Paraules d'ahir i de sempre

Després dels fets d'octubre de 1936 1934, el diari La Publicitat va estar tancat uns mesos. L'1 de gener de 1935 tornava a sortir al carrer. A la primera pàgina, en el seu editorial, titulat "En tornar-hi", es pot llegir:

Volem que tot català trobi dins els partits catalans un que satisfaci la seva ideologia política i social. I les seves concepcions quant a procediments de govern. Cal, però, que ningú, en posar-se al servei d'un partit, no oblidi que els partits estan al servei del país i que, si moltes coses els separen, una de més alta els uneix -- una sense la qual no existirien: Catalunya.

I val la pena recordar també un altre parell de frases d'aquell editorial:

Els vells canyons d'artilleria , obres d'art, decorats amb relleus i amb inscripcions, solien dur aquesta: Ultima ratio regis. La "suprema raó del rei", la força armada, però, no pot ser-ho també del poble. L'última ratio populi és el vot dipositat a l'urna electoral.

Esperem que no passi massa temps abans que deixin exercir al poble català la seva ultima ratio en unes urnes pel que fa a la seva autodeterminació.

Elizabeth Cady Stanton, lluitadora pels drets de les dones

Elizabeth Cady Stanton i la seva filla Harriot (1856)

Els homes pensen que el sacrifici és la més encantadora de totes les virtuts cardinals de la dona, i per tal de mantenir-lo en el seu sa funcionament, els proporcionen les oportunitats per a la seva il·llustració tan sovint com els és possible. Desitjaria ensenyar a les dones que l'autodesenvolupament és un dret superior a l'autosacrifici.
La Bíblia de les dones, 1898

Són paraules de Elizabeth Cady Stanton (1815-1902), líder destacada del moviment sufragista del segle XIX als Estats Units, que va ser també una activa abolicionista, juntament amb el seu marit (el periodista Henry Brewster Stanton) i un cosí (Gerrit Smith). En casar-se, Elizabeth va sol·licitar al capellà que, en la cerimònia, suprimís la promesa d'obediència que es demanava a la núvia. Més tard va escriure que ho va fer perquè no volia sentir-se obligada a obeir una persona amb la qual se suposava que iniciava una relació d'igualtat. I un cop casada no va renunciar mai a usar el seu cognom de soltera (Cady) que escrivia juntament amb el del marit, que era el que li corresponia després del matrimoni. (Als Estats Units, i en altres països encara avui dia moltes dones adopten el cognom del marit.)

A diferència de moltes altres dones sufragistes, Elizabeth lluitava per uns drets de la dona que anaven més enllà de poder votar. Creia que les dones havien d'aspirar a la pàtria potestat dels fills, a tenir propietats i ingressos propis, a una professió, a poder divorciar-se i a planificar els seus embarassos. També va donar suport al moviment contra el consum d'alcohol (l'anomenat temperance movement).

Elizabeth Cady Stanton, nascuda un 12 de novembre, va ser un exemple per a les dones del seu temps i va contribuir a la millora del paper de les dones en la societat.

Petició del sufragi per a les dones (1866).

A diferència de moltes altres dones sufragistes, Sobre els drets de les dones, ahir vaig sentir dir a una jurista --Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya-- que "les dones han aconseguit la igualtat legal, però no la igualtat real".

Per saber-ne més:
- Eighty years and more. Reminiscences 1815-1897, per E. Cady Stanton. Autobiografia.
- The Elizabeth Cady Stanton & Susan B. Anthony Papers Project. Arxiu de documents de Stanton i qui va ser una estreta col·laboradora seva, Susan B. Anthony.
- Obres d'Elizabeth Cady Stanton (com a autora o com coordinadora) en el Projecte Gutenberg (en anglès)

Il·lustracions: Wikimedia Commons

'Fuga' de cervells? No, més aviat 'exili'

Els mitjans parlen de la "fuga de cervells" per referir-se als investigadors que marxen a l'estranger a treballar. A José Manuel Fernández, representant del col·lectiu Federación de Jóvenes Investigadores (FJI/Precarios), no li agrada aquesta expressió perquè no indica allò que passa exactament. Diu que parlar de fuga --o fugida-- pot semblar que es tracti d'una acció que es fa subreptíciament i també por transmetre la idea que sortir a treballar a l'estranger no és bo. Ell prefereix anomenar-ho 'exili' perquè és una sortida forçada per les circumstàncies, quan no es troba cap altra opció per poder seguir fent recerca en condicions adequades.

