So many things...

En una samarreta que vaig comprar fa gairebé vint anys en una llibreria de vell de Nova York, i que encara conservo, es veu una figura que carrega una pila enorme de llibres i unes lletres que diuen "So many books, so little time". Un dia se'm va acudir d'escriure aquesta frase a google i vaig trobar-me una botiga en línia on venien la meva samarreta! (i una altra que faria les delícies de l'autor del Diari d'un llibre vell)

Ves per on, després de tants anys m'he assabentat que tinc una samarreta d'Edward Gorey (1925-2000), escriptor i il·lustrador que va ser un mestre de l'humor macabre. Llàstima que la tinc ja molt gastada i només me la poso per casa.

Avui dia, que no cal ser una persona rica per poder tenir moltes coses, es podrien fer multitud de variacions sobre el text de la samarreta, segons els desitjos de cadascú. És cert que hi ha tants de llibres per llegir i tan poc temps, però també hi ha molts llocs per visitar, moltes pel·lícules per veure, molts concerts per escoltar, molts plats per provar... i molt poc temps per poder fer tot això.

M'agradaria no tenir res a fer per poder fer moltes coses, per tenir temps. Cada cop que obro la bústia de correu i veig aquell bé de deu d'informació sobre activitats de tota mena, em queda un regust amargant en veure tot el que m'estic perdent. El mes de novembre, especialment, amb la celebració de la Setmana de la Ciència, rebo informació d'un munt d'activitats, i no únicament a Barcelona. Malauradament la majoria de les invitacions que rebo acaben a la paperera; a la real, si són invitacions rebudes per correu postal, o la virtual, si són invitacions rebudes per correu electrònic.

De vegades m'agradaria anunciar-les en el bloc perquè en pogués gaudir la gent que disposa de temps. En alguna ocasió ho faig, però si ho fes sempre això, més que un bloc més o menys personal, esdevindria un tauló d'anuncis i no era aquesta la meva intenció quan vaig començar-lo.

Malgrat que l'anunci potser ja no estigui a temps d'atreure ningú, no puc estar-me d'informar sobre l'activitat que, un cop més, es durà a terme en el mercat  de Les Corts amb motiu de la Setmana de la Ciència.

Dijous 18 de novembre 2010, en el mercat hi haurà un taller pràctic (dues sessions, una a les 10.15 i una altra a les 12.00) de cuina, amb explicacions sobre la base científica dels plats que es preparin, les seves propietats, etc. i amb un tast . Enguany, Any Internacional de l'Apropament de les Cultures, es prepararan quatre plats d'orígens ben diversos: l'Europa mediterrània (polenta), el nord d'Àfrica (tagín de pollastre), Àsia (dumplings/farcellets fregits) i Amèrica del Sud (dolç de tapioca amb fruita tropical).

Com a novetat, enguany tindrem el complement d'una sessió de cinefòrum a la tarda. A les 18.30, en el Centre Cívic Les Corts (c/ Dolors Masferrer 33-35, Barcelona; aforament limitat a 147 persones), es projectarà el film Tortilla Soup, que serà presentat per la seva directora, Maria Ripoll. Després de la projecció hi haurà un col·loqui.

Volia posar  aquí el tràiler de Tortilla Soup, però m'ha semblat més interessant aquesta entrevista feta per al programa Cinema3 de TV3:



Aquestes activitats estan coorganitzades pel Consell per a la Igualtat de les Dones de les Corts i l'Associació Catalana de Comunicació Científica, amb el suport del Mercat de les Corts, la FECYT i el Ministerio de Ciencia e Innovación.

Vist a la Facultat de Biologia UB

Ahir vaig anar a visitar un professor a l'edifici Ramon Margalef de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Sempre que entro en algun centre universitari m'agrada mirar els taulons d'anuncis, amb informació sobre activitats molt diverses. Entre els anuncis, avisos i propaganda, hi havia un cartell en què demanaven donants d'òvuls per a l'Institut Dexeus i uns altres en què demanaven donants d'esperma per a l'Institut CEFER. Però no qualsevol noi pot ser donador de semen per a l'Instituto CEFER: els donants han de ser de "raça asiàtica" o de "raça negra":

Em pensava que, en l'espècie humana, les races no existien. Si més no, tots els humans actuals som de la mateixa subespècie i les diferències genètiques entre persones que semblen de "raça" diferent no són suficient per poder dir que hi ha una raça negra, una d'asiàtica (groga?) una de blanca, etc.

Un altre cartell curiós és el que anuncia aquest cicle d'encontres "Pensar lo inconciente" (sic):

I en la mateixa línia que aquests encontres, hi ha aquest curs d'introducció a la psicoanàlisi:

Quan jo era jove, Freud i la psicoanàlisi estaven de moda. Jo mateixa vaig llegir-me alguns llibres de Freud que si ara els trobés segurament els enviaria directament al contenidor de reciclatge. Però ve't aquí que la psicoanàlisi sembla aguantar el pas del temps en alguns sectors i fins i tot revifar. Com les modes en el vestir, que van i vénen, aquesta també sembla haver tornat.

