Giuseppina Cattani (1859-1914) i el tètanus

En arribar a Bolonya un dia de juliol de 2002, per passar uns dies a casa de la meva amiga Imma, abans de fer cap a casa seva vaig haver d'anar a l'hospital perquè em posessin la injecció antitetànica. Aquell matí, unes hores abans d'agafar l'avió, havia tingut un petit accident i m'havia fet un tall profund en el colze; en el dispensari de l'aeroport, on vaig anar perquè la ferida tornava a sagnar, em van aconsellar que en arribar a destí anés de seguida a posar-me la injecció antitetànica, atès que jo no estava vacunada.

Cèl·lules de Clostridium tetani al microscopi

El tètanus és una greu malaltia causada pel bacteri Clostridium tetani, que afecta el sistema nerviós i es manifesta amb contractures musculars espasmòdiques generalitzades que poden arribar a causar la mort. Tot i estar causada per un bacteri, més que una malaltia infecciosa, és toxoinfecciosa, perquè el causant directe no és el microbi, sinó les toxines que produeix. El bacteri es queda dins la ferida on ha penetrat i allà es multiplica, però les seves toxines passen a la sang i s'escampen pel cos fins arribar al sistema nerviós central, que és on actuen. Fins a finals del segle XIX es va pensar que el tètanus era una malaltia del sistema nerviós. El 1884, però, dos investigadors italians de l'Institut de Patologia General de la Universitat de Torí, Antonio Carle i Giorgio Rattone, van demostrar experimentalment que la causa era un infecció: van provocar la malaltia en conills, inoculant-los material d'una ferida d'un home que havia mort de tètanus.

Espasmes del tètanus.Quadre de Sir Charles Bell (1809)

Poc m'imaginava quan em van posar aquella injecció a Bolonya que era precisament en aquella ciutat on s'havia descobert, a finals del segle XIX, que el tètanus estava causat per una toxina i on es va desenvolupar un tractament per prevenir l'aparició dels símptomes tetànics quan hi ha la possibilitat que una persona hagi adquirit el microbi, encara que sigui una possibilitat remota, com era el meu cas. Com tampoc m'imaginava que, en aquella recerca, una dona hi havia tingut un paper destacat.

Aquella dona es deia Giuseppina Cattani i va viure de 1859 a 1914. La revista The British Medical Journal, de llarga tradició en l'àmbit de la medicina, s'hi referia, en el número de l'11 de maig de 1889, d'aquesta manera:

Debut d'una catedràtica. La senyoreta Giuseppina Cattani va impartir recentment la conferència de la seva presa de possessió de la nova càtedra de bacteriologia de la Universitat de Bolonya. El tema de la seva conferència va ser la bacteriologia i la seva relació amb la patologia moderna. Va ser rebuda amb molts aplaudiments. La docta dama té 31 anys i ha estat ajudant de l'Institut Patològic de Bolonya des de 1884.

La mateixa revista publica una breu necrològica de Giuseppina Cattani en el número del 27 de març de 1915:

Sentim anunciar la mort de la Dra. Giuseppina Cattani, professora de patologia general, primer a la Universitat de Torí i després a la de Bolonya. El seu nom va associat al de Tizzoni en la recerca del tètanus. Va ser també autora de textos que descrivien la seva recerca feta de manera independent. El seu estat de salut li va impedir de continuar la seva tasca com a professora a la universitat, però va seguir dirigint els laboratoris dels hospitals civils a la seva ciutat natal, Imola.

Però, qui era aquesta dama que, segons sembla, als trenta-un anys ja era titular d'una càtedra de bacteriologia a la Universitat de Bolonya? No té cap entrada a la Wikipèdia --ni tan sols a l'edició italiana-- i tampoc l'he trobada en els principals diccionaris que he consultat de dones que han passat a la història per algun fet. Solament alguna que altra menció en textos dispersos, fins que, finalment, he trobat dos llibres que parlen d'ella amb més detall. Un d'ells és Ladies in the Laboratory II: West European Women in Science, 1800-1900: a... , de Mary R.S. Creese i Thomas M. Creese, que es pot veure parcialment a Google llibres (per sort, les pàgines corresponents a Cattani són visibles). Aquest llibre conté una breu biografia de Giuseppina Cattani que resumeixo aquí.