Era la resposta d'aquell jove investigador "precari" a un comentari que va fer Genoveva Martí (investigadora ICREA de la Universitat de Barcelona i actualment al front de l'oficina que l'Academia Europaea té a Barcelona) en el col·loqui d'una taula rodona sobre el futur de la ciència a Europa que va celebrar-se ahir, 8 de novembre de 2013, a l'Ateneu Barcelonès. Una taula rodona que va fer palesa la situació angoixant del món de la recerca a Espanya, a Itàlia i a Grècia a través del testimoni d'alguns dels seus protagonistes i que va situar aquest problema dins del context europeu. Genoveva Martí va dir que el flux de grans cervells cap a l'estranger no hauria de preocupar-nos, sinó al contrari, si estigués compensat pel retorn d'altres que havien marxat abans o per l'entrada d'investigadors estrangers que vinguessin a treballar aquí.

Per cada 100 investigadors del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) que se jubilen, només n'entren tres per ocupar els llocs vacants, i la situació a les universitats és semblant. Això va dir en la mateixa taula rodona Amaya Moro, promotora de la plataforma Investigación Digna. La seva visió tan pessimista de la recerca a Espanya té una base objectiva; com se sol dir, "els números canten", i les dades, que són públiques, mostren la davallada en inversió en recerca i desenvolupament (R+D), que cada cop s'allunya més d'aquella Estratègia de Lisboa que el 2000 tenia com a un dels seus objectius que els estats membres de la Unió Europea dediquessin el 3% del seu producte interior brut a R+D. El termini fixat per assolir-ho era el 2010. Espanya va decidir assolir el 2% del PIB deu anys més tard, el 2020, però amb la intenció que sigui el sector privat qui contribueixi a arribar-hi.

El debat va tenir lloc un parell de dies després que el Govern de Madrid tragués per fi la convocatòria d'ajuts a la recerca per al 2013. És una convocatòria que s'ha fet amb onze mesos de retard, perquè havia de sortir el desembre de 2012. Es pot dir que s'ha perdut un any per a la investigació. A més, segons Amaya Moro, l'estratègia per a la concessió d'ajuts ha variat i els projectes d'excel·lència que van rebre ajuts el 2012 podria ser que ara no en rebin perquè la major part de subvencions es dedicarà a recerca "orientada". I qui l'orienta? "El Ministeri", va dir Moro, "i no se sap quins criteris adoptarà per fer-ho".

Amb aquesta entrada no pretenc fer una crònica exhaustiva de la taula rodona de l'Ateneu; són només unes pinzellades sobre el que s'hi va tractar, un recull d'impressions que en vaig treure i algunes reflexions que em va suscitar. Ja fa anys que les estadístiques universitàries parlen de la reducció de les vocacions científiques i es promouen accions per estimular-les. Però ¿quin estímul es pot donar als nois i noies que veuen l'actual situació d'incertesa de la recerca? Que, si ja estan cursant una carrera, s'adonen de les dificultats que tenen les universitats per tirar endavant no només la recerca, sinó també la docència. Que veuen que molts dels qui els han precedit han hagut de tirar la tovallola --o l'esponja, com se sol dir ara-- o han hagut d'optar per l'exili. Només aquells a qui no importi marxar del país poden sentir-se atrets per una carrera que com més va més impediments troba per desenvolupar-se de manera plena en el nostre país --i en alguns altres de propers.

Tanmateix, i com es va matisar en el col·loqui, sortir del país no és dolent. Al contrari, hauria de ser obligatori en una etapa de la formació de qui es vulgui dedicar a la recerca. Allò que no és bo és que emigrar hagi esdevingut l'única sortida per als joves llicenciats o doctorands i que, quan marxen a l'estranger, ho facin pensat que segurament no tindran bitllet de tornada.

Taller de periodisme de dades al CCCB (8.11.2013)

I ara barrejo les reflexions sobre la taula rodona, amb els comentaris sobre una altra activitat a la qual vaig assistir també ahir, unes hores més tard. Va ser en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on Karma Peiró va coordinar una sessió de treball sobre periodisme de dades. En la primera part, dos periodistes d'El Periódico, Eli Vivas i Francisco José Moya, van presentar Fuga2 un mapa col·laboratiu i interactiu que analitza la fuga --o exili-- de cervells i fa també una anàlisi dels efectes de la crisi i les retallades en R+D en el col·lectiu investigador. És un projecte que va guanyar el segon premi del concurs InnovaData del BBVA de 2013.

