Aquestes últimes setmanes, llevat dels pocs dies que vaig ser fora, he estat anant cada matí, de dilluns a divendres, a un centre de rehabilitació que hi ha en el barri de les Tres Torres i que crec que està concertat amb la Generalitat. Des de fa uns mesos, la meva espatlla esquerra m'està causant moltes molèsties, amb un dolor persistent que sovint s'irradia cap al braç i la meva metge em va recomanar fer una tanda de rehabilitació.
Havia estat en aquest centre fa dos o tres anys. Aleshores era per problemes lumbars que em causaven molèsties a les cames (ja se sap, caldera vella, bony o forat; i quan repares un bony o un forat, sovint se te'n fa un altre). La primera vegada hi anava en havent dinat; ara vaig triar al matí, de nou a deu.
A aquest centre, hi va gent de totes les edats i per motius molt diversos. En el cas de les persones grans, sol ser per afeccions degeneratives, per tractar les seqüeles d'un ictus, per recuperar-se després de la implantació d'una pròtesi. Entre les més joves, m'ha fet l'efecte que sovint es tracta de recuperar la mobilitat o funcionalitat després d'un accident. Al matí hi he trobat molta més gent gran que quan hi anava en havent dinat.
Hi ha alguns avis i àvies ben grans, per als quals anar a aquest centre cada matí és un incentiu. A més de ser un motiu per sortir de casa relativament d'hora i per trobar alleujament a les seves molèsties físiques, en el centre de rehabilitació hi troben unes persones --les fisioterapeutes-- que s'ocupen personalment de cada pacient, dedicant-los temps i paraules amables. No sé si les fisioterapeutes són conscients que, a més de millorar l'estat físic d'aquelles persones, sovint també els milloren psíquicament. Tant la primera vegada com ara, alguna àvia m'ha explicat que en acabar la tanda (sol ser d'unes tres o quatre setmanes) aniria al metge de família perquè li'n demanés un altre torn.
Per a mi, sortir de casa a quarts de nou i passejar per aquella carrers tranquils ha estat un trencament de la rutina --o quasi rutina-- diària. Pel fet de treballar principalment a casa, acostumo a sortir força més tard. Ahir, de tornada a casa, pensava que potser hauria de fer veure que continuo la rehabilitació i sortir cada matí a primera hora a fer un tomb. Però avui, el primer dia, ja he fallat. Després de fer la mica de gimnàstica diària, m'he assegut davant l'ordinador a llegir el correu i respondre'n alguns, fer un cop d'ull als titulars dels diaris, a Facebook, a Twitter... i a escriure això, que feia dies que tenia el meu blog mig oblidat. Ara faig una pausa per esmorzar i després hauré de posar-me a fer feina. Adéu passeig matinal! Serà un altre dia.
divendres, 16 de març del 2012
diumenge, 11 de març del 2012
Tot passejant per Leiden
No hi ha ciutat que no mostri curiositats a les persones que les visitin. De vegades les curiositats només ho són per als forasters, perquè la gent del lloc hi ha està acostumada. Aquí presento algunes curiositats --per a mi, la forastera-- de les meves caminades pels carrers de Leiden.
Ahir vaig poder veure millor, encara amb una mica de llum del dia, les claus de Leiden damunt la porta d'una casa:
La bicicleta adopta formes familiars. A més de les bicis amb cadireta al davant, hi ha aquestes altres amb cistella, més gran que la cadireta, per dur-hi les criatures i fins tot la compra de la setmana (l'última és una tricicleta).
Diuen que fa algunes setmanes el fred va ser molt intens. Potser per això hi arbres que encara duen bufanda?:
Aquest senyal al terra s'explica tot sol:
Fotos: M. Piqueras, març 2012
Ahir vaig poder veure millor, encara amb una mica de llum del dia, les claus de Leiden damunt la porta d'una casa:
La bicicleta adopta formes familiars. A més de les bicis amb cadireta al davant, hi ha aquestes altres amb cistella, més gran que la cadireta, per dur-hi les criatures i fins tot la compra de la setmana (l'última és una tricicleta).
