Estar reunit / -da
Quantes vegades no heu trucat a un despatx --oficial o no-- i us han dit que la persona per la qual preguntàveu estava "reunida"? Cada vegada que m'ho diuen penso que malament aniria que no estigués reunida, especialment si recordo l'exemple que posa el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) després de la primera definició: "Unir (parts separades). Reuní amb gran paciència tots els fragments."
Potser jo m'equivoqui, però sempre he pensat que una persona no es pot reunir sola; o al contrari, que sempre està reunida amb si mateixa. I que allò que és reuneix ha de ser un nombre col·lectiu o un nombre en plural: una comissió, un comitè, una junta directiva... o un grup de gent.
Còmplice i complicitat
Fa uns dies, una persona que treballa en un Departament de la Generalitat, em va oferir la seva complicitat. Vaig interpretar que allò que m'oferia no era pas ajudar-me a cometre cap delicte, que és l'únic significat que ara per ara ens dóna el DIEC --diccionari normatiu català--, sinó que m'oferia la seva col·laboració, el seu suport, el seu ajut, la seva comprensió, la seva solidaritat...
De vegades, quan vaig a un acte en què intervenen persones de l'àmbit de la política o d'institucions oficials, m'entretinc a comptar les vegades que deixen anar la paraula 'complicitat' en el seu discurs. Per què els deu agradar tant aquesta paraula? Si ja se'ls acusa de moltes coses, només falta que vagin demanant la complicitat de la gent!
En castellà, és diferent. En la darrera edició del Diccionario de la Real Academia, la primera accepció de 'cómplice' és: "Que manifiesta o siente solidaridad, camaraderia." De tota manera, i tenint en compte que continua servint també per referir-se a qui és copartícip en un delicte o falta, no m'agrada fer-la servir tampoc en aquesta llengua.
divendres, 3 de setembre del 2010
Quina feinada porta la mainada!
Fa poc, una amiga meva que ha tingut una nena fa uns mesos deia "marededéu quina feinada porten els bebès!" Aquesta exclamació em va fer recordar el que m'havia explicat el dia abans una altra amiga que la seva mare --mare cinc vegades i àvia moltes més-- va dir a una noia que havia de ser mare per primera vegada i estava amoïnada perquè tenia pèrdues i a més estava preocupada per la responsabilitat que, amb la maternitat, se li presentava.
La mare-àvia va venir a dir-li això: No t'amoïnis, que tot s'arregla en aquesta vida. Amb repòs, se't passaran les pèrdues i l'embaràs continuarà bé. Quan arribi el part, potser et sembli un tràngol molt fort, especialment si dura moltes hores o si t'han de fer cesària. Però quan vegis el nen o nena t'oblidaràs dels mals moments del part. Després, com a tantes dones, potser t'afecti la depressió post-part i estiguis patint per si la llet puja o no puja, si has perdut la cintura tan fina que tenies abans..., però també ho superaràs. Més endavant, a la criatura li sortiran les dents, no tindrà gana, agafarà els primers refredats i malalties contagioses, tindrà febre i acetona i tu passaràs nits en blanc, però això també ho superaràs. Desprès vindran els problemes d'escola: potser inadaptació, assignatures que no li entren, vacances en orris per culpa d'algun insuficient... Més endavant, la pubertat i l'adolescència: distanciament amb el pare i la mare, les primeres sortides nocturnes, i els perills que vénen de fora, drogues, sexe... Acabarà el batxillerat i haurà de triar una carrera, que no passa la selectivitat o que la passa molt just/a i no por estudiar allò que li agradava; que no sap què triar perquè li agraden moltes coses. Acabarà la carrera i tindrà un munt de dubtes: fer un o més màsters, demanar una beca per al doctorar, fer el doctorat aquí o marxar a l'estranger, buscar feina, enviar centenars de currículums, no trobar feina... S'enamorarà, es desenamorarà (o el/la desenamoraran), potser es casi, potser es divorciï, potser es torni a casar i a divorciar o només a ajuntar-se i separar-se. I potser un dia es quedi prenyada --o s'hi quedi la seva parella. Qui sap si no tindrà pèrdues...
No sé si devia servir de gaire consol a la pobra prenyadeta, però em sembla molt il·lustratiu de la maternitat, que pensem que s'acaba quan els fills i les filles creixen i no és així. De vegades, com més grans es fan, més grans són també els problemes.
