Tornar a casa per Nadal? Amb precaucions

Durant molts anys, un anunci típic de Nadal era el de Nescafé El Almendro, amb la cançoneta aquella de "Vueeelve, a casa, vueeelve..." Després, Nescafè va fer un anunci que també recordava les persones que tornen a casa per Nadal. Enguany una altra marca de cafès (em sembla que Marcilla) ha fet un anunci sobre el Nadal i les persones que viuen a l'estranger i crec que sortejaven viatges perquè poguessin venir a passar les festes amb la família. En el futur no sé si la gent que ha hagut de marxar a l'estranger tindrà moltes ganes de venir a passar el Nadal o cap altra festa a la seva terra, després del regal que els ha fet el Govern de Rajoy el passat dia de Sant Esteve.

Quan ho vaig llegir en el mur de Facebook de l'Olga Cuevas, em pensava que era una innocentada, que el web on enllaçava era un d'aquests que publiquen notícies de broma. I és que, des de fa algun temps, és difícil esbrinar si una notícia és de broma o és real, o si allò que veus a la televisió és el Telenotícies o el Polònia. Doncs no, no és una broma del dia dels Innocents, sinó un "regal" de Nadal que s'ha fet públic en el BOE del dia de Sant Esteve.

El 26 de desembre de 2013 el BOE va publicar els pressupostos de l'Estat per al 2014. La pàgina 104817 (pàgina 209 del pdf) fa pública una nova disposició incorporada a la Llei General de la Seguretat Social que diu així:

Siete. Se incorpora una nueva disposición adicional, la sexagésima quinta, al Texto Refundido de la Ley General de la Seguridad Social, con la siguiente redacción:

«Disposición adicional sexagésima quinta. Pérdida de residencia a efectos de prestaciones de la Seguridad Social, incluidos los complementos a mínimos.

1. A efectos del mantenimiento del derecho de las prestaciones económicas de la Seguridad Social en las que se exija la residencia en territorio español, se entenderá que el beneficiario de dichas prestaciones, incluidos los complementos a mínimos, tiene su residencia habitual en España aún cuando haya tenido estancias en el extranjero siempre que éstas no superen los 90 días a lo largo de cada año natural, o cuando la ausencia de territorio español esté motivada por causas de enfermedad debidamente justificadas.

No obstante lo dispuesto en el párrafo anterior, a efectos de las prestaciones y subsidios por desempleo, será de aplicación lo que determine su normativa específica.

2. A efectos del mantenimiento del derecho de las prestaciones sanitarias en las que se exija la residencia en territorio español, se entenderá que el beneficiario de dichas prestaciones tiene su residencia habitual en España aún cuando haya tenido estancias en el extranjero siempre que éstas no superen los 90 días a lo largo de cada año natural.»

Quan els polítics de torn ens diuen que les dades de l'atur estan baixant --i ho diuen tots cofois-- no ens diuen que un dels motius d'aquest descens és perquè hi ha persones que decideixen marxar a l'estranger a buscar la feina que no troben aquí. Jo els diria que, del descens de l'atur a Catalunya, ja en poden restar dos que jo conec --Elena i Iñaki-- que ara són a Tailàndia. Com l'Elena i l'Iñaki, molts homes i dones han marxat a l'estranger aquests últims anys. La majoria són persones amb un bona formació, que aquí no trobaven feina d'acord amb la seva titulació o vocació. El món de la recerca, d'això, en té una bona experiència: joves investigadors amb una sòlida formació, alguns fins i tot que treballaven en línies de recerca punteres, han hagut de fer les maletes per poder continuar investigant. És l'exili de cervells, de què parlava fa poc José Manuel Fernández, representant del col·lectiu Federación de Jóvenes Investigadores (més coneguts com a "Precarios").

Doncs a partir de 2014, tots aquest homes i dones que treballen a l'estranger i que, en decidir fer-ho, han contribuït a alleugerir les llistes de l'atur, si vénen a veure la família, hauran de prendre moltes precaucions, no fos cas que es contagiessin la grip o que prenguessin mal, perquè no tindran dret a assistència sanitària en els centres de salut pública.