Segons el llibre esmentat, Giuseppina Cattani va estudiar a la Universitat de Bolonya, on va obtenir el títol de medicina i cirurgia amb la màxima nota. Va treballar a l'Institut de Patologia General d'aquella universitat, sota la direcció de Guido Tizzoni (1853-1932), primer encara com a estudiant i després, durant dos anys (1885-1887), gràcies a una mena de beca pagada pel Govern i guanyada per mèrits propis. El 1886, quan ella en tenia vint-i-set, i havia publicat ja articles sobre estudis histològics de l'estructura del nervi, es va presentar a les oposicions a una càtedra de patologia general de la Universitat de Parma. Va ser considerada apta per participar en les oposicions, però va quedar cinquena entre els set aspirants a la càtedra. Els membres del tribunal van lloar la seva capacitat d'observació, el seu treball en les tècniques microscòpiques i el seu coneixement científic, evident per la qualitat de les seves publicacions. Tanmateix van considera que li calia ampliar els seus interessos a la fisiologia normal i patològica.

El 1887 va ser més afortunada i va obtenir una beca del Govern per estudiar a l'estranger i també la libera docenza (professora, però sense sou) de patologia general a la Universitat de Torí. Va fer una estada de dos semestres a l'Institut de Patologia General de la Universitat de Zurich, amb el fisiopatòleg alemany T. A. Edwin Klebs (1834-1913) i a la tornada va estar ensenyant a Torí durant dos anys. El 1889 va tornar a la seva alma mater, la Universitat de Bolonya, per dedicar-se a la docència i per fer recerca amb Guido Tizzoni. Per motius de salut va haver d'interrompre les classes, però va continuar treballant amb Tizzoni fins al 1897.

El treball de Giuseppina més conegut és el que va fer col·laborant amb Tizzoni. Pel seu compte, ella va aprofundir en l'estudi de la degeneració de les fibres del sistema nerviós perifèric, mentre que la recerca feta amb Tizzoni era en el camp de la microbiologia, aleshores una ciència molt jove i en expansió. Van formar un bon equip i el fruit dels anys de col·laboració es pot veure en les seves publicacions. Primerament van centrar-se en el còlera, en aspectes com ara els tipus d'infecció i els canvis que es produeixen en alguns òrgans del cos a causa de la infecció. La recerca que Giuseppina va fer amb Tizzoni --fins al 1892-- va culminar amb la descoberta d'un sèrum per combatre la toxina del tètanus; aquest treball es considera l'aportació més important d'aquesta investigadora a la medicina.

Moltes vegades en la història de la ciència ha passat que persones fent recerca en laboratoris diferents, de vegades molt allunyats, han arribat a les mateixes conclusions. Els llibres de microbiologia solen atribuir a Shibasaburo Kitasato (1852-1931), que treballava a l'Institut d'Higiene de la Universitat de Berlín, dirigit per Robert Koch, l'aïllament en cultiu pur del bacteri causant del tètanus, que va publicar el 1889. Al mateix temps, però, Tizzoni i Cattani van anunciar en una reunió de l'Acadèmia de medicina de Torí que havien aïllat el bacil (Clostridium tetani) en un cultiu sense oxigen (aquest bacteri no tolera l'oxigen; en l'ambient es troba en forma d'espora que, a l'interior de les ferides profundes, lluny de l'oxigen, allibera una cèl·lula vegetativa que és la que produeix les toxines). El seu report va publicar-se en una revista d'aquella acadèmia i en una revista italiana (La Riforma Medica) el mateix any que Kitasato també publicava el seu treball. Tizzoni i Cattani van seguir investigant i al cap d'uns anys van obtenir sèrum antitetànic per a aplicació humana.

