No volia parlar més de Teresa Forcades, però...

Pòster de la vacuna de la diftèria

Fa uns anys vaig tractar en aquest blog sobre la polèmica creada entorn a la vacuna de la grip A, especialment a partir d'un vídeo de Teresa Forcades que va tenir una enorme difusió. Va arribar un moment que vaig decidir no parlar més ni d'aquella vacuna ni de la monja benedictina que havia creat tot aquell enrenou. Però un fet succeït les darreres setmanes i els comentaris que n'ha fet Forcades m'han fet canviar d'opinió. A començament de juny va ingressar a l'Hospital Infantil de la Vall d'Hebron, de Barcelona, un nen de sis anys d'Olot que patia la diftèria, una malaltia que es pensava que estava eradicada a Catalunya; si més no, feia prop de vint-i-vuit anys que no se n'havia produït cap cas. Per decisió dels seus pares, el nen afectat no havia rebut la vacuna que prevé contra aquesta infecció. Malauradament, després d'unes setmanes en situació crítica a la Unitat de Cures Intensives Pediàtriques, el 27 de juny el nen va morir.

He anat seguint el debat que ha sorgit de nou en relació a les vacunes des que es va fer públic aquest cas. He sentit veus molt crítiques amb les famílies que es neguen que les seves criatures rebin les vacunes establertes per les autoritats sanitàries. Hi ha qui les titlla d'ignorants, per creure tot el que s'ha dit sobre el perill de la vacunació. D'altres els titllen d'egoistes, perquè el fet que la major part de la població estigui vacunada, ja els protegeix contra les infeccions; per tant, les seves criatures s'aprofitarien de l'avantatge de la vacunació, però no se n'exposarien als possibles afectes adversos. Hi ha qui fins i tot opina que aquests casos s'haurien de denunciar. També s'ha parlat de la conveniència que les vacunes siguin obligatòries i que s'administrin a la mainada encara que la família hi estigui en contra. (Abans ja se'n deien "vacunes obligatòries", tot i que no crec que mai cap pediatre hagi denunciat una família per oposar-se a la vacunació de la seva mainada.)

Com he expressat en altres ocasions, no m'agraden les posicions extremistes i no crec que la vacunació obligatòria sigui la solució d'aquest problema. Com tampoc crec que qualsevol vacuna sigui adient per a tothom. A més, estic convençuda que les famílies que decideixen no vacunar les seves criatures prenen aquesta decisió creient que és la millor. Però, ¿per què creuen que és millor no vacunar les criatures que fer-ho? No penso que ho decideixin perquè una veu interna els ho dicti, sinó més aviat perquè els han informat d'una sèrie de perills inherents a la vacunació. Solen ser famílies a qui preocupa la salut i en busquen informació. Però, on la busquen? Normalment no pas en el pediatre de les seves criatures, que és la persona que se suposa que podria aconsellar-los millor sobre la conveniència o no de vacunar-les, sinó que ho busquen en altre llocs. I entre les fonts de la seva 'informació' hi ha Teresa Forcades i les diverses associacions i xarxes que diuen que són d'informació i reflexió sobre les vacunes, però que solen presentar una veritat esbiaixada. 

Com deia més amunt, Forcades ha tornat a parlar de les vacunes aquestes últimes setmanes, i un cop més ha fet palesa la seva gran capacitat de comunicació per transmetre, entre d'altres, les següents idees: a) l'eficàcia de les vacunes no és del 100 per cent, i en el cas de la diftèria, és d'entre el 95 i el 98 per cent (segons se n'administrin tres dosis o cinc); b) les vacunes porten en la seva composició substàncies perilloses, com ara l'alumini; c) si una criatura està sana, ben alimentada, i té un bon sistema immunitari, si contreu la diftèria, serà una forma lleu; d) les empreses farmacèutiques són les dolentes de la pel·lícula; e) ella pot parlar amb coneixement de causa perquè és "doctorada en salut pública".

En unes declaracions seves fetes després de la mort del nen afectat de diftèria, i publicades a elSingular.cat, Forcades torna a repetir, com en un dels vídeos que va enregistrar recentment: "Són molt raonables els pares que posen la vacuna de la diftèria als seus fills, però defenso la raonabilitat dels pares que no la posen." En el vídeo, també defensava el respecte degut als que decideixen no vacunar les criatures (però no deia que es degués cap respecte als que sí que les vacunen). Quant al trist cas del nen d'Olot, adverteix que "dir que el nen ha mort perquè no estava vacunat és pressuposar que si et vacunes això no pot passar". Encara bo que no ha dit que el nen havia mort per culpa de la vacuna...

