Moments per recordar (1)

Una  amiga meva --na Joana-- té escrits, a la capçalera del seu bloc, aquests pensaments:

La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amors i de moments de desamor. La vida és també un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam, un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.

Té raó, na Joana. I a les nostres vides poden conviure gairebé simultàniament moments d'alegria i felicitat amb d'altres de tristor. De vegades he pensat fer-me un recull de moments de felicitat, d'alegria, de plaer.. per buscar-lo quan les coses no em vagin bé. Uns moments que de vegades han estat molt curts, només instants. Però tots són moments que de tant en tant afloren a la meva memòria. Vaig a començar ara el meu recull, i ho faré amb un moment força recent.

Va ser el proppassat 15 de setembre. Jo era a Tolosa de Llenguadoc i cap a quarts de deu del matí anava caminant al Museu de Ciències Naturals. Aquell barri --crec que es diu de Saint Etienne-- era molt tranquil i silenciós a aquella hora; hi passaven molt pocs cotxes pel carrer i només algunes persones amb la barra de pa o el diari sota el braç. De sobte, en arribar a una cantonada, vaig sentir la música d'una guitarra i una veu d'home que cantava Torna a Surriento. Primer no sabia d'on venia la música, però aviat vaig adonar-me que sortia del carrer que travessava el que jo seguia per anar al Museu. Vaig avançar una mica i vaig descobrir que el so venia d'una planta baixa, un local amb la porta entreoberta per on es podia entrellucar un grup de gent a l'interior. Una placa a la façana, al costat de la porta, deia Radici Editalie Editions; potser una editorial i centre cultural d'immigrants italians? "Un recital", vaig pensar i em vaig aturar per acabar de sentir la cançó napolitana.

De sobte, tot el "públic" va unir la seva veu a la del solista i van cantar la darrera estrofa:

Ma nun me lassà,
nun darme stu turmiento!
Torna a Surriento,
famme campà!

Van seguir aplaudiments i comentaris de les mateixes persones que havien cantat i a continuació la cançó va tornar a començar. Com abans, primer la guitarra i el solista; després, totes les veus juntes. Suposo que es tractava d'un assaig, però ho vaig sentir com si m'haguessin dedicat a mi la cançó i com si hagués esta Luciano Pavarotti o algun dels grans cantants de la cançó napolitana qui l'hagués interpretada.

L'article científic: per què serveix?

Ahir vaig participar en la Reunió Científica Anual de Microbiologia (RECAM) que organitza la Societat Catalana de Biologia. Vaig parlar sobre la preparació dels articles científics a una audiència formada principalment per estudiants que aviat hauran d'afrontar la tasca d'escriure'n el primer.

Malauradament, les carreres de ciències no solen incloure en els seus programes, ni tan sols com a part d'alguna assignatura, l'ensenyament de la preparació d'un article científic, un coneixement que seria molt útil a qui vulgui dedicar-se a la recerca. Els joves investigadors i investigadores han d'aprendre per ells mateixos a fer els seus articles i sovint ho fan prenent com a models altres articles, que no sempre estan ben fets, o seguint les indicacions dels seus mentors o directors de tesi, que també ho van aprendre pel seu compte i potser arrosseguen defectes de forma.

El treball de recerca científica no s'acaba amb l'obtenció de resultats experimentals satisfactoris que aportin nous coneixements o que ampliïn els que ja es tenien sobre algun aspecte de la ciència. Cal "explicar-ho" i cal que el treball fet sigui validat per persones expertes en la disciplina corresponent. Això s'aconsegueix mitjançant la publicació de l'estudi en una revista científica acreditada. Per altra banda, qui es dedica a la recerca ha d'estar al corrent dels avenços en el seu camp, tant pel que fa a la tècnica com al coneixement. Per tant, cal escriure (els propis articles) i llegir (els articles d'altri).

Ahir vam tractar alguns aspectes que cal tenir en compte quan s'ha de preparar un article científic. Eren consells per a estudiants de microbiologia o biologia en general, però moltes de les normes que serveixen per a les ciències experimentals són útils també per a altres àmbits del coneixement. Em referiré aquí de manera breu només a algunes de les coses repassades ahir en la RECAM.