Sempre segons l'esmentada biografia, Giuseppina va haver de tornar a Imola --la seva població natal-- per motius familiars i allà va treballar com a directora mèdica del laboratori d'un hospital, i hi va morir el 9 de desembre de 1914.

Una altra obra que parla de Giuseppina Cattani i de la seva recerca és una tesi doctoral presentada el curs 2005-2006 a la Universitat de Bolonya (Le ricerche sulle tossine svolte nella Patologia generale di Bologna dalla fine del XIX secolo a oggi). La seva autora, Carla Cardano, ha investigat la recerca feta a la seva universitat sobre diversos tipus de toxines des de finals del segle XIX fins a l'actualitat, un fet que ella considera una "continuïtat d'escola", que va iniciar-se amb Guido Tizzoni. He trobat algunes discrepàncies en les notes biogràfiques sobre Giuseppina entre aquesta tesi i el llibre que he esmentat abans. Tenint en compte que les fonts d'informació de Cardano són els arxius històrics de les universitats de Bolonya, Torí i Roma i l'arxiu de l'Ajuntament d'Imola, allà on hi ha discrepàncies, considero que la seva versió és la que correspon a la realitat. Per exemple, en diversos llocs he trobat, com a data de naixement de Giuseppina, el 26 de maig de 1859, mentre que Cardano la situa dos mesos abans, el 26 de març de 1859 (data que ha tret de la Universitat de Bolonya i de l'Ajuntament d'Imola).

Com deia The British Medical Journal, el 1889 Giuseppina Cattani va començar a ensenyar bacteriologia a la Universitat de Bolonya --curs que va proposar ella mateixa--i l'any següent hi va ensenyar bacteriologia patològica. Van ser dos cursos amb un contingut molt nou, en una època en què començava a desenvolupar-se la microbiologia. No era, però, una càtedra, com afirmava la revista anglesa. Durant els anys que va ser a la Universitat de Bolonya. Giuseppina va provar tres vegades --no una, com diu el llibre de Creese i Creese-- a accedir a una càtedra: dues vegades a la de patologia general i una altra a la d'histologia patològica. Malgrat que havia ja assolit prestigi internacional, els seus intents van ser inútils i el 1897 va decidir deixar la universitat i dedicar-se a la pràctica mèdica en la seva ciutat natal, Imola; no sembla, però, que fos per motius de salut. Allà va dirigir el laboratori d'anatomia i i histologia patològiques, de radiologia i bacteriologia de l'hospital fins que va caure malalta i va morir, el 1914. Tot i que era un hospital petit, Giuseppina Cattani va aconseguir que es posés al nivell d'alguns hospitals universitaris destacats de l'època.

No em referiré als detalls del treball que van dur a terme Guido Tizzoni i Giuseppina Cattani (qui n'estigui interessat pot consultar la tesi de Carla Cardano, disponible a Internet), però van treballar en una línia de recerca en què també ho feien altres investigadors contemporanis seus i és difícil dir qui va anar fent cada descoberta. L'11 de gener de 1891 en una sessió a l'Acadèmia de Ciències de l'Institut de Bolonya, comuniquen que han obtingut sèrum immune contra el tètanus a partir d'animals de mida petita (coloms i gossos) i que n'han provat l'eficàcia in vivo i in vitro. Un cop més, però, i sense restar-los mèrit, hi ha qui se'ls ha avançat: el desembre de 1890, Emil Adolf von Behring (1854-19127) i l'esmentat Kitasato havien publicat l'obtenció, en un conill, d'un sèrum antitetànic, en un article que va marcar una fita en la història de la immunologia i que probablement va influir en la concessió a von Behring del premi Nobel de fisiologia o medicina de 1901.