L'altra Josephine Baker

La gent que ja tenim una certa edat associem el nom de Josephine Baker amb una cantant i ballarina nord-americana que va viure de 1906 a 1975 i en realitat es deia Freda Josephine McDonald; va establir-se a França i era coneguda com a activista en favor dels drets humans i per haver adoptat 12 orfes de diversos països. En el seu temps va ser molt famosa.

Sara Josephine Baker

Tanmateix, hi va haver una altra Josephine Baker (Sara Josephine Baker, 1873-1945), pionera de la medicina comunitària, que no va ser tan famosa com la cantant nord-americana, i de la qual val penar conèixer la vida i el que va fer per millorar la salut de la població a Nova York. Tothom la coneixia per Josephine i va ser ja molt endavant en la seva vida quan va fer servir també el primer nom o la inicial, per distingir-se de la cantant, que era més coneguda que ella.

Sara Josephine Baker va néixer a Poughkeepsie (Nova York) el 15 de novembre de 1873, en una família quàquera benestant. Quan Josephine tenia setze anys, el pare va morir de febre tifoide i ella va decidir-se a estudiar medicina per poder lluitar contra les infeccions, que mataven tanta gent. No ho va tenir fàcil, perquè en aquella època no hi havia molts centres universitaris que acceptessin dones.

Després de treballar algun temps a Boston, va establir-se a Nova York, on va muntar una consulta i va fer oposicions per a inspectora mèdica al Departament de Salut Pública de Nova York. Van destinar-la al barri de Hell's Kitchen, que a començament del segle XX era un dels més miserables de Manhattan, amb una mortalitat infantil molt gran, especialment durant els mesos d'estiu en què hi havia molts casos de disenteria. Sovint havia d'actuar de mediadora, intentant convèncer la gent de la necessitat i conveniència de prendre determinades mesures higièniques o preventives. Podien encarregar-li tasques com ara anar, acompanyada d'un policia, a un alberg on feien cap per dormir els rodamons, per vacunar-los de la verola; havien d'anar-hi entre la mitjanit i les sis de la matinada, que era quan sabien que els trobarien dormint. O com va fer durant l'epidèmia de meningits de 1905-1906, en què va haver de voltar per la ciutat de Nova York prenent mostres, fent puncions espinals, diagnosticant casos i comprovant que les persones afectades seguissin els tractaments adequats.

Un cas molt sonat en què va participar va ser el de Mary Mallon, la cuinera irlandesa que treballava a Nova York, on va arribar a contagiar 57 persones de febre tifoide, malaltia que ella no patia però n'era portadora sana. (No descriuré aquí els detalls de la història, que ja vaig explicar en una altra entrada del bloc.) Baker va ser enviada a una de les cases on van localitzar la cuinera perquè li prengués mostres de sang per fer anàlisis. La primera vegada va ser impossible perquè Mallon va tancar-li la porta als nassos. Quan l'endemà hi va tornar amb alguns policies, la cuinera va intentar escapar i van haver de perseguir-la i fer-la sortir d'un amagatall on s'havia ficat en una casa veïna.

Les malalties infeccioses i parasitosis eren molt freqüents en les escoles (tenir polls semblava una cosa normal). Hi havia inspectors escolars que anaven per les cases i feien anar a l'escola els nens i nenes que hi trobaven, sense tenir en compte si la falta a l'escola era perquè estaven malalts. Una infermera va unir-se al grup de Baker i es va encarregar d'anar per les escoles vetllant per la higiene i controlant la salut de la mainada. Els resultats van ser tan bons que el Departament de Salut de la ciutat va engegar un programa amb visites a totes les escoles.

A la feina, aprox. 1912

Allò que més preocupava Baker era la salut infantil en una ciutat on la tercera part de les morts eren nens i nenes de menys de cinc anys, i una cinquena part de tots els morts tenien menys de dos anys. Estava convençuda que moltes d'aquelles morts podien prevenir-se i va lluitar perquè l'Ajuntament de Nova York dediqués esforços a la medicina preventiva i a l'educació en salut pública. El 1908 es va dur a terme la primera campanya, amb infermeres que visitaven les cases on hi havia nadons en un barri dels més pobres (Lower East City) i explicaven a les mares les normes que havien d'adoptar per tenir-ne cura adequadament. Els resultats van ser espectaculars, amb 1200 morts menys que l'estiu anterior, i es va crear la Divisió d'Higiene Infantil, al front de la qual va estar Baker fins al 1923. Malgrat l'oposició dels metges, que la van canalitzar a través de l'Acadèmia de Medicina de Nova York, es va aprovar el treball de les llevadores i les estadístiques van mostrar que morien moltes més dones que parien en hospitals, amb assistència mèdica, que no pas les que ho feien a casa, assistides per una llevadora.

