Vacances al Marroc? Descarteu-les si sou periodista

Si sou periodista i pensàveu anar a de vancaces al Marroc, més val que canvieu els bitllets per a una altra destinació o que amagueu qualsevol documentació que indiqui la vostra professió. Us podria passar com a David Collantes, de COMRàdio.

Dissabte, Collantes va marxar amb la seva dona de vacaces al Marroc en un viatje que va ser d'anada i tornada immediata. En arribar a Marraqueix, quan van identificar-lo com a periodista, van prohibir-li l'entrada al país i el van fer tornar a Barcelona.

La premsa d'avui ho recull, i el mateix Collantes ha piulat el seus cas.

Actualització 20.12.2010, 12.00

No cal ser periodista en actiu en un mitjà de comunicació perquè una persona no sigui benvinguda al Marroc. Una dona que treballa en comunicació en un centre tecnològic de Mollet del Vallès, ha explicat a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica que fa dues setmanes també la van fer fora del Marroc; o millor dit, no la van deixar entrar. Explica que hi anava amb el seu germà i el seu company. El germà, pel fet de ser programador web, també era sospitós d'un possible atemptat periodístic i el van retornar amb ella. El seu company, en canvi, en no tenir la nacionalitat espanyola (és eslovè) va resultar lliure de sospita, i va haver de quedar-se a Marraqueix tot sol.

La comunicadora del centre tecnològic de Mollet recomana a qui vulgui viatjar al Marroc que, quan li preguntin la professió, digui que es dedica a vendre pa, a guiar un camió o a altres feines que no tinguin res a veure amb la comunicació i la tecnologia, ni directament ni indirectament.

Una bella cançó sarda: Non potho reposare

Per a un  matí de diumenge, una bella cançó sarda d'amor: Non potho reposare.

Comença així:

Non potho reposare amore ‘e coro
Pensende a tie so donzi momentu
No istes in tristura, prenda ‘e oro
Ne in dispiachere o pensamentu
T'assicuro ch’ a tie solu bramo
Ca t'amo forte t'amo, t'amo, t'amo.

(En el vídeo es veu la traducció italiana de les primeres estrofes; vegeu-ne la lletra completa aquí.)



És un enregistrament del grup sard Tazenda i té la particularitat que en alguns moment se sent una segona veu que correspon a Andrea Parodi, un cantant que durant alguns anys va formar part de Tazenda i que havia mort uns mesos abans que es fes l'enregistrament.

Gairebé al final hi ha una falca que no forma part de la cançó. És una frase recitada per Gigi Camedda --un altre membre de Tazenda-- en record del company desaparegut i diu: "occhi quieti, bambino nella ninna nanna del cosmo, dall'universo, ora qualcosa ci riporta a te..." La referència a la cançó de bressol (ninna nanna) suposo que és perquè Parodi tenia enregistrada una cançó que es deia així, Ninna nanna.

Potser us interessarà:
- Presència algueresa a Barcelona (20.07.2010). Inclou dues cançons alguereses: La cadernera i Alguer mia.

La comissaria virtual (39): híbrid vegetal-animal

Us imagineu un ésser viu que a l'estiu fos una planta i a l'hivern un cuc? La meva imaginació no arriba tan lluny. Per això, en llegir, en el suplement dominical de La Vanguardia (Magazine) del 12 de desembre 2010, que entre les espècies més protegides de Butan "se encuentra el yagtsa guen bub, un híbrido entre vegetal y animal --planta en verano, gusano en invierno-- que crece a 4.000 metros de altura", m'ha entrat una gran curiositat. No podia imaginar-me com es podria aconseguir un 'híbrid d'animal i planta' i que, a més, alternés la forma animal i la forma vegetal al llarg de l'any. Només a pensar-hi, se'm trencaven tots els meus esquemes de la biologia.

Google, tot i que s'ha fet de pregar, m'ha permès esbrinar de quin ésser viu es tracta. En realitat, hauria de dir de quins éssers vius es tracta, perquè són dos i no un. M'ha costat de trobar-ho; la cerca de yagtsa guen bub em duia a pàgines d'Internet que deien el mateix que el reportatge del Magazine, repetint-ne fins i tot algunes frases. Aleshores he provat amb altres paraules clau relacionades amb l'explicació de l'espècie i del seu hàbitat i quan he anat a parar a un document de la FAO que es titula Bhutan Forestry Outlook Study, hi he trobat el desllorigador.

