14 de novembre, Dia Mundial de la Diabetis. El lema d'enguany: "Prenguem el control de la diabetis. Ara!"
Avui dia, la diabetis és una malaltia crònica que, si es tracta adequadament i de manera continuada, i si la persona afectada segueix un règim alimentari adient, permet dur una vida normal. Però no fa ni cent anys, les persones que patien aquesta malaltia tenien una esperança de vida curta perquè no tenia tractament. Però, què és la diabetis?
'Diabetis' és el nom genèric que es dóna a les malalties que es caracteritzen per una secreció urinària excessiva. Normalment, però, s'aplica a una síndrome (conjunt de símptomes) anomenada diabetis mellitus, que altera el metabolisme dels sucres, dels greixos i de les proteïnes i fa augmentar la concentració de glucosa (un sucre) a la sang fins a nivells superiors als que són normals. la causa més freqüent és un secreció insuficient d'insulina, que és una substància que produeix el pàncrees i que, entre les seves funcions té la de baixar la concentració de glucosa a la sang i afavorir-ne l'ús en els músculs i en el teixit adipós.
La descoberta i l'aïllament de la insulina (una descoberta que es va fer gradualment i sobre la qual es van cometre algunes injustícies; però això seria una altra història) van fer possible el tractament de la diabetis. El 1923, una gran empresa farmacèutica nord-americana, la Eli Lilly, treia al mercat
Iletin, la primera insulina d'origen animal per a tractar aquesta malaltia.
Catalunya va ser pionera a Europa en l'aplicació del tractament de les persones diabètiques amb insulina. Va ser-ne l'introductor
Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), jove metge català interessat per l'endocrinologia, que el curs 1921-1922 va conèixer de primera mà la insulina. Aquell curs va fer una estada a Boston (Massachusetts, EUA), on va treballar primer unes setmanes amb un endocrinòleg i després amb un professor de fisiologia de la Universitat de Harvard. A finals de 1921 va assistir a una reunió de l'Associació Nord-americana de Fisiologia, que va fer-se a la Universitat de Yale, a New Haven (Connecticut, estat veí del de Massachusetts). En aquella reunió es va presentar públicament la descoberta de la insulina, feta a Canadà. En un escrit autobiogràfic de 1973, Carrasco va descriure les seves emocions en aquella reunió:
Per al jove entusiasta i ple d'ambició que jo era llavors, assabentar-me de les troballes del dos joves canadencs i ésser testimoni de les diverses reaccions humanes de clínics i investigadors de gran autoritat en matèries en les quals jo estava tan interessat, fou certament una experiència inoblidable. Recordo molt vivament la meva desagradable sorpresa en escoltar un d'aquells que jo tenia per gegants de la ciència, que havia treballat molt, però amb poc fruit, en la mateixa tasca que Banting i Best [els canadencs que van aïllar la insulina] havien dut a bon terme, tractant de treure valor a aquelles troballes que per a mi eren transcendentals, i també recordo la meva plaent emoció en escoltar les paraules d'altres, justament els qui havien estat més prop de l'èxit, i alguns dels més eminents diabetòlegs clínics, reconeixent el mèrit i la importància dels resultats de Banting i Best.
Abans de marxar dels Estats Units, Carrasco va interessar-se per la metodologia per a l'obtenció i aïllament d'aquella hormona i en va rebre la informació quan ja era de tornada a Barcelona, treballant a l'Institut de Fisiologia del Laboratori Municipal (el que un ajuntament ja democràtic va enderrocar, no per fer-hi no pisos de Núñez i Navarro, sinó un edifici d'una universitat; però això també és una altra història). Juntament amb el bioquímic i bacteriòleg Pere González, que era un dels principals col·laboradors de Ramon Turró en el Laboratori Municipal, va començar la preparació d'extrets de pàncrees. Anava de matinada a l'escorxador, a recollir pàncrees de bous acabats de sacrificar, perquè era fonamental que l'extracció es fes amb el material fresc.
Després de mesos d'experimentació i de provar en conills la insulina que havien produït en el laboratori, el producte va estar a punt per aplicar-lo a persones diabètiques. El primer que se'n va beneficiar va ser Francesc Pons, un noi diabètic de vint anys. El 31 d'octubre de 1923 va tractar el primer pacient infantil, Pere Sardà. Entre 1922 i 1925, Carrasco va publicar una monografia (
Insulina. Estudio fisiológico y clínico), de la qual van fer-se dues edicions, a més de nombrosos articles que han quedat com a testimoni del seu treballa pioner a l'Estat espanyol en el tractament de la diabetis amb insulina.
A la
Divina Comèdia, Dante Alighieri (1265-1321) va descriure molt bé la hidropesia, un símptoma de la diabetis, amb la qual es confonia antigament:
La grave idropesì, che sì dispaia
le membra con l'omor che mal converte,
che'l viso non risponde a la ventraia,
faceva lui tener le labbra aperte
come l'etico fa, che per la sete
l'un verso'l mento e l'altro in sù rinverte
(La divina Commedia, Inferno, canto XXX)
Versos que, en al traducció de Joan Mira, (Proa, 2000, sonen així:
La hidropesia greu, amb les humors
corrompudes, que altera tant els membres
que la cara ja no respon al ventre,
l'obligava a tenir oberts els llavis
com el tísic que, a causa de la set,
en gira un al mentó i l'altre amunt.
Si bé la diabetis ha esdevingut una malaltia crònica, que es controla amb tractament i una dieta adequada (en alguns casos, la dieta és suficient), millor és no patir-la. Malauradament, la obesitat i la vida sedentària, tan freqüents en la nostra societat, units a l'augment de l'esperança de vida, fan que el nombre de persones diabètics no pari de créixer.
Segons el Departament de Salut, a Catalunya hi ha actualment prop de 400.000 persones diabètiques. I segons informa el pòster dissenyat per al dia Mundial de la Diabetis, cada cinc segons es diagnostica al món una persona amb diabetis. L'Organització Mundial de la Salut ha considerat que aquesta malaltia serà una de les epidèmies del segle XXI.
I ara me'n vaig a estirar les cames, que avui he estat molt sedentària.
Per saber-ne més:
- La descoberta de la insulina. Qui va ser el primer? A: M. Piqueras (2004)
Cròniques de l'altra veritat. Rubes, Ed. pp 79-102
- Carrasco i Formiguera (1973) Records personals d'un testimoni, i participant, en la transició de tractament pre-insulínic de la diabetis greu. Contribució catalana relativa a la insulina durant el període 1922-1925. A: Alsina J, Colomines, J (eds) Cinquanté aniversari del descobriment de la insulina. Societat Catalana de Biologia, Barcelona, pp. 57-69