Aquests dies els mitjans de comunicació dediquen hores i hores a discutir si està bé que imputin la filla del rei per defraudació a Hisenda. Sembla que no sàpiguen parlar de res més. No he llegit molts diaris ni seguit molts telediaris i telenotícies, però fent una cerca a Internet, no veig que els mitjans més populars hagin dedicat gaire espai --si és que n'hi han dedicat cap-- a comentar aquesta nova disposició que deixa sense cobertura sanitària persones que en molts casos s'han vist abocades a emigrar. Una disposició que espero i confio que no s'apliqui a Catalunya. M'indigna que es perdi el temps a debatre si Cristina de Borbó acabarà o no declarant davant del jutge o si Neymar té una gastroenteritis, mentre que notícies com aquest regal de Nadal de Rajoy passin gairebé desapercebudes!

Actutalització 09.01.2014
Una ciutadana espanyola que viu a Bolívia des de fa sis mesos ha iniciat una petició a change.org adreçada al Govern espanyol perquè es restableixi el dret a la sanitat pública als emigrants espanyols. Quan escric això ja hi ha més de 244.000 signatures.

"La grande bellezza": Postal de Roma o "La dolce vita" de 2013?

Hem entrat al Renoir Floridablanca que el film ja ha havia començat. No pas perquè hi hàgim arribat tard, sinó perquè hi havia una bona cua i només quan ja era el nostre torn per comprar les entrades ha vingut un reforç a l'única taquillera que hi havia hagut fins a aquell moment. No havia llegit res sobre aquest film, només alguns comentaris en xarxes socials que eren contradictoris: molt bona, per a algunes persones; una llauna, per a d'altres. Hi he anat perquè m'agrada veure pel·lícules italianes en versió original, i a l'amiga que m'hi ha acompanyat, també.

En entrar a la sala ens hem endut un ensurt. Una música trepidant gairebé feia tremolar les parets i, a la pantalla, un grup de persones semblava que fossin a punt de desllorigar-se amb aquella dansa frenètica. Després, el reggaetton ha inundat la sala i els actors ballaven com si fessin gimnàstica, tot seguint les indicacions, que en castellà, els feia el cantant latino ('latino' no pas perquè el film estigui ambientat a Roma): Mueve la colita, mueve la colita [...] ¿A dónde les gusta a las mujeres? Ahi!, ahí! [...] palante!, parriba!, palante!, parriba!... Era un grup de persones reunides per celebrar el 65è aniversari del protagonista, Jep Gambardella, un periodista arribat a Roma quaranta anys abans, quan volia ser escriptor i quan, en trobar-se immers en el vòrtex de la mundanitat, no desitjava ser mundà, sinó ser el rei de la mundanitat. Però, pel que es va veient al llarg de la pel·lícula, el vòrtex de la mundanitat no ha acabat de xuclar-lo.

La mundanitat que Gambardella va trobar a Roma en arribar-hi devia ser la mateixa que va mostrar Fellini a La dolce vita? De fet, m'ha semblat trobar moltes referències a aquell film de 1960. He tingut la sensació com si Jep Gambardella fos l'alter ego del futur de Marcello Rubini, el periodista de La dolce vita --interpretat per Marcello Mastroianni-- que també vol ser escriptor i que sembla que observi aquell món de la jet set sense acabar de formar-ne part. Quan Gambardella passeja de nit amb una dona per la piazza Navonna, he pensat si no acabarien ficant-se tots dos en algun de les fonts, com feien Anita Ekberg i Mastroianni a l fontana di Trevi. Fins i tot el final a la vora del mar, m'ha recordat el final de La dolce vita. En algun moment del film, les festes i sopars a la terrassa de Gambardella m'han dut a la memòria un altre film italià, La terrazza, d'Ettore Scola, amb personatges que podrien haver estat també personatges de La grande bellezza. I m'ha semblat (però no n'estic segura) que en una escena del film surt la "Boca della verità" on  la princesa (Audrey Hepburn) de Vacaciones en Roma tem quedar-se sense mà perquè està vivint una gran mentida.

Abans de l'òpera, Festival de Spoleto (2003)

L'església catòlica, que a Itàlia és un grup de pressió molt fort, tot i que sigui un país oficialment laic, també és present a La grande bellezza. Per una banda, al llarg del film surten moltes monges. A més, s'hi mostren dues imatges oposades de l'església: la dels clergues mundans, que formen part d'aquella jet set buida i superficial que busca la felicitat en l'hedonisme del moment, i la franciscana, de les persones que es bolquen en els qui no tenen res. La presència del cardenal en algunes de les festes no és un caprici del guionista; n'hi ha bastants que s'hi assemblen. Clergues que contradiuen allò de "el meu regne no és d'aquest món" que llegim a l'Evangeli. Fa anys en vaig veure alguns al Festival de Spoleto. Alternaven amb la jet set que assistia a les representacions de teatre, òpera o dansa --com el que es veu a la foto-- i després te'ls podies trobar en els restaurants més luxosos de la ciutat. I no eren una excepció. És una imatge que sembla que el Papa Francesc vol canviar; ja veurem si se'n sortirà.

