Estius pretèrits (II): Aquells "cotxes" i carreteres...

Fa un parell de dies parlava de les estades familiars a Sant Pere Pescador, a casa de la meva tia Elvira. He intentat recordar quin mitjà fèiem servir per anar-hi. Alguna vegada hi havíem anat amb tren. Per exemple, quan la meva àvia va anar a passar-hi unes setmanes i em va dur amb ella perquè la meva mare pogués descansar una mica. Feia pocs mesos havia nascut el meu germà Josep i el part va ser molt difícil i complicat (havia de néixer a casa, però la llevadora, després de moltes hores, va fer dur la meva mare a una clínica) i el postpart encara pitjor perquè la meva mare va contreure unes febres puerperals i va estar molt greu. Per anar a Sant Pere calia baixar del tren a Sant Miquel de Fluvià i allà s'agafava un cotxe de línia de la SARFA o bé s'havia fet un acord amb algun taxista.

Antic cotxe de línia de la SARFA (procedència: Arran i Arreu del país)

Amb els pares i germans, però, em sembla que sempre hi vam anar amb "cotxe". I ho poso entre cometes, perquè els vehicles que hi va haver a casa meva en alguns èpoques o eren cotxes molt antics, com a mínim de tercera o quarta mà o no eren precisament allò que s'entén per cotxe. El primer que recordo era un cotxe negre; no sé si era un Balilla, però les fotos que n'he vist m'hi fan pensar.

Cotxe familiar (1948)

Després vam tenir un Ford T, que era un model del 1927, però que el meu pare va fer modificar perquè no semblés tan vell. No sé per què, a aquell cotxe li dèiem el Tomasín; em ronda pel cap com si vingués d'alguna pel·lícula d'humor antic, de Jaimito o Charlot. He de dir que el meu pare havia tingut sempre la mà trencada per als motors; mai no se li resistien i en podia arreglar qualsevol avaria, llevat de les que necessitaven instal·lacions o recanvis especials per fer-les. Per això, encara que els primers vehicles fossin vells, ell en podia treure molt bon partit.

Ford T modificat. Benedicció San Cristòfol (aprox. 1954)

Després --o potser va coincidir durant algun temps amb el Tomasín-- el meu pare va comprar una Vespa amb sidecar, però no recordo que la fes servir per viatjar amb la família tan lluny (sí, però, per a viatjar ell i la meva mare, que amb la Vespa van anar un estiu a Galícia i un altre a Roma); com a molt, a la platja, per la part de Gavà o del Maresme. El següent vehicle va ser un Delfín: només tenia tres rodes, i era bastant petit. No sé com ens hi ficàvem tota la família i l'equipatge. Per fi va arribar el primer cotxe "de debò": un SEAT 600. Tan bon punt es va obrir la inscripció de sol·licituds per comprar-lo, el meu pare s'hi va apuntar, però la demanda era molt superior a l'oferta i calia esperar molt de temps, pel cap baix dos anys o més. Deien que això era perquè qui tenia influències o pagava suborns, passava al davant de la cua. Eren tantes les ganes de tenir un cotxe modern i nou que hi havia en el país, que algunes persones van fer negoci amb això; compraven el cotxe i, sense estrenar-lo, el revenien. Deien que els pagaven el doble o més del seu preu original. El cas és que cap al 1958 vam tenir el primer SEAT 600. Era de color taronja i descapotable. El meu pare no el volia descapotable, però si no s'acceptava el model i color que t'adjudicaven, calia esperar més temps. I la espera havia estat ja prou llarga.