A l'esquerra, criatura no vacunada; a la dreta, criatura vacunada

Tot i que el to de Forcades és ara molt més moderat que el 2009, quan es va fer famosa pel seu atac a la vacuna de la grip A i a la indústria farmacèutica, el seu domini de la oratòria la fa capaç de convèncer qui l'escolti que la part de la població no vacunada està fent un favor a la resta, als que sí que han rebut la vacuna. Segons Forcades, gràcies als no vacunats, el bacil de la diftèria es manté i quan les persones vacunades hi entren en contacte, el seu sistema immunitari es reforça; és com si tornessin a rebre una dosi de la vacuna.

En relació a l'emergència d'infeccions que gairebé estaven eradicades, Forcades diu en un dels vídeos que en els moments d'inestabilitat social es produeixen epidèmies, com va passar en la dècada de 1990 en països que havien format part de la URSS. De les seves paraules es podria deduir que la culpa que el nen d'Olot agafés la diftèria no és pel fet que no estigués vacunat, sinó perquè estem en temps d'inestabilitat social.

No rebatré aquí els arguments de Forcades, perquè altres persones ho han fet ja molt millor del que ho podria fer jo, però vull insistir, com vaig fer fa sis anys, en el principi d'autoritat que els seus defensors i ella mateixa fan servir per abonar les seves declaracions. L'autora de l'article del 2 de juliol 2015 d'elSingular.cat la presenta com a "monja i doctora en Salut Pública". (Monja, segons tinc entès, ja no ho és; ha deixat el convent per dedicar-se a la política.) Saber que és doctora "en Salut Pública" transmet seguretat i la impressió què aquesta dona sap de què parla. Però quin va ser el tema de la seva tesi en aquesta especialitat? El seu títol és Estudi observacional de l'impacte de les medicines alternatives en els estudiants de medicina de Catalunya: s'han d'integrar les anomenades medicines alternatives als programes docents de les Facultats de Medicina? És evident que molta relació amb l'epidemiologia, la farmacologia, la immunologia i la microbiologia, no la té. I segons el seu currículum, tampoc sembla que s'hagi dedicat professionalment a la medicina

En escoltar Teresa Forcades em fa l'efecte com si em volguessin donar garses per perdius i em volguessin fer combregar amb rodes de molí. L'exbenedictina, però, diu una cosa en la qual hi estic completament d'acord: que les famílies han de rebre la informació correcta i veraç sobre els avantatges i els inconvenients de la vacunació. Però no coincidim en allò que ella considera informació, que per a mi és (des)informació.

Es nota que Teresa Forcades ha viscut en una època en què la diftèria gairebé estava eradicada. Jo, que tinc bastants més anys que ella, tinc records de la meva infància relacionats amb aquesta malaltia. La por que tenien les famílies que allò que semblaven unes angines amb pus pogués ser la diftèria, O aquella veïneta del meu carrer que duia sempre un mocador al coll que ocultava el forat d'una traqueotomia feta per evitar que s'ofegués quan va patir la diftèria. Anys més tard, la meva sogra em va explicar que el disgust i desgràcia més gran de la seva vida va ser la mort d'una filla seva, una nena de pocs anys, a causa d'aquesta terrible malaltia. (Sí, Forcades, una nena que era sana i estava ben alimentada, com segurament era també el cas del nen d'Olot mort la setmana passada.)

En el blog del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona han publicat una entrevista (vídeo i la transcripció) al professor Manuel Cruz Hernández, que va començar la pràctica de la pediatria el 1951, i parla dels seus records de la diftèria. Val la pena que qui no ha viscut els temps en què no es disposava de la vacuna corresponent, conegui el testimoni d'aquest metge i ho compari amb el que tan alegrament diu Forcades sobre la diftèria.

Portador de diftèria. Mantingueu-vos allunyats d'aquesta casa

Nota 1: Les il·lustracions són antics cartells del Govern nord-americà, de domini públic.
Nota 2: Per veure les diverses entrades d'aquest blog relacionades amb Teresa Forcades, cliqueu aquí.