Fuga2- Mapa dels investigadors espanyols a l'estranger

Eli Vivas i Francisco José Moya van explicar com havien dut a terme el seu projecte. Es van adonar que, tot i que ja fa temps que es parla d'aquesta fugida de cervells, no hi havia dades oficials sobre els investigadors espanyols que són a l'estranger. Per tant, van decidir buscar-les pel seu compte i construir la seva pròpia base de dades. Van recórrer a algunes associacions d'investigadors espanyols en diversos països i també van preguntar a l'abans esmentada FJI/Precarios si coneixien casos d'investigadors que haguessin marxat a causa de la crisi i les retallades. Van enviar un formulari a tots els que van poder localitzar. A més de demanar-los les dades bàsiques, en el formulari els preguntaven per què havien emigrat. Eli Vivas va dir que van incloure aquest pregunta "perquè som periodistes i les històries ens interessen tant com les dades". El seu projecte va tenir molt bona acollida i el mapa inicial --fet amb eines gratuïtes disponibles a la xarxa-- té localitzades unes 600 persones que treballen en universitats i centres de recerca a l'estranger.

És un projecte que no està acabat, que en el futur anirà ampliant-se amb les dades que vagin obtenint sobre investigadors que treballen a l'estranger i que no van localitzar en la primera fase. Si coneixeu algú en aquestes circumstàncies, podeu demanar-li que hi col·labori omplint el formulari que hi ha en el web de Fuga2. Podria posar-se com a objecció que qualsevol persona pot inventar-se una personalitat i fer veure que està treballant o formant-se en recerca a l'estranger. Això també ho van tenir en compte i es van prendre la molèstia de verificar les dades. Malgrat que era una tasca feixuga pel nombre de persones que calia comprovar, no va ser difícil per a cada cas individual.

I torno a la taula rodona del migdia a l'Ateneu. Com en aquell poema de Calderón de la Barca, del savi que creia que era molt pobre fins que va descobrir que n'hi havia d'altres que encara ho eren més, ahir va passar el mateix quan una investigadora grega --Varvara Trachana-- va comentar la situació desesperada de la recerca en el seu país. El 2010 hi havia 120.000 científics grecs treballant a l'estranger. Ara es diu que n'hi ha 150.000, però ella creu que deuen ser més. Quant als que es queden a Grècia, la seva situació és angoixant. Ella mateixa va ser nomenada professora d'universitat fa més de dos anys, però encara no s'hi ha pogut incorporar i esta treballant amb petits contractes.

Sacrifici d'Ifigènia, Pompeia, s. I dC (Vikimedia Commons)

Des de 2007, la universitat grega ha perdut un 40% del personal investigador i un 50% del personal administratiu. Trachana va dir que els polítics grecs diuen que l'educació i la recerca són els pilars de la societat i ella es pregunta quin pot ser el futur d'una societat els pilars de la qual estan caient. Com a bona grega, va recórrer a un mite per explicar la situació actual. Va dir que els científics i científiques grecs se senten sacrificats davant la greu crisi que pateix el seu país com ho va ser Ifigènia, a qui el seu pare, Agamèmnon, va sacrificar per apaivagar l'ira d'Artemisa. Es pregunta, però, si aquest sacrifici serà suficient perquè el país tiri endavant o si no significarà també que n'estan sacrificant el futur.

Acabaré recordant algunes de les coses que va dir Federico Mayor Zaragoxa a la taula rodona; una participació que va ser virtual, enregistrada en vídeo, perquè una afecció lumbar va impedir-li moure's de casa i viatjar a Barcelona. Com li he sentit en altres ocasions, va lamentar-se de les desigualtats que es donen en el planeta, on les riqueses estan concentrades en una petita part de la població i on es gasten diàriament tants milions en despeses militars. Va dir que el món necessitava una profunda transformació social i que els científics hi havien de ser al capdavant, que cal escoltar la ciència a l'hora de prendre decisions polítiques.; altrament es prendran decisions equivocades, com s'està fent ara a Europa. El canvi de model social ens ha de dur a una economia basada en el coneixement en comptes d'estar basada en l'especulació.