Crec que La grande bellezza és un film que cal pair per entendre'l. Primer et desconcerta --si més no a mi m'ha desconcertat. Per una banda, no deixa de ser un film "postal", en què Roma té un gran protagonisme. El director fins i tot aconsegueix que la gent no abandoni la sala quan surten els crèdits del final perquè ho fan sobre unes imatges precioses de la ciutat eterna. Per altra banda, t'aclapara amb tants de personatges i amb una història que són moltes alhora. I si bé no és un film perfecte, al final quedes fascinada per la seva bellesa, pel seu surrealisme, i per la banda sonora, que malgrat que comenci amb aquell ritme trepidant i amb allò de mueve la colita, després té moments memorables. M'hi ha agradat molt la veu del protagonista  --Toni Servillo, un actor que desconeixia-- amb els seus monòlegs --o potser no eren monòlegs i parlava amb un interlocutor, no ho recordo bé. Em sembla que desprès de Vittorio Gassman no havia sentit una veu masculina italiana tan impressionant. Crec que veure aquest film doblat és perdre's una part de l'excel·lent interpretació de Servillo, com passava amb els films de Vittorio Gassman i els de Richard Burton.

No sé si l'he païda o no, aquesta pel·lícula, però m'han entrat unes ganes de tornar a visitar Roma!..

Primera passejada de l'any

Fem la primera passejada de l'any. El matí és tranquil; molt poca gent pels carrers i a penes circulen cotxes. Un noi amb aspecte sud-americà obre la botiga del "todo hasta 2,99€". No sé qui anirà a comprar-los res el primer dia de l'any, però com que van inaugurar-la fa poc, no deuen voler perdre cap oportunitat de vendre. Potser algú que a última hora decideix que prefereix posar copes de plàstic per al cava perquè són molts a dinar, o que s'adona que per Sant Esteve va esgotar les provisions de tovallons de paper amb motius nadalencs. De tota manera, amb la gent que hi ha ara pel carrer, no crec que facin gaire calaix.

Pel carrer de Les Corts ens creuem només amb un home jove que duu un cotxet amb una criatura molt tapada i adormida. On deu anar amb aquell bebè el primer dia de l'any? A passejar, no ho sembla. Potser toca canvi de llar a la criatura? Fa anys, eren molts avis els qui anaven de casa en casa, ara a casa d'un fill o filla, ara casa d'un altre. Avui dia això --i moltes coses més-- ha canviat. Hi ha pares i mares a qui no queda més remei que anar a viure a casa dels avis perquè han perdut la pròpia llar --de vegades també la feina-- i no tenen mitjans per mantenir la família. Quant a la mainada, caps de setmana i èpoques de vacances són també per a moltes criatures moment de trasllat, de passar de la casa d'un progenitor a la de l'altre.

Flors de l'arbre de la llana (Barcelona, Institut Dexeus)

Fem cap al parc de la Maternitat, però no hi anem directament, sinó passant per l'Institut Dexeus, que és tan desert com els carrers del voltant. M'adono que l'arbre de la llana que hi ha a costat de la cafeteria té algunes flors. Em sobta que li surtin flors en aquest època de l'any. L'exemplar que hi ha en el mateix jardí, a costat del carrer, l'he vist florir a l'estiu. Potser siguin races diferents o qui sap si li passa com a la margarida i el romaní del meu balcó, que en ple hivern estan treien flors; la primera vegada que ho fan en aquesta època de l'any.

