Més reflexions sobre el 20N

He estat mirant les dades de les eleccions d'ahir i m'he adonat que ens estan enganyant. La segona força política en l'àmbit estatal no ha estat el PSOE (6.973.880 vots), com diuen tots els mitjans, sinó l'abstenció: 9.710.775 persones que tenien dret a vot no l'han exercit. A Catalunya, si tenim en compte l'abstenció (1.742.760 persones), veiem que Convergència i Unió (1.014.263 vots) ja no és la primera força política, sinó la segona.

Els qui no han votat són prop de deu milions de persones, entre les quals possiblement hi hagi molts "indignats" del 15M. Si més no, entre les seves consignes hi havia la d'abstenir-se de votar. Persones que abans de l'estiu ja deien que no se sentien representades pels polítics i polítiques que teníem, i demanaven un canvi. Però, què han fet perquè el canvi es produís, a part d'ocupar espais públics i fer-hi destrosses?, a part d'ocupar també espais privats?, i a part de tractar d'impedir que els membres del Parlament de Catalunya i els del Congrés estatal poguessin fer la seva feina?

Reconec que una cosa bona té el 15M: han posat el dit a la llaga, i han mostrat les flaqueses del nostre sistema democràtic i les injustícies que hi ha a la nostra societat. Però els indignats han desaprofitat una gran ocasió --les eleccions del 20N-- per iniciar el canvi que diuen que la societat necessita. Volen canviar la democràcia, però això no es pot fer des de fora de les institucions democràtiques, altrament ja no seria democràcia. Si són centenars de milers per tot l'estat, perquè no han constituït un partit polític?, per què no han entrat en el joc democràtic?

Potser creuen els indignats que un partit que comença no pot lluitar amb els grans partits arrelats en el sistema? Doncs s'equivoquen, si pensen així. En primer lloc, perquè, a costat dels dos "grans", també n'hi ha de "petits". Per altra banda, perquè hi ha l'exemple d'altres països. Els Verds alemanys va començar del no res i aviat van agafar molta embranzida. Potser ara no tinguin tanta força, però això és perquè la majoria dels partits de "tota la vida" ja han adoptat polítiques ambientals en els seus programes.

Crec que la gent que s'ha abstingut és la que ha donat força al PP i ha contribuït al seu resultat espectacular en relació al PSOE. Perquè, si mirem els números, tampoc no és que hagi augmentat tant com podria semblar per la diferència amb el PSOE. La gràfica de l'evolució del nombre de vots en les eleccions generals en l'àmbit estatal (podeu veure-la aquí) mostra una línia lleugerament ascendent en el nombre de vots del PP (de 10.278.010 el 2008 passa a 10.830.693 el 2011; el cens electoral és de 34.301.332 persones). En canvi, s'hi observa una forta davallada en el nombre de vots del PSOE (passa d'11.289.335 el 2008 a 6.973.880 el 2011). En proporció, és molt més gran el salt que ha fet CiU: de 779.425 del 2008 a 1.014.263, amb un cens electoral de 5.252.126 persones). Perquè l'augment del PP fos equivalent al de CiU, hauria hagut d'obtenir, a tot Espanya, 12.364.406 vots.

Només que la meitat dels deu milions de persones amb dret a vot que s'han abstingut haguessin votat un partit nou i la resta hagués distribuït el seu vot entre alguns partits actuals allunyats de la ideologia del PP, el mapa no seria tan blau com ha quedat des d'ahir.

N'hi ha per rumiar...

Algunes reflexions i preguntes després del 20N

 1. Algunes reflexions
"Si res no li escau, poseu-li blau", diu el refrany. De debò no li esqueia cap més color? Per sort, em trobo en una de les dues illes de la península Ibèrica on no domina el blau. Però, de què ens servirà si el fils de l'economia --i de moltes altres coses-- els mouen des del centre de la península i els nostres diners han de fer una viatge d'anada i tornada per uns camins que tenen goteres per on s'escapen els euros a cabassos?

Llegia fa uns dies que una empresa catalana ha decidit fer-se insubmisa pel que fa als impostos. Diuen que el 2011 no ingressaran els seus impostos a hisenda; però tampoc se'ls quedaran ells, els deixaran en dipòsit en algun lloc (notaria?, jutjat?; no ho recordo) fins que puguin anar directament al Govern català. Com m'agradaria ser prou valenta per prendre la mateixa decisió! (Però potser no valgui la pena, perquè gairebé cada any m'han de retornar diners.) I que moltes més empreses i particulars s'animessin també a fer-ho. I això m'ha fet pensar en Henry David Thoreau (1817-1862), el nord-americà considerat pare de la desobediència civil. Quan es va negar a pagar els impostos va acabar a la presó, però només s'hi va estar una nit perquè algú va pagar el seu deute a l'Estat. Després ho recordava en el seu escrit Desobediència civil.

