Geosmina i l'olor de terra mullada

Pluja en un camí (foto domini públic)

No sé si ho he somiat o una amiga va dir-me fa anys que, si mai tenia una filla, li agradaria posar-li Geosmina, que era una paraula que li agradava molt. Jo també la trobo molt bonica, però no sé si en el món deu haver-hi cap nena que porti aquest nom. Com tampoc no crec que hagi nenes que es diguin Vanil·lina, Piperina, o Ionona que són paraules de la mateixa categoria que Geosmina.

Anit vaig pensar en el desig de la meva amiga. De fet, hi penso gairebé sempre que plou i sento l'olor de la terra mullada que m'entra pel balcó, o quan remoc la terra humida d'algun test o jardinera per canviar-li les plantes. Anit tenia el balcó obert quan va començar a ploure. De sobte va arribar-me aquella flaire, que no és altra que la flaire de la geosmina, un compost aromàtic produït principalment per Streptomyces coelicolor, un bacteri del grup dels actinomicets, que han estat molt estudiats pel seu peculiar metabolisme, que produeix moltes substàncies antibiòtiques (el nom de l'estreptomicina deriva precisament del bacteri que la produeix). En realitat, el nom oficial de la geosmina és (4S, 4aS, 8aR)-4,8a-dimetil-1,2,3,4,5,6,7,-octahidronaftalè-4a-ol, però, qui és capaç de recordar-lo? Per sort, els investigador que van aïllar aquesta molècula, el 1965, van anomenar-la geosmina, un nom d'arrels gregues que és molt descriptiu: olor de terra.

Estructura de la geosmina

La geosmina no es troba únicament en els sòls. És el compost que dóna a la remolatxa el seu gust una mica terrós. I la molècula que dóna a alguns vins sabors que es descriuen com de terra mullada o de fongs. També es troba en alguns peixos que fan olor 'de fang', com les carpes. El nas humà pot captar l'aroma de la geosmina al seu voltant en concentracions baixíssimes, de parts per bilió. Per això no és estrany que, quan s'allibera del sòl, amb la humitat de la pluja, en sentim immediatament la flaire.

Avui dia se saben moltes coses sobre la geosmina, però no està molt clara quina pot ser la seva funció i se n'han suggerit diverses. Per una banda, podria ser un mitjà de defensa, perquè alguns possible depredadors podrien sentir rebuig per aquella olor. Es diu que, en el desert, els camells podrien localitzar els oasis --per tant, llocs on poder beure aigua-- gràcies a l'olor de geosmina que es difondria per l'aire. I, en beure l'aigua de l'oasis, s'empassarien també espores del bacteri que produeix aquest compost aromàtic, que serien després expulsades en algun altre lloc on els camells defequessin. En alguns cactus, les flors podrien usar la geosmina per atraure els insectes, que hi acudirien en la cerca d'aigua i contribuirien a la pol·linització. Sembla ser que la aquest compost químic també podria ser l'inductor de la migració cap als rius de les anguiles, que neixen en el mar; la geosmina produïda per actinomicets de les ribes dels rius, seguiria el curs del riu i acabaria en el mar.

Guadalajara (Mèxic), desembre 2008. (Foto M. Piqueras)

Hi ha una cançó mexicana dedicada a Guadalajara, la capital de l'estat de Jalisco, que fa referència a les olors de la ciutat:

Guadalajara, Guadalajara,
Guadalajara, Guadalajara...

Tienes el alma de provinciana,
hueles a limpia rosa temprana,
a verde jara fresca del río,
son mis palomas tu caserío,

Guadalajara, Guadalajara
hueles a pura tierra mojada.

Fa alguns anys vaig anar a Guadalajara al desembre i no en recordo cap olor especial; però a l'hivern hi plou poc. En canvi, de juny a setembre hi cauen pluges intenses, després d'una primavera que sol ser molt seca. Per tant, és possible que s'alliberi a l'atmosfera molta geosmina i que, com diu la cançó, la ciutat faci olor de "pura tierra mojada".