Per altra banda, em sembla que les mares tendim a capficar-nos massa amb els problemes dels nostres fills i filles, que per a nosaltres sempre són las nostra mainada (jo ja devia tenir 40 anys, que la meva mare encara em deia "nena"). Moltes situacions que en algun moment poden semblar angoixants i aclaparadores, el temps les ha anat resolent i, en el record, queden com anecdòtiques.
La mare-àvia va venir a dir-li això: No t'amoïnis, que tot s'arregla en aquesta vida. Amb repòs, se't passaran les pèrdues i l'embaràs continuarà bé. Quan arribi el part, potser et sembli un tràngol molt fort, especialment si dura moltes hores o si t'han de fer cesària. Però quan vegis el nen o nena t'oblidaràs dels mals moments del part. Després, com a tantes dones, potser t'afecti la depressió post-part i estiguis patint per si la llet puja o no puja, si has perdut la cintura tan fina que tenies abans..., però també ho superaràs. Més endavant, a la criatura li sortiran les dents, no tindrà gana, agafarà els primers refredats i malalties contagioses, tindrà febre i acetona i tu passaràs nits en blanc, però això també ho superaràs. Desprès vindran els problemes d'escola: potser inadaptació, assignatures que no li entren, vacances en orris per culpa d'algun insuficient... Més endavant, la pubertat i l'adolescència: distanciament amb el pare i la mare, les primeres sortides nocturnes, i els perills que vénen de fora, drogues, sexe... Acabarà el batxillerat i haurà de triar una carrera, que no passa la selectivitat o que la passa molt just/a i no por estudiar allò que li agradava; que no sap què triar perquè li agraden moltes coses. Acabarà la carrera i tindrà un munt de dubtes: fer un o més màsters, demanar una beca per al doctorar, fer el doctorat aquí o marxar a l'estranger, buscar feina, enviar centenars de currículums, no trobar feina... S'enamorarà, es desenamorarà (o el/la desenamoraran), potser es casi, potser es divorciï, potser es torni a casar i a divorciar o només a ajuntar-se i separar-se. I potser un dia es quedi prenyada --o s'hi quedi la seva parella. Qui sap si no tindrà pèrdues...
No sé si devia servir de gaire consol a la pobra prenyadeta, però em sembla molt il·lustratiu de la maternitat, que pensem que s'acaba quan els fills i les filles creixen i no és així. De vegades, com més grans es fan, més grans són també els problemes.
Per altra banda, em sembla que les mares tendim a capficar-nos massa amb els problemes dels nostres fills i filles, que per a nosaltres sempre són las nostra mainada (jo ja devia tenir 40 anys, que la meva mare encara em deia "nena"). Moltes situacions que en algun moment poden semblar angoixants i aclaparadores, el temps les ha anat resolent i, en el record, queden com anecdòtiques.
dijous, 2 de setembre del 2010
Em falta una paraula!
Diuen que cada dia s'aprèn una cosa nova. Avui jo he après que és un camaïeu. En realitat no és què avui hagi après què és, sinó que he sabut que, en francès, s'anomena camaïeu la tècnica de la pintura i el dibuix que fa servir un únic color amb gradacions diverses. Si fa no fa, això seria un camaïeu:
(El segon rectangle de la primera línia ara el veig com si fos blanc; però quan l'he fet, he triat un color blau molt molt clar. I els dos liles que ara semblen iguals, es notaven diferents i amb més blau en el seu contigut. Allò del WYSIWYG, en aquest cas ha fallat.)
M'agradaria saber com es diu en català. En alguns llocs ho he trobat traduït per 'clarobscur'. Tanmateix, les definicions que en fa el diccionari normatiu no trobo que s'ajustin a la definició francesa. Si més no a la d'aquesta tècnica de gradacions d'un mateix color, perquè en francès també pot tenir diversos significats. Si us plau, algú coneix la paraula adequada en català? Si és que n'hi ha, perquè en anglès fan servir també camaïeu (o camaieu, sense la dieresi), però sovint en l'expressió en camaieu.
Il·lustració: M. Piqueras
(El segon rectangle de la primera línia ara el veig com si fos blanc; però quan l'he fet, he triat un color blau molt molt clar. I els dos liles que ara semblen iguals, es notaven diferents i amb més blau en el seu contigut. Allò del WYSIWYG, en aquest cas ha fallat.)
