El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 9 de novembre de 2013

'Fuga' de cervells? No, més aviat 'exili'

Els mitjans parlen de la "fuga de cervells" per referir-se als investigadors que marxen a l'estranger a treballar. A José Manuel Fernández, representant del col·lectiu Federación de Jóvenes Investigadores (FJI/Precarios), no li agrada aquesta expressió perquè no indica allò que passa exactament. Diu que parlar de fuga --o fugida-- pot semblar que es tracti d'una acció que es fa subreptíciament i també por transmetre la idea que sortir a treballar a l'estranger no és bo. Ell prefereix anomenar-ho 'exili' perquè és una sortida forçada per les circumstàncies, quan no es troba cap altra opció per poder seguir fent recerca en condicions adequades.

Era la resposta d'aquell jove investigador "precari" a un comentari que va fer Genoveva Martí (investigadora ICREA de la Universitat de Barcelona i actualment al front de l'oficina que l'Academia Europaea té a Barcelona) en el col·loqui d'una taula rodona sobre el futur de la ciència a Europa que va celebrar-se ahir, 8 de novembre de 2013, a l'Ateneu Barcelonès. Una taula rodona que va fer palesa la situació angoixant del món de la recerca a Espanya, a Itàlia i a Grècia a través del testimoni d'alguns dels seus protagonistes i que va situar aquest problema dins del context europeu. Genoveva Martí va dir que el flux de grans cervells cap a l'estranger no hauria de preocupar-nos, sinó al contrari, si estigués compensat pel retorn d'altres que havien marxat abans o per l'entrada d'investigadors estrangers que vinguessin a treballar aquí.

Per cada 100 investigadors del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) que se jubilen, només n'entren tres per ocupar els llocs vacants, i la situació a les universitats és semblant. Això va dir en la mateixa taula rodona Amaya Moro, promotora de la plataforma Investigación Digna. La seva visió tan pessimista de la recerca a Espanya té una base objectiva; com se sol dir, "els números canten", i les dades, que són públiques, mostren la davallada en inversió en recerca i desenvolupament (R+D), que cada cop s'allunya més d'aquella Estratègia de Lisboa que el 2000 tenia com a un dels seus objectius que els estats membres de la Unió Europea dediquessin el 3% del seu producte interior brut a R+D. El termini fixat per assolir-ho era el 2010. Espanya va decidir assolir el 2% del PIB deu anys més tard, el 2020, però amb la intenció que sigui el sector privat qui contribueixi a arribar-hi.

El debat va tenir lloc un parell de dies després que el Govern de Madrid tragués per fi la convocatòria d'ajuts a la recerca per al 2013. És una convocatòria que s'ha fet amb onze mesos de retard, perquè havia de sortir el desembre de 2012. Es pot dir que s'ha perdut un any per a la investigació. A més, segons Amaya Moro, l'estratègia per a la concessió d'ajuts ha variat i els projectes d'excel·lència que van rebre ajuts el 2012 podria ser que ara no en rebin perquè la major part de subvencions es dedicarà a recerca "orientada". I qui l'orienta? "El Ministeri", va dir Moro, "i no se sap quins criteris adoptarà per fer-ho".

Amb aquesta entrada no pretenc fer una crònica exhaustiva de la taula rodona de l'Ateneu; són només unes pinzellades sobre el que s'hi va tractar, un recull d'impressions que en vaig treure i algunes reflexions que em va suscitar. Ja fa anys que les estadístiques universitàries parlen de la reducció de les vocacions científiques i es promouen accions per estimular-les. Però ¿quin estímul es pot donar als nois i noies que veuen l'actual situació d'incertesa de la recerca? Que, si ja estan cursant una carrera, s'adonen de les dificultats que tenen les universitats per tirar endavant no només la recerca, sinó també la docència. Que veuen que molts dels qui els han precedit han hagut de tirar la tovallola --o l'esponja, com se sol dir ara-- o han hagut d'optar per l'exili. Només aquells a qui no importi marxar del país poden sentir-se atrets per una carrera que com més va més impediments troba per desenvolupar-se de manera plena en el nostre país --i en alguns altres de propers.

Tanmateix, i com es va matisar en el col·loqui, sortir del país no és dolent. Al contrari, hauria de ser obligatori en una etapa de la formació de qui es vulgui dedicar a la recerca. Allò que no és bo és que emigrar hagi esdevingut l'única sortida per als joves llicenciats o doctorands i que, quan marxen a l'estranger, ho facin pensat que segurament no tindran bitllet de tornada.

Taller de periodisme de dades al CCCB (8.11.2013)
I ara barrejo les reflexions sobre la taula rodona, amb els comentaris sobre una altra activitat a la qual vaig assistir també ahir, unes hores més tard. Va ser en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on Karma Peiró va coordinar una sessió de treball sobre periodisme de dades. En la primera part, dos periodistes d'El Periódico, Eli Vivas i Francisco José Moya, van presentar Fuga2 un mapa col·laboratiu i interactiu que analitza la fuga --o exili-- de cervells i fa també una anàlisi dels efectes de la crisi i les retallades en R+D en el col·lectiu investigador. És un projecte que va guanyar el segon premi del concurs InnovaData del BBVA de 2013.