De vegades es parla de la geosmina amb connotacions negatives. Es diu que el peix de riu capturat en zones on hi ha molts actinomicets pot fer pudor de fang. I que la geosmina pot accentuar la pudor produïda pels molins paperers. Potser depengui de la concentració amb què es troba a l'ambient. Jo no diria mai que l'olor que desprèn la terra després de la pluja és repulsiu. Al contrari, és un aroma natural que trobo molt agradable i que sovint em duu records de les pluges i tempestes estiuenques del Maresme, caigudes de vegades després de setmanes de sequera; de nits en què sentia la pluja colpejar la barana del balcó i en què les meves narius s'omplien d'aquella fragància que semblava indicar que la terra es despertava.

Per saber-ne més:
- The earth's perfume, per V. Baillie Gerritsen, a proteinspotligh (juny 2003)
- Geosmin, an earthly-smelling substance isolated from actinomycetes, per N.N. Gerber i H.A. Lechevalier (1965) Applied Microbiology, 13:935-938

Reflexions al voltant d'un granissat de cafè

Fa una estona he fet una pausa en la correcció d'un text i m'he assegut a la terrassa de casa a prendre un granissat de cafè, amb el soroll de fons de les cotorretes i d'una garsa que els feia companyia. De lluny, cada vegada que s'obria el semàfor de la Travessera de les Corts, m'arribava el brogit dels cotxes que, malgrat ser agost, segueixen sent més dels que el veïnat desitjaria que circulessin per aquell carrer. Per sort, els arbres que hi ha en la zona enjardinada davant de casa han crescut molt i la seva vista i el so dels ocells em fan oblidar per un moment --quan el semàfor és tancat-- que a pocs metres hi ha un carrer de molta circulació

El granissat de cafè és una beguda d'estiu que sempre m'ha agradat. Fa anys, a l'estiu molts bars tenien unes màquines amb granissat de cafè i de llimona, amb unes paletes que anaven girant per mantenir el producte amb la textura adequada, que no es convertís en un bloc gelat, que seria impossible d'abocar en el got. No freqüento massa bars, però avui dia no veig tantes màquines de granissat com n'hi havia algunes dècades enrere. I si n'hi ha, són més aviat de granissat de llimona. Per això, en veure un paquet amb quatre gotets de granissat a La Sirena, vaig decidir comprar-ne un, per tastar-los. En realitat, el que et vénen, més que un granissat, és un polo de cafè en forma de got. Indiquen que, per consumir-lo, cal deixar-lo unes hores a la nevera o bé ficar-lo uns 40 segons al microones. Aleshores adquireix la textura pròpia del granissat.

Avui no tenia canya --o palla, com es diu ara-- per prendre-me'l, que és com habitualment es pren el granissat i no he pogut veure aquell fenomen que m'ha intrigat sempre: com, a mesura que xucles, el granissat perd el seu color i al final, en el got només queda gel. Això mateix també passa en els polos, els gelats de pal que no són altra cosa que gel aromatitzat amb l'essència d'alguna cosa (la que dóna nom a la varietat del polo). De vegades he pensat que, si en xuclar, ens enduem primer el cafè, és perquè el punt de fusió de la solució de cafè deu ser més alt que el punt de fusió de l'aigua. Però, segons les receptes que he trobat per fer granissat, allò que es fa congelar és una mescla homogènia d'una infusió de cafè a la qual es pot afegir més aigua, que pot ser ensucrada, com una mena d'almívar. Perquè quedi la textura del granissat, cal impedir que es congeli en bloc i això es fa trencant de tant en tant --per exemple, amb un forquilla-- el gel que es va formant.

Aleshores, si és una dissolució de cafè en aigua, el cafè hauria d'estar repartit per igual en tot el volum d'aigua. Perquè, doncs, en xuclar, ens enduem cafè i aigua mentre que en el got va quedant només aigua sola gelada? És com si aspiréssim el cafè que es troba dins dels cristalls del gel. O potser no és dins dels cristalls, sinó al voltant?

Aquesta curiositat meva no és cap dubte existencial i no em treu la son. Però m'agradaria saber quina és la causa que, en xuclar, primer ens enduguem el cafè i al final en el got només quedi gel. Hauré de preguntar-ho a Claudi Mans, químic capaç d'explicar tot el que està relacionat amb l'alimentació. He buscat en el seu blog si hi havia dedicat algun article als granissats, però, si en té cap, no l'he sabut trobar. (Però hi he trobat una petita joia: com cuinar amb la rentaplats.)