Es difícil saber de qui va sorgir la idea d'investigar sobre el tètanus: Guido Tizzoni?, Giuseppina Cattani? L'inici de la recerca coincideix amb el retorn de Giuseppina a Bolonya, després de la seva estada a Zurich i que hagués estat també a Torí, on treballaven Carle i Rattone, els investigadors que van descobrir l'origen infecciós dels tètanus. És possible que la idea fos seva, però Tizzoni tenia molta més experiència en recerca. Ambdós van compartir l'èxit i també les crítiques que alguns companys van fer del seu treball.

El nom de Giuseppina Cattani mereix ser recordat. Com altres pioneres de la ciència, va haver d'afrontar una societat que no estava preparada encara per a la igualtat entre els homes i les dones --el 2012, en alguns aspectes sembla que encara no ho estigui-- i va abandonar la universitat en el moment en què la seva carrera estava donant els millors fruits.

Crèdits fotos: micrografia de Clostridum tetani i quadre malalt tètanus, Wikimedia Commons; Giuseppina Cattani, Universitat de Bolonya.

El Castell dels Tres Dragons en perill

Quina setmana d'ensurts! Ahir era el projecte llei que, justament després de les eleccions catalanes, el ministre Wert s'ha tret de la màniga i que, si mai arribés a aprovar-se, convertiria la llengua catalana --i la gallega i la basca-- en una llengua residual, amb el mateix tracte, o potser inferior, que una llengua estrangera. I avui, una notícia que ha sortit de Barcelona mateix: "Barcelona desterra de la Ciutadella la col·lecció del Museu de Ciències". És el títol d'un article de Michele Catanzaro, publicat avui en El Periódico.

El Museu de Ciències a què fa referència el titular és el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que actualment té l'exposició de referència --la que es mostra al públic general-- a l'Edifici Blau del Fòrum, el Museu Blau. Podria semblar que, un cop inaugurat el Museu Blau, no importaria massa on estigui la col·lecció del Museu i que seria una llàstima que un edifici tan bonic com el Castell dels Tres Dragons es fes servir només de magatzem, per guardar-hi caixes d'insectes, o altres animals dissecats o en formol. Però les coses non son ben bé així.

Sobre les col·leccions del Museu, la de zoologia, que és la que es troba de moment a l'edifici del Castell dels Tres Dragons, conté més d'un milió d'espècimens. Allà també hi ha la fonoteca, amb més de 83.000 enregistraments de sons de la natura. En un altre edifici de la Ciutadella --el Museu Martorell, museu de geologia-- hi ha les col·leccions de mineralogia i petrologia, amb més de 38.000 espècimens, i la de paleontologia, que en comprén més de 150.000. Al Castell dels tres Dragons, hi ha també una magnífica biblioteca --i molt bonica, amb uns armaris del segle XIX-- i laboratoris on es fa recerca, una tasca del Museu que no sol ser coneguda del gran públic.

L'any 2009 vaig incorporar-me al projecte del Museu Blau: un nou centre que havia de contenir les exposicions per al gran públic, tot integrant les diverses branques de les ciències naturals, i on es presentés la varietat de la vida relacionant-la amb els components no biològics del planeta i mostrant-ne les interaccions. Hi havia també sengles projectes per als dos edificis de la Ciutadella, que s'havien de desenvolupar després. El Museu Martorell acolliria una exposició que parlaria als visitants de la història de la ciència a Barcelona; és un projecte en el qual crec que ja s'havia començat a treballar, però que la crisi econòmica va fer aturar. I el Castell dels Tres Dragons havia d'acollir el conjunt de col·leccions dels dos museus (zoologia i geologia) i la biblioteca que ja hi havia, i s'hi seguiria fent recerca. A més, també s'obriria al públic, però suposo que estava pensat més aviat a un públic selecte, amb interessos específics. O potser es pensava fer com en el nou edific del museu d'Història Natural de Londres (el "Cocoon") o en algunes àrees del Museu d'Història Natural de Leiden, on el públic pot veure com treballa el personal investigador.