No he pagat els impostos des de fa sis anys. Per aquest motiu, vaig passar una nit a la presó i mentre em mirava les parets de pedra sòlida, de dos o tres peus de gruix, la porta de fusta i ferro d'un peu de gruix, i la reixeta de ferro que filtrava la llum, no podia evitar sentir-me colpejat per la bogeria d'aquella institució que em tractava com si no fos més que carn, sang i ossos que calia tancar amb clau. [...] Vaig veure que, si hi havia un mur de pedra entre mi i els meus conciutadans, n'hi havia un altre encara més difícil d'escalar o de travessar abans que ells poguessin ser tan lliures com ho era jo. Ni un sol moment em vaig sentir confinat i els murs semblaven una gran despesa de pedra i morter.

Thoreau justificava així la seva desobediència a l'Estat:

Si em nego a pagar els impostos no és per una causa en especial. Rebutjo senzillament la lleialtat a l'Estat. [...] em preocupa saber els efectes de la meva lleialtat. De fet, serenament declaro la guerra a l'Estat, a la meva manera, tot i que seguiré obtenint els avantatges que pugui d'ell i me'n serviré, com és habitual en aquest casos.

2. Algunes preguntes
Després de veure els resultats de les votacions, m'he fet algunes preguntes: pensaran de nou a transvasar l'aigua de l'Ebre "que es llença al mar", per regar camps de golf més al sud? Anul·laran els matrimonis homosexuals? Tornaran les restriccions per a la recerca en cè·lules mare? (i no em refereixo a restriccions econòmiques, que hi seran també per a altres tipus de recerca). Es veurà de nou a Catalunya el sanguinari espectacle de les curses de braus? A Facebook, Cristina Junyent m'ha afegit encara una pregunta: permetran de fumar als bars? I Cris Pagès: privatitzaran les televisions autonòmiques?

3, Conclusió
Quins quatre anys que ens esperen...

La segona desaparició de Majorana

Dimecres, en arribar a casa després de veure la pel·lícula I ragazzi di via Panisperna, vaig afanyar-me a buscar el llibre de Jordi Bonells La deuxieme disparition de Majorana, que tracta del mateix tema, per fullejar-lo i rellegir-ne algun fragment. El vaig comprar el 2004 per casualitat. Feia poc que havia conegut la novel·lesca història del físic italià Ettore Majorana, desaparegut sense deixar rastre el 1938, als trenta-un anys, i en veure el llibre de Bonells a l'aparador de Jaimes no vaig poder resistir la temptació d'entrar-hi i comprar-lo. El vaig llegir gairebé d'una tirada, perquè la història atrapava i també --ho he de reconèixer-- perquè no és molt llarg.

Tant com el llibre, em va interessar l'autor, Jordi Bonells, un escriptor català no només de nom, sinó de naixement, que escrivia en francès i de qui abans d'aquell dia jo no sabia res. Després he anat sabent-ne més coses, fins i tot que tenim persones conegudes comunes. Nascut a Barcelona, viu a França des de 1970 i és professor universitari a Còrsega, tot i que té el seu domicili a Marsella. En els fons m'ha semblat veure un nexe entre Bonells i el seu personatge: Bonells també va "desaparèixer", però de la literatura espanyola, després d'haver guanyat o estat finalista d'alguns premis literaris. Què devia fer-lo desaparèixer del panorama literari espanyol? Un altre misteri.

Per construir la trama d'aquesta novel·la sobre Majorana, Bonells va partir de seu coneixement d'un llibre de Sciascia (La scomparsa di Majorana, 1975) que situa el científic desaparegut en un convent, i que basa la seva desaparició en una crisi de consciència del jove físic, que intueix les aplicacions destructives que pot tenir la recerca del grup que liderava Enrico Fermi. De fet, quan poc després Enrico Fermi va emigrar als Estats Units, va participar en el projecte Manhattan, que va produir la primera bomba atòmica durant la segona guerra mundial.