Actualització, 09.08.2016
A través de Facebook, Claudi Mans m'ha aclarit el misteri. Per una banda, diu que, en les congelacions, el comportament no és sempre igual. Posa l'exemple de l'aigua de mar o aigua salada en general que, en congelar-se, el gel que es forma és d'aigua pura. No es poden fer glaçons d'aigua salada; es tindran glaçons d'aigua salada i, a més, cristallets de la sal que hi havia dissolta a l'aigua abans de congelar-se. Sobre el granissat diu:

Quan fas un granissat de cafè o una orxata granissada, el que es va congelant preferentment és l'aigua de la barreja, i el líquid amb el sucre i els gustos es va concentrant com a líquid. És el líquid que et beus, que s'escola entre els cristallets. Al final, et queda la massa de cristallets d'aigua gelada, sense color ni gust.

O sigui que, si ho entès bé, en xuclar amb la canya, no extraiem el cafè del gel, sinó que ens bevem un líquid que mai no ha format part del gel. Espero que Claudi Mans s'animi a explicar-ho en el seu blog --diu que mai no ho ha tractat-- perquè segurament que hi ha més persones que alguna vegada es deuen haver preguntat per què, en prendre un granissat, al final només queda gel en el got. I també podria ser tema d'algun episodi del Quèquicom.

La Caldera sorprenent

Dance to death (Foto: La Caldera)

Fa un parell de setmanes vaig anar al centre de creació de dansa i arts escèniques La Caldera a una jornada oberta al públic que va començar amb la projecció del film de Sidney Pollack Danzad, danzad malditos, a la qual va seguir un assaig parcial de l'obra Dance to death, inspirada en aquell film --que al seu torn estava inspirat en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy. I després de veure aquell assaig vaig pensar que valdria la pena veure l'obra sencera, que aquesta setmana estan fent dins del programa del Grec 2016.

Doncs per poc em quedo sense veure aquesta obra. Pensava anar-hi demà, dissabte, amb una amiga i la seva filla, però les entrades estaven exhaurides. Com que La Caldera és a quatre passes de casa meva, hi he anat avui, una estona abans de la funció, per saber si, encara que les entrades estiguessin exhaurides per Internet, demà en posarien algunes a la venda. M'han dit que no, que totes estaven ja venudes. I com que encara en quedaven algunes per a avui, m'he quedat a veure l'obra. (Ho sento per la meva amiga i la filla, però no les he pogut localitzar per si podien veure-la elles també.)

No he llegit la novel·la, però cada cop que he vist Danzad, danzad malditos l'he trobada angoixant. Un grup de persones desesperades, en l'època de la gran depressió econòmica nord-americana, participa en la marató de ball que és el centre de la pel·lícula i que veuen com a l'única sortida per solucionar la seva vida. La lluita per superar les eliminatòries i obtenir el premi porta els concursants al límit de les seves forces; fins i tot un d'ells mor en l'intent. Aquella mateixa angoixa la transmet també Dance to death, especialment en alguns moments trepidants de l'obra. I com que els artistes treballen prop del públic --de vegades els tens al costat mateix-- sembla que el seu patiment sigui més real del que podria semblar vist a la distància d'una pantalla o si l'acció es desenvolupés dalt d'un escenari.

M'agrada la dansa, però no en sóc una entesa i no sabria dir si l'espectacle que he vist avui a La Caldera realment té la qualitat que jo li he trobat. Per tant, els meus comentaris són els d'una espectadora profana que ha gaudit enormement --però també ha patit-- amb l'espectacle. He gaudit sobretot amb la bellesa del moviments dels artistes. Artistes que eren d'edats molt variades i condició física també molt diferent. És una obra que demostra que la bellesa de la dansa no depèn d'uns cànons estètics en els ballarins i ballarines. Persones força altes o bastant baixes, amb quilos de sobres o extremadament primes, amb una silueta esvelta o amb una panxa sobresortint feien un conjunt harmònic i d'una gran bellesa plàstica. Un dels moments culminants --al meu parer-- ha estat en la primera part quan els ballarins cauen i s'alcen a un ritme vertiginós; alguns semblava que s'alcessin gairebé fins a volar com empesos per una molla o per la força d'un brollador (no hi té res a veure, però m'han fet pensar en l'ou com balla, que quan cau, la força de l'aigua del brollador l'empeny de nou enlaire).