Dels viatges amb cotxe a Sant Pere Pescador --fos quin fos el tipus de vehicle-- hi havia dues coses que m'agradaven: el pas per Arenys de Mar i la parada per esmorzar que fèiem a l'Hostal de Cal Coix. A Arenys de Mar es feien cues perquè la carretera passava per dins del poble i en algun punt era tan estreta que només se circulava en un sentit. Un semàfor regulava el pas pel poble i tot i que en aquella època la circulació per les carreteres era escassa, a Arenys semprecalia aturar-se, fet que aprofitaven les botigues d'ametlles: un venedor o venedora passava amb una safata a costat dels cotxes i oferien les típiques ametlles d'Arenys (vegeu-ne l'anunci, procedent d'un programa de festa major; font: sabaterdevell) . La meva mare sempre els en comprava alguna bossa: ametlles i pinyons. A mi m'agradaven molt més els pinyons. Després hi havia la parada a Cal Coix, on esmorzàvem pa amb tomàquet i pernil o botifarra. Era un lloc molt modest, res a veure amb les fotografies que veig ara per Internet, tot i que l'edifici sigui el mateix. No sé a quina velocitat se circulava per les carreteres, però el viatge ens ocupava tot el matí i per això ens aturàvem a esmorzar; normalment arribàvem a Sant Pere ja a l'hora de dinar. Deixàvem la N-II a costat d'un riu, que em sembla que ja era el Fluvià, que després no tornàvem a veure fins que ja havíem arribat a Sant Pere.

I no sé fins a quin any devia durar, però recordo molts viatges en què el meu pare duia amb ell un salconduit (salvaconducto) per anar a aquelles contrades. Com que era ja prop de la frontera francesa, calia tenir un permís de l'autoritat que indiqués quin era el destí del viatge. La guàrdia civil podia parar qualsevol cotxe per les carreteres de l'Alt Empordà i hauria estat un problema no dur-lo, tot i que no crec que aquella parella amb tres criatures (quatre després del naixement del meu germà Xavier) tingués aspecte de sospitosa. No sé si el salconduit el lliurava la policia o l'alcalde de barri. (L'alcalde de barri era una mena d'autoritat civil que tenia potestat per a fer certificats de bona conducta. Per "bona conducta" s'entenia sobretot no tenir idees polítiques contràries al règim.) Com que el meu pare no s'havia ficat mai en política --tot i que durant la guerra havia estat en el bàndol republicà-- sempre li van donar el salconduit sense problema. Potser hauria estat d'una altra manera si haguessin sabut que, amb els aparells de ràdio que es construïa ell mateix, de vegades escoltava La Pirenaica, que no sé perquè anomenaven així (el seu nom real era Radio España Independiente); no emetia des del Pirineu, sinó que primer va fer-ho des de Moscou i després des de Bucarest.

Per Internet he trobat alguns salconduits i veig que n'hi ha de tipus diferents, alguns són individuals i d'altres inclouen diverses persones, amb foto o sense. Els que jon recordo del meu pare, eren un full al seu nom i no duia fotografia. Una cosa com això:

Em sembla que els salconduits del meu pare esmentaven Figueres, no pas Sant Pere Pescador, potser perquè la població gran més propera.

Després d'aquell Seat 600, a mesura que el cotxe es feia popular, i que se n'abaratien els preu, ja va passar a tenir-ne de més grans. De tota manera, fins i tot amb cotxes com el Seat1400, calia organitzar-se molt bé per viatjar tota una família numerosa com la nostra.

Estius pretèrits (I): Sant Pere Pescador

Com que ja fa anys que el mes d'agost no acostumo a marxar de Barcelona, llevat que sigui alguna sortida d'un dia o pocs més; i com que sóc ja en aquella edat --com diu Raimon-- "amb més records que projectes, amb més passat que futur", enguany intentaré desempolvorar alguns records d'estius passats. Records que es desperten en mirar velles fotografies. No ho faré en ordre cronològic, sinó com em vingui de gust; triant fotos que em portin algun record sense tenir en compte l'època en què es van fer. Començo, doncs per aquesta fotografia de la nena plena de picades de rantells, com anomenaven els mosquits a Sant Pere Pescador.