Poca gent també en els jardins de la Maternitat. En una de les zones de jocs infantils, dos homes joves amb criatures que pugen als tobogans i a les diverses estructures acolorides. Pares de família monoparental? O potser han tret les criatures mentre la mare es queda endreçant la casa i cuinant el dinar? La figura que més abunda a aquesta hora al parc són els amos i mestresses de gossos que han sortit a passejar-los. Els cans no hi entenen, del calendari, i tant els fa que sigui Nadal, cap d'any o Sant Joan. Han de sortir a buidar el cos i a fer l'exercici diari. De vegades, els diumenges o dies de festa hi ha gent asseguda als bancs llegint la premsa del dia, però avui no hi ha diaris. Una dona gran llegeix un llibre; una parella, també de la tercera edat, seu al sol en un banc. Un home madur fa gimnàstica sota un arbre. El krrrrr-krrrrr-kuik-kuik-kerreeeek de les cotorretes omple el parc. N'hi ha que volen en grup, d'altres que busquen menjar entre la gespa i algunes sembla que només prenguin el sol amb les companyes.

M'agrada venir a la Maternitat quan el sol és encara baix, com quan hi he anat aquest matí, o bé a la tarda, abans que es pongui. Aleshores els seus rajos es filtren obliquament entre les branques dels arbres, i el verd de les fulles i la gespa tenen una lluminositat especial, que és difícil de descriure i de copsar amb la càmera.

Maternitat. Edifici Rosa de la Universitat de Barcelona

Maternitat, pins i dona que llegeix

Tot cremant els excessos de Nadal, que avui hi torna a haver àpat abundant

Avui era un bon dia per gaudir del parc. Només entrar, ja hem vist una cuereta, amb el seu pitet negre i movent la cua amunt i avall (per això en castellà l'anomenen lavandera blanca; mou la cua com les antigues bugaderes movien les pales de fusta per colpejar la roba que rentaven). No he pogut fer-li una foto perquè ella ha estat més ràpida a arrencar el vol que jo a treure la càmera. Després hem sentit puputs. No cal dir que per veure i sentir les cotorretes no cal esforçar-s'hi

Cotorres al parc de la Maternitat

Sempre que vinc al parc de la Maternitat penso que podria ser un petit jardí botànic. No costaria gaire posar uns plànols amb les espècies d'arbres que hi creixen; o algun cartell a costat de l'arbre o plafons al terra com els que tenen alguns arbres de la ciutat. La Maternitat té veïns rics: el Barça, l'Institut Dexeus, l'Hotel Princesa Sofia, Mercadona i no gaire lluny, El Corte Inglés. No es podria recórrer al mecenatge per part d'alguna d'aquestes o altres empreses per pagar l'import de la senyalització?

Tornem a casa per la Travessera de les Corts. Només sortir, ja em ve la flaire de pollastre a l'ast de la botiga que hi ha a tocar de Carles III. Falten hores pel dinar, però ja deuen estar cuinant pollastres i coent patates al forn. Abans d'entrar a la nostra escala, faig un cop d'ull a la mimosa per veure si ja se n'han obert les flors. Fa dies que sembla que estiguin a punt de fer-ho, però encara són només uns botonets tancats.

Mimosa a punt de florir

Arribem a casa que comença el concert de cap d'any des de Viena. El segueixo per la ràdio mentre començo a descriure el meu primer passeig de l'any.

Potser us interessarà:
- Llum de ponent (aquest blog, 06.09.2011). La Maternitat a la posta del sol.
- L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus (aquest blog, 19.08.2010)
- Les cotorres i els arbres de l'amor (aquest blog, 31.03.2008). Vist també a la Maternitat.
- 

Un centenari oblidat: els Congressos de metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Aquesta entrada és una ampliació de la columna que vaig escriure per al diari ARA i que es va publicar el 29 de desembre 2013. En els 1600 espais de què disposava era impossible escriure tot el que valia la pena ser recordat dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana i d'algunes persones que els van fer possible. Fins i tot aquesta entrada és insuficient per recordar-ho tot. Per sort, però, avui dia Internet disposa de molts recursos per conèixer la història d'aquests congressos i qui en vulgui saber més pot consultar alguns dels enllaços que hi poso al final.

