Tavistock, Devon i Cornualla (III)

Gairebé sempre que he viatjat al Regne Unit he anat a ciutats, la majoria de les vegades a Londres. M'hauria agradat molt llogar un cotxe i recórrer zones rurals, aturar-me en petits pobles i conèixer algunes regions on és molt difícil arribar amb transport públic. Però estic segura que no sabria conduir per l'esquerra, que per més cura que hi posés, en un moment o altre engegaria el meu pilot automàtic intern i m'aniria a l'altre costat de la carretera. Si només per travessar el carrer ja em faig un embolic! I no crec que sigui perquè l'edat em fa perdre facultats. M'ha passat sempre que he viatjat al Regne Unit. Per sort, en molts llocs, en els passos de vianants, han escrit a terra allò de "Look right" o "Look left", indicant-te si has de mirar a la dreta o a l'esquerra.

Típic senyal en un pas de vianants de Londres
(Foto: International Approaches to Bicycle and Pedestrian Facility Design)

Aquest darrer viatge, però, no podia ser més rural. He anat, per feina, a una zona en el límit entre Devon i Cornualla. Una de les persones amb qui vaig viatjar tenia molta experiència a conduir per l'esquerra perquè va viure bastants anys al Regne Unit. Això em donava seguretat i em permetia gaudir del paisatge al llarg del nostre recorregut. Primer, des de Bristol a Tavistock, després al nostre destí, un lloc enmig del bosc prop de Lauceston, ja a Cornualla. Aquest darrer recorregut és per carreteres gairebé sempre vorejades de tanques vegetals molt atapeïdes, i increïblement estretes, on dos cotxes que es trobin en direcció contrària difícilment poden creuar-se. Hi havia alguns trossos de carretera que eren com les antigues carreteres nostres vorejades d'arbres que, en passar-hi pel mig feien la sensació de travessar un túnel vegetal.

Carretera rural (un del trossos amples i vorejat d'arbres)
(Foto: M. Piqueras, 05.05.2010)

Per aquelles carreteres rurals, de tant en tant es veu alguna caseta; encara n'hi algunes que tenen el sostre de palla. Son les anomenades thatched houses. Tot i que aquest tipus de coberta no sigui exclusiu del Regne Unit (la barraca valenciana també té el sostre de palla), és el lloc d'Europa on més n'hi ha. (En aquest web es poden veure diverses fases de la construcció d'un sostre de palla a Devon.)

Grup d'oques "pasturant" en un prat a Virginstow (Devon)
(Foto: M. Piqueras, 05.05.2010)

Sabates i aeroports

Aquest matí, a l'aeroport de Bristol feien treure les sabates a tothom. Calia posar-les en una safata i passar-les per la cinta del control de seguretat, travessar sense sabates el detector de metalls i recollir-les a l'altre costat. Per a fer això, no donaven peücs de plàstic, com van fer dilluns a l'aeroport de Barcelona. Fa algun temps vaig decidir que no tornaria a posar els peus descalços en el terra d'un aeroport, entre d'altres coses perquè em fa fàstic. Encara que porti mitjons o mitges, no m'agrada ficar a les meves sabates milers o milions de bacteris i fongs procedents dels peus d'altres persones; amb els meus ja en tinc prou.

Quan era el meu torn, un noi de seguretat m'ha dit que em tragués les sabates. Li he respost que ho faria si em donava alguna cosa per posar-me als peus i no haver de posar-los directament sobre el terra. M'ha dit que ho sentia però que no tenien res i jo he insistit que no pensava posar els peus directament sobre el terra. S'ha dirigit a un superior que li preguntava què passava i ha dit "She refuses". I jo li he dit que no m'estava negant; que si em donava alguna bossa de plàstic o qualsevol altra cosa per protegir els peus, jo em trauria les sabates,

M'han fet esperar un moment, han passat les meves coses per la màquina, i després m'han demanat que passés jo --amb sabates. A l'altre costat del detector m'han dit que m'assegués en una cadira i me les tragués. Ho he fet, sense posar els peus a terra, i de seguida ha arribat una noia corrent amb unes bosses de plàstic que devien se d'alguna botiga. Les ha posades a terra perquè jo em pogués posar dempeus descalça i, com a càstig --suposo--, m'ha estat palpant tot el cos i fins i tot m'ha fet que li ensenyés les plantes del peu... Devia pensar que. si no em volia treure les sabates, era perquè amagava alguna cosa sota els peus?

Com més va, més coses fan treure en els aeroports: abrics i jaquetes, cinturons, rellotges, les sabates... Al pas que van, arribarà un dia en què obligaran la gent que vulgui pujar a un avió a quedar-se només amb la roba interior!