Fuga2- Mapa dels investigadors espanyols a l'estranger

Eli Vivas i Francisco José Moya van explicar com havien dut a terme el seu projecte. Es van adonar que, tot i que ja fa temps que es parla d'aquesta fugida de cervells, no hi havia dades oficials sobre els investigadors espanyols que són a l'estranger. Per tant, van decidir buscar-les pel seu compte i construir la seva pròpia base de dades. Van recórrer a algunes associacions d'investigadors espanyols en diversos països i també van preguntar a l'abans esmentada FJI/Precarios si coneixien casos d'investigadors que haguessin marxat a causa de la crisi i les retallades. Van enviar un formulari a tots els que van poder localitzar. A més de demanar-los les dades bàsiques, en el formulari els preguntaven per què havien emigrat. Eli Vivas va dir que van incloure aquest pregunta "perquè som periodistes i les històries ens interessen tant com les dades". El seu projecte va tenir molt bona acollida i el mapa inicial --fet amb eines gratuïtes disponibles a la xarxa-- té localitzades unes 600 persones que treballen en universitats i centres de recerca a l'estranger.

És un projecte que no està acabat, que en el futur anirà ampliant-se amb les dades que vagin obtenint sobre investigadors que treballen a l'estranger i que no van localitzar en la primera fase. Si coneixeu algú en aquestes circumstàncies, podeu demanar-li que hi col·labori omplint el formulari que hi ha en el web de Fuga2. Podria posar-se com a objecció que qualsevol persona pot inventar-se una personalitat i fer veure que està treballant o formant-se en recerca a l'estranger. Això també ho van tenir en compte i es van prendre la molèstia de verificar les dades. Malgrat que era una tasca feixuga pel nombre de persones que calia comprovar, no va ser difícil per a cada cas individual.

I torno a la taula rodona del migdia a l'Ateneu. Com en aquell poema de Calderón de la Barca, del savi que creia que era molt pobre fins que va descobrir que n'hi havia d'altres que encara ho eren més, ahir va passar el mateix quan una investigadora grega --Varvara Trachana-- va comentar la situació desesperada de la recerca en el seu país. El 2010 hi havia 120.000 científics grecs treballant a l'estranger. Ara es diu que n'hi ha 150.000, però ella creu que deuen ser més. Quant als que es queden a Grècia, la seva situació és angoixant. Ella mateixa va ser nomenada professora d'universitat fa més de dos anys, però encara no s'hi ha pogut incorporar i esta treballant amb petits contractes.

Sacrifici d'Ifigènia, Pompeia, s. I dC (Vikimedia Commons)
Des de 2007, la universitat grega ha perdut un 40% del personal investigador i un 50% del personal administratiu. Trachana va dir que els polítics grecs diuen que l'educació i la recerca són els pilars de la societat i ella es pregunta quin pot ser el futur d'una societat els pilars de la qual estan caient. Com a bona grega, va recórrer a un mite per explicar la situació actual. Va dir que els científics i científiques grecs se senten sacrificats davant la greu crisi que pateix el seu país com ho va ser Ifigènia, a qui el seu pare, Agamèmnon, va sacrificar per apaivagar l'ira d'Artemisa. Es pregunta, però, si aquest sacrifici serà suficient perquè el país tiri endavant o si no significarà també que n'estan sacrificant el futur.

Acabaré recordant algunes de les coses que va dir Federico Mayor Zaragoxa a la taula rodona; una participació que va ser virtual, enregistrada en vídeo, perquè una afecció lumbar va impedir-li moure's de casa i viatjar a Barcelona. Com li he sentit en altres ocasions, va lamentar-se de les desigualtats que es donen en el planeta, on les riqueses estan concentrades en una petita part de la població i on es gasten diàriament tants milions en despeses militars. Va dir que el món necessitava una profunda transformació social i que els científics hi havien de ser al capdavant, que cal escoltar la ciència a l'hora de prendre decisions polítiques.; altrament es prendran decisions equivocades, com s'està fent ara a Europa. El canvi de model social ens ha de dur a una economia basada en el coneixement en comptes d'estar basada en l'especulació.

De tota manera, Federico Mayor va destacar un canvi en la situació mundial, amb tres condicions que no s'havien donat mai en la història de la humanitat: a) qualsevol persona pot tenir un paper actiu i ser agent del canvi social, gràcies al desenvolupament de la tecnologia; b) avui dia hi ha una consciència global, podem saber què passa a tot el món i comparar, i c) el poder ha deixat de ser una exclusiva dels homes; les dones també hi participen, però no pas adoptant actituds masculines, com havien fet abans, sinó a partir de la seva visió de dones.

Sobre tot això, es podrien moltes més coses. Deixe'm-ho per avui. Però vull acabar recordant un poema que Federico Mayor va escriure el 1990, quan era director general de la UNESCO, i que fa uns quants vaig descobrir en un llibre de poemes seus i en vaig fer una traducció al català. Ahir, quan el vaig sentir parlar de l'asimetria i desigualtats que hi al món, m'hi va fer pensar. 
No hi havia diners
per als famèlics
ni els ignorants.
Ara, però, sobtadament
s’han obert
els cabdals de la guerra
i milers de milions
flueixen vers el front!
No hi havia diners
per a la pau,
per combatre la droga,
per a l’ambient.
Que en som, de cecs, Déu meu!
No hi havia diners per a la pau
Però n’hi ha per a la guerra.
            F. Mayor Zaragoza
            París, 15.9.1990
Fotos: M. Piqueras (08.11.2013)