Facultat de Medicina UB. Exposició sobre els CMBLC

Un centenari modest
Entre els centenaris commemorats el 2013 a Catalunya, n'hi ha un que no ha tingut gaire ressò: el dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC). A la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on del 22 al 25 de juny de 1913 se'n va celebrar la primera edició, una petita exposició en un passadís de la planta baixa ho recorda (vegeu-ne la foto). El 1913, el nom del congrés que figurava en el seu anagrama era "Primera Reunió de Metges de la Llengua Catalana". Aquella trobada va sorgir de la proposta que Manuel Salvat Espasa, Enric Ribas i Ribas i Domènec Martí i Julià van fer a l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (actualment, Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears). Era una idea que s'havia anat gestant des de 1903, any en què va tenir lloc a Barcelona el Primer Congrés Universitari Català, amb més de 1200 assistents. El 1906 van celebrar-se, també a Barcelona, el Primer Congrés d'Higiene de Catalunya i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En aquest darrer, que va aplegar uns 3000 congressistes, un representant de l'Acadèmia i Laboratori va llegir una comunicació que duia per títol "Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich-biologic català". (El llibre d'aquest últim congrés està disponible per llegir en línia o per descarregar en diversos formats en el web de la Biblioteca Robarts de la Universitat de Toronto.) L'any següent (1907) es va fundar l'Institut d'Estudis Catalans i el 1912 va néixer la seva primera filial, la Societat de Biologia de Barcelona (actualment, Societat Catalana de Biologia).

El perquè del nom dels Congressos
Des de l'inic dels CMBLC, els participants i assistents eren majoritàriament metges, però hi havia també algun veterinari i potser algun farmacèutic, i la Societat de Biologia va fer sempre costat a la iniciativa de l'Acadèmia. Amb el temps, l'abast dels Congressos va ampliar-se a les diverses àrees de les ciències de la vida i de la salut. Medicina, biologia, farmàcia, infermeria, veterinària, odontologia, psicologia, bioquímica, informàtica, bioenginyeria i ciències ambientals, entre altres disciplines, hi han estat representades, especialment en les últimes dècades. Algunes poden semblar allunyades entre sí, però totes poden relacionar-se amb l'estudi de la vida i poden enfocar-se a un objectiu comú: contribuir al benestar de la humanitat.

El terme "biòlegs" va incorporar-se al nom dels Congressos el 1933 per indicar que hi tenien cabuda tots els professionals de les ciències de la vida i de la salut. Ho va decidir l'Associació General de Metges, constituïda el 1915 per a l'organització d'aquelles trobades (la primera havia estat organitzada per l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques). La mateixa Associació va canviar el seu nom i va passar a dir-se "Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana". Segons els seus estatuts, la seva finalitat era "(a) El foment de les ciències mèdiques i biològiques i l'ús de la llengua catalana en l'ensenyança, publicacions i pràctiques mèdiques en les terres d'idioma català. (b) L'enaltiment de la memòria dels metges i biòlegs catalans i de llurs obres del temps passat i el foment de les relacions científiques entre els associats residents en el domini lingüístic català i els de llengua catalana residents fora d'ell. [...] (d) els foments de tots els interessos patris més o menys relacionats amb la medicina, la biologia o la higiene. (e) El foment i protecció de la investigació biològica." El primer Congrés que es va anomenar "de Metges i Biòlegs" va ser el de 1934 (vegeu el retall de La Vanguardia)

Ziga-zagues de la història dels Congressos
La trajectòria històrica dels CMBLC ha passat èpoques d'esplendor i d'altres de silenci, quan la situació política del país en va impedir la celebració. Això va ser entre 1923 i 1930 (dictadura del general primo de Rivera) i entre 1936 i 1976 (la Guerra Civil i la dictadura del general Franco). Amb l'edició de 1976 (la desena), celebrada a Perpinyà, els Congressos van iniciar una tercera etapa, que ha estat molt fructífera. La seva represa va ser possible sobretot per la tenacitat d'una persona: Josep Alsina i Bofill (1904-1993), que el 1976 era president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de l'Institut d'Estudis Catalans. El Dr. Alsina va dir, en la convocatòria d'aquell Congrés, que el fet fonamental per convocar-lo no era la circumstància política, sinó el canvi que havia experimentat la medicina des que se'n fes el Novè Congrés el 1936, quan la màxima preocupació dels metges era l'encert en el diagnòstic i en el pronòstic. Des d'aleshores, la pràctica mèdica va anar identificant-se cada cop més amb la terapèutica i la prevenció. Per altra banda, la medicina s'havia anat socialitzant, amb els avantatges i inconvenients que això representa.

Del Desè Congrés va sorgir una definició de salut que ha esdevingut clàssica i que encara avui es considera vàlida: "Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa." Una definició que no exclou l'existència d'una malaltia, però que destaca els aspectes positius de la persona. Es pot patir una afecció crònica o algun tipus de discapacitat i malgrat això, gaudir d'una vida "autònoma, solidària i joiosa".