La Caldera del Renoir

¿Què pensaríeu si, tot caminant per un carrer tranquil i silenciós, de sobte hi trobéssiu un noi que, amb uns auriculars a l'orella --escoltant música, probablement-- i imitant el ball sota la pluja de Gene Kelly, era seguit per un grup de gent d'edats diverses, també amb auriculars a l'orella, com si fos el flautista d'Hamelin? O si el veiéssiu que feia passes i piruetes de ballet clàssic mentre un grapat de persones el contemplaven darrere d'unes vidrieres en un primer pis? Doncs això és el que ahir a la tarda van veure algunes persones que, prop de les nou del vespre, passaven pel carrer Eugeni d'Ors de Barcelona, on fins fa dos anys hi havia hagut el cinema Renoir-Les Corts.

Pere Faure ballant "sota la pluja"

Fa un parell d'anys vaig escriure en aquest blog una mena de necrològica del cinema Renoir-Les Corts, que va tancar sobtadament el 21 de juny de 2012. Fins fa uns mesos, el local estava com el van deixar els seus anteriors ocupants, amb el cartell de la programació de la darrera setmana i un altre que indicava les pel·lícules que seguirien. En una reunió del Consell de Districte vaig assabentar-me que l'espai del cinema es convertiria en un centre de creació de dansa i arts escèniques: s'hi instal·laria La Caldera, un projecte fundat el 1995 i que ara havia de deixar l'espai de Gràcia on havia estat tots aquests anys. Passaven els mesos i tot seguia igual, però, fins que un dia vaig veure uns contenidors de runa davant del local i obrers que entraven i sortien de l'edifici.

Després de temps sense saber res més d'aquell projecte, divendres a la tarda vaig passar pel carrer Eugeni d'Ors i em vaig alegrar en veure que La Caldera començava ja a funcionar. I que no seria només un lloc de creació artística, sinó que els seus membres interaccionaven amb el veïnat obrint aquell espai a la ciutadania, amb activitats per al públic. Aquella mateixa tarda, per exemple, feien un assaig obert al públic de l'obra La mesura del desordre, que forma part del program del Grec 2015 Festival de Barcelona. I per a l'endemà --dissabte 20 de juny-- hi havia anunciada una sessió del cicle "Cinema i dansa: dansa inspirada en el cinema", amb la projecció de Singin' in the Rain, seguida d'una performance inspirada en la pel·lícula.

La Caldera lesCorts, en l'antic cinema Renoir

No vaig poder assistir a l'assaig de divendres, però dissabte vaig fer cap al Renoir --per a mi, aquell espai serà sempre "el Renoir"-- per reveure per enèsima vegada Singin' in the rain i expectant per l'espectacle que seguiria. Em va sorprendre que l'audiència fos tan minsa. Pensava que hi trobaria força gent jove, però no va ser així. No crec que arribéssim a la vintena les persones que hi vam anar i vam gaudir del film i de la performance de Pere Faure Danza real ya!, en què el públic també intervé. I el públic era d'edats diverses.

M'ha agradat que La Caldera no hagi volgut fer tabula rasa del Renoir i hagi deixat alguns testimonis de la presència anterior del cinema en aquells locals. Així, en el vestíbul hi ha el cartell d'algunes de les darreres pel·lícules que s'hi van projectar, com ara Els nens salvatges, la que jo vaig anar a veure justament el darrer dia de funcionament del cinema.

Vestíbul de La Caldera lesCorts

Segons el programa, la performance que es va fer ahir a La Caldera consisteix en això:

Mitjançant la utilització de quatre coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com a exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents, presentant-les un cop dins del teatre i una altra vegada fora al carrer, amb el públic seguint el ballarí amb auriculars per diferents espais públics.
 
Un díptic coreogràfic que pretén desplegar reflexions sobre performativitat, propietat, abstracció i representació en la dansa, i dessacralitzar la història de la dansa presentant primer molt a prop del públic i després, molt a prop del carrer i de la vida real.

Vam veure la pel·lícula en una de les sales del cinema (crec que era la sala 4), on han deixat la pantalla. Ara feia temps que no havia vist Singin' in the Rain i, a més, em sembla que mai no l'havia vista en versió original. Em vaig adonar d'algunes coses que m'havien passat desapercebudes en anteriors visionats del film. Vaig pensar que ni Debbie Reynolds ni cap de les altres noies que ballen en el film tindrien avui dia moltes expectatives en el món de l'espectacle per a fer de coristes. Sense ser grasses, eren noies 'plenetes', amb unes bones cuixes i cames massisses, a més de ser, la majoria, d'estatura baixa. En el món de la moda i de l'espectacle actualment s'ha oblidat que, com deia aquell film, les dones de debò tenen corbes.