De tota manera, Federico Mayor va destacar un canvi en la situació mundial, amb tres condicions que no s'havien donat mai en la història de la humanitat: a) qualsevol persona pot tenir un paper actiu i ser agent del canvi social, gràcies al desenvolupament de la tecnologia; b) avui dia hi ha una consciència global, podem saber què passa a tot el món i comparar, i c) el poder ha deixat de ser una exclusiva dels homes; les dones també hi participen, però no pas adoptant actituds masculines, com havien fet abans, sinó a partir de la seva visió de dones.

Sobre tot això, es podrien moltes més coses. Deixe'm-ho per avui. Però vull acabar recordant un poema que Federico Mayor va escriure el 1990, quan era director general de la UNESCO, i que fa uns quants vaig descobrir en un llibre de poemes seus i en vaig fer una traducció al català. Ahir, quan el vaig sentir parlar de l'asimetria i desigualtats que hi al món, m'hi va fer pensar. 

No hi havia diners

per als famèlics

ni els ignorants.

Ara, però, sobtadament

s’han obert

els cabdals de la guerra

i milers de milions

flueixen vers el front!

No hi havia diners

per a la pau,

per combatre la droga,

per a l’ambient.

Que en som, de cecs, Déu meu!

No hi havia diners per a la pau

Però n’hi ha per a la guerra.

            F. Mayor Zaragoza

            París, 15.9.1990

Fotos: M. Piqueras (08.11.2013)

Albert Camus i "Le Livre de Poche"

Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un telegramme de l'asile :  "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier.

Així comença L'étranger (L'estrany), novel·la d'Albert Camus, que ocupa el primer lloc dels cent millors llibres del segle XX en una classificació que el 1999 van fer Le Monde i l'FNAC (cal dir que és una classificació esbiaixada, amb una majoria de llibres francesos). Segurament qui l'hagi llegit en recordarà aquestes línies inicials, de la mateixa manera que qui hagi llegit Rebecca, de Dahne du Maurier recorda allò de "Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley".

Sóc d'una generació que es va nodrir de la cultura francesa durant la joventut, especialment pel que fa a la literatura i la música. Avui, que els mitjans commemoren el centenari del naixement d'Albert Camus, hi pensava. I he pensat que era una bona excusa per llegir --o si més no fullejar-- algun llibre de Camus. He tret del seu prestatge L'étranger i La peste, dues obres que vaig llegir fa uns quaranta-cinc o cinquanta anys. Els dos llibres són sengles volums de la mítica editorial Le livre de poche, que enguany ha celebrat el seu cinquantenari. Havia passat hores i hores a la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia, entre aquell bé de déu de llibres de tapa tova --i per tant més econòmics-- que tenien en unes prestatgeries dobles (una darrera l'altre, amb rodes per desplaçar-les), fullejant-los, llegint-ne fragments, comprant-ne algun que altre. (Anys més tard vaig fer el mateix, però en la secció de llibres en anglès, que també estava molt ben assortida.)

En el web de Le livre de poche diu que les vendes dels primers anys eren fluixes i el futur de l'editorial era incert. Però una nova generació de lectors va assegurar-ne la supervivència. Dels 8 milions d'exemplars venuts entre 1957 i 1958 (els semblaven pocs?) van passar a vendre'n 28 el 1969. O sigui, que jo vaig ser molt poc original en la meva predilecció pels llibres d'aquesta editorial; no feia més que seguir una tendència del moment,

Els dos llibres de Camus que conservo tenen el registre de la llibreria: un segell de tinta on diu "Librería Francesa Barcelona" i el número de registre escrit a mà. Les pàgines estan esgrogueïdes i ara se'm faria difícil rellegir La peste, que té un cos de lletra molt petit i una impressió poc nítida. En canvi, en la pausa de mitja tarda, he començat a rellegir L'étranger. Llevat d'aquelles frases inicials, que en gravar-se en la memòria fan recordar el que passa en el primer capítol, poca cosa més recordava de l'argument. Sí que recordava, però, l'actitud displicent, allunyada de tota emoció, del protagonista, Mersault, narrador de la seva pròpia història com si parlés d'una altra persona, com si tot el que passa li fos aliè i no tingués res a a veure amb ell. D'aquí ve el títol, que en la traducció catalana es va mantenir fidel, però en l'edició espanyola van dir-li El extranjero.