La darrera època
Després del Congrés de Perpinyà, se n'han celebrat vuit edicions més, la darrera el 2008, a Girona. El 2012 hauria tocat fer-ne una altra atès que des de 1976 se celebraven cada quatre anys, però les circumstàncies també han canviat en les darreres dècades. Per una banda, la crisi econòmica que ha anat en augment els darrers anys, dificulta molt l'organització de congressos que basen el seu pressupost principalment en subvencions. En no ser un congrés especialitzat, les empreses farmacèutiques o relacionades amb la recerca en les ciències de la vida i de la salut, no hi veuen una "inversió" i molt poques estan disposades a donar-hi subvencions, ni tan sols en forma de beques d'inscripció, com fan en molts altres congressos (un metge va confiar-me fa uns anys, que gairebé mai havia pagat una inscripció a cap congrés; sempre hi havia algun laboratori farmacèutic disposat a fer-ho i de vegades fins i tot a cobrir les despeses de viatge si el congrés era fora de Barcelona). I les retallades en els pressupostos han fet que les institucions públiques hagin hagut de suprimir moltes subvencions.

Per altra banda, el fet que la medicina ja "parli" català des de fa temps, ha frenat la participació de molts possibles assistents a reunions com aquestes, especialment si cal pagar-les de la pròpia butxaca. Amb els pas dels anys, assistir als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana va passar de ser un actitud reivindicativa a ser una actitud nostàlgica. Ja no cal lluitar per una medicina i una biologia en català; o potser això és el que creuen moltes persones. El cas és que, el nombre d'assistents en les darreres edicions del Congrés va anar minvant i el de 2012 no es va celebrar.

Hi ha un futur per als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana? Potser podríem preguntar-nos si hi ha un futur per als congressos en general. La finalitat d'un congrés científic és proporcionar un marc de discussió a investigadors, estudiosos o professionals per tractar temes de la seva especialitat. Avui dia, això es pot fer, en temps real sense necessitat de viatjar. Els congressos podrien fer-se sense que els congressistes es moguessin de casa seva. De fet, ja hi ha moltes reunions científiques en què, quan alguna de les persones que hi ha de participar no es pot desplaçar, hi participa a distància. Com també es poden, sovint, seguir en directe per Internet les sessions plenàries de molts congressos i trobades. Em fa l'efecte que professionals de les ciències de la vida i de la salut de parla catalana n'hi ha ara molts més que no n'hi havia fa cent anys. Potser caldrà buscar un altre enfocament a aquestes trobades per tal que metges i biòlegs de llengua catalana tornin a sentir la necessitat de reunir-se per motius no estrictament científics.

La Fundació Alsina i Bofill

Alsina i Bofill (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona)

Seguint un acord pres en l'Assemblea del Quinzè Congrés (Lleida, 1996), el 1997 es va constituir una Fundació que en el futur seria l'encarregada d'organitzar els congressos (com ho havia fet l'Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana abans de la Guerra), a més d'altres activitats relacionades amb la ciència i la llengua i la cultura catalanes. I es va decidir també que la fundació portés el nom d'Alsina i Bofill, com a homenatge al metge que va fer possible la represa dels Congressos i que va defensar des de molts fronts la llengua i la cultura catalanes. Després de la Guerra Civil, Alsina i Bofill va patir el que s'ha anomenat "l'exili interior", el que van patir les persones que van romandre en el país, sotmeses a un govern imposat que els era hostil i que les va represaliar per la seva fidelitat al país i a un govern elegit democràticament, i pel seu amor a una llengua i una cultura que es volien suprimir. Va ser expedientat i expulsat de la universitat, però no va voler allunyar-se del seu país i va seguir exercint el seu mestratge i la seva professió en altres àmbits, sense deixar de lluitar pels seus ideals. Havia col·laborat en la preparació del Diccionari de Medicina que abans de la guerra va dirigir Manuel Corachan, i en la dècada de 1980 va col·laborar en la preparació del Diccionari enciclopèdic de medicina, la primera edició del qual va publicar-se e 1990 (actualment es pot consultar en línia). Mentrestant, Alsina va participar en la redacció del Vocabulari mèdic, publicat per l'Acadèmia de Ciències Mèdiques el 1974, i en la dels Fulls lexicogràfics de la Comissió Coordinadora Lexicogràfica de Ciencies, que estava integrada per diverses institucions i pels "estudiants dels grups dinamitzadors del català a les Universitats de Barcelona".