Segons explica Catanzaro en El Periódico, l'Ajuntament de Barcelona ha informat el Museu de Ciències Naturals que hauran de començar a desallotjar el Castell dels Tres Dragons abans de l'estiu de 2013. L'Ajuntament i la Generalitat el 2010 van signar un acord per fer un consorci per crear d'un Museu Nacional de Ciències Naturals i estava previst que la Generalitat proporcionés un edifici per acollir les col·leccions i els serveis que ara hi ha en el Castell dels Tres Dragons. Però això no s'ha fet encara i, en canvi, l'Ajuntament ja els demana que marxin. Això és com si, després de prometre a algú una casa nova, no te la donessin, però ja et fessin fora de la casa on has estat vivint fins aleshores.

Fer marxar dels edificis històrics allò que té relació amb la ciència --sobretot les ciències experimentals-- sembla una tendència actual, i no únicament aquí. La Universitat Pavia (Itàlia), per exemple, va treure del centre històric alguns departaments de ciència, que van ser traslladat als afores de la ciutat. I la Universitat de Bolonya ha fet el mateix. Sembla com si la ciència fes nosa dins de la ciutat, especialment en edificis històrics o emblemàtics.

En el temps que vaig treballar en el projecte del Museu Blau vaig passar moltes hores en el Castell dels Tres Dragons i vaig poder comprovar que les col·leccions hi ocupen un espai important. N'hi ha fins i tot a les golfes. I hi havia molta gent treballant-hi en els laboratoris. Buscar un lloc --on?-- per aquella ingent quantitat d'espècimens, preparar laboratoris i una nova seu per a la biblioteca, no em sembla una tasca que es pugui fer amb el mig any que falta per a l'estiu del 2013. Perque, segons la notícia, no sembla que hi hagi ja un lloc destinat per a les col·leccions i els serveis que actualment hi ha al Parc dels Tres Dragons. Com s'ho faran, doncs? Potser un dia de començament d'estiu hi aniran el jutge, els mossos i uns quants operaris per buidar l'edifici? Jo suggereixo que, si això passa, agafin totes les coses i les portin al Parlament, que està molt a prop, dins del mateix parc de la Ciutadella.

Potser us interessarà:
- El Castell dels Tres Dragons (aquest bloc, 15.08.2009). Ressenya del llibre amb aquest títol, que recull la història de l'edifici i els usos que ha tingut al llarg dels anys.
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (aquest bloc, 11.12.2009). Sobre els museus de ciències naturals i sobre el projecte del Museu Blau.
- El futur del Castell dels Tres Dragons (aquest bloc, 24.05.2010). Sobre el projecte que aleshores i havia per a aquest edifici.
- El Museu Blau, nova seu del Museu de Ciències Naturals (aquest bloc, 26.03.2011). Informació sobre el nou museu.
- El Museu Blau ha obert les portes (aquest bloc, 27.03.2011) . crònica molt breu sobre la inauguració del Museu Blau.

Catalunya, la crisi i la recerca

La Diagonal de Barcelona, vista des d'un 19è pis

 
"Les decisions polítiques han de tenir en compte el que diu la ciència", ha dit aquest matí Octavi Quintana, director de l'Àrea de Recerca Europea de la Direcció General de Recerca i Innovació de la Unió Europea.

Confesso que, quan vaig rebre la invitació a participar en un esmorzar de treball que havia d'analitzar com millorar la col·laboració entre universitats, centres de recerca i empreses, i la transferència de la innovació pública al mercat, vaig estar a punt de declinar la invitació. Vaig pensar que potser se centraria en aspectes mercantils de la recerca, que no m'interessen especialment. Però l'esmorzar es feia en un dinovè pis d'un edific del passeig de Gràcia i m'atreia la possibilitat de veure la ciutat des d'aquella alçada. Doncs ara he de confessar que allò que s'ha tractat en l'esmorzar ha estat tant interessant o més que la vista, que era fantàstica.