Diuen que fa algunes setmanes el fred va ser molt intens. Potser per això hi arbres que encara duen bufanda?:
Aquest senyal al terra s'explica tot sol:
divendres, 9 de març del 2012
Holanda i els Països Baixos
Aquests dies sóc a Leiden per assistir a unes reunions de periodisme científic. Leiden es troba a l'Holanda del Sud, que no vol dir que sigui al sud del país que té per capital Amsterdam. I és que amb aquest estat europeu se sol cometre el mateix error que es fa amb el Regne Unit, que es pren la part pel tot. Així, de la mateixa manera que els anglesos només són una part de la ciutadania del Regne Unit, els holandesos també són només una part de la ciutadania d'un estat que en català s'anomena Països Baixos (Nederlands, en la seva llengua, el neerlandès).
A Leiden, hi havia estat fel 2003, però només unes hores, quan vaig passar una setmana a Amsterdam. Ara tinc l'oportunitat d'estar-m'hi uns dies, però no tindré molt de temps lliure per visitar tot el que voldria. De tota manera, i encara que només sigui per tenir-ne una visió superficial --i en molts casos nocturna, quan s'han acabat les activitats que m'han dut a aquesta ciutat-- val la pena passejar pels seus carrers i gaudir de la tranquil·litat d'aquesta ciutat que no arriba als 120.000 habitants i és plena de monuments i detalls que et fan aturar a cada moment per fixar-te millor en algun detall o per fer-hi una foto. I té dotze museus!
Si Amsterdam és, com se sol dir, la Venècia del nord, Leiden deu ser com Chioggia (un poble prop de la Venècia "del sud", que també és ple de canals). De camí i de tornada dels llocs on he estat avui he travessat diversos canals i he caminat al seu costat. Tot passejant m'ha cridat l'atenció les claus que hi ha per molts llocs (no tantes com bicicletes, però). No claus de debò, per obrir les portes, ni aquelles que van posar-se de moda a Itàlia en els ponts, sinó claus gravades en pedra o en ferro. I és que formen part de l'escut i de la bandera de la ciutat. Són les claus de Sant Pere, que és el patró de Leiden.
He passat prop del molí històric que vaig visitar el 2003. La vista que oferia avui era aquesta:
Només he vist el sol al matí, camí del Festival De Verleiding. En sortir ja s'havia post, però la ciutat tenia un color molt bonic:
D'allà hem anat a sopar una mica (a les set del vespre, com les gallines) i en tornar a l'hotel ja era de nit, però lluïa una lluna que, si no és plena,deu estar a punt de ser-ho.
 |
| La primera cosa que es veu en sortir de l'estació de Leiden |
A Leiden, hi havia estat fel 2003, però només unes hores, quan vaig passar una setmana a Amsterdam. Ara tinc l'oportunitat d'estar-m'hi uns dies, però no tindré molt de temps lliure per visitar tot el que voldria. De tota manera, i encara que només sigui per tenir-ne una visió superficial --i en molts casos nocturna, quan s'han acabat les activitats que m'han dut a aquesta ciutat-- val la pena passejar pels seus carrers i gaudir de la tranquil·litat d'aquesta ciutat que no arriba als 120.000 habitants i és plena de monuments i detalls que et fan aturar a cada moment per fixar-te millor en algun detall o per fer-hi una foto. I té dotze museus!
Si Amsterdam és, com se sol dir, la Venècia del nord, Leiden deu ser com Chioggia (un poble prop de la Venècia "del sud", que també és ple de canals). De camí i de tornada dels llocs on he estat avui he travessat diversos canals i he caminat al seu costat. Tot passejant m'ha cridat l'atenció les claus que hi ha per molts llocs (no tantes com bicicletes, però). No claus de debò, per obrir les portes, ni aquelles que van posar-se de moda a Itàlia en els ponts, sinó claus gravades en pedra o en ferro. I és que formen part de l'escut i de la bandera de la ciutat. Són les claus de Sant Pere, que és el patró de Leiden.
He passat prop del molí històric que vaig visitar el 2003. La vista que oferia avui era aquesta:
Només he vist el sol al matí, camí del Festival De Verleiding. En sortir ja s'havia post, però la ciutat tenia un color molt bonic:
D'allà hem anat a sopar una mica (a les set del vespre, com les gallines) i en tornar a l'hotel ja era de nit, però lluïa una lluna que, si no és plena,deu estar a punt de ser-ho.
 |
| La Lluna sobre Leiden |
Fotos: M. Piqueras, març 2012
dijous, 8 de març del 2012
Per què el color lila?