Dance to death no és un espectacle només per mirar. El públic entra en el joc de la marató de dansa i, com passava en la pel·lícula --i suposo que també a la novel·la-- aposta per la seva parella favorita. Arriba un moment que cada espectador ha de decidir-se per una parella. Del destí de la parella, dependrà també el destí --mentre duri l'espectacle-- de qui l'hagi escollida, de manera que, a mesura que les parelles són eliminades, també ho són els seus seguidors, que hauran d'abandonar la sala per veure l'espectacle a través de vídeo en una sala veïna. Jo he tingut sort, he apostat per la parella que ha guanyat la marató i, per tant, he vist l'espectacle en directe fins al final (però també hem hagut de marxar de la sala on havia començat l'espectacle). En acabar l'obra no he tingut ocasió de parlar amb ningú dels que n'havien hagut d'abandonar la visió directa, però sospito que en la sala on es trobaven també hi devia passar alguna cosa.

Fa alguns anys vaig sentir molt que tanquessin el cinemes Renoir Les Corts. Ara, però, em fa il·lusió passar-hi al davant i veure que La Caldera ha donat vida de nou a aquells locals. Espero que sigui per molt de temps. I espero també que l'espectacle que aquestes dies hi representen no sigui una flor d'estiu, sinó que el repeteixin també fora del Festival Grec. Seria una llàstima que només uns centenars de persones gaudíssim --i patíssim-- amb l'obra que Alberto Velasco ha dirigit magistralment.

Potser us interessarà:
La Caldera del Renoir (aquest blog, 21.06.2015). El meu primer contacte amb La Caldera.

Els cavallers del Sant Sepulcre i la relíquia de Santa Anna

Units pel Gospel (Santa Anna, 26.07.2016)

Ahir al vespre vaig anar a l'església de Santa Anna de Barcelona per assistir al concert que cada any, el 26 de juliol, hi fa el grup Units pel Gospel. Hi havia anat en alguna altra ocasió, però mai no havia vist el que hi vaig veure ahier; reminiscències del passat, coses que no podia imaginar-me que encara es poguessin veure en ple segle XXI: un grup de cavallers i dames del Sant Sepulcre i la veneració d'una relíquia de Santa Anna. 

Cavallers i dames del Sant Sepulcre
Com que cada any hi ha molta gent en el concert de gospel, per poder seure en un bon lloc, hi vaig anar una hora abans, que celebraven una missa cantada per commemorar el dia de la patrona de la parròquia. És una missa en què normalment canten alguns integrants d'Units pel Gospel dirigits per un dels cantaires, que també toca la guitarra. En entrar a l'església --la missa a punt de començar-- hi vaig veure uns homes que duien unes capes blanques llargues fins als peus i avançaven en direcció a l'altar major des de la part posterior del temple. Primer vaig pensar que volien donar més solemnitat a la missa i devien ser capellans amb capa pluvial. Però no van arribat a l'altar, sinó que van seure a les primers files de bancs. Eren deu homes seguits per dues dones (més tard s'hi va afegir un altre home i una altra dona) que duien també sengles capes llargues fins als peus, però de color negre. Elles duien al cap una peineta que els subjectava un vel també negre.

Vaig seure en un banc al costat don s'havien col·locat els personatges de les capes i durant la missa els vaig poder observar bé. De seguida vaig adonar-me que els homes no eren capellans, i no únicament perquè a algun se li veiés la camisa i corbata que duia sota la capa, sinó per les seves faccions, pel seu aspecte general. Posaria la mà al foc que representaven la més rància burgesia catalana. Persones que et podries trobar per alguns barris de la part alta de la ciutat, en determinats restaurants o potser en el Cercle del Liceu.