A la fotografia no s'aprecia molt, però gairebé per totes les parts visibles del meu cos tenia picades. Els insectes xucladors han tingut sempre una predilecció especial per mi i en aquells temps, a Sant Pere Pescador, especialment vora el riu, els mosquits formaven núvols que calia apartar amb la mà. La gent del poble ja hi estaven acostumats i devien estar-hi immunitzats. Quan els forasters es queixaven dels mosquits, la sogra de la meva tia Elvira --la meva tia era una germana de la meva mare que en casar-se va anar a viure a Sant Pere-- deia sempre "Rantells? Poc que n'hi ha, de rantells!" Però jo marxava del poble sempre plena de les seves picades. Em sembla que la taca que se'm veu a la cama, en la foto, era sang d'haver-me rascat massa una picada.

Malgrat les picades, m'agradava molt anar a Sant Pere, que aleshores era un poble de pagesos i pescadors. A la majoria de les cases --de dos o tres pisos-- la planta baixa estava dedicada als animals i en el pis del damunt hi vivia la família. Moltes tenien encara un altre pis al damunt que era una mena de graner i magatzem o també galliner. A la casa de la meva tia, però, els únics animals que hi havia eren gallines, que es trobaven a les golfes. Això és perquè la principal activitat del meu oncle --el seu marit-- era la de pescador. Tenia també un camp, on més endavant hi va plantar pomeres, però no tenia cavalls, vaques o porcs, com en altres cases.

En aquella casa, a la planta baixa, on en altres temps potser hi havia hagut un estable, hi havia un magatzem on el meu oncle guardava xarxes, nanses, salabrets i altres estris relacionats amb la pesca. A l'entrada, en una mena de rebedor o vestíbul, hi recordo una taula de despatx d'aquelles que tenien tapa de persiana (el meu avi matern també en tenia una, a Barcelona), una màquina de cosir Singer semblant a la que tenia la meva mare (i que ara tinc jo), alguna cadira, un penjador a la paret i poca cosa més. Ah, sí!, a l'hivern hi havia una estufa de llenya, d'aquelles que són cilíndriques i tenen una mena de xemeneia que es fa sortir a través de la paret de la casa. Tot just entrar, a l'esquerra hi havia l'escala que duia al pis amb els dormitoris. Al fons, també a l'esquerra, hi havia el vàter, que en realitat era una comuna: un seient amb un orifici per on queien l'orina i les defecacions ves a saber on, perquè no sé si en aquella època hi havia clavegueram en el poble i, si n'hi havia, potser no arribava fins allà. Més aviat penso que anés a parar tot a un pou negre.

A la planta baixa hi havia una altra habitació que era alhora cuina, menjador i sala; el lloc on es feia vida. Hi havia una pica amb una bomba manual, potser de ferro colat, per treure aigua d'algun pou, suposo. Tinc records borrosos d'aquells anys, però em fa l'efecte que també era el lloc on, cada matí ens rentàvem o s'agafava l'aigua per rentar-se en una palangana. M'agradava molt veure com funcionava aquella bomba I ara que hi penso em fa l'efecte que a l'habitació de l'entrada n'hi havia una altra, però no n'estic gens segura. Si més no, tinc el record de dues bombes de mà separades per la paret, o sigui devien extreure l'aigua del mateix pou. Possiblement la meva cosina Elvira --la filla de la meva tia de Sant Pere-- ho recordi; hauria de preguntar-li. D'aquelles bombes, en el poble n'hi havia també pel carrer i la gent hi anava a omplir càntirs i garrafes, cosa que em fa pensar que hi devia haver cases sense aigua. I a les que n'hi havia no n'hi havia per tot el que calia. Per exemple, les dones rentaven la roba en el riu. Quan anàvem al poble a l'estiu, jo també anava "a rentar"; m'agradava això de ficar-me dins de l'aigua i fregar la roba amb les mans i donar-li cops:

La meva tia vivia al carrer Major, si més no, oficialment. Però no era ben bé el carrer Major (que en aquell temps, a més, no es deia carrer Major, sinó carrer del Doctor no-se-què), sinó un cul de sac d'aquell carrer, com un passatge on només hi havia la casa de la meva tia i una altra al davant on vivia, amb la seva família, un home que durant anys va ser el secretari de l'Ajuntament. El carrer Major estava asfaltat, però no pas aquella entrada. De tota manera, era un lloc molt bonic perquè, arran de les cases, hi havia sempre plantes. El record més antic que tinc de les flors de nit (el dondiego de noche) és el de les que hi havia, tot l'estiu ufanoses, en aquell carreró. Les recordo de molts colors, vermelles, grogues, liloses, amb taques,... I a costat de la porta de la casa creixia una parra que s'enfilava per la façana. Malauradament, quan el progrés va fer que en un determinat moment asfaltessin aquell carreró, les plantes van desaparèixer. No sé si es va salvar la parra, però em fa l'efecte que també va ser eliminada.

Si, quan anàvem a Sant Pere, hi anava també el meu avi matern, que havia estat pescador, molts dies anàvem a la platja amb barca, baixant pel Fluvià fins a la gola del riu. Després el iaio tirava la xarxa i sempre s'agafava algun peix per sopar. Era una barca de rem i els qui normalment remaven --si no hi anava el meu oncle-- eren ell i la meva mare. (La meva mare, de joveneta, havia practicat el rem esportiu a Barcelona.) Encara recordo com, el meu avi, que tot i ser ja gran era més fort que ella, l'esperonava tot dient-li: "Boga, noia! Boga, noia!".  Un cop a la platja --deserta gairebé sempre--  jugàvem rebolcant-nos per les dunes i, quan era l'hora de recollir la xarxa, tothom, petits i grans, ens posàvem a fer força i tirar de la corda. (A la foto de la barca, els dos adults són el meu avi i la meva mare; la mainada, dos germans meus, un cosí de Barcelona, la cosina santperenca i, a la dreta, jo.)

Suposo que el meu interès per la llengua és innat, perquè recordo que de ben petita ja em cridava l'atenció la manera de parlar de la gent de Sant Pere; aquell "poc que n'hi ha, de rantells" (pronunciant el 'poc' com si tanquessin la boca) o paraules que a Barcelona no sentia dir, com ara 'un xic' en comptes de 'una mica'; 'trumfes', per 'patates'; 'amanir' en comptes de 'preparar' o 'arreglar' ("amanir la cartera" per anar a escola, per exemple); el 'pas' afegit a les negacions ("no ho sé pas"); l'ús de 'ser' en comptes d''haver' en formes compostes ("som anats" en comptes d'"hem anat"), o aquella "t" afegida a algunes formes verbals ('séntut' en comptes de 'sento').

Fins que no vaig tenir uns catorze anys, recordo un Sant Pere Pescador típicament rural. A l'estiu, els únics forasters eren persones que, com nosaltres, hi tenien parents, perquè no hi havia cap hotel ni altre lloc on allotjar-se. Però el boom turístic va arribar també a Sant Pere. L'Hostal Coll-Verd i el càmping La Gaviota (anys després va passar a dir-se La Gavina) van ser les primeres instal·lacions turístiques que s'hi van fer.  Però això ja és una altra història.

Fotos: S. Piqueras (dècades de 1940 i 1950)

L'especialista-de-malaltia-que-no-existeix

Estic que trec foc pels queixals després de l'experiència que he tingut aquest matí amb un especialista de reumatologia de la seguretat social. He escrit diverses vegades en aquest blog sobre les excel·lències de la nostra medicina hospitalària. Malgrat les retallades i les esperes que de vegades cal fer, quan vas a parar a l'Hospital Clínic de Barcelona --el que a mi em correspon-- saps que seràs en bones mans. Tampoc tinc cap queixa de metges i infermeres del Centre d'Assistència Primària, al contrari. Fa poc, em va tocar esperar bastant a l'ambulatori perquè una de les visites va durar mitja hora o més. No em va saber gens de greu; vaig pensar que el fet que una metge de la seguretat social dediqui a un pacient més de mitja hora, si ho creu necessari, és positiu. Però la impressió d'avui amb el reumatòleg ha estat l'altra cara de la moneda.