La trobada ha estat organitzada per la Fundació CYD, Cuatrecasas, Gonçalves Pereira i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Octavi Quintana ha exposat algunes idees que haurien de guiar la recerca europea els propers anys. S'ha centrat en sis punts:

1. Transparència en el procés de selecció del personal investigador, que es faria en l'àmbit europeu. Cada any, a Europa, es convoquen unes 100.000 places i és fonamental que s'atorguin segons els mèrits personals, amb uns requisits molt clars. Això, Quintana ho veu fàcil de fer i sense que costi els diners que costa avui la selecció que es fa a cada país. Podria haver-hi un portal europeu d'Internet que anunciés totes les convocatòries. I amb el salari d'un mes de cada plaça convocada es podrien pagar les despeses del procés de selecció. Hi hauria prou a retardar un mes la incorporació de la persona seleccionada al seu lloc de treball perquè no costés res.
2. Mobilitat del personal investigador. Possiblement no hi hagi cap cap activitat professional on hi hagi tanta mobilitat com en la recerca. I és bo que sigui així, i que s'intensifiqui, perquè la mobilitat ajuda a la transferència de coneixement. En aquest aspecte, la Unió Europea ha de funcionar com si no existissin les fronteres entre els estats membres.
3. Funcionament més obert dels sistemes nacionals de recerca. Per una banda, la part del pressupost dedicada a la recerca hauria d'augmentar-se. Atesa l'actual situació econòmica, això podria fer-se destinant-hi una part dels diners que ara van a pressupostos institucionals. Per una altra, les convocatòries haurien de ser també obertes a tot Europa, no en l'ámbit estatal o autonòmic com ho són ara.
4. Establiment de concertacions amb altres estats per a la recerca en temes que no pot abordar un estat tot sol. Hi ha alguns àmbits de la recerca que tenen una repercussió ultra-estatal, perquè afecten a la població, independentment del país on visquin. Per exemple, el canvi climàtic, l'obtenció i la gestió de l'energia o l'envelliment. Treballant-hi amb altres estats, la feina podria distribuir-se. A més, caldria que la recerca fos multidisciplinària, tot i que això no és fàcil.
5. Aplicació de polítiques de gènere. Avui dia s'està perdent un part de talent molt important, el que representen les dones, que molt rarament, i amb força dificultats, arriben a ocupar càrrecs senior en el món de la recerca. És fonamental --i aquí, sobretot, és on cal que hi hagi quotes-- que hi hagi dones en tots els panels de selecció, que ara tenen sempre un biaix masculí.
6. Accessibilitat a les publicacions que generi la recerca. Els resultats de la recerca que es publiquen en revistes científiques ha de ser accessibles per a tothom a Internet (el que se'n diu en "accés obert"; en anglès, open access), sense que ningú no hagi de pagar subscripcions o descàrregues d'articles; ni el públic general, ni la indústria, ni les universitats i centres de recerca, que ara dediquen molts diners per poder accedir a les publicacions científiques. A més, les dades "crues" de la recerca han d'estar també disponibles en bases de dades obertes. La recerca avui dia es basa en gran part en l'anàlisi de dades i la part més cara és la producció de les dades. Si es poguessin compartir en un lloc d'emmagatzematge comú, se'n trauria molt més profit, perquè un mateix conjunt de dades pot ser analitzat amb finalitats diverses. Això multiplicaria la potència de la recerca.

Quintana s'ha referit després a altres problemes i aspectes que cal tenir en compte, com ara la necessitat d'arribar a un equilibri entre la concentració i la cohesió. La tendència actual és afavorir l'excel·l'encia, i sempre es premia els mateixos. Com a conseqüència, es crea un sistema de retroalimentació que causa grans desequilibris. També creu que és essencial la formació continuada, tant dins de la professió, per millorar la pròpia especialitat, com fora de la feina, per crear cohesió social entre persones d'àmbits professionals que poden ser molt diversos.