Típicament, un article que descrigui un treball de recerca consta de les següents seccions principals: a)  resum, que és una breu exposició del treball; b) introducció, que explica els antecedents, el coneixement que es té sobre el tema en què es fa la recerca, estableix la hipòtesi i pot indicar per què s'ha triat un determinat tipus de tècnica o plantejament de l'experiment; c) material i mètodes, que descriu com s'ha fet el treball; d) resultats, que mostra les dades obtingudes a partir del treball; e) discussió, que analitza i interpreta els resultats, i en treu conclusions, i f) bibliografia, que és un llistat de les obres consultades per fer el treball.

A més d'aquestes seccions, en un article també hi trobem el títol, els noms i adscripció dels autors, les paraules clau, els agraïments, i una frase, que no totes les revistes inclouen, sobre el possible conflicte d'interès dels autors.

Totes les parts d'un article tenen una missió, però n'hi ha dues que aparentment no són importants però poden contribuir al seu èxit; un èxit que és mesura en el nombre de persones que citen l'article en altres treballs. Però per citar-lo, abans l'han hagut de llegir. Quan algú, per preparar un treball, busca informació ja publicada, avui dia recorre a Internet, a bases de dades com ara Pubmed (per a les ciències de la vida i de la salut) o Google acadèmic. Per la pantalla desfilen els títols de molts articles; de vegades poden ser milers, i la tria d'un o altre dependrà en gran part del seu títol. Un títol que reflecteixi el contingut de l'article de manera inequívoca té moltes més possibilitats de ser triat que un altre d'imprecís o molt genèric. L'altre factor és el resum, que ha d'explicar molt breument el perquè i els objectius del treball, com es va fer l'estudi, què s'hi va descobrir i a quines conclusions es va arribar. De la impressió que en tregui qui llegeix el resum, dependrà que continuï la lectura.

Com a Associate Editor d'un revista científica (International Microbiology), he de revisar molts articles i com més va més convençuda estic de la necessitat que la carrera investigadora incorpori la formació necessària per aprendre a fer-los. Tot i que els autors estiguin familiaritzats amb allò que s'anomena 'literatura científica', i que més o menys tinguin clares quines són les parts d'un article, sovint cometen molts errors en la presentació del seu treball. Les grans revistes, aquelles de les quals es parla afegint-hi al davant l'adjectiu prestigiosa, reben allaus d'originals i els que acaben publicats són una minoria, de vegades al voltant d'un 10 per cent o menys. Si un original té defectes de forma, en molts casos ja no passa el primer filtre i és rebutjat directament, encara que el contingut sigui de qualitat. Per tant, valdria la pena que els autors tinguessin més cura en la presentació dels seus treballs.

Un aspecte que cal tenir molt en compte en preparar l'article és que cada cosa ha d'anar al seu lloc i només allà. Les parts que he indicat abans han de quedar ben delimitades i no incloure més que allò que hi correspongui. Per altra banda, cal evitar redundàncies. Per exemple, de vegades hi ha qui, en la secció de resultats, explica una part del treball experimental. Pot ser que sigui una repetició o que ho hagi omès en la secció de material i mètodes que és on calia descriure-ho. Si hi ha taules i figures, de vegades les mateixes dades que veiem en una taula on en una figura les trobem també en els resultats, i potser fins i tot repetides en la discussió. També hi ha qui, en descriure els resultats, afegeix comentaris i compara els seus resultats amb altres d'estudis similars. Això només es pot fer si les seccions de resultats i discussió s'ajunten una de sola; altrament, els comentaris van a la secció de discussió.

I ja que he esmentat les taules i les figures, hi ha qui sembla que prepari un article com si fos a l'escola i hagués d'omplir de dibuixos i de colors uns quants fulls. Publicar en color encareix molt la producció d'una revista i caldria restringir-ho a allò absolutament necessari per a la claredat de les gràfiques o de les imatges. Per altra banda, abans de preparar una taula o una figura, caldria preguntar-se si realment són necessàries. Les gràfiques de formatgets o algunes taules amb molt poques dades sovint serveixen només per "fer maco" i aquella informació podria incloure's en el text. I quan la taula que s'ha preparat és immensa, caldria considerar si no hi ha possibilitat de simplificar-la. Perquè sovint aquest possibilitat hi és (a International Microbiology hem arribat a convertir taules que originalment ocupaven més de dos fulls en taules que caben en una sola pàgina; i sense que se'n perdi informació).