M'agradaria saber com es diu en català. En alguns llocs ho he trobat traduït per 'clarobscur'. Tanmateix, les definicions que en fa el diccionari normatiu no trobo que s'ajustin a la definició francesa. Si més no a la d'aquesta tècnica de gradacions d'un mateix color, perquè en francès també pot tenir diversos significats. Si us plau, algú coneix la paraula adequada en català? Si és que n'hi ha, perquè en anglès fan servir també camaïeu (o camaieu, sense la dieresi), però sovint en l'expressió en camaieu.
Il·lustració: M. Piqueras
dimecres, 1 de setembre del 2010
Josh Ritter i "Un altre món nou"
Em pensava que el meu gust per la música tranquil·la i suau, amb lletres que expliquin històries, era cosa de l'edat. Per això m'ha agradat descobrir que un noi de 34 anys (per a mi, un home de 34 anys és un noi) pot compondre cançons com aquesta, que no necessita més instruments que la seva guitarra i la seva veu:
Confesso que m'ha costat entendre el que deia (es menja moltes lletres) i que al principi he cregut que Annabelle Lee era un noia, i no entenia la referència a la Nina (sic), la Pinta, i la Santa Maria. Ho he esbrinat aquí, on hi ha la lletra de la cançó: Annabelle Lee és el seu vaixell. Però em queda el dubte si la història és una metàfora i si allò que ha de destrossar i cremar per subsistir en el seu viatge és realment un vaixell o és una part de la seva vida. Sigui com sigui, fa de bon escoltar.
Una altra cançó de Josh Ritter que que m'ha agradat força és Lark (L'alosa). Ambdós enregistraments estan fets en directe, en el mateix local; espero que no les retirin de Youtube.
Confesso que m'ha costat entendre el que deia (es menja moltes lletres) i que al principi he cregut que Annabelle Lee era un noia, i no entenia la referència a la Nina (sic), la Pinta, i la Santa Maria. Ho he esbrinat aquí, on hi ha la lletra de la cançó: Annabelle Lee és el seu vaixell. Però em queda el dubte si la història és una metàfora i si allò que ha de destrossar i cremar per subsistir en el seu viatge és realment un vaixell o és una part de la seva vida. Sigui com sigui, fa de bon escoltar.
Una altra cançó de Josh Ritter que que m'ha agradat força és Lark (L'alosa). Ambdós enregistraments estan fets en directe, en el mateix local; espero que no les retirin de Youtube.
Homes i dones, cervells diferents?
El funcionament del cervell i del sistema immunitari em sembla que són dues de les grans incògnites de la fisiologia humana, malgrat que en les darreres dècades s'hagi avençat molt en el seu coneixement.
Pel que fa a les diferències --o no-- entre el cervell dels homes i el de les dones, he sentit opinions molt diverses. Hi ha qui opina que homes i dones són iguals i que les diferències en les aptituds i en el comportament depenen únicament de l'ambient, dels estereotips que al llarg de la història han determinat una manera de ser masculina o femenina. Aquesta afirmació l'he sentida normalment en gent de branques professionals que no s'emmarquen en la biologia o la medicina. Jo vinc de la biologia, però el cervell ja era per a mi una gran incògnita quan estudiava i continua sent-ho. Em semblava un òrgan tan complex, que el seu estudi m'aclaparava i mai vaig arribar a entendre'n moltes coses (per sort, en l'examen de fisiologia no vaig haver de desenvolupar cap tema sobre el cervell).
Entre els professionals de la neurologia i la fisiologia sempre he sentit dir que sí que hi ha diferències entre el cervell de l'home i el de la dona. Que siguin diferents, però, no vol dir que un sexe --ho sento però això no crec que es tracti de gènere, sinó de ser mascle o femella-- sigui inferior a l'altre. Els humans tendim a fer sempre comparacions entre les coses que són diferents. I de vegades les coses no són comparables qualitativament, perquè la qualitat pot ser una cosa subjectiva. És millor destacar en matemàtiques que en llenguatge? És millor saber-se orientar que tenir bona memòria? Es millor destacar en l'escriptura que en l'expressió oral? És millor tenir talent musical que intuïció per entendre els altres? És millor saber dibuixar que saber cuinar? És millor ser una persona metòdica que una persona improvisadora?
No sé si hi ha estadístiques sobre la distribució per sexes dels resultats de les proves d'intel·ligència, però tampoc em treu la són saber qui "guanya". Al cap i a la fi, algú sap dir-me què és la intel·ligència? Crec que la millor definició és aquella que diu que "intel·ligència és allò que mesuren les proves d'intel·ligència".