Després de la pel·lícula va ser l'hora de l'espectacle, amb Pere Faure, que ens va instruir sobre música i dansa i ens va entretenir i embadalir amb la performance "Danza real ya", que va desenvolupar en diversos espais, tant dins dels locals de La Caldera com en el carrer. Van donar-nos la música enllaunada, i uns auriculars, que tothom va engegar al mateix temps que el ballarí. Vaig passar unes hores molt entretingudes i estic agraïda a la gent de La Caldera pel fet que obrin les portes al públic amb espectacles com el d'ahir. Vaig sentir molt la pèrdua del cinema Renoir, però em sembla que La Caldera pot omplir amb escreix el buit cultural que va causar el tancament de les sales de cinema. I espero que el barri respongui a la crida d'aquesta gent i aprofiti que els tenim tan a prop per gaudir de les seves activitats.

Sé que encara és aviat, que tot just comencen en aquests nous locals, però m'agradaria que s'establís una interacció entre La Caldera i altres projectes culturals del districte. Per exemple, ara que un grup de gent treballa per a fer un monument de record a la presó de dones que hi havia hagut a Les Corts, seria bonic poder comptar amb un espectacle de dansa que hi tingués relació. Pel que vaig veure ahir, La Caldera és un nom molt apropiat per a un lloc on les idees bullen i on es couen projectes molt interessants. Tant de bo es mantingui en ebullició molt de temps!

Fotos: M. Piqueras (19 i 20 de juny 2015)

El PADES i les cures pal·liatives

La médecine c'est guérir parfois, soulager souvent, consoler toujours
(La medicina és guarir de vegades, alleujar sovint, consolar sempre.)

Aquesta frase, que resum l'esperit del que és o hauria de ser la medicina, s'ha atribuït a diversos autors, algun tan antic com Hipòcrates. De vegades, en la cerca de curació, la medicina oblida una mica --o molt-- les seves altres finalitats. La malaltia no sempre té curació i qui la pateix necessita l'alleujament del seu dolor i de les seves molèsties, però sobretot necessita el consol, l'ajut que ultrapassa la cura física d'una malaltia. Això és el que proporcionen les cures pal·liatives en un malalt terminal; no avancen ni endarrereixen la mort, però intenten proporcionar la millor qualitat de vida possible, en tots els aspectes.

En els últims temps he arribat a entendre bé el significat de l'aforisme mèdic que he copiat al principi. Ha estat gràcies al Programa d'Atenció Domiciliària i Equip de Suport (PADES), al qual vam tenir accés a través del nostre Centre d'Atenció Primària. N'havia sentit parlar, però no tenia massa clar en què consistia; em semblava que es tractava d'un servei mèdic a domicili per a les persones que, per trobar-se en una fase avançada d'una malaltia greu, no poden desplaçar-se a l'ambulatori per a les visites mèdiques o d'infermeria. En certa manera, el PADES és això, però la seva funció va molt més enllà de la mera atenció domiciliària i, per altra banda, no està pensat per interaccionar només amb la persona malalta, sinó que té en compte també la família.

El primer contacte directe que vam tenir amb el PADES va ser quan vam rebre la visita de l'equip que s'havia d'encarregar del seguiment de la malaltia del meu marit. Era un equip interdisciplinari format per tres dones: una metgessa, una infermera i una treballadora social. Aquell dia vam oblidar aquell tòpic de la "visita de metge", per indicar que algú et fa una visita molt breu, perquè van estar amb nosaltres ben bé una hora i mitja. Va ser molt reconfortant adonar-nos que darrere d'aquelles professionals hi havia unes persones que intenten fer la vida més fàcil a qui, de vida, ja no n'hi queda molta. I també a la seva família.

L'equip del PADES, a més d'ocupar-se d'alleujar la situació malauradament irreversible de molts dels malalts que atén, orienta i assessora el pacient i la família per resoldre els problemes que puguin anar sorgint a causa de la malaltia. Sempre que és possible, indiquen al propi malalt les pautes de medicació, d'higiene, d'alimentació o d'altres que li convenen. I mentre el pacient pot mantenir una certa autonomia, fan que se senti partícip del seu propi tractament.