En unes reflexions finals, Quintana ha relacionat la recerca amb la societat. El creixement d'un país no es mesura únicament amb l'augment del producte interior brut (PIB). Aspectes com ara la mitigació del canvi climàtic o d'altres que repercuteixin en la solidaritat o en una major cohesió social poden ser tan importants com l'augment del PIB. Cal tenir en compte que la finalitat de la recerca no és únicament l'obtenció de productes. Serveix també per millorar serveis i proporciona una base per dissenyar polítiques més raonables. Les decisions polítiques haurien de tenir en compte el que diu la ciència. I ha acabat amb un pensament optimista: malgrat la crisi, podem fer moltes coses; fins i tot generar mecanismes que ens permetin sortir de la crisi.

Han intervingut després altres persones que representaven les entitats  organitzadores de l'acte i hi ha hagut una sessió de debat amb els assistents. No tinc ara temps de resumir-lo, però amb quedo amb l'afirmació amb que Octavi Quintana ha clos la reunió: "Cal fer un esforç per incorporar la ciència a la societat".

Instants dalt del bus

Tornava cap a casa d'un esmorzar de treball. A mig matí, hi havia poca gent a l'autobús. Unes quantes files davant meu seien un home i una dona. Els veig d'esquena, però he notat que ell era jove. La dona, no hauria sabut dir-ho. Ella li passava el braç per sobre les espatlles i li acaronava el cap suaument; des de dalt, la seva mà baixava cap al coll, per damunt de l'orella, gairebé sense fregar-la. Era com una mare quan vol consolar una criatura; una carícia que tenia més de maternal que no pas d'eròtica.

Han baixat abans que ho fes jo i els he pogut veure bé. Com havia suposat, el noi és jove i deu ser estudiant, duu una carpeta d'una universitat plena de fulls. La seva mirada és trista, apagada i fa ulleres; es nota que alguna cosa l'amoïna i que potser ha dormit poc. M'adono que ella també es jove. La seva nòvia?, la seva companya? Està seriosa, però és evident que el problema el té ell.

Baixen de l'autobús i jo començo a imaginar què pot haver causat que aquells ulls joves, amb una vida per davant, estiguin tristos i ullerosos. Potser és un desamor i ella no és la nòvia, sinó una amiga a qui ho ha explicat? Potser té un problema familiar, de diners, de salut...? De sobte sento: "Propera parada, Mercat de les Corts". És la meva.

Aplaudiments

Ahir vaig anar al Palau de la Música. Feia temps que no tornava al segon pis, que és el lloc on vaig començar quan tenia uns tretze o catorze anys. Aleshores, l'entrada del segon pis per als concerts matinals que feia cada dues setmanes l'Orquestra titular, que dirigia Eduard Toldrà, costaven dues o tres pessetes. Ara costen molt més.

Ahir, davant meu hi havia una parella gran, amb aspecte de turistes, que cada cop que acabava un moviment de la Novena Simfonia de Beethoven aplaudien. No eren els únics que aplaudien entre els moviments, però. Al seu costat, un home se'ls mirava amb cara de mal geni. A l'última pausa de l'orquestra ja no va poder reprimir-se i va cridar: "NO!!!!"

Després del darrer moviment, tothom va començar a aplaudir i aquella parella no sabia què fer. Van mirar cap l'home que els havia renyat i, en veure que ell aplaudia, es van decidir a fer-ho ells també. Després vaig veure que el melòman enfadat parlava amb ells. Suposo que devia explicar-los que, entre els moviments d'una simfonia, no s'aplaudeix. A la segona part, la parella va seure en dos seients que hi havia buits a l'extrem de la fila.

Suposo que el fet que molta gent aplaudeixi entre els moviments deu ser perquè són persones que no estan acostumades a anar a concerts de música clàssica (molts turistes van al Palau per admirar l'obra de Domènech i Montaner). Potser de la mateixa manera que avisen que no es facin fotografies ni s'enregistri i que es desconnectin els telèfons, podrien dir "i no aplaudiu entre els moviments de les obres que s'interpretin". O fer el contrari del que fan les televisions en els programes amb públic quan els mostren un cartell que els indica que han d'aplaudir. En el Palau, podrien projectar-ne algun que digués "no aplaudiu":