Tavistock, Devon i Cornualla (II)

En les regions geogràfiques on els hiverns són llargs, a la primavera les flors solen ser un esclat de color, com si la natura volgués refer-se d'aquell repòs forçat. Aquests dies que he voltat pel sud de la Gran Bretanya he vist flors de tota mena i de tots colors.N'incloc aquí una petita mostra:













Fotos: M. Piqueras (3-5.05.2010)

Tavistock, Devon i Cornualla (I)

Finalment aquesta setmana he pogut fer el viatge a Anglaterra que el núvol del volcà islandès em va frustrar a mitjans d'abril. Vaig deixar a Barcelona un dia plujós i, pel que em diuen, el temps rúfol continua. A Anglaterra i Cornualla, en canvi el temps força bo. Estones de sol intens alternen amb cels parcialment ennuvolats, però predomina el bon temps. Ahir, dimarts, la major part del temps va lluir un sol espatarrant.

Dimarts, a les set del matí vaig sortit a fer un passeig perquè fins a dos quarts de vuit no es podia esmorzar. A aquella hora, el sol era encara baix i, en filtrar-se de gairell entre els arbres que hi ha davant de l'hotel, les fulles prenien tonalitats variades i molt diferents que en les hores que el Sol està alt.


Ara sec a costat d'un finestra en el bar de l'hotel, mentre espero l'hora en què Peter, un càmera anglès (treballa com a freelancer per a diverses cadenes de TV britàniques), vingui a recollir-nos per tornar a Lauceston, on ahir vam passar gairebé tot el dia. La vista des de la finestra que tinc al costat és com la de la foto, però ara el Sol està més alt. L'edifici que es veu és l'església parroquial de Tavistock, construïda en el lloc on hi havia hagut una abadia benedictina, de la qual només queden algunes restes.

Peter és aquí. Marxem a Lauceston. Si aquest vespre tinc temps i connexió a Internet, posaré algunes fotos de la primavera per aquestes terres. És una meravella.

Els dies de... (dels grans magatzems?)

Aquestes darreres setmanes, en les pàgines dels diaris o en els fulletons que hi ha sovint encartats, s'han pogut veure molts anuncis de regals per al dia de la mare. Fa anys que passo d'aquesta festa. M'emprenyen els "dies de..." imposats per la societat de consum: dia del pare, dia de la mare, dia del nen, (i de la nena suposo), dia dels enamorats... No sé si també n'hi ha de l'avi (Sant Joaquim?) i de l'àvia (Santa Anna?). I si Jesús hagués tingut germans i germanes, potser també haurien inventat el dia de l'oncle i el de la tieta. A més, el dia de la mare jo l'he conegut quan s'esqueia en una data tan poc apropiada com la Immaculada. Si encara hagués estat el dia de la Mare de Déu de la Llet...

Fa anys que vaig dir que no em fessin un regal el dia de la mare perquè "toca". M'estimo molt més els regals de no-el-que-sigui: no aniversari, no-sant, no-dia-de-la-mare... Un regal d'aniversari, de sant o del dia de la mare no és una sorpresa, excepte si el reps d'algú que mai te n'ha fet cap. La sorpresa és rebre un regal un dia que no "toqui". Al meu pare li feien molta il·lusió els rams de flors que de tant en tant li feia dur la seva neta Ana des de Pamplona; li arribaven sempre en dies que no eren dia de res, ni el sant o l'aniversari de l'avi. El noi de la floristeria ja el coneixia i li deia tot somrient "El ramo de su nieta..."

Aquest matí, des d'una llista de distribució algú felicitava les mares i deia "avui i tots els dies de l'any". Em quedo amb "tots els dies de l'any" i desitjo un bon diumenge a mares i pares i als i les qui encara no ho són o que no ho seran mai .

I a propòsit de regals, els anuncis i catàlegs expressos per al dia de la mare a poc a poc van incorporant càmeres fotogràfiques, algun ordinador i altres aparells electrònics. Però em sembla que encara predominen els suggeriments de regals "femenins", perquè les mares es guarneixin o perquè tinguin els millors electrodomèstics i gadgets. Si teniu una mare moderna, regaleu-li el Demy Kitchen Safe Touchscreen Recipe Reader. És una mena d'ebook però per a receptes de cuina i amb altres prestacions molt útils com ara un temporitzador perquè no es cremi el menjar o un diccionari de substitucions que ve a ser com un diccionari de sinònims però d'ingredients (si te'n falta un, pots buscar-hi quins altres el podrien substituir). Amb el Demy, la vostra mare se sentirà la reina de la casa i podrà anar-hi ficant fins a 2500 receptes!

(Il·lustració: una imatge procedent de l'església de Santa Maria de Cervera i actualment en el Museu Nacional d'Art de Catalunya; foto de Jaume Meneses, amb llicència Creative Commons 2.0 genèrica.)