M'agradarà sentir què ens explica Mara Dierssen, neurobiòloga del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, sobre el cervell, en la conferència que farà avui a la Biblioteca Sagrada Família "Cerebro femenino--cerebro masculino: ¿existen razones biològicas para la discriminación?"
Si entre el cervell femení i el masculí hi ha diferències biològiques --que jo crec que n'hi ha-- no haurien de servir mai per a la discriminació, sinó per a la complementarietat.
La conferència de Mara Dierssen inaugurarà l'exposició "16 Científiques Catalanes". Si algú se la va perdre quan va estar exposada a Les Corts o a la Universitat Politècnica de Catalunya, té l'oportunitat de veure-la ara a la Biblioteca Sagrada Família, on romandrà fins al 21 de setembre.
Dimecres, 1 de setembre de 2010, 19.00
Biblioteca Sagrada Família
Provença 480, Barcelona
Horari de visita de l'exposició: Dilluns, dimecres i dijous: 10.00-14.00 i 16.00-21.00
Dimarts i divendres: 10.00-21.00
Dissabte: 10.00-14.00 i 16.00-20.00
Diumenge: 11.00-14.00
Temes relacionats:
Els homes, la luxúria. Les dones, la supèrbia (28.06.2009)
Vermell per atreure les dones (04.08.2010)
Pel que fa a les diferències --o no-- entre el cervell dels homes i el de les dones, he sentit opinions molt diverses. Hi ha qui opina que homes i dones són iguals i que les diferències en les aptituds i en el comportament depenen únicament de l'ambient, dels estereotips que al llarg de la història han determinat una manera de ser masculina o femenina. Aquesta afirmació l'he sentida normalment en gent de branques professionals que no s'emmarquen en la biologia o la medicina. Jo vinc de la biologia, però el cervell ja era per a mi una gran incògnita quan estudiava i continua sent-ho. Em semblava un òrgan tan complex, que el seu estudi m'aclaparava i mai vaig arribar a entendre'n moltes coses (per sort, en l'examen de fisiologia no vaig haver de desenvolupar cap tema sobre el cervell).
Entre els professionals de la neurologia i la fisiologia sempre he sentit dir que sí que hi ha diferències entre el cervell de l'home i el de la dona. Que siguin diferents, però, no vol dir que un sexe --ho sento però això no crec que es tracti de gènere, sinó de ser mascle o femella-- sigui inferior a l'altre. Els humans tendim a fer sempre comparacions entre les coses que són diferents. I de vegades les coses no són comparables qualitativament, perquè la qualitat pot ser una cosa subjectiva. És millor destacar en matemàtiques que en llenguatge? És millor saber-se orientar que tenir bona memòria? Es millor destacar en l'escriptura que en l'expressió oral? És millor tenir talent musical que intuïció per entendre els altres? És millor saber dibuixar que saber cuinar? És millor ser una persona metòdica que una persona improvisadora?
No sé si hi ha estadístiques sobre la distribució per sexes dels resultats de les proves d'intel·ligència, però tampoc em treu la són saber qui "guanya". Al cap i a la fi, algú sap dir-me què és la intel·ligència? Crec que la millor definició és aquella que diu que "intel·ligència és allò que mesuren les proves d'intel·ligència".
M'agradarà sentir què ens explica Mara Dierssen, neurobiòloga del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, sobre el cervell, en la conferència que farà avui a la Biblioteca Sagrada Família "Cerebro femenino--cerebro masculino: ¿existen razones biològicas para la discriminación?"
Si entre el cervell femení i el masculí hi ha diferències biològiques --que jo crec que n'hi ha-- no haurien de servir mai per a la discriminació, sinó per a la complementarietat.
La conferència de Mara Dierssen inaugurarà l'exposició "16 Científiques Catalanes". Si algú se la va perdre quan va estar exposada a Les Corts o a la Universitat Politècnica de Catalunya, té l'oportunitat de veure-la ara a la Biblioteca Sagrada Família, on romandrà fins al 21 de setembre.
Dimecres, 1 de setembre de 2010, 19.00
Biblioteca Sagrada Família
Provença 480, Barcelona
Horari de visita de l'exposició: Dilluns, dimecres i dijous: 10.00-14.00 i 16.00-21.00
Dimarts i divendres: 10.00-21.00
Dissabte: 10.00-14.00 i 16.00-20.00
Diumenge: 11.00-14.00
Temes relacionats:
Els homes, la luxúria. Les dones, la supèrbia (28.06.2009)
Vermell per atreure les dones (04.08.2010)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)