La deuxieme disparition de Majorana combina fets reals amb una trama de ficció, d'allò que tal vegada s'esdevingué. Té característiques de novel·la negra i alhora d'assaig i periodisme d'investigació. Escrit en primera persona, descriu la cerca d'Ettore Majorana que va fer Bonells --o que ell inventa que va fer-- per l'Argentina, i creu haver-lo trobat amb una nova identitat. Em vaig quedar amb el dubte si alguna part de la història que hi narra era una crònica real o si tot era una trama de ficció. La confusió ve perquè els resums biogràfics diuen que Bonells ha viscut un parell d'anys a l'Argentina; perquè en el llibre parla del seu pare i de Barcelona, ciutat on va néixer; perquè hi esmenta Jean-Marc Lévy-Leblond, professor de física a la universitat de Niça i assagista, amb qui manté realment una bona amistat, i també escriptors que existeixen realment; o perquè fa referència a la tesi de Sciascia sobre els motius que podien haver empès Majorana a desaparèixer.

Com diu Bonells en una entrevista, "moltes vegades el narrador es disfressa d'autor i l'autor de narrador perquè generar confusió i incertesa pot ser eficaç narrativament". El fet que el narrador del llibre s'anomeni Jordi, com ell, ajuda a la confusió. Tanmateix, Bonells diu: "també Pujol s'anomena Jordi i no crec que se'ns pugui confondre..." És cert que aquesta tècnica de fondre autor i narrador pot ser eficaç narrativament, però m'agradaria saber on acaba l'autor i comença el narrador o al contrari. De tota manera, és un d'aquells llibres que em fan pensar que no he perdut el gust per la lectura, com crec de vegades, sinó que no sempre encerto en la tria  de les obres adequades.

Hi ha una versió castellana de 2005:
La segunda desaparición de Majorana
Jordi Bonells
Ed. Funambulista
ISBN 84-934532-9-3
216 pp

Entrada relacionada:
- Els nois de la via Panisperna (aquest bloc, 19.11.2011)

Els nois de la via Panisperna

Un dia del mes de març de 1938, un jove professor de física de la Universitat de Nàpols pujava al ferri que havia de dur-lo de Palerm a Nàpols. O potser mai no va arribar a pujar al vaixell. El cas és que, des d'aquell dia, ningú no el va tornar a veure. Era Ettore Majorana, deixeble predilecte del gran físic italià Enrico Fermi (1901-1954) que el 1938 va rebre el premi Nobel de física.

Malgrat que quan va desaparèixer només tenia trenta-un anys, Majorana havia demostrat ser un físic excepcional. Un altre físic --Giuseppe Cocconi-- recordava en una carta a un col·lega les paraules que, sobre Majorana, li havia dit Fermi per fer-li entendre què representava la pèrdua del jove físic:

En aquest punt voldria repetir les seves paraules, de la manera que les sento ressonar en la meva memòria des d'aleshores: "Perquè, veu, en el món hi ha diverses categories de científics; gent de segona i de tercera categoria, que fan el millor que poden però no van gaire lluny. Hi ha també gent de primera categoria, que arriba a descobertes de gran importància, fonamentals per al desenvolupament de la ciència (i aquí tinc la impressió que en aquest categoria volia incloure's ell mateix). Però després hi ha els genis, com Galileu i Newton. Doncs bé, Ettore n'era un. Majorana tenia allò que ningú més no té en el món; malauradament, li mancava allò que, en canvi, se sol trobar en els altres homes, el bon sentit."

Un altre físic, company de Majorana (Bruno Pontecorvo, 1913-1993; va establir-se a la URSS, on va adoptar el nom de Bruno Maksimovitx Pontekorvo), el recordava així:

Poc temps després que ingressés en el grup de Fermi, Majorana ja posseïa una erudició tan gran i havia assolit un nivell tan alt de comprensió de la física, que podia parlar amb Fermi de problemes científics com un igual. El mateix Fermi el considerava el físic teòric més gran dels nostres temps. Sovint en quedava estupefacte [...].

El grup de físics que va formar-se amb Enrico Fermi era excepcional: A part de Majorana , hi havia Edoardo Amaldi, Franco Rasetti, Emilio Segrè, Bruno Pontecorvo i també un químic, Oscar D'Agostino. El mateix Fermi, als 26 anys ja va ser catedràtic de Física teòrica i el seu treball era  conegut internacionalment. I el 1938, amb 37 anys, rebia el premi Nobel "per  la seva demostració de l'existència de nous elements radioactius produïts per la irradiació de neutrons, i per la seva descoberta relacionada de les reaccions nuclears causades pels neutrons lents". El 1959, un d'aquells deixebles, Emilio Segrè, rebria també el premi Nobel de física, compartit amb Owen Chamberlain, "per la seva descoberta de l'antiprotó".