La progressió d'una malaltia per a la qual no hi ha un tractament curatiu fa que la persona malalta tingui, a més dels problemes físics, també un patiment psíquic. Un estudi ja clàssic fet a Catalunya fa més de vint anys sobre l'últim mes de vida dels pacients amb càncer va revelar que un 55% dels malalts oncològics patia insomni; un 54%, angoixa, i un 51%, depressió. En canvi, el dolor, que és allò que més espanta del càncer, estava controlat en un 79% de casos. El PADES compta també amb professionals que poden ajudar a superar o si més no alleujar els problemes psíquics, tant del pacient com de les persones del seu entorn.

Va ser poc més d'un mes el temps que vam rebre el suport del PADES. Ja sabíem que la malaltia estava en la fase final, però era difícil imaginar que les darreres setmanes progressaria tan acceleradament com ho va fer. L'ajut rebut de Dolors (metgessa), Montse (infermera), Victòria (treballadora social) i Helena (psicòloga) va fer que aquelles setmanes fossin més suportables. El Carlos era conscient del seu deterior físic irreversible i que el seu temps s'estava esgotant i crec que les converses amb aquelles dones --sobretot la infermera i la psicòloga-- li van fer molt de bé. Una de les coses que més el preocupava era la dependència que tenia sempre d'altres persones i la infermera li va fer entendre que hi ha èpoques de la vida en què necessitem que ens ajudin a fer moltes coses que no podem fer per nosaltres mateixos. Una és durant un bon temps després del naixement i una altra quan envellim, en la darrera etapa de la vida. Però en aquesta última fase ens costa acceptar que necessitem ajut.

El PADES fa possible que, en la majoria dels casos, una persona pugui acabar els seus dies a casa, acompanyada en tot moment per la família, en comptes de fer-ho en un centre hospitalari. El fet que el pacient sigui a casa, però, no significa que no rebi l'assistència necessària. El PADES és un programa d'atenció que no descansa mai. A qualsevol hora del dia o de la nit s'hi pot trucar si sorgeix una emergència o senzillament per fer alguna consulta relacionada amb el tractament de la persona malalta. Pel que fa a l'atenció domiciliària, els membres de l'equip fan les visites que calgui i, segons la situació del pacient, també truquen per telèfon per interessar-se'n, saber com ha anat el tractament prescrit o com està evolucionant.

La mort d'algú a la família és sempre un fet dolorós, tant si es produeix de forma sobtada com si és el final d'una malaltia progressiva i incurable. En aquesta última situació, que el malalt rebi una atenció individualitzada i de qualitat, i que, per al personal que l'atén, no sigui un 'cas' més, sinó una persona, i que es tingui en compte també el seu entorn, dóna forces al malalt i a la família per afrontar el final d'una altra manera. No pas sense por, perquè la por existeix --tot allò que no coneixem sempre ens espanta-- però sí més serenament.

Tot pensant en la feina que fa l'equip del PADES, no puc evitar d'imaginar l'efecte que pot tenir una professió que posa aquestes persones en contacte continuat amb la mort. A diferència de les que treballen en altres sectors de la medicina, elles saben que, a aquells pacients que tracten, els queda ja poc temps i que, de l'aforisme mèdic de l'inici d'aquest escrit, en el seu cas es pot eliminar el "guarir de vegades", perquè només poden alleujar i consolar. Però ja és prou que puguin fer-ho!

Gràcies, Dolors, Montse, Victòria i Helena, per l'ajut i suport que ens vàreu donar!

Potser us interessarà:
Reflexions sobre la vida i la mort (aquest blog, 07.05.2015)

La casa més estreta? (VI)

Deu ser la casa més estreta de València?

La vaig veure fa anys. Passejant pel barri de Santa Caterina de València vaig descobrir aquesta casa incrustada entre altres dues d'amplada normal. Vaig pensar que devia ser la casa més estreta de la ciutat i ara he llegit que no és únicament la casa més estreta de València, sinó d'Europa. Fa unes setmanes vaig passar un dia a València i vaig buscar la casa per fer-li una foto per a la meva col·lecció de cases estretes.

Sempre que en alguna ciutat em trobo davant de cases de dimensions reduïdes, com aquesta de València, intento imaginar com poden ser per dins, si deu ser possible viure-hi. Doncs bé, brostejant per Internet, he trobat fotografies d'aquesta casa valenciana, que ara acull uns apartaments turístics. Podeu veure'n algunes fotos de l'interior en en el Blog de Enrique Fornes Angeles. De tota manera, hi ha trampa perquè, en els apartaments, hi ha habitacions que són més amples que la façana que dóna a la plaça de Lope de Vega.