He de dir que, quan la metge de família em va fer la derivació al reumatòleg i vaig llegir-ne el nom en el volant, em van venir al cap mals records. El 2006 hi havia anat i la meva experiència d'aleshores no va ser gens satisfactòria, no tant per la seva vàlua professional --que potser sigui molt bona-- sinó pel tracte sorneguer i burleta que va demostrar. Era la primera vegada que hi anava i em va fer un seguit de preguntes per tenir una mica d'historial meu. Vaig dir-li que la meva família paterna era una família de reumàtics, que al meu pare i a les seves germanes els recordava sempre amb alguna mena de dolor. Em va tallar per dir-me: "Ja hi som, amb el reuma! El reuma no existeix, no és una malaltia." Jo me'l vaig mirar i vaig preguntar-li que, si el reuma no existeix, com és que ell és especialista de reumatologia. Aleshores va afegir el que jo ja sabia: que el terme "reuma" és com un calaix de sastre que inclou un grapat d'afeccions que tenen característiques comunes.

La segona vegada que vaig passar per la consulta d'aquest especialista-de-malaltia-que-no-existeix va ser unes setmanes més tard. M'havia encarregat de fer unes anàlisis. El dia que vaig anar a fer l'extracció, em van preguntar si no havia dut l'orina, perquè el metge demanava també unes anàlisis d'orina i m'hauria hagut de donar un recipient per recollir-la. Em van dir que pugés a reumatologia i que demanés l'envàs per l'orina. Vaig pujar i vaig parlar amb el metge, que va mostrar els seus dubtes quan vaig assegurar-li que el dia de la primera visita no m'havia donat cap recipient per a l'orina. I els dubtes que per un moment vaig tenir jo --potser mel va donar i el vaig perdre?-- es van esvair en veure el recipient: no era pas un d'aquests potets estèrils on es recull l'orina per a unes anàlisis rutinàries, sinó una ampolla de tres o quatre litres, o potser més, per recollir l'orina de vint-i-quatre hores. Impossible perdre'l o no recordar que me l'havien donat uns dies abans; si semblava un recipient per recollir l'orina d'un elefant!

Avui tenia visita amb l'especialista-de-malaltia-que-no-existeix i he tingut una confusió amb l'horari de la visita. El mateix dia que em van fer el volant per a aquesta visita també em van donar hora per a una prova i em vaig equivocar en apuntar-m'ho a l'agenda. De fet, faig sovint confusions amb dies i hores o de vegades oblido coses que he de fer. Si no fos que un altre metge ja em va dir que això ja és normal en les persones que pateixen fatiga crònica, pensaria que es alzheimer o alguna cosa semblant. El cas és que he descobert massa tard que la visita no era a quarts d'una sinó a quarts de deu. He anat a la consulta per explicar la confusió que havia tingut, excusar-me i demanar si em podien donar una altra hora i en el mostrador m'han dit que parlés amb el metge. Una de les vegades que ha sortit a la porta per cridar el següent pacient, li he dit el que m'havia passat. Sense preguntar-me res més, m'ha etzibat aquesta frase: "Potser que s'ho faci mirar." I m'ha tancat la porta sense cap més paraula.

He marxat immediatament de l'ambulatori amb la ràbia continguda. I no hi penso tornar. Clar que m'ho faig mirar senyor metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix! Fa vuit anys que m'ho estan mirant. I sovint em poso post-its o altres papers ben visibles per recordar coses que he de fer. Però el problema és que abans d'arribar a l'especialista d'hospital has de passar per un altre metge i el d'avui deu pensar que el fet de ser metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix li dóna dret a tractar els pacients de qualsevol manera. Avui, abans que jo m'hi adrecés, ha entrat a la seva consulta una senyora molt velleta que semblava que tingués vuitanta i molts anys. He pensat si amb persones tan grans també deu comportar-se de la mateixa manera, sorneguera i maleducada. Potser qui s'ho hauria de fer mirar és ell!