Goodle també ha recordat el centenari de Camus dedicant-li un doodle inspirat en un assaig filosòfic de Camus, El mite de Sísif. És un doodle amb animació i, en el centre, hi ha Sísif empenyent la pedra que mai no va poder dur fins al cim de la muntanya, perquè tornava a rodolar cap avall. Possiblement hi hagi moltes persones que passen la vida empenyent la seva pedra cap al cim de la muntanya sense aconseguir mai que hi arribi perquè, abans de fer-ho, els comença a rodolar muntanya avall.

Moltes vegades he dit que he perdut el gust per la novel·la. No és cert, però, En realitat, he perdut el gust per la lectura de novel·les qualssevol. Rellegir avui alguns fragments de L'étranger de Camus, m'han fet retrobar aquell gust perdut.

De qui és el coneixement científic? De moment, d'unes quantes editorials multinacionals

La ciència, negoci per a les editorials científiques

Quan escric alguna entrada sobre un tema de ciència en aquest blog, acostumo a buscar-ne la informació en les fonts primàries: els articles científics que descriuen una troballa o que integren dades per generar nou coneixement. Avui dia, gràcies a Internet, es possible consultar pràcticament totes les revistes científiques que es publiquen al món. Moltes vegades, però, em trobo que només puc llegir el resum de l'article i, si vull veure'l sencer, he de comprar-lo. En el cas que he reproduït aquí al costat, hauria hagut de pagar 34,95 euros. Alguns són una mica més barats, però gairebé sempre per damunt dels 30 euros, i n'hi ha que poden costar gairebé 50 euros.

¿Potser els autors d'aquests articles cobren alguna comissió com a drets d'autor? Doncs no, els autors no reben ni cinc per les lectures o descàrregues dels seus articles com tampoc no van rebre res quan la revista va acceptar el seu original per ser publicat. De vegades, fins i tot han hagut de pagar un tant per pàgina publicada (page charges, en diuen) i un càrrec extra, si hi ha alguna il·lustració en color. I és molt probable que hagin hagut de cedir els drets de reproducció (el copyright) a l'editorial.

Per assegurar-se que el treball de recerca descrit és rigorós, tant pel que fa al plantejament com al seu desenvolupament i interpretació dels resultats, les editorials científiques envien els originals rebuts per publicar a altres persones que treballen en el mateix camp que els autors perquè l'avaluïn i facin un informe en què indiquin si el treball és correcte i adequat per ser publicat. La revisió no és una tasca que es faci en uns minuts; de vegades pot costar hores comprovar la correcció de l'experiment, la coherència de les dades i la interpretació dels resultats. I després cal escriure'n un informe. Doncs bé, aquest és un treball que, llevat de molt poques excepcions (poderoses revistes mèdiques), els revisors fan sense rebre cap altra recompensa que les gràcies per part de l'editorial.

L'editorial ajunta uns quants articles que han estat avaluats positivament pels revisors i publica un número d'una revista, que sol distribuir-se per subscripció. No fa encara dues dècades, les revistes van veure la possibilitat d'augmentar la seva difusió si es publicaven també per Internet. Ara pràcticament totes les revistes tradicionals, publicades en paper, tenen també la seva versió digital a Internet. (A part, n'hi ha que només es publiquen a Internet.) Moltes tenen en el seus webs una versió en html dels articles publicats i també hi pengen els pdf que reprodueixen exactament les pàgines de la revista impresa. De vegades, inclouen també material complementari que no ha tingut cabuda en la versió impresa de l'article, com ara reculls voluminosos de dades que ocuparien massa espai en el paper.

Normalment, el personal investigador d'una universitat o centre de recerca té accés a gran quantitat de revistes científiques publicades a la xarxa. Però això no és perquè l'accés sigui gratuït, sinó perquè la seva institució està pagant la subscripció a aquelles publicacions; una subscripció institucional, molt més cara que una subscripció individual, perquè les revistes puguin ser llegides per moltes persones. A més, moltes editorials ofereixen les subscripcions en "paquets": moltes revistes per un preu que, si haguessin de pagar individualment, sortirien molt més cares. Però aquesta "oferta" pot ser enganyosa, perquè una biblioteca potser en tindria prou amb menys revistes i tot i que el preu individual fos més car, podria ser que hagués de pagar menys que amb el paquet obligatori.