Actualització, 26.05.2017
De tant en tant comprovo alguns dels enllaços que poso en les meves entrades al blog. Avui m'he adonat que el blog d'Enrique Fornes, on es podien veure les fotos de l'interior de la casa valenciana més estreta, ara té articles amb l'accés restringit. L'article de la casa més estreta és un dels que estan protegits amb contrasenya. És una llàstima!

(Foto, M. Piqueras, 22.05.2015)

Tim Hunt, les dones i els laboratoris

Tim Hunt (Pavia, 2003)

"Deixeu-me que us digui el meu problema amb les noies. Quan n'hi ha, en el laboratori, passen tres coses: t'enamores d'elles, elles s'enamoren de tu i quan les critiques, ploren." Això, va dir-ho Sir Richard Timothy (Tim) Hunt, premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2001, catedràtic honorari del University College London i membre de la Royal Society, en una sessió del Congrés Mundial de Periodisme Científic que s'ha celebrat aquesta setmana a Seül. Va afegir que ell no vol impedir la presència de noies en el món de la recerca, però que està a favor d'establir laboratoris segregats per a homes i dones.

Tenint en compte que l'audiència a qui s'adreçava estava formada per professionals del periodisme dels cinc continents, no és estrany que les declaracions de Tim Hunt s'escampessin de seguida. En primer lloc, per les xarxes socials, i després en nombrosos mitjans de comunicació. La Royal Society, de la qual Hunt és membre (fellow), de seguida va voler deixar clar que les opinions d'un dels seus membres no reflecteixen la posició de la institució, que està en favor d'aprofitar la capacitat investigadora de tota la població.

El cas és que, en veure l'enrenou de les seves declaracions, Hunt va voler arreglar-ho en alguna entrevista posterior però va venir a dir "ho sento si he ofès algú, però les coses són així" i que es tractava d'un comentari sense profunditat i pretesament irònic. Diu que ell de vegades s'ha enamorat de gent que treballava amb ell o al revés i que això afecta la ciència. Per les conseqüències de les seves paraules tan desafortunades, Hunt ha acabat presentant la seva dimissió al University College London

Vaig conèixer Hunt el 2003, a Pavia (Itàlia) en el curs OpenLab, per a periodistes científics, organitzat en el Departament de Biologia del Desenvolupament de la Universitat de Pavia. Era un curs en què un grup reduït de professionals del periodisme científic entraven en el laboratori per conèixer de primera mà com treballaven els investigadors --i les investigadores-- i en el qual el treball de laboratori s'alternava amb classes i conferències per part de professionals de la investigació i de la comunicació. Hunt va ser un dels professors del curs i no es va limitar a fer la seva classe, sinó que va passar un parell de dies amb el grup; en el laboratori, en el Collegio Ghislieri, on tots ens allotjàvem i al vespre en una sortida a un pub després de sopar.

Repasso ara les fotos d'aquells dies i veig que Hunt era gairebé sempre envoltat de dones, però tampoc no era massa difícil que fos així, perquè dels 10 o 12 participants al OpenLab, només dos eren homes i perquè en el laboratori de Carlo Alberto Redi (el professor de la Universitat de Pavia que dirigia el grup organitzador del curs) la proporció de dones i homes era semblant. El que recordo de Hunt és que, fora del laboratori, no defuig pas la companyia de les dones, com es pot veure en la foto de grup que ens vam fer als peus de l'estàtua dedicada a Spallanzani:

OpenLab 2003 (Pavia)

A la foto, a la dreta, Tim Hunt presta més atenció a l'alumna del curs que té al seu costat que a la càmera, però això no tindria importància si ara no hagués sortit amb aquest ciri trencat. Els mitjans que n'han parlat, destaquen les seves declaracions com a signe de masclisme, però no esmenten el que a mi em van semblar també: homòfobes. Hunt creu que, per evitar que els sentiments interfereixin amb la ciència, homes i dones haurien de treballar en laboratoris separats. No ha pensat que un home també es pot enamorar d'un altre home i que una dona pot sentir el seu cor robat per una altra dona?

Potser us interessarà:
- Nobel scientist Tim Hunt: female scientists cause trouble for men in labs. The Guardian, 10.06.2015
- Sir Tim Hunt's sexist remarks: With lab rats like him, is it any wonder there's a shortage of women in science? The Independent,10.06.2015
- Women Respond to Nobel Laureate's 'Trouble With Girls'. The New York Time Europe, 11.06.2015