El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 2 de gener de 2014

"La grande bellezza": Postal de Roma o "La dolce vita" de 2013?

Hem entrat al Renoir Floridablanca que el film ja ha havia començat. No pas perquè hi hàgim arribat tard, sinó perquè hi havia una bona cua i només quan ja era el nostre torn per comprar les entrades ha vingut un reforç a l'única taquillera que hi havia hagut fins a aquell moment. No havia llegit res sobre aquest film, només alguns comentaris en xarxes socials que eren contradictoris: molt bona, per a algunes persones; una llauna, per a d'altres. Hi he anat perquè m'agrada veure pel·lícules italianes en versió original, i a l'amiga que m'hi ha acompanyat, també.

En entrar a la sala ens hem endut un ensurt. Una música trepidant gairebé feia tremolar les parets i, a la pantalla, un grup de persones semblava que fossin a punt de desllorigar-se amb aquella dansa frenètica. Després, el reggaetton ha inundat la sala i els actors ballaven com si fessin gimnàstica, tot seguint les indicacions, que en castellà, els feia el cantant latino ('latino' no pas perquè el film estigui ambientat a Roma): Mueve la colita, mueve la colita [...] ¿A dónde les gusta a las mujeres? Ahi!, ahí! [...] palante!, parriba!, palante!, parriba!... Era un grup de persones reunides per celebrar el 65è aniversari del protagonista, Jep Gambardella, un periodista arribat a Roma quaranta anys abans, quan volia ser escriptor i quan, en trobar-se immers en el vòrtex de la mundanitat, no desitjava ser mundà, sinó ser el rei de la mundanitat. Però, pel que es va veient al llarg de la pel·lícula, el vòrtex de la mundanitat no ha acabat de xuclar-lo.

La mundanitat que Gambardella va trobar a Roma en arribar-hi devia ser la mateixa que va mostrar Fellini a La dolce vita? De fet, m'ha semblat trobar moltes referències a aquell film de 1960. He tingut la sensació com si Jep Gambardella fos l'alter ego del futur de Marcello Rubini, el periodista de La dolce vita --interpretat per Marcello Mastroianni-- que també vol ser escriptor i que sembla que observi aquell món de la jet set sense acabar de formar-ne part. Quan Gambardella passeja de nit amb una dona per la piazza Navonna, he pensat si no acabarien ficant-se tots dos en algun de les fonts, com feien Anita Ekberg i Mastroianni a l fontana di Trevi. Fins i tot el final a la vora del mar, m'ha recordat el final de La dolce vita. En algun moment del film, les festes i sopars a la terrassa de Gambardella m'han dut a la memòria un altre film italià, La terrazza, d'Ettore Scola, amb personatges que podrien haver estat també personatges de La grande bellezza. I m'ha semblat (però no n'estic segura) que en una escena del film surt la "Boca della verità" on  la princesa (Audrey Hepburn) de Vacaciones en Roma tem quedar-se sense mà perquè està vivint una gran mentida.

Abans de l'òpera, Festival de Spoleto (2003)
L'església catòlica, que a Itàlia és un grup de pressió molt fort, tot i que sigui un país oficialment laic, també és present a La grande bellezza. Per una banda, al llarg del film surten moltes monges. A més, s'hi mostren dues imatges oposades de l'església: la dels clergues mundans, que formen part d'aquella jet set buida i superficial que busca la felicitat en l'hedonisme del moment, i la franciscana, de les persones que es bolquen en els qui no tenen res. La presència del cardenal en algunes de les festes no és un caprici del guionista; n'hi ha bastants que s'hi assemblen. Clergues que contradiuen allò de "el meu regne no és d'aquest món" que llegim a l'Evangeli. Fa anys en vaig veure alguns al Festival de Spoleto. Alternaven amb la jet set que assistia a les representacions de teatre, òpera o dansa --com el que es veu a la foto-- i després te'ls podies trobar en els restaurants més luxosos de la ciutat. I no eren una excepció. És una imatge que sembla que el Papa Francesc vol canviar; ja veurem si se'n sortirà.

Crec que La grande bellezza és un film que cal pair per entendre'l. Primer et desconcerta --si més no a mi m'ha desconcertat. Per una banda, no deixa de ser un film "postal", en què Roma té un gran protagonisme. El director fins i tot aconsegueix que la gent no abandoni la sala quan surten els crèdits del final perquè ho fan sobre unes imatges precioses de la ciutat eterna. Per altra banda, t'aclapara amb tants de personatges i amb una història que són moltes alhora. I si bé no és un film perfecte, al final quedes fascinada per la seva bellesa, pel seu surrealisme, i per la banda sonora, que malgrat que comenci amb aquell ritme trepidant i amb allò de mueve la colita, després té moments memorables. M'hi ha agradat molt la veu del protagonista  --Toni Servillo, un actor que desconeixia-- amb els seus monòlegs --o potser no eren monòlegs i parlava amb un interlocutor, no ho recordo bé. Em sembla que desprès de Vittorio Gassman no havia sentit una veu masculina italiana tan impressionant. Crec que veure aquest film doblat és perdre's una part de l'excel·lent interpretació de Servillo, com passava amb els films de Vittorio Gassman i els de Richard Burton.

No sé si l'he païda o no, aquesta pel·lícula, però m'han entrat unes ganes de tornar a visitar Roma!..

3 comentaris:

Allau ha dit...

Mercè, és una pena que hagis entrat tard, perquè el film no comença amb la festa frenètica (i per això és encara una mica més intrigant i ric). Toni Servilio és un actor descomunal i hauries de descobrir la seva versatilitat a "Gomorra" o "Il Divo".

El millor elogi (que jo comparteixo) l'ha fet Jordi Puntí: no volia (no volíem) que la pel·lícula s'acabés.

Els crèdits finals són màgics.

Mercè Piqueras ha dit...

Allau, la gent estava molt emprenyada, perquè no havíem arribat tard, sinó que fins a les quatre i uns minuts només hi havia una caixera i, a més, despatxava a poc a poc. I és cert, els crèdits enganxen; estàs allà mirant i desitjant que s'allargui el passeig pel Tíber.

Montse Vallmitjana ha dit...


Em va agradar molt. Tot, les imatges, la música, la mirada sobre Roma i sobre tot la mirada del fabulós actor (i del director)a les coses petites: unes nenes que juguen, un estol d'ocells, uns núvols que passen, un gos, els pins de Roma, les monges que caminat...
Una dolce vita a l'época de Berlusconi