Baker, però, tenia enemics que van voler fer-la fora dels circuïts de salut pública, fins al punt que una trentena de metges de Brooklyn van enviar una carta a l'alcalde de Nova York queixant-se que el treball de Baker estava arruïnant les seves carreres perquè la mainada estava sana. Quan Baker va conèixer l'existència de la carta va dir que se sentia afalagada per la impressió que d'ella tenien els metges. Va lluitar també en favor de les "marones" (little mothers), nenes que amb vuit o nou anys havien de fer-se càrrec de germans i germanes més petits perquè la mare pogués anar a treballar. Atès que era impossible que la mare deixés la feina, van organitzar uns cursets per ensenyar a aquelles nenes com tenir cura dels seus germanets i germanetes.

La necessitat d'obtenir finançament per a molts dels seus projectes per a la millora de la població van fer de Sara Josephine Baker una activista i va participar en molts comitès i associacions. A més, va escriure cinc llibres sobre salud infantil i materna, i nombrosos articles per a diaris i revistes, a més dels articles professionals per a revistes mèdiques. El 1939 va publicar-se la seva autobiografia. Quan Baker va morir, el 1945, en la necrològica que va publicar The New York Times  es deia que, gràcies al seu treball, Nova York s'havia convertit en una de les ciutats més segures per als nadons.

Potser us interessarà:
- Mary Mallone, la tifoide (aquest blog, 22.08.2009)
- O'Hern EM (1985) Profiles of pioneer women scientists. Acropolis Books, Washington DC (cap. I, pp 21-30)
- Matyas ML (2000) Sara Josephine Baker: physician and public health worker

Banderes catalana i basca en un segell de Turkmenistan

Turkmenistan és un país situat a l'oest de l'Afganistan que ha fet de la filatèlia una indústria. A més dels típics segells d'animals, als quals tanta gent té afició, emeten segells per commemorar qualsevol esdeveniment. Així, el 1997, any de la mort de Diana de Gal·les, van emetre uns segells d'homenatge a la princesa desapareguda. Aquell any en feia 35 de la mort de Marilyn Monroe i van treure un full amb sis retrats de l'artista nord-americana.

Doncs bé, en un full commemoratiu, també de 1997, a costat del segell corresponent, hi surten les banderes catalana i basca; vegeu-les a la dreta del segell (si cliqueu damunt la imatge, la veureu ampliada):

 En el catàleg diu: "Mariage de la Princesse Christine de Bourbon and Inaki Urdangarin". que hi hagi la bandera d'Euskadi suposo que deu ser per l'Urdangarin, que és basc. Devien pensar que ella era catalana perquè vivia a Barcelona?

Ordinadors portàtils i esterilitat masculina

No us heu parat mai a pensar perquè molts mascles de mamífer tenen els testicles en unes bosses a la part externa del cos? Si aquesta localització no tingués algun avantatge, no crec que  hagués anat endavant en l'evolució, perquè em sembla que d'inconvenients en té bastants, començant per la nosa que deu fer --si més no aquesta és la meva percepció-- en els mascles d'Homo sapiens posar-se uns pantalons amb aquells penjolls a un costat i un altre, o el perill que jugant a futbol t'hi donin un cop de pilota.

La raó que aquesta "novetat" evolutiva prosperés és que dins del cos fa massa calor i això perjudica la formació de l'esperma i la seva qualitat. Fa anys, hi havia professions masculines que se sabia que podien causar esterilitat. Per exemple, els homes que treballaven en foneries, els ferrers, els que alimentaven les calderes de les locomotores de vapor, i que estaven exposats a temperatures molt altes de manera continuada durant la seva jornada laboral. Ara són més aviat els joves i no tan joves aficionats als ordinadors portàtils els qui poden tenir problemes d'esterilitat.

En les darreres dècades, la qualitat de l'esperma humà ha disminuït bastant per diversos factors, que poden ser ambientals o relacionats amb el tipus de vida que porti cada home. El contacte amb plaguicides, l'acumulació en el medi de contaminants persistens com ara el DDT o dels fums dels tubs d'escapament dels cotxes, alguns additius dels aliments, o el tabaquisme i l'obesitat, s'ha comprovat que no solen anar de la mà d'un esperma de primera classe.

Avui dia, hi ha un altre factor a tenir en compte: els ordinadors portàtils. No penséssiu que emeten radiacions o alguna cosa semblant. El seu efecte negatiu és per l'escalfor que transmeten als testicles dels homes que passen moltes hores amb el portàtil a la falda. Els homes en edat fèrtil que no vulguin veure compromesa la seva capacitat reproductora haurien de tenir-ho en compte.

Per saber-ne més:
- Sharpe RM (2010) Environmental/lifestyle effects on spermatogenesis. Phil Trans R Soc B 365:1697-1712
- Sheynkin Y et al. (2005) Increase in scrotal temperature in laptop computer users. Human Reproduction 25:452-455