Cent anys de medicina en català
Són nombroses les publicacions que han sorgit dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, potser arribin a les 10.000 pàgines; això, només considerant els Llibres de Ponències i els Llibres d'Actes dels Congressos. A més, hi ha també monografies dedicades a persones que hi van tenir un paper destacat i alguns altres llibres que hi tenen alguna relació. És la història de gairebé un segle de les ciències de la vida i de la salut catalanes --i en català--, que fins no fa molt estava dispersa i ara es troba reunida en una biblioteca virtual en el web de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Això ha estat possible gràcies a un projecte de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, que va estar subvencionat per l'IEC i es va dur a terme entre els anys 2008 i 2011.

La cultura d'un país no inclou només les disciplines artístiques i les humanitats. La ciència, en totes les seves branques, i la tecnologia que en permet el seu avançament, formen també part de la cultura. La història de la Catalunya del segle XX no s'entén sense conèixer el paper que hi van tenir persones com ara Domènec Martí i Julià, August Pi Sunyer, Ramon Turró, l'esmentat Alsina i Bofill i més recentment, Josep Laporte o Oriol Casassas, per esmentar-ne només uns quants. A més,els CMBLC han comptat amb la col·laboració de persones destacades del que sí que es reconeix com a cultura. Per exemple, artistes com Andreu Alfaro o Manolo Boix n'han dissenyat logotips i pòsters. Cantants com Raimon o Maria del Mar Bonet han fet recitals per als congressistes. I han col·laborat amb els Congressos de les darreres èpoques l'escriptor Gabriel Janer Manila, els filòsofs Xavier Rubert de Ventós i Josep M. Terricabras, el semiòleg Sebastià Serrano, la demògrafa Anna Cabré, 

Recull de documents dels CMBLC:
Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. És la biblioteca virtual on hi ha emmagatzemats tots els llibres dels CMBLC.  Des de la pàgina principal, amb una presentació de Ricard Guerrero, catedràtic emèrit de Microbiologia de la Universitat de Barcelona i president de la Fundació Alsina i Bofill, es pot accedir a centenars de documents. Cal reconèixer que és una mica difícil moure-s per aquesta web. Clicant damunt de "Congressos", s'obre una pàgina amb els logotips de cada Congrés, des d'on es va a les publicacions de cadascun. Però els articles no apareixen en el mateix ordre que es troben en els llibres, sinó en ordre alfabètic d'autors. És adequat per fer-hi cerques per autors o termes que apareguin en els títols dels articles, però no tant si es vol veure els articles ordenats com si es fullegés el llibre. Espero que en el futur se'n millori la presentació.

Potser també us interessarà:
- Josep Alsina i Bofill, amor a la professió, amor a la llengua, amor al país. Semblança biogràfica, per Ricard Guerrero. IEC, 2003
- Miquel A. Fargas i Roca i els nous horitzons. Semblança biogràfica del president del Primer CMBLC, per Oriol Casassas. IEC, 1999
- August Pi i Sunyer. Semblança biogràfica, per Josep Carreras i Barnés. IEC, 1998
- Ramon Turró, un modernista al laboratori. Semblança biogràfica, per Josep M. Camarasa. IEC, 1997
- Cent anys de medicina en català, per M. Piqueras. Ara, 29.12.2013
- Els Congressos de Metges de Llengua Catalana. Podem permetre una nova aturada? Enfocament de futur, per Jacint Corbella (2012 Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. 23
- Cent anys de medicina catalana (aquest blog, 08.07.2012)
- Oriol Casassas (1923-2012) (aquest blog, 11.12.2012). Record de la participació d'Oriol Casassas, pocs mesos abans de la seva mort, en un acte commemoratiu dels Congressos de Metges i Bi+olegs de Llengua Catalana.
- Primer Congreso de Médicos de la Lengua Catalana. Crònica de la darrera jornada del Congrés de 1913. La Vanguardia 26.06.1913, p. 3

Pinzellades d'hospital

Aquests dies torno a freqüentar l'Hospital Clínic com a acompanyant. Si tot va bé, podrem passar el Nadal a casa, però de moment torna a ser un anar i venir diverses vegades al dia. Dimarts, en les plantes d'urgències, els pacients havien d'esperar hores en els passadissos fins a poder ser duts a un box. I no és pas per negligència del personal; al contrari, feien tot el que podien i més per atendre tanta gent com els anava arribant. Però no tothom ho entén ni agraeix els esforços que fan. Un cop més he sentit comentaris del tipus "quan aquell home --o dona-- ha arrjbat, jo feia estona que esperava, i l'han entrat abans...", com si fossin a la plaça esperant per comprar. No s'adonen que, segons la primera valoració que es fa dels pacients, en la zona de triatge, es determina la prioritat en la intervenció mèdica.