Creu de Jerusalem

De més a prop vaig poder veure millor la seva vestimenta. Les capes, que els cobrien tot el cos --també el coll--  i arribaven fins a terra, eren d'una tela que semblava llaneta de color cru. Al davant, en la part superior, duien uns guarniments de passamaneria i, sobre el pit, a l'esquerra, hi havia, incrustada, una creu que primer vaig pensar que era la de Malta, però vaig recordar que la creu de Malta té una forma diferent, molt característica. Al final de la missa, quan el capellà va saludar els assistents, va donar les gràcies als "cavallers i dames del Sant Sepulcre". O sigui, que la creu que duen a la capa és la creu de Jerusalem. Tots duien també la mateixa creu penjada del coll amb un cordó de passamà, i també duien guants blancs de cotó.

Missa a Santa Anna (26.06.2016)

En un web sobre aquesta orde de cavalleria llegeixo aquesta descripció de la capa dels cavallers:

LA CAPA: es enteramente redonda, de paño blanco marfil, con una longitud de hasta 10 cm., por debajo de las rodillas, con cuello de terciopelo blanco, alamares de pasamanería blanca, tono de raso blanco, cruz de Godofredo (25 cm de alta), en paño rojo al centro de la pechera. La capa se lleva sin sombrero, sin condecoraciones, según las circunstancias. En cualquiera de los casos puede llevarse el birrete de terciopelo negro.

I sobre la manera de vestir les dones:

LAS DAMAS: visten un vestido negro largo y de manga larga, velo negro en la cabeza y capa de terciopelo de seda negro, con cruz de Godofredo en paño rojo fileteado de oro.

L'acceptació de dames, com a membres de l'orde, no és un fet recent, com vaig imaginar en veure-les, sinó que ve d'una decisió aprovada pel papa Lleó XIII el 1888. He fet un cop d'ull a les normes de protocol de l'orde, però enlloc diu que les dones hagin d'anar darrere dels homes, com vaig veure ahir a Santa Anna. Aquell grup em va recordar escenes vistes a Qatar fa uns anys, amb els homes també vestits de blanc al davant i les dones, negres com escarabats, al seu darrere.

Amb un altre cop d'ull als estatuts de l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, veig que, tot i que estan actualitzats en la segona meitat del segle XX i aprovats pel papa el 1996, són d'una obsolescència majúscula. No entenc que al segle XXI encara estiguin vigents aquestes coses. I penso si aquells homes i dones que vaig veure ahir a Santa Anna han estat elegits cavallers i dames per les seves virtuts o gràcies a la seva amistat amb altres membres de l'orde, i si realment se senten moguts a defensar els llocs sants de Jerusalem com ho van fer els creuats fa segles. I em preguntava què deu pensar l'actual papa d'aquests ordes que no sé si són de la noblesa o de l'església --i d'altres que trobo tan obsolets com el del Sant Sepulcre.

La presència dels cavallers i dames a la celebració d' ahir s'explica perquè l'església i monestir de Santa Anna de Barcelona ha estat vinculada a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des dels segle XII.

La veneració de la relíquia de Santa Anna (i els microbis)
L'altre fet que em va sorprendre va ser la veneració de la relíquia de Santa Anna. Si la Viquipèdia no m'enganya, la relíquia havia desaparegut durant la guerra civil i es va recuperar fa vint-i-cinc anys:

El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil.

La relíquia es conserva en una mena de tubet platejat que el capellà oficiant va exposar a la veneració dels fidels en acabar la missa. I en què va consistir la veneració? Doncs que la gent besava el tubet de la relíquia. Després de cada besada el capellà fregava el tubet amb un mocadoret. Aparentment, que el capellà hi passi el mocador sembla que sigui per motius d'higiene, per endur-se qualsevol possible microbi que hagi pogut deixar la persona que acabar de fer un petó a la relíquia. El que fa, però, --sense el capellà saber-ho, naturalment-- és escampar més els microbis que hi puguin haver deixat les persones que han venerat la relíquia.