Pel que fa a la llengua i l'estil, el fet que les principals revistes científiques es publiquin en anglès és un escull per a una bona part de la comunitat científica. Jo aconsello que es procuri "pensar" l'article en anglès, en comptes d'anar traduint frases, encara que sigui mentalment. Les estructures gramaticals de l'anglès poden ser diferents de les de moltes altres llengües; de vegades és fàcil endevinar la llengua original dels autors per la manera com estan redactats els treballs. (El cas és que també hi ha molts investigadors que quan escriuen en la seva pròpia llengua copien moltes estructures de l'anglès.) Cal tenir cura dels temps verbals i fer servir el passat per referir-se al treball que s'explica en l'article i el present per referir-se al coneixement establert. I fer servir la veu activa sempre que sigui possible. Hi ha la creença que en anglès científic cal usar la veu passiva. Això és una llegenda i tots els llibres pensats per a guiar els autors en la preparació dels seus articles, ho deixen clar. La passiva pot generar confusió perquè a qui llegeix no sempre li queda clar que els autors es refereixin al que han fet ells o a algun dels treballs d'altri que citen en el text.

Una cosa que els autors obliden de vegades és que un article científic ha de ser objectiu. És  freqüent trobar-se expressions del tipus "és important destacar que..." o "sorprenentment vam observar que...". Convé expressar-ho de manera més neutra. En el primer cas és pot ometre o, com a molt, indicar "noteu que...". En el segon, es podria escriure "contràriament al que era d'esperar...".

Una temptació d'investigadors i investigadores és autolloar-se. Deixem que siguin els lectors els qui considerin si allò que es descriu en l'article és o no una gran descoberta i evitem també escriure frases del tipus "és la primera vegada que es descriu XXXX...". Que els autors no hagin vist mai abans una descripció del mateix que ells publiquen ara no vol dir que ningú no ho hagi fet. Seria més recomanable una expressió del tipus "no tenim constància que XXXX s'hagi descrit amb anterioritat".

Una recomanació que faig sempre és que, de la mateixa manera que es consulten articles i llibres per dissenyar el treball experimental, es consultin alguns articles i llibres que expliquen com cal preparar un article científic. Hi ha un llibre clàssic, que ja va per la 6a edició i, dels que conec, és el que més m'agrada per la seva senzillesa i perquè és molt pràctic: How to write and publish a scientific paper, de Robert A. Day (es pot comprar en versió digital, Kindle). En català, recomano un dels quaderns de la Fundació Esteve (està pensat per a la biomedicina, però moltes recomanacions són vàlides per a qualsevol tipus d'article): Redacció científica en biomedicina: El que cal saber-ne, de diversos autors (coordinadors: L. Rosich i Fèlix Bosch). Si cliqueu l'enllaç damunt del títol, podreu accedir a la versió digital, que es pot descarregar sencera o per capítols.

Potser us interessarà:
- Com fer un resum (aquest bloc, 05.09.2012). El que cal fer i el que cal no fer per preparar un resum.
- EASE Guidelines for Authors and Translators of Scientific Articles to be published in English. És una publicació de l'European Association of Science Editors (EASE), amb recomanacions per a autors i traductors. Disponible en pdf en vint llengües, entre les quals l'espanyol.

Cauen els murs

"Les lleis no estan per sobre de les persones, sinó que han de servir les persones", diu la veu en off (Miquel Calçada) d'aquest vídeo que he vist a Vilaweb. Si consultar el poble què vol per al seu futur és anticonstitucional, significa que cal canviar la constitució.

Pren el mur com a metàfora, per la coincidència de la data d'inici de la campanya electoral (9 de novembre) amb l'enderrocament del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989.