No m'agrada haver d'anar a l'hospital, encara que no sigui per una necessitat meva personal, sinó pel que representa: que algun problema hi ha en la salut de qui hi va. Però confesso que, un cop hi sóc, m'agrada observar aquell ambient i no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un món on passa de tot i per on passa gent de tota mena. Urgències, a més, és com un altre món dins del món hospitalari. No sé de quantes hores és l'horari laboral del personal que hi treballa, però crec que haurien de fer una jornada més curta o treballar menys dies que el personal d'altres serveis, perquè el ritme que duen i la tensió han de ser esgotadors.

Aquesta setmana el Clínic devia estar saturat i això ha fet que alguns malalts hagin hagut d'esperar bastant en una zona d'urgències que en diuen l'edifici Helios, fins a tenir un llit en la planta que els corresponia. Això de dir-ne "edifici" sembla un eufemisme perquè des de l'exterior, l'Helios té l'aspecte d'estar fet amb contenidors posats un al costat de l'altre i l'escala metàl·lica per on els acompanyants dels pacients hi accedeixen des del pati sembla feta de mecano. Dins de l'Helios, però, hi ha tot el que cal per a la cura dels pacients, que és allò que importa, i el personal porta un ritme que deu ser tan esgotador com en les altres zones d'urgències. El problema és que allà els pacient segueixen en boxes, si bé disposen d'una cadira per a un acompanyant, cosa que no hi ha en les altres zones d'urgències.

És cert que cada box té unes cortinetes i quan cal estan corregudes, però no hi ha dispositius per ocultar el so i, encara que no vulguis, t'assabentes del que li passa al veí, a la persona que hi ha al davant o fins i tot a alguns que són més allunyats però que tenen una veu potent. Com la dona que no parava de parlar pel mòbil explicant que havien vingut a urgències perquè el nen va vomitar sang (em va estranyar que un nen fos allà i no en un servei de pediatria, fins que vaig saber que el "nen" deu tenir pel cap baix 20 o 25 anys). O aquell vellet que no ser com deu tenir els testicles, però una metgessa li preguntava si un dels dos l'havia tingut sempre com ara. O potser el cas més trist, el d'un home relativament jove --no crec que arribés al quaranta anys-- que va posar-se a cridar quan van dir-li que potser haurien d'amputar-li una cama a causa de la gangrena.

Les històries d'hospital solen ser tristes, però també n'hi ha de ben boniques, com alguna que ja he explicat aquí o una altra que he conegut aquesta tarda. En una planta del Clínic avui ha ingressat un home que venia d'una unitat de cura intensiva. A la mateixa planta, però en una altra habitació, hi ha ingressada la seva dona. No és una casualitat que tots dos siguin a l'hospital els mateixos dies. Ell necessitava un fetge per poder seguir vivint i la seva dona li ha donat un tros del seu. Ara tots dos estan recuperant-se de les respectives operacions.

Aquesta història m'ha recordat una pel·lícula del 2007, Lo mejor de mí, en què la protagonista dóna un tros del seu fetge al seu company. Una pel·lícula que em sembla que era l'opera prima de la seva directora, que va tractar molt bé el tema de la malaltia i va saber eludir sentimentalismes. Em sembla recordar --però no hi posaria la mà al foc-- que aquella parella al final no seguia junta. Espero que aquest no sigui el final de la parella que aquests dies comparteix planta en el Clínic. Tant de bo que, al contrari que en la ficció del cinema, compartir un òrgan els uneixi encara més.



Entrades relacionades:
- L'hospital, un món petit (aquest blog, 06.10.2013)
- Aquest petit múscul vermell (aquest blog, 11.07.2013). Un cas també de trasplantament, però amb la tristesa de pensar que el donant no podia compartir l'alegria de qui recobrava la salut gràcies al seu cor.
- On és el pintor? (aquest blog, 03.07.2013) Us heu fixat que en els hospitals gairebé sempre estan pintant alguna cosa? 
- La vida en un hospital (aquest blog, 02.07.2013)
- Hi pot haver retallades, però... (aquest bloc, 28.04.2013)