El color lila com a símbol de les dones, especialment de les seves reivindicacions, fa dècades que està arrelat en molts països. Fa uns dies, una amiga em preguntava si en sabia l'origen. Recordo que fa temps ho vaig buscar, però la meva memòria és bastant fràgil i ho tenia oblidat. Avui ho he buscat de nou.
La referència que trobo més fiable és la que indica que va ser instituït per l'organització britànica Women's Social and Political Unions (WSPU), fundada per un grup de dones entre les quals hi havia Emmeline Pankhurst i la seva filla Christabel, per promoure el vot de les dones i reformes socials que milloressin la condició femenina. Però el lila no era l'únic símbol del moviment, hi havia també el blanc i el verd. Aquesta foto mostra els llaços de tres colors que es venien amb una foto d'Emmeline Pankhurst per recaptar fons per al moviment sufragista:
Segons algunes fonts, el color lila simbolitzava la sang reial que corria per les venes de tota sufragista (el moviment va sorgir en el Regne Unit); el blanc, la puresa en la vida privada i pública, i el verd, l'esperança i la primavera. Altres referències, però, diuen que el lila simbolitzava l'autorespecte i l'autoreverència.
Sigui com sigui, però, el lila és el color que ha triomfat i que trobem representat en més llocs com a símbol de les dones i les seves reivindicacions. L'escriptora afroamericana Alice Walker va escriure una novel·la, feta famosa per la versió cinematogràfica que en va fer Steven Spielberg que és deia precisament The color purple (El color lila), tot i que que es va traduir com El color púrpura.
Hi ha un poema de la britànica Jenny Joseph que em fa l'efecte que en el món anglosaxó deu haver contribuït a arrelar el color lila com a símbol del feminisme i de les dones lliures. Potser perquè jo ja estic en l'edat en què es poden fer totes les coses que diu la dona protagonista del poema, el trobo deliciós. Fa temps en vaig fer una versió lliure al català:
Avís (Warning)
Quan seré vella, duré un vestit lila
i un barret vermell, que no s'adirà gens, ni em quedarà bé
i gastaré la pensió en conyac i en uns guants d'estiu
i en sandàlies de setí, i ves a saber si en tindré per a l'oli.
Seuré per terra, al carrer, quan estaré cansada
i m'ompliré de mostres en els magatzems, i picaré als timbres
i passaré el meu bastó per les tanques dels parcs
i em pintaré la cara com no ho he fet mai.
Sortiré amb sabatilles quan plogui
i colliré les flors dels jardins dels veïns
i aprendré a escopir.
Pots posar-te vestits virolats i engreixar-te el que vulguis
i endrapar tres lliures de botifarres tot d'una
o viure de pa i quatre olives durant una setmana
i omplir a vessar caixes amb llapis i bolis i coses inútils.
Ara, però, hem de cobrir-nos quan plou
i pagar el lloguer i no dir paraulotes enmig del carrer
i donar un bon exemple als infants.
Hem de convidar amics a casa i cal que llegim el diari.
No hauria de començar ja a practicar una mica?
Així, la gent que em coneix no s'estranyarà, ni se'n farà creus,
quan de sobte em faré vella i per primer cop duré el vestit lila.
Jenny Joseph
Versió catalana: M. Piqueras
Potser us interessarà:
- Teresa Mattei i el Dia Internacional de les Dones (aquest bloc, 07.03.2010). A Itàlia, la mimosa és el símbol del Dia Internacional de les Dones. El costum arrenca de 1946.
La referència que trobo més fiable és la que indica que va ser instituït per l'organització britànica Women's Social and Political Unions (WSPU), fundada per un grup de dones entre les quals hi havia Emmeline Pankhurst i la seva filla Christabel, per promoure el vot de les dones i reformes socials que milloressin la condició femenina. Però el lila no era l'únic símbol del moviment, hi havia també el blanc i el verd. Aquesta foto mostra els llaços de tres colors que es venien amb una foto d'Emmeline Pankhurst per recaptar fons per al moviment sufragista:
Segons algunes fonts, el color lila simbolitzava la sang reial que corria per les venes de tota sufragista (el moviment va sorgir en el Regne Unit); el blanc, la puresa en la vida privada i pública, i el verd, l'esperança i la primavera. Altres referències, però, diuen que el lila simbolitzava l'autorespecte i l'autoreverència.
Sigui com sigui, però, el lila és el color que ha triomfat i que trobem representat en més llocs com a símbol de les dones i les seves reivindicacions. L'escriptora afroamericana Alice Walker va escriure una novel·la, feta famosa per la versió cinematogràfica que en va fer Steven Spielberg que és deia precisament The color purple (El color lila), tot i que que es va traduir com El color púrpura.