Una altra visió particular d'un debat amb polítics

Representants dels partits polítics i Joaquim Elcacho (al centre), moderador

L'anterior va ser el 9 de novembre de 2010 i es va fer a CosmoCaixa. El d'enguany va tenir lloc ahir, 7 de novembre de 20o12, a l'Ateneu. Es tractava d'un debat sobre "La ciència a Catalunya a la propera legislació", amb representats dels partits polítics amb grup parlamentari. Fa dos anys, el moderador va ser Tomàs Molina; enguany, el periodista científic Joaquim Elcacho, amb experiència en la moderació d'aquest tipus de debats. Per parts dels polítics, hi havia representants dels partits amb grup parlamentari: CiU (Antoni Castellà), PSC (Marina Geli), PPC (Pere Chumillas), ERC (Albert Castellanos) i ICV (havien anunciat que hi participaria Josep Vendrell, però al final hi va anar Marta Ribas).

El debat
Com fa dos anys, no faré una crònica del debat com ho faria algú que entengués política científica, o un periodista, sinó que explicaré el que jo vaig entendre i la impressió que en vaig treure. Com el 2010, el d'ahir tampoc va ser un debat abrandat, com solen ser els que fan per televisió, ni es van desqualificar els uns als altres obertament, com solen fer quan parlen individualment. A més, no hi va haver grans sorpreses, el que van dir tots era bastant previsible.

ICV dóna prioritat a la recerca enfocada a l'estalvi i l'eficiència d'energia i a la lluita contra el canvi climàtic. A més, a la recerca que reverteixi en la societat, que tingui en compte la perspectiva de gènere i que inverteixi en projectes basats en la cooperació i la solidaritat.

Les propostes d'ERC parteixen de la necessitat de tenir un estat propi per tenir més recursos per a la recerca i poder apropar-se a una inversió del 3% del PIB. Són, però, realistes i saben que en el camí a l'autodeterminació hi haurà un temps de transició en què els recursos per a la recerca seran escassos. Per això creuen que cal promoure la col·laboració amb centres d'altres estats que inverteixin en centres nostres, i que cal dissenyar la carrera científica "catalana", que fomenti la internacionalització, facilitant la marxa a l'estranger d'investigadors del país.

El PP proposa una política científica inclusiva, i entenen com a 'inclusiva' que no s'oposi a l'espanyola i que tampoc oposi la recerca pública a la privada. El seu representant va dir que aquell debat no era el lloc adient per parlar d'independentisme; com si no hi hagués una gran diferència entre dependre, per a la recerca, de les decisions de Madrid o poder autogestionar-la. Potser va oblidar que és un sector en què les competències són del Govern central. Dues coses sensates: a) sobre la priorització algun tipus de recerca, es pregunta què haurà de fer la gent valuosa en camps que no són prioritaris, marxar del país?, i b) és imprescindible que la formació científica comenci a l'escola, en els nivells d'estudi obligatoris.

El PSC es compromet a mantenir el model de recerca català, amb centres que tenen personalitat jurídica pròpia, i a garantir la continuïtat dels parcs científics. A més, aposten per invertir en ciència el 2% del PIB, que és el percentatge que s'hauria hagut d'assolir el 2010. Les àrees de recerca que creuen que cal mantenir o reforçar són: l'agroalimentària, la de salut, la química-física i les ciències socials com ara l'economia i la sociologia. A més, creuen que cal convèncer les entitats financeres que arrisquin més en recerca, en comptes de dedicar-se a l'economia especulativa.

CiU va explicar que, malgrat que el pressupost dedicat a la recerca s'ha retallat un 11,8%, hi ha alguns sectors en què la dotació ha augmentat, com ara la captació de talent (ha augmentat un 8%) i la despesa en infraestructures (també un 8%). Entre les noves propostes hi ha un programa de doctorats industrials, per estimular la inserció del personal doctorat en la indústria. També es reforçarà el model propi català de centres públics però autònoms, amb avaluacions internes i també externes, amb experts internacionals, i donaran suport a les grans instal·lacions científiques catalanes, com ara el Sincrotró Alba i el Centre de Supercomputació de Barcelona. Creuen que cal donar més possibilitats de governança a les universitats, actualment molt burocratitzades. Per altra banda, va recordar que en els propers anys caldrà substituir-hi gairebé un miler de professors (deu ser perquè es jubilen?)  i l'ICREA pot ser el planter d'on en surtin els nous. Quant al model de recerca, va destacar que amb un estat propi, a més de disposar de més recursos, es podrien dissenyar programes propis.