Enrico Fermi (a la dreta) i alguns deixebles

"I ragazzi di via Panisperna" és el nom amb què es coneix aquest grup d'investigadors que treballaven a l'Institut de Fisica de la Universitat de Roma i que, en aquella època, es trobava situat a la via Panisperna, al centre de la ciutat. N'era director Orso Mario Corbino (1876-1937) i ell va ser qui va adonar-se de la gran vàlua de Fermi i de Rasetti; el 1926 va fer instituir la càtedra de Fisíca teòrica que va ocupar Fermi i el 1930 la d'Espectroscòpia, que va se assignada a Franco Rasetti (1901-2001). Curiosament, malgrat que Rasetti era també un físic excepcional, va acabar la seva carrera professional més interessat per la paleontologia que per la física, possiblement perquè no volia participar en l'aplicació que en temps de guerra va fer-se de les descobertes de la física.

Algunes novel·l·les i llibres d'assaig, un còmic, una sèrie de televisió i una pel·lícula han tractat d'aquest grup de científics i sobretot de la misteriosa desaparició de Majorana, per a la qual s'han donat explicacions diverses. Hi ha qui ho considera un suïcidi, mentre d'altres creuen que va desaparèixer voluntàriament i va adoptar una nova personalitat o que va ser segrestat pels nazis o fins i tot per extraterrestres.

El film I ragazzi di via Panisperna, dirigit per Gianni Amelio, descriu la història del grup i les relacions entre els seus membres, sobretot la relació entre Enrico Fermi i Ettore Majorana. Fermi n'està molt, del seu deixeble, per al qual, més que un mestre, és un germà gran, i la seva desaparició l'afecta profundament. La pel·lícula està molt ben ambientada en la Itàlia de la pre-guerra, en un ambient polític que ja presagiava el que vindria després. Aquesta setmana, la Filmoteca de Catalunya n'ha fet dos passis a la seu de Barcelona. Vaig anar a veure-la i vaig pensar que era una llàstima que una pel·lícula que és alhora didàctica, històrica i una obra de cinema molt ben feta no tingués més difusió i que fóssim només unes poques dotzenes de persones, amb una mitjana d'edat que potser superava els cinquanta anys, les que la vam veure.

Un fragment del film:



Potser us interessarà:
- Ricordo di Ettore Majorana: l'uomo e lo scienzato. La visió d'un altre científic (Erasmo Recami) seixanta anys després de la desaparició de Majorana.
- Personaggi in cerca di Majorana, de Francesco Scarpa. Sobre el tractament de la figura de Majorana en la literatura, el cinema, la televisio...

Oxigen per llegir

Per què podem encendre la fusta, el paper o els líquids anomenats inflamables com ara la benzina? No depèn tant d'aquestes substàncies mateixes, sinó de la presència a l'atmosfera d'un gas --l'oxigen-- i de la proporció --al voltant del 21 %-- en què s'hi troba. És la proporció adequada perquè puguin viure els éssers vius que necessiten oxigen en forma molecular (els organismes aerobis), perquè no es produeixin combustions espontànies (el que passaria si la seva concentració fos més alta) i perquè, en determinades condicions, s'encenguin algunes substàncies.

Que a l'atmosfera hi ha oxigen, ens sembla tan evident, que potser no se'ns acut pensar que no fa ni 250 anys que es va descobrir aquest element. De fet, la descoberta de l'oxigen per... (com veurem, això no està massa clar) marca l'inici de la química moderna. I aquesta descoberta, juntament amb el centenari dels premis Nobel l'any 2001, va ser el pretext perquè Carl Djerassi i Roald Hoffmann escrivissin una entretinguda obra de teatre (Oxigen) que desmitifica la imatge que sovint és té de qui es dedica a la recerca. Oxigen tracta temes com ara la prioritat en la descoberta científica o alguns aspectes ètics de la recerca i tafaneja en la manera de treballar dels comitès que atorguen els premis Nobel (Roald Hoffmann, premi Nobel de Química 1981, coneix bé aquell ambient). S'entenen els dubtes que poden tenir els membres dels comitès a l'hora de decidir en qui recau el premi: en qui va fer primer la descoberta?, en qui la va publicar primer?, en qui va saber interpretar-la i es va adonar de l'avenç que representava i quina aplicació podia tenir?