Dibuix centre mèdic: clipartlord.com

Reflexions entorn a l'atac en el cel ucraïnés

1. Homenatge i perdó
Aquesta tarda, quan feia un  passeig pel meu barri --Les Corts-- he vist això:

Unes espelmes i unes flors, com se solen deixar per recordar algú que ha mort. M'ha cridat l'atenció perquè era a costat de l'entrada d'un dels blocs del Pedralbes Center, que estan dedicats a oficines, el de la part oposada a la Diagonal. Hi havia un paper doblegat. L'he obert per mirar si em donava alguna pista. Només dues paraules en anglès: "Forgive us", perdoneu-nos. La bandera en un dels rams de flors m'ha donat la pista: és la bandera d'Ucraïna, amb l'escut incorporat.

Suposo que l'ofrena ha estat feta per persones ucraïneses, que senten el dolor que algú del seu país --siguin quina sigui la seva ideologia política-- hagi abatut un avió de passatgers que sobrevolava Ucraïna. Però, a qui demanen perdó? Com que l'avió era de Malàisia Airlines, he pensat si potser no hi haurà en aquell edifici el consolat d'aquell país o unes oficines de la companyia.

Ja a casa, no deixava de pensar-hi. He buscat a Google, l'adreça del consolat de Malàisia, però es troba en el port. No he pogut trobar cap adreça de Malàisia Airlines; no sé si no tenen cap oficina a Barcelona o potser no he insistit massa en la cerca. De fet, no he continuat perquè després se m'ha acudit una altra cosa. A qui ha fet més mal aquest terrible atac a un avió de passatgers? No cal pensar-hi massa: als Països Baixos, d'on era la majoria de persones que han mort en caure l'avió. I on es troba el consolat dels Països Baixos a Barcelona?: Av. Diagonal, 611-613, l'edifici d'oficines de Pedralbes Center.


2. Tragèdia en el món de la sida
Us imagineu com haurien estat les primeres planes dels nostres diaris si a l'avió abatut a Ucraïna haguessin viatjat els membres d'un equip de futbol de la Champions League o els atletes d'algun país que anessin a participar en un campionat? Posaria la mà al foc que la notícia de la mort d'aquelles persones sortiria en primera plana i que els telenotícies hi dedicarien grans espais. Però la notícia que en l'avió viatjava un grup de persones que treballaven per a la lluita contra la sida i havien de participar en un congrés internacional no deu tenir prou categoria per merèixer una primera plana de diari o un espai destacat en el telenotícies. És cert que alguns mitjans n'han parlat, però com un comentari més; si més no, en els mitjans on jo ho he sentit o llegit.

Entre les persones que havien d'assistir al Congrés Internacional de la sida que ha començat a Melbourne avui, 20 de juliol, i que van perdre la vida en l'atac ucraïnès a l'avió, hi havia Joep Lange (1954-2014), que havia estat president de l'Associació Internacional de la Sida i que va ser pioner en la lluita per a l'accés universal al tractament de la sida. Amb aquesta finalitat va fundar, el 2001, Pharmaccess, una fundació que treballa per millorar l'accés als medicaments en els països en vies de desenvolupament.

El 1994, quan molts especialistes no creien que el tractament amb antiretrovirals fos una bona opció per lluitar contra la sida, Lange va insistir que únicament amb una combinació de fàrmacs que tinguessin mecanismes d'acció diferents es podria lluitar contra el virus. I quan va quedar provada l'eficàcia del tractament per convertir la sida en una malaltia crònica, va lluitar per fer accessible el tractament a tothom.

Si teniu pressa...

Si heu decidit divorciar-vos i esteu d'acord amb el vostre marit o muller, l'empresa hoymedivorcio.com se n'encarrega per 370€:

M'agradaria saber per a què vol aquesta empresa una furgoneta. Si les dues parts estan d'acord, no crec que l'expedient sigui tan gran que no hi càpiga en una cartera de mà. Si es tractés de l'expedient del cas Palau del cas Nóos, s'entendria.