L'esmentada publicació de la FAO parla d'un ingredient molt preuat de la medicina tradicional de Butan, avui amb una forta demanda internacional, i que en el país anomenen yarsta goenbub, literalment 'herba d'estiu, cuc d'hivern'. El nom fa referència a una relació de parasitisme entre dos organismes, un dels quals és un fong i no una planta i l'altre un insecte i no un cuc. El fong és Cordyceps sinensis (el nom oficial és ara Ophiocordyceps sinensis) una espècie que parasita internament la papallona nocturna Thitarodes namnai.

El cicle de vida de C. sinensis és molt curiós. A finals de l'estiu, els cossos fructífers del fong (la mal anomenada planta) dispersen les espores, i això coincideix amb la fase larvària, d'eruga (el mal anomenat cuc), de l'espècie de papallona nocturna que parasiten. Quan l'eruga s'enterra per formar la crisal·lide d'on sortirà la papallona, si duu adherides espores del fong a la seva cutícula, penetren a l'interior de l'insecte, i comença el desenvolupament de la fase de miceli del fong (el típic aparell vegetatiu subterrani dels fongs, format per unes estructures tubulars, com fils o cordills, que s'anomenen hifes). Però, dins de l'insecte, de què podria alimentar-se el fong? Doncs del mateix insecte. Des de dins, força la larva a col·locar-se en posició vertical, prop de la superfície i amb el cap cap a munt. Després, el fong es va "menjant" la larva i a la primavera comença a formar el cos fructífer que surt a l'exterior per l'extrem del cap de l'insecte. Vegeu aquesta foto de l'Institut Rafi (Wikimedia commons, CC-BY-2.5), que mostra diversos exemplars de C. sinensis sortint pel cap de les larves on s'han desenvolupa (la part més fosca, que sembla un tros de cordill, és el fong):

 

En veure la foto s'entén que aquest fong que creix a l'altiplà del Tibet s'interpretés com si es tractés d'una quimera, un organisme meitat fong i meitat animal. Tradicionalment, C. sinensis ha estat un ingredient de la medicina oriental; la de Butan, com diu l'autora de l'article del Magazine, però també d'altres territoris de l'altiplà del Tibet i els voltants, que és l'àrea de distribució d'aquest fong. Al Nepal l'anomenen yarchagumba.

Àrea de distribució de Cordyceps sinensis

Google acadèmic remet a molts articles que descriuen propietats medicinal de Cordyceps senensis: antitumoral, antioxidant, antiinflamatori, modulador del sistema immunitari, actiu contra la hipertensió, amb efecte antiestrès i antifatiga, antidiabètic, estimulador de la testosterona (potser per això es diu que és una viagra natural), etc.

Amb l'expansió de la medicina xinesa als països occidentals, la demanda de  yarsta goenbub va augmentar molt i, com a conseqüència, també en va augmentar el preu. Molta gent en aquelles terres va dedicar-se a "caçar" aquest fong. La sobreexplotació ha posat en perill l'espècie, i a Butan, després d'uns anys en què només es podia recollir Cordyceps per a una institució oficial de medicina tradicional, ara concedeixen permisos a persones que viuen en les terrers altes on creix el fong, i la seva comercialització es fa mitjançant una subhasta anual a la qual poden participar exportadors i compradors internacionals. De tota manera, hi ha indicis que fan creure que s'estan recollint de manera il·legal grans quantitats de Cordyceps, que serien exportades també il·legalment.

D'espècies de Cordyceps i d'altres gèneres relacionats que parasiten insectes o altres animals, se n'han trobat per tot el món. La que es coneix millor és Cordyceps militaris (l'espècie amb què es va descriure aquest gènere), que es troba en molts països de l'hemisferi nord. També a Catalunya.