El mateix moderador va iniciar el debat preguntant si el Pacte Nacional per a la Recerca, ratificat fa alguns mesos, encara és vàlid, i tots van estar d'acord que sí; cosa que no hauria d'estranyar perquè es tracta precisament d'un 'pacte' al qual es va arribar el 2008 amb els diferents partits i també amb institucions. Marina Geli (PSC) va dir que cal no baixar els pressupostos i també cal incentivar la participació del sector privat. Albert Castellanos (ERC) va dir que, al pacte, li cal upgrading (tan fàcil que seria dir que cal millorar-lo o actualitzar-lo) i que podria esdevenir un pacte d'estat. Antoni Castellà (CiU) va destacar l'estabilitat que dóna el pacte, independentment de qui mani. I Pere Chumillas (PPC va insistir de nou que era un problema que s'entrés en el debat nacionalista i separatista; que creu que no cal traslladar als investigadors aquesta inquietud.

El col·loqui
A continuació, algunes impressions que vaig treure a partir de les preguntes que es van fer --no moltes, no hi havia gaire temps:

- Es manté el compromís que hi havia d'apropar la ciència a la societat, i aquesta és una de les funcions de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

- En general, tots estan d'acord que cal prioritzar alguns sectors, però quins? Antoni Castellà (CiU) va dir que és l'èxit dels grups allò que haurà de decidir la priorització. Malgrat la meva poca afinitat amb el PP, a mi també em preocupa que, amb la priorització, es deixin de banda alguns sectors. Avui dia hi ha sectors que estan més "de moda" i d'altres que, tot i que tinguin una forta tradició a Catalunya i que encara hi hagi gent molt bona que hi treballa, no es tenen massa en compte a l'hora d'establir prioritats i repartir subvencions. Per altra banda, m'hauria agradat saber a què es refereix Castellà en parlar d'"èxit" en un camp de recerca: que publiquin en revistes de factor d'impacte elevat?, que els mitjans en parlin molt?, que tingui aplicacions immediates?... Per a ICV, les línies prioritàries han de tenir com a objectius l'excel·lencia i la utilitat social.

- Hi va haver referències a la llei de mecenatge que fa mesos que està anunciada i que caldria que oferís incentius fiscals al mecenatge de la recerca per estimular la inversió privada. Castellanos va dir que tenir un estat propi permetria oferir aquests incentius fiscals sense dependre del que pensin a Madrid (sembla ser que la llei s'està endarrerint perquè el Govern central considera que frenaria l'entrada d'impostos).

- Es va defensar el paper dels parcs científics com a pont entre la recerca i la indústria, si bé seria convenient establir una única xarxa de recerca i de transferència.

- La pregunta que va fer Joandomènec Ros, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, suposo que va incomodar una mica el representant del PP, però va servir-li perquè pogués adoptar la tàctica de la por que tan bé practica Alicia Sánchez Camacho. Ros va dir que Catalunya avui dia capta molts recursos europeus per a la recerca i va preguntar què passaria en una Catalunya amb estat propi, en l'època de transició en què potser no es podria accedir a recursos europeus i tampoc als recursos estatals actuals. Chumilla va dir que la pregunta era intel·ligent, perquè és cert que si Catalunya sortís d'Espanya quedaria fora de la Unió Europea i el temps que trigués a entrar-hi de nou no podria accedir als fons europeus per a la recerca. Només va faltar que digués els investigadors jubilats deixarien de cobrar les pensions. Marina Geli va dir que la recerca catalana està internacionalitzada i que, passi el que passi, no creu que Catalunya estigui mai fora de la Unió Europea i que, en ciència, hi haurà qüestions compartides (suposo que es referia a Espanya). I algú va recordar que Israel i Suïssa no són membres de la Unió Europea, però participen en projectes de recerca europeus.