Si jo o qualsevol altra persona que no pertanyi a una institució que estigui subscrita a la revista o que no tingui una subscripció individual vol llegir-ne un article, haurà de pagar per un document que els autors han hagut de donar gratis --o moltes vegades pagant-- i que uns revisors han avaluat també sense cobrar. Un article, a més, amb el qual l'editorial ja ha fet negoci perquè l'ha publicat en una revista impresa que ha venut per subscripció. L'investigador paga --o regala-- perquè algú publiqui el producte del seu treball --l'article que descriu un treball de recerca que en molts casos ha estat subvencionat amb diners públics-- i qui n'obté el principal benefici econòmic és una editorial, normalment privada (les principals revistes científiques estan publicades per empreses privades). O sigui, que la primera matèria per al negoci de l'editorial l'han pagada gairebé sempre diners públics. És una situació una mica kafkiana, amb la qual molta gent no està d'acord.

El naixement i desenvolupament de l'accés obert

Logotip de l'accés obert

El desembre de 2001 es va celebrar a Budapest una reunió de persones que eren favorables a la difusió, sense restriccions, del coneixement científic, especialment mitjançant la distribució gratuïta dels articles en què es publica la recerca. Resultat d'aquella reunió va ser l'anomenada Iniciativa d'Accés Obert de Budapest (Budapest Open Access Intiative), que es va fer pública el febrer de 2002 i que comença així:

La convergència d'una vella tradició i d'una nova tecnologia han fet possible l'aparició d'un bé públic sense precedents. La vella tradició és la voluntat dels científics i erudits de publicar els fruits del seu treball en revistes científiques sense rebre'n cap compensació econòmica, només pel bé de la recerca i del coneixement. La nova tecnologia és Internet. El benefici públic que tradició i tecnologia fan possible és la distribució electrònica per tot el món dels articles publicats en revistes científiques que compten amb revisió per experts (peer review), de manera gratuïta i sense restriccions per a científics, erudits, estudiants i altres ments curioses.

Des d'aleshores, el terme open access (accés obert) identifica la literatura científica que està disponible per a tothom, sense cap cost, a Internet. La persona que en té el copyright (normalment l'autor) autoritza la lectura, descàrrega i distribució dels articles, i també la possibilitat de fer-hi cerques i de posar enllaços a tot el seu contingut, com també la utilització i conversió de les seves dades o el seu ús per a qualsevol finalitat que sigui legal. L'única condició que s'hi posa és que es reconegui i citi l'autoria del treball original i que la distribució es faci en els mateixos termes.

Des de 2002, moltes revistes s'han adherit a aquesta iniciativa i ho han fet de diverses maneres, des de les que posen els articles en accés obert sense cap restricció tan bon punt es publiquen a Internet, fins a les que únicament permeten l'accés obert als articles si els seus autors paguen una quantitat determinada perquè es faci així. Enmig d'aquests extrems, hi ha moltes possibilitats: accés obert després dels sis mesos, l'any o més temps de la publicació dels articles; lectura gratuíta però restriccions al seu ús posterior, permís perquè els autors publiquin els articles lliurement també en el seu web o en un web especial de la seva institució (els anomenats repositoris), i que aquests articles siguin la mateixa versió final publicada per la revista o una versió anterior (un preprint), etc.

La Setmana Internacional de l'Accés Obert

Des de fa alguns anys se celebra la Setmana Internacional de l'Accés Obert, que té com a finalitat difondre aquesta iniciativa i fer que la comunitat científica --persones i institucions-- prenguin consciència dels beneficis que l'accés obert a la producció científica i al patrimoni digital pot reportar a la societat. La 6a edició de la Setmana se celebra del 21 al 27 d'octubre de 2013.

Malgrat el gran impacte que l'accés obert sense cap restricció podria tenir en la difusió del coneixement i també en l'economia, no he sentit parlar d'aquesta celebració en els mitjans. De fet, ni tan sols en fòrums on sovint es debat sobre ciència, com és la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. I no és pas perquè no s'hagin organitzat activitats, principalment a través de biblioteques universitàries. La Universitat de Barcelona, la Universitat Jaume I, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, són algunes de les universitats que han programat activitats per a la Setmana. I altres centres també s'hi han unit.

Tot desmuntant mites sobre l'accés obert

Ignasi Labastida a l'IDIBAPS

Dimarts vaig assistir, a l'IDIBAPS (Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer), a una d'aquestes activitats, la conferència-col·loqui "Recerca en obert: Mites, incerteses i realitats", amb Ignasi Labastida, cap de l'Oficina de Difusió del Coneixement CRAI-UB. Labastida va ser l'impulsor del projecte Creative Commons a Espanya a través de la Universitat de Barcelona, que el 2003 buscava un sistema per publicar materials docent que pogués ser consultat i, si esqueia, també reutlititzat.