Hi ha un poema de la britànica Jenny Joseph que em fa l'efecte que en el món anglosaxó deu haver contribuït a arrelar el color lila com a símbol del feminisme i de les dones lliures. Potser perquè jo ja estic en l'edat en què es poden fer totes les coses que diu la dona protagonista del poema, el trobo deliciós. Fa temps en vaig fer una versió lliure al català:
Avís (Warning)
Quan seré vella, duré un vestit lila
i un barret vermell, que no s'adirà gens, ni em quedarà bé
i gastaré la pensió en conyac i en uns guants d'estiu
i en sandàlies de setí, i ves a saber si en tindré per a l'oli.
Seuré per terra, al carrer, quan estaré cansada
i m'ompliré de mostres en els magatzems, i picaré als timbres
i passaré el meu bastó per les tanques dels parcs
i em pintaré la cara com no ho he fet mai.
Sortiré amb sabatilles quan plogui
i colliré les flors dels jardins dels veïns
i aprendré a escopir.
Pots posar-te vestits virolats i engreixar-te el que vulguis
i endrapar tres lliures de botifarres tot d'una
o viure de pa i quatre olives durant una setmana
i omplir a vessar caixes amb llapis i bolis i coses inútils.
Ara, però, hem de cobrir-nos quan plou
i pagar el lloguer i no dir paraulotes enmig del carrer
i donar un bon exemple als infants.
Hem de convidar amics a casa i cal que llegim el diari.
No hauria de començar ja a practicar una mica?
Així, la gent que em coneix no s'estranyarà, ni se'n farà creus,
quan de sobte em faré vella i per primer cop duré el vestit lila.
Jenny Joseph
Versió catalana: M. Piqueras
Potser us interessarà:
- Teresa Mattei i el Dia Internacional de les Dones (aquest bloc, 07.03.2010). A Itàlia, la mimosa és el símbol del Dia Internacional de les Dones. El costum arrenca de 1946.
dimarts, 6 de març del 2012
Més sobre Caixaforum i el 8 de març
No sé si por haver estat el ressò de les xarxes socials, però avui, l'anunci a La Vanguardia del debat que es farà a Caixaforum el 8 de març és aquest (si cliqueu damunt la imatge, podreu veure-la ampliada):
Aparentment, igual que el va sortir diumenge i que vaig incloure i comentar en aquest bloc. Però hi ha una petita diferència en el text de la dreta. On deia "Cinco líderes de la comunidad científica (Enric Banda, Jaume Bertranpetit...", avui hi diu (les negretes són meves): "Seis líderes de la comunidad científica (Enric Banda, Montserrat Vendrell, Jaume Bertranpetit...". La resta és igual.
Hi han afegit una dona entre els ponents, Montserrat Vendrell, un nom que em va venir al cap quan vaig veure que es tractava de política científica, no en va és directora general de Biocat. Han volgut esmenar així la falta de sensibilitat que va tenir qui hagi organitzat aquest debat només amb homes, i precisament per al Dia Internacional de les Dones? De tota manera, una dona entre sis persones no em sembla que sigui una representació equànime i equilibrada de la comunitat científica catalana. La van ben vessar, amb l'anunci inicial, i aquesta rectificació malauradament no és més que un pegat.
Aparentment, igual que el va sortir diumenge i que vaig incloure i comentar en aquest bloc. Però hi ha una petita diferència en el text de la dreta. On deia "Cinco líderes de la comunidad científica (Enric Banda, Jaume Bertranpetit...", avui hi diu (les negretes són meves): "Seis líderes de la comunidad científica (Enric Banda, Montserrat Vendrell, Jaume Bertranpetit...". La resta és igual.
Hi han afegit una dona entre els ponents, Montserrat Vendrell, un nom que em va venir al cap quan vaig veure que es tractava de política científica, no en va és directora general de Biocat. Han volgut esmenar així la falta de sensibilitat que va tenir qui hagi organitzat aquest debat només amb homes, i precisament per al Dia Internacional de les Dones? De tota manera, una dona entre sis persones no em sembla que sigui una representació equànime i equilibrada de la comunitat científica catalana. La van ben vessar, amb l'anunci inicial, i aquesta rectificació malauradament no és més que un pegat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)