Impressió general
La impressió general que en vaig treure és que no van voler mullar-se massa. O serà que el fet d'haver arribat a un consens per fer el Pacte Nacional de la Recerca fa que no difereixin gaire dels plantejaments en què cal basar la recerca a Catalunya?

Alguns comentaris finals:
- El representant del PP devia tenir molt poc a dir, perquè dels cinc minuts inicials que tenia cada ponent per exposar el programa del seu partit sobre la ciència, en va gastar més d'un per explicar que havia fet dos cursos d'escriptura a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, que s'ha adonat que el relat curt se li dóna molt bé, i que potser quan deixi la política tornarà a l'Ateneu a fer algun altre curs per escriure relats basats en el que ha vist aquests anys.

-En sentir Marina Geli, em costava imaginar que sigui membre del mateix partit polític que Carme Chacon, de la qual unes hores abans vaig llegir les declaracions que va fer en una entrevista de televisió el dia abans.

-El vocabulari dels polítics. Per sort ningú no va parlar de 'complicitats' ni de sinergies (que solen pronunciar a la castellana, 'sinèrgies'); potser ja no estiguin de moda. Però vaig aprendre un nou terme, que he de veure quin sentit té, en política: 'aminorament' (el va usar diverses vegades Marina Geli). I alguns van fer servir anglicismes, com l'upgrading (ERC) o matching (CiU). La representant d'ICV va referir-se en diverses ocasions a "la investigació i la recerca". Quina diferència hi deu haver?

Potser us interessarà:
Una visió particular d'un debat amb polítics (aquest bloc, 9 de novembre 2010). Les meves impressions del debat anterior a les eleccions catalanes del 2010.

Si la Balanguera fila, fila, l'Espai Mallorca filarà

Comiat de les llibreteres de l'Espai Mallorca

"Si la Balanguera fila, fila, l'Espai Mallorca filarà", va dir ahir una treballadora --ara ja extraballadora-- de l'Espai Mallorca de Barcelona, en la reunió de comiat d'aquest centre que ha funcionat a Barcelona des de 1998. No vaig poder quedar-m'hi tota l'estona, perquè tenia un altre compromís, però no vaig voler mancar a la cita.

L'Espai Mallorca ha estat un centre per a la promoció i la difusió de la cultura de les Illes, que el 1998 va fundar la Conselleria de Cultura del Consell de Mallorca amb la col·laboració del Gremi d'Editors de Balears. Tots aquests anys ha esta un pont cultural entre Catalunya i les Illes. A la llibreria s'hi podien trobar les obres més recents i populars publicades a les Illes i també les més insòlites. A més, hi havia una secció de música i s'hi venien alguns productes d'alimentació típics (vins, olis, melmelades, olives...) i també siurells, aquells xiulets de fang típics de Mallorca que cal omplir d'aigua perquè sonin. A més, hi havia un espai per a exposicions i actes diversos i un bar.

De tant en tant hi anava. Sempre hi havia exposicions i actes interessants. És un d'aquells espais del Raval que estan ajudant a dignificar el barri. I si havia de fer alguna cosa per aquella zona al matí, m'agradava esmorzar-hi. Hi feien uns entrepans de sobrassada amb mel deliciosos.

Ahir, en l'acte de comiat, una de les llibreteres de l'Espai va dir una paraules molt sentides i va deixar ben clar que l'Espai Mallorca no ha mort per manca d'activitat, sinó pel desinterès, la negligència i la desídia de les entitats i institucions de qui depenia. De tota manera, sembla que l'Espai Mallorca es podrà recuperar, en règim d'autogestió, gràcies a l'interès del col·lectiu Crits i Renou. Un noi d'aquest col·lectiu va dir que ahir es tancava una etapa de l'Espai Mallorca, però se'n començava una altra i que tot és a punt per al compte enrere i tornar a obrir-lo. Tant de bo això sigui ben aviat!

Acaba una etapa i en comença una altra...

Algunes fotos dels assistents al comiat:

Fotos: M. Piqueras (06.11.2012)