A l'IDIBAPS, després d'una introducció a l'accés obert, Labastida va desmuntar alguns mites difosos per persones i entitats que s'oposen la difusió en obert de la recerca. Aquests mites són:

• Un article que s'hagi publicat en una revista que en tingui el copyright no es pot arxivar en un repositori al qual pugui accedir tothom. Les coses no són així. De cada deu revistes, nou permeten l'autoarxiu dels articles als seus autors, tot i que sovint amb condicions que poden variar, com ara un temps d'embargament de l'article (sis mesos, un any, etc.) abans de posar-lo disponible per a tothom.
• Ningú no demana als investigadors que dipositin els seus articles en repositoris on es puguin consultar. En realitat, moltes institucions que subvencionen la recerca exigeixen que tothom pugui tenir accés als articles que publiquin els resultats del treball subvencionat. I la Ley de la Ciencia espanyola de 2011, conté un article (el 37) dedicat a la difusió en accés obert.
• Els articles publicats en revistes en accés obert no passen per un procés de revisió. Aquesta afirmació se sol fer perquè, amb la publicació electrònica, que estalvia les despeses d'impressió, enquadernació i distribució, hi ha hagut un allau d'intrusisme per part de persones que han vist un negoci en la publicació científica perquè demanen als autors que paguin per poder tenir els seus articles en accés obert. Però la revisió per experts no té res a veure amb el fet que la revista es publiqui en accés obert o no i les revistes serioses totes inclouen a revisió en el procés d'edició.
• Les revistes que es publiquen en accés obert no es troben indexades en les principals bases de dades. Que una revista s'inclogui o no en una base de dades no depèn del fet que es publiqui en accés obert. Hi ha uns requisits mínims de qualitat que han de complir i les publicacions que superen l'avaluació hi són incloses.
• L'autor ha de pagar per publicar en una revista d'accés obert. És cert que, si qui consulta i descarrega els articles no ha de pagar per fer-ho, les despeses dedició han de sortir d'algun lloc. Però hi ha moltes possibilitats que permeten cobrir aquestes despeses sense que els autors ho hagin de fer de la seva butxaca. Com més va, més universitats i centres de recerca dediquen una partida pressupostària a les despeses generades per la publicació en accés obert. I hi ha institucions que subvencionen la recerca que destinen uns fons específics a la publicació del resultat de la recerca.

En el col·loqui es van suggerir accions que el personal investigador i les institucions podrien emprendre per eliminar les barreres a la difusió de la producció científica i per superar el domini de les grans multinacionals de l'edició científica. Per exemple, els investigadors podrien negar-se a fer de revisors per a revistes que no adoptin l'accés obert i podrien enviar els seus articles únicament a revistes que els publiquessin també en accés obert. Pel que fa a les institucions, Labastida va referir-se al CERN, on estan pensant cancel·lar totes les subscripcions a revistes de física i demanar als països que participen d'aquella entitat que aportin els diners necessaris per publicar en accés obert. això representaria un estalvi i tothom, des de qualsevol lloc del món, podria accedir als articles fruits de la recerca feta al CERN. També va esmentar el rector d'una universitat belga, que volia cancel·lar totes les subscripcions institucionals a revistes científiques. Què passaria si moltes universitats prenguessin la mateixa decisió?

Reflexions finals

Un treball de recerca no està acabat amb l'obtenció dels resultats d'un o més experiments o amb la integració i anàlisi de dades que ja existien per generar nou coneixement. El pas següent és comunicar i difondre el resultat de la recerca. I això es fa principalment a través de les revistes científiques. Deixar que aquestes publicacions segueixin en mans d'editorials que en limiten la difusió és segrestar el coneixement i això, una societat democràtica no ho hauria de permetre.

Potser us interessarà:
- Open access. A turning point in scientific publication, per R. Guerrero i M. Piqueras. International Microbiology (2004) 7:157-161
- L'article científic: per què serveix? (aquest blog, 10.11.2012)
- Com fer un resum (aquest blog, 05.09.2012) El resum és la tarja de presentació d'un article. De la impressió que causi en qui el llegeixi dependrà que llegeixi la resta de l'article.