En aquest vídeo d'Attenborugh es pot veure com surten de l'interior dels insectes els cossos fructífers de fongs que viuen al seu interior. En el cas de la formiga, el fong està devorant-li el cervell i l'insecte es torna boig. Quan les formigues obreres s'adonen que alguna del grup està infectada per un fong, se l'enduen lluny del grup i l'abandonen. És una manera d'evitar el "contagi". La visió dels insectes infectats comença cap al minut 4 del vídeo, i com diu el narrador, sembla cosa de ciència ficció; és com en una sèrie que van fer a la televisió fa anys, en què els extraterrestres entraven en els cossos de les persones i després sortien rebentant-ne alguna part del cos. Val la pena veure també els primers minuts del vídeo, amb unes imatges fantàstiques del creixement en el bosc de diverses espècies de fongs: [Actualització 27.12.2015: Malauradament, el vídeo ja no existeix a Youtube. No devia tenir drets de reproducció.]



Per saber-ne més:
-Stone R. (2008) Last stand for the body snatcher of the Hymalaias? Science 322:1182
- Caterpillar fungus Cordyceps sinensis in Tibet. Amb enllaços a articles i altres webs.
- Cordyceps.US. An electronic monograph of Cordyceps and related fungi

Potser us interessarà:
- Els fongs, font de salut (26.01.2008)
- Nous Stradivarius gràcies als fongs? (28.08.2008)

Umberto Eco i la força de les mentides

He assistit a la conversa entre Mònica Terribas i Umberto Eco. L'auditori de la biblioteca Jaume Fuster era ple de gom a gom i em fa l'efecte que no tothom que volia entrar-hi ho deu haver aconseguit. El motiu que Eco fos a Barcelona és la promoció del seu darrer llibre El cementiri de Praga. De fet, la conversa amb la Terribas ha girat tota l'estona al voltant del llibre, si bé, com era d'esperar, la periodista ha aprofitat alguns trets d'aquest obra o d'altres d'Eco per relacionar-les amb la situació política d'Itàlia.

El cementeri de Praga és una obra de ficció en la qual hi ha molts personatges reals, com també són reals moltes de les circumstàncies i fets que l'autor hi descriu. Terribas ha dit que li semblava que el contingut del llibre era més història que ficció i Eco li ha replicat que sovint la història es construeix a partir de mentides. I que de moltes vegades, quan es descobreixi que fets considerats històrics eren falsedats, la gent continua recordant la història falsa. Ha esmentat com a exemple els protocols dels savis de Sió, que surten en el llibre. És un text que va publicar-se a Rússia a partit d'una falsedat. Era una manera de justificar la persecució als jueus. Volien fer creure que eren les transcripcions d'unes converses d'uns savis jueus (els savis de Sió) que conspiraven per apoderar-se de tot el món i explicaven els plans que haurien de dur a terme per aconseguir-ho. Diu que encara avui dia hi ha qui fa difusió dels protocols com si fos un document real i que per Internet està molt difós. Ha esmentat un assaig seu, La forza del falso (publicat el 2002 en el recull Sulla letteratura), en què va tractar-ho.

La Terribas ha preguntat a Eco si un personatge que esmenta en el llibre, del qual diu que és un príncep i un farsant, podria correspondre al cas de Berlusconi. Eco no ha respost directament la pregunta, però la conversa ha derivat vers la política. Eco considera que, en el súmmum de la democràcia, es pot anar a caure en la dictadura. Avui dia la gent ha perdut il·lusió i n'hi ha molta que ha deixat de votar. Pot donar-se el cas que vagi a votar només un 50% i que no arribi a la meitat d'aquest 50% els qui voten pel partit que guanya. D'aquesta manera, pot ser que qui dirigeix un país hagi estat votat només per un 25% de la població. En què es diferencia això del sistema soviètic? Sembla que no gaire. Hi ha una diferència, però. En els països democràtics, els grups de pressió poden influir molt sobre la política que regeix el país i en controlen el poder. Però, què passaria si el 80% dels grups de pressió estiguessin en mans d'un sol home? Seria la fi d'una democràcia.

M'ha fet l'efecte que Eco pensava en Berlusconi i el seu domini dels mitjans de comunicació, que són una arma molt poderosa per dominar el poble sense que se n'adoni. Després s'ha referit explícitament al seu país i ha dit que el gran problema que té Itàlia avui dia és la crisi de l'esquerra que, per altra banda, no és exclusiva d'Itàlia, sinó que és una crisi mundial.

