embajada". L'antibiòtic provenia de l'Institut Oswaldo Cruz (una institució de recerca i desenvolupament en les ciències de la vida i de la salut, avui dia anomenada Fundació Oswaldo Cruz [Fiocruz]).

La penicil·lina brasilera va arribar a Madrid el 10 de març. Des del Brasil havia estat enviada per avió a Lisboa i diu la notícia que "[l]a dosis completa de penicilina, envasada en una caja de hojalata, estañada para que su cierre sea hermético, viene en ampollas para inyectar intramuscularmente, de seis en seis horas. Estas ampollas, en número de doce, de unos 5 cc., de un líquido color caramelo claro, envueltas en algodón, vienen en el interior de un termo, rodeado de hielo, y todo ello envasado en la caja de hojalata de que hemos hablado." És una crònica formada per sis notícies emeses a diferents hores del dia. la darrera a la mitjanit, quan ja feia quatre hores que la nena havia rebut la segona dosi de penicil·lina i ja es notava l'efecte del fàrmac, especialment en la baixada de la temperatura i el fet que la nena es trobés millor d'ànim i hagués pogut dormir placenteramente.

En relació a aquesta tramesa, també indica l'agència Cifra que, de l'import del medicament i les despeses de transport --en total uns 15.000 dòlars de l'època--, se'n va fer càrrec el Govern brasiler i que el mateix dia 10 el Brasil anunciava la regulació de la venda i circulació de la penicil·lina, prohibint-ne la sortida del país perqu'e s'havia detectat que se'n feien negocis il·licits.

I sí, sembla que es feien negocis il·licits amb aquest fàrmac, segons em van explicar anys més tard. El primer fill que van tenir els meus pares va morir d'una infecció respiratòria. Sé que, en veure la gravetat, havien intentat comprar penicil·lina de contraban, que algú els va dir que a través d'un home que treballava al port de Barcelona en podrien aconseguir. Si la van aconseguir --no n'estic segura, els records s'esvaeixen en el temps-- devia ser ja massa tard i el meu germanet va morir quan li faltaven uns mesos per fer cinc anys. Però un altre esdeveniment familiar em suggereix que ben aviat es devia comercialitzar a Espanya la penicil·lina. Nou mesos després de la mort del meu germà gran, els meus pares van tenir un altre fill. La meva mare, potser per les complicacions d'un part que va ser molt laboriós, va contreure una febre puerperal i va estar molt greu, a punt de morir. La penicil·lina va salvar-li la vida.

Avui dia, la penicil·lina ja no costa de trobar. Científics com Margaret Hutchinson Rousseau van fer possible la seva producció a gran escala i, anys més tard, altres investigadors van aconseguir sintetitzar-la. Avui dia, la penicil·lina i altres antibiòtics es poden aconseguir molt fàcilment i sovint no cal ni recepta. El problema que la medicina afronta ara és la resistència a aquests fàrmacs que molts bacteris han desenvolupat. Si no es troba la manera de revertir aquest fenomen, les infeccions podrien tornar a ser una de les principals causes de mort de la humanitat.

Potser us interessarà:
- La llista negra dels microbis (aquest blog, 25.03.2017)
- Sinusitis i antibiòtics (aquest blog, 18.02. 2012)
- Clodomiro ("Clorito") Picado, les serps i els antibiòtics (aquest blog, 14.10.2009)