Recordo que quan, jo era petita, el dia de Nadal, i potser en alguna altra celebració, al final també es feia una cerimònia semblant. La meva memòria està enterbolida, i no sé en quina església era --potser Sant Joan de Gràcia o els Josepets-- que els feligresos besaven una figureta del nen Jesús. La meva mare, que no sabia microbiologia, però tenia molt de sentit comú, em deia sempre que no toqués amb els llavis la figureta, que podia tenir microbis; que hi apropés la cara i simulés que feia el petó. (Era una època en què la tuberculosi era encara una malaltia temible i bastant difosa.) Potser per aquesta recomanació, aquests tipus de veneracions m'han fet sempre molt de fàstic i em pensava que en el segle XXI ja s'haurien desterrat dels rituals religiosos.

Ahir vaig fixar-me si les persones que s'apropaven a venerar la relíquia la tocaven amb els llavis o només ho simulaven, com em recomanava la meva mare que fes jo. Doncs bé, totes les persones que vaig veure venerar-la hi estampaven els llavis. Vaig pensar que ara que estan tan de moda els estudis del microbioma humà (els microbis que viuen en els cos de les persones), un cultiu fet a partir del mocador del capellà podria mostrar la diversitat microbiana que viu a la boca d'una part de la població, la que ahir era present a l'església de Santa Anna. No sé si algú ha fet un estudi semblant, però sí que s'ha estudiat --segons m'indica Jesús Garcia Gil, microbiòleg de la Universitat de Girona-- la diversitat microbiana de les piles d'aigua beneïda, on la gent fica la mà abans de persignar-se en entrar a una església, i de l'aigua que es fa servir en cerimònies religioses com ara batejos. Pot ser aigua molt beneïda, però la benedicció no impedeix que hi proliferin els microbis. I quin tipus de microbis hi són més abundants? Doncs els que es troben també en gran abundància en les mostres fecals humanes, com ara Escherichia coli, els anomenats enterococs i Campylobacter, segons un estudi publicat a la revista Journal of Water and Health el 2013.

La presència de bacteris d'origen fecal en les piles d'aigua de les esglésies evidencia que la higiene encara és una assignatura pendent en les societats modernes i que el rentat de mans després de defecar no és una pràctica universal o que, si es fa, es fa malament (no n'hi ha prou a passar les mans sota l'aixeta uns segons). Per això no és estrany que encara calguin celebracions com la del Dia Mundial de la Rentada de Mans.

Torno al segle XXI
El concert del grup Units pel Gospel em va fer tornar al segle XXI. No sóc una persona religiosa, però, si ho fos, em sentiria molt més propera al que representa aquest grup que a tot el que vaig veure abans del concert. Un any més, aquelles veus van fer vibrar l'església i les persones que hi érem.

Potser us interessarà:
- Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme, per Enric H. March, en el blog Bereshit.

Maud Menten i les reaccions enzimàtiques

Hi ha coses que vaig aprendre a l'escola que m'han quedat gravades a la memòria i encara recordo. Pot ser una fórmula, com ara la de l'equació de segon grau. O algunes frases, com ara les respostes del llibre de Formación del Espíritu Nacional (un llibre en què tot eren preguntes i respostes): "La Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España." O "La Generalidad era el cuartel general de los rebeldes" (aquest va ser el primer coneixement que vaig tenir de la Generalitat). També recordo, com si veiés una fotografia, una gràfica que hi havia en el primer llibre de química que vaig estudiar. Era aquesta:

És la representació gràfica de l'equació de les reaccions enzimàtiques, més coneguda com a equació de Michaelis-Menten, que són les dues persones que van formular-la. S'anomenen reaccions enzimàtiques aquelles en què participa un enzim, una proteïna que intervé en el metabolisme dels éssers vius accelerant la velocitat de les seves reaccions químiques que, sense la intervenció de l'enzim i en condicions normals d'acidesa (pH) i temperatura, serien molt lentes. L'enzim s'uneix a la molècula inicial de la reacció (el substrat), que es converteix en una altra molècula (el producte). L'enzim no és consumit en la reacció i al final torna a trobar-se en forma lliure, com era al principi.

Durant molts anys vaig pensar que Michaelis i Menten eren dos homes. Però un bon dia vaig descobrir que Menten era una dona, la canadenca Maud L. Menten (1879-1960) i que, a més de la recerca fonamental sobre les reaccions enzimàtiques, va fer altres aportacions destacades a la ciència.