Tornant al llibre, Terribas ha dit que és una mica complicat i que hi ha moments que el lector es torna una mica boig intentant seguir el fil de la història, També ha dit que potser aquesta obra ajudarà a comprendre aquest corrent d'antisemitisme que hi ha avui a Catalunya. Les edicions catalana i castellana han sortit molt poc temps després que la italiana, que no fa encara ni dos mesos que es va posar a la venda i ocupa ja el primer lloc en totes les llistes dels més venuts. Llegeixo en una ressenya que és un llibre de lectura molt difícil, "que pressuposa lectors fortíssims, molt motivats, grans admiradors de l'autor, preparats per no desanimar-se davant d'aquelles més de 500 pàgines". L'autora de la ressenya es pregunta "quantes de les persones que l'han comprat el llegiran o l'han llegit tot sencer? Quantes no s'aturaran a la pàgina 30, com diuen que han fet moltes de les persones que he entrevistat?" Diu que ella l'ha llegit tot i que algunes de les seves parts li han agradat molt, però que moltes altres l'han avorrida també molt. De tota manera, està contenta d'haver-lo llegit i conclou que, "en un panorama literari italià fet de llibres de consum, que duran una temporada, que reben premis pels tripijocs ben coneguts de les editorial, llegir un llibre d'Eco, tot i les reserves degudes a un excés d'autocomplaença de l'autor, és una experiència intel·lectual, un enriquiment cultural, una pàgina aclaridora contra els estereotips antisemites que no han estat completament eradicats, i estic satisfeta d'haver-la fet [la lectura]."

No sé si jo m'animaré a llegir-lo. Quan llegeixo per plaer, no m'agrada haver de concentrar-me massa en la lectura; prefereixo que el llibre llisqui tot sol,  De tota manera, estic satisfeta d'haver assistit a la conversa entre Mònica Terribas i Umberto Eco.

Un record dels temps del "le falta una póliza"

Sóc d'una generació que encara ha viscut amb la por, cada cop que duies algun document a un centre oficial, que un funcionari amb cara de pocs amics et digues "le falta una póliza" i et quedessis sense poder fer la gestió per a la qual havies anat a aquella oficina. Normalment totes les instàncies i documents oficials havien de dur una pòlissa, que era un segell que, si bé es comprava en els estancs, no era de correus. Però el cas és que no sempre calia posar-hi el mateix import i era molt freqüent que te'n faltés alguna.

Ara per sort això ja ha passat, la burocràcia en general ha millorat, fins i tot les oficines tenen un aspecte menys sinistre. De tota manera, de tant en tant hi ha coses que em fan recordar els temps de "le falta una póliza".

Ahir vaig dur una factura d'una feina que he fet per a una institució. Vaig imprimir-ne dues còpies i no sé per què les vaig agafar les dues. Quan, en el registre, vaig donar la factura a la funcionària, em va dir:

--Ha de dur també una còpia, perquè li he de posar el segell del registre.

Tota cofoia, vaig treure de la carpeta la còpia que havia imprès per al meu arxiu i l'hi vaig donar. Quan la dona, amb les dus còpies a la mà, caminava cap a la seva taula per registrar a l'ordinador l'entrada de la factura, es va aturar i va tornar al mostrador.

-- Aquesta factura no serveix-- em va dir--. El NIF està equivocat. Al final no hi va un número '1', sinó una i llatina majúscula.

--Puc rectificar-ho, aquí?--vaig preguntar jo.

--No, ha de tornar a fer la factura-- em va respondre.

Sóc d'efecte retardat i en aquell moment no se'm va acudir que hauria pogut anar a compra un tippex, esborrar el palet del número 1 i la meva signatura, fer dues fotocòpies i tornar a signar. Però això no ho he pensat fins avui, quan tornava a saludar el segurata de la porta i a dir-li per segona vegada que anava a dur una factura. I mentre era a l'ascensor pensava si potser em tocaria venir un altre dia perquè avui la funcionària descobriria un altre errada en la factura, que sé jo, que les meves dades fiscals no estaven al lloc que corresponien... en fi, que potser em faltava una pòlissa.