És interessant també el plantejament que Djerassi i Hoffmann fan del paper de la dona en el món de la ciència. Per una banda, el paper que han tingut algunes esposes i companyes de científics en el procés del descobriment al llarg de la història. Per una altra, la presència de la dona avui dia en el món de la recerca, ocupant càrrecs de responsabilitat, però també de vegades passant desapercebuda.

Oxigen està ambientada en dues èpoques que es van alternant al llarg de l'obra: el 1777, amb una suposada trobada de tres científics rivals, i el 2001, quan la Fundació Nobel decideix concedir un premi retrospectiu per celebrar el centenari de l'establiment del premis i el Comitè de Química es reuneix per prendre la seva decisió. Els tres candidats al premi retrospectiu de química són el suec Carl Wilhem Scheele, el britànic Joseph Priestley i el francès Antonie Laurent Lavoisier. La rivalitat entre els tres es presenta a través d'una conversa imaginada que les seves companyes mantenen en una sauna d'Estocolm, ciutat on els seus homes han estat convidats pel rei Gustau III de Suècia perquè facin els seus experiments davant la Cort sueca. Però la rivalitat i el desig de triomf no són exclusives dels investigadors del segle XVIII, i les trobem també entre els científics del segle XXI que han d'atorgar el premi retrospectiu.

Lectura dramatitzada d'Oxigen a l'IEC (juliol 2008)

M'ha fet molta il·lusió veure per fi publicat aquest llibre, perquè en sóc una mica responsable. Vaig conèixer personalment Roald Hoffmann, un dels autors, el 2002, quan va venir a Barcelona a presentar un llibre de poemes seus. Em va regalar un exemplar de Oxígeno, l'edició en espanyol --publicada a Mèxic-- d'Oxygen. Vaig pensar que la seva representació o si més no lectura dramatitzada podria ser útil com a eina de divulgació, però era un projecte per al qual calia una inversió que no sabia on podria aconseguir-se. I l'ocasió per a fer-ho es va presentar el 2007, en què es va celebrar l'any de la ciència. L'Associació Catalana de Comunicació Científica --que jo presidia aleshores-- va obtenir sengles subvencions, una de la Generalitat, per a fer-ne la traducció, i una altra de la FECYT, per a organitzar dues lectures dramatitzades que van fer-se a l'amfiteatre Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina i a l'Ateneu Barcelonès. El 2008, gràcies a una subvenció del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) i a la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans, es va fer una tercera lectura dramatitzada a la qual va assistir Roald Hoffmann. Tot i que podríem dir que és una obra coral, en què no hi ha personatges secundaris, els papers més destacats són els de Lavoisier i la seva esposa. En aquelles lectures, van representar aquells personatges Carles Martínez, conegut actor de teatre i de televisió (actualment és possible veure'l a la sèrie "Sagrada Família" de TV3 i en el teatre Borràs) i Míriam Alamany (actualment també en el teatre Borràs).

Quedava pendent la publicació d'Oxigen, que ara s'ha fet en la col·lecció de monografies de la revista de divulgació Mètode i amb la col·laboració de diverses entitats, entre les quals cal destacar l'Institut d'Estudis Catalans, que ha subvencionat la publicació, i l'Associació Catalana de Comunicació científica, que va encarregar-ne la traducció en el seu moment i va abonar els drets per a la publicació d'aquesta edició.

Tot i que Oxigen estigui ambientada en el món de la ciència, és una obra que no s'adreça a un public científic de manera especifica. Els professionals de la química i d'altres branques de la ciència i de la tècnica hi trobaran reflectides situacions de la seva vida professional, ja sigui en el laboratori, com també aspectes més prosaics, com ara la lluita per obtenir subvencions per a la recerca i per veure el seu treball reconegut. El públic general s'adonarà que en el món de la ciència es donen situacions i problemes que no són exclusius d'aquesta àmbit professional.

Potser us interessarà:
- Una amant exigent (aquest bloc, 10.07.2008). Més sobre Oxigen, amb motiu de la seva lectura dramatitzada.
- Roald Hoffmann, ciència, art i pau (aquest bloc, 11.07.2008). Sobre un projecte que podria anomenar-se de "químics sense fronteres".

Foto IEC: M. Piqueras, juliol 2008