Maud Leonora Menten va néixer el 20 de març de 1879 a Port Lambton, a Ontario (Canadà). Va estudiar medicina a la Universitat de Toronto i va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional als Estats Units. S'ha dit que això va ser perquè, al Canadà, les dones no podien dedicar-se a la recerca. El seu primer article científic, però, és de 1906, quan treballava a la Universitat de Toronto amb Archibald Macallun, catedràtic de Fisiologia que més tard va fundar el Consell de la Recerca Científica del Canadà. El 1907, Maud va entrar a treballar a l'Institut Rockefeller, a Nova York. S'hi va estar un any i després va tornar a la Universitat de Toronto per acabar el doctorat (va ser una de les primeres dones que van rebre un doctorat en medicina a Canadà, el 1911).

El 1912 Maud va anar a treballar a Cleveland amb George Crile, un dels grans cirurgians de l'època, per investigar sobre la concentracions d'hidrogen en la sang en relació al control de l'equilibri àcid-bàsic durant l'anestèsia i cirurgia. El mateix any va marxar a Berlín, a treballar amb Leonor Michaelis (1875-1949), metge i bioquímic alemany, i amb ell va estudiar la cinètica de les reaccions enzimàtiques (la velocitat i els mecanismes de la major part de reaccions en què intervenen els enzims) i van deduir l'equació que porta el seu nom, que expressa matemàticament la relació entre la velocitat de la reacció enzimàtica i la concentració d'enzim i de substrat, i també la constant que és coneix com a constant de Michaelis-Menten. Els resultats d'aquell treball van publicar-se el 1913 en un article signat per Michaelis i per Menten. Tot i que ella feia dos anys que havia obtingut el doctorat en medicina, a l'article (Die Kinetik der Invertinwirkung) figura com a Miss Maud L. Menten (l'article original és en alemany, però es possible accedir a una versió traduïda a l'anglès).

Després de l'estada a Berlín, Maud va anar a la Universitat de Chicago per seguir formant-se i el 1916 va doctorar-se en bioquímica. A continuació va anar a Pittsburgh (Pennsilvània) per treballar com a patòloga en un hospital i el 1918 era ja professora de pràctiques de patologia a la Universitat de Pittsburgh, on va treballar fins a la seva jubilació.

El nom de Maud Menten ha passat a la història de la ciència per la famosa l'equació. Tanmateix, els seus mèrits van ser nombrosos i diversos. Per exemple, el 1924 va descobrir, amb Helen Manning, que les toxines de les salmonel·les feien augmentar la glucèmia (el sucre a la sang); el 1944 (amb Andersch i Wilson) va  aplicar l'electroforesi a l'estudi de l'hemoglobina humana, una innovació que després va atribuir-se a Linus Pauling, tot i que el treball de Menten i els seus col·laboradors fos molt anterior al de Pauling. Va ser autora o coautora d'un centenar d'articles científics. Malgrat la seva excel·lent carrera professional a la Universitat de Pittsburgh, no en va ser catedràtica fins al 1948, quan li faltava poc per tenir setanta anys i jubilar-se.

Després de la jubilació Maud va tornar a Canadà. L'artritis que patia la incapacitava per a moltes activitats, però encara va dedicar-se a la recerca oncològica a l'Institut de Recerca Mèdica de la Colúmbia Britànica. Va morir a Leamington (Ontario) el 26 de juliol de 1960. Van haver de passar més de vint anys fins que, el 1982, la Universitat de Pittsburgh, on va treballar tant de temps, establís una conferència anual que duu el seu nom i, el 1988, la càtedra de Patologia Experimental Maud L. Menten. La Universitat d'Ontario, on va estudiar, va posar una placa en els jardins del campus com a record a aquella antiga alumna.

Placa en el campus de la Universitat d'Ontario (foto: A.L. Brown, 2004)

Per saber-ne més:
- A woman at the dawn of biochemistry: Maud Leonora Menten, per A. Cornish-Bowden i J. Lagnado
- Some called her Miss Menten, per R. Skloot