dimarts, 19 de gener del 2010

Esmorzar sense fum

Aquesta matí he anat a dur la paperassa trimestral al meu gestor, que té el despatx al carrer de Rosselló, entre els d'Enric Granados i Balmes. Em pensava que obria a les nou, però el cartell a la porta indicava que l'horari d'atenció al públic comença a les deu. Com que no havia esmorzat, se'm presentava l'oportunitat de fer-ho còmodament en algun dels nombrosos bars o cafeteries que hi ha per aquella zona, tot llegit el diari que duia a la bossa.

He travessat el carrer i el primer bar que he vist no tenia el cartell que indica si es permet fumar-hi o no. No m'ha calgut entrar-hi perquè una dona que seia a la barra estava traient una cigarreta d'un paquet de tabac. Al xamfrà amb Enric Granados hi ha un bar que té un mostrador al carrer i, a l'interior, una barra i potser alguna taula. Tampoc no tenia cap cartell que permetés saber si s'hi fumava o no. Des de l'exterior, a costat del mostrador intentava esbrinar-ho i la dona que estava servint s'ha apropat a mi potser pensat que volia demanar alguna cosa i m'ha aclarit que en el bar es podia fumar.

No detallaré el pelegrinatge que he fet pel barri. Crec que he entrat potser a una dotzena de locals, fins i tot estava disposada a esmorzar un falàfel o un xauarma --tot i que m'abellia més una flauta de pernil o una ensaïmada-- en un bar-restaurant àrab on deia una cosa com ara "tenemos zona habilitada para fumadores". La "zona" era tot el local.

He pensat que estava salvada quan he llegit "Petit Forn" en el rètol d'un establiment del carrer d'Enric Granados. Si era un forn i tenia degustació, per força hi estaria prohibit fumar. De lluny he vist ja un aparador amb entrepans que m'ha fet venir salivera. Quina desil·lusió, però! Malgrat el nom de l'establiment, no era un forn de pa, sinó un bar que a la porta tenia el cartell que indica que s'hi pot fumar (si més no, aquest establiment era un dels pocs que he visitat que ho indicava a la porta). He provat també d'entrar en un hotel, que actualment són espais sense fum, però m'han dit que només podien esmorzar-hi les persones que hi estan allotjades.

He arribat al carrer de Balmes, disposada a entrar a l'Institut d'Educació Contínua de la Universitat Pompeu Fabra, on recordo que hi ha màquines expenedores de begudes calentes. Abans d'arribar-hi, però, he vist --per fi!-- un bar amb un cartell de prohibit fumar. Era d'una cadena que es diu Baguetina i allà he pogut seure i menjar una ensaïmada eixarreïda de bolleria industrial acompanyada d'un cafè amb llet (el Cacaolat que intentava servir-me el cambrer era una beguda de cacau d'una altra marca i demanar-li un te m'ha semblat com demanar-li la lluna en un cove). De llegir el diari, ni pensar-ne. El meu pelegrinatge per aquella zona de l'Eixample m'havia tingut entretinguda fins a l'hora que el meu gestor ja començava a atendre la clientela.

Si us plau, si no es modifica aviat la llei del tabac, que algú --l'Ajuntament?, el Departament de Salut?-- faci una guia de Barcelona on s'indiquin els locals lliures de fum!

dilluns, 18 de gener del 2010

La premsa i la indústria farmacèutica

La defensora del lector d'El País, tractava aquest diumenge (17.01.2010) un tema delicat: l'ús dels mitjans de comunicació per part de les indústries farmacèutiques en benefici dels seus interessos. I com ho fan? Doncs fent passar per notícia informativa allò que no deixa de ser un publireportatge. El diari havia publicat un article que relatava la presentació, en un congrés recent, d'un nou fàrmac --el tapentadol-- que, segons la periodista autora del text, era "el primer analgésico que aparece en 25 años de una nueva generación que marcará un antes y un después". També feia referència als professionals d'assistència primària, que suposadament no saben avaluar el dolor de les persones que van a la seva consulta ni tractar-lo adequadament.

El lector que expressava la seva queixa (un metge de Plasencia) no podria haver trobat una millor interlocutora. Milagros Pérez Oliva, actual defensora del lector de l'esmentat diari, és una experimentada periodista científica, que coneix molt bé el món de la recerca i la indústria farmacèutica, i les estratègies que moltes empreses d'aquest sector fans servir per promoure els seus productes. La defensora va seguir el procediment que ha de seguir una bona professional en aquest cas --i que, en canvi, no va seguir la periodista autora de l'article que va provocar la queixa: consultar persones neutrals i expertes com ho són el president del Comitè d'Avaluació de Medicaments de l'Agencia Española del Medicamento i un investigador de la Universitat Pompeu Fabra que treballa per als Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units.

Segons els dos experts independents, el nou fàrmac no és cap panacea contra el dolor --si bé és més tolerable que altres analgèsics-- ni una novetat pel que fa al seu mode d'acció, que és semblant al d'un producte anterior del mateix laboratori. Per altra banda, la defensora també va buscar la font de la notícia, que va resultar ser el mateix laboratori que fabrica el medicament extraordinari. El laboratori no va emetre l'informe directament, sinó a través de la "Plataforma sin Dolor", impulsada per una fundació que duu el mateix nom que l'empresa farmacèutica. També va esbrinar la defensora que aquesta empresa va convidar la periodista d'El País a anar al congrés on es va presentar el fàrmac. I que la periodista va acceptar d'anar-hi malgrat que, en fer-ho, contravenia les normes que dicta el llibre d'estil del seu diari.

Quan vaig llegir la tribuna de Pérez Oliva vaig pensar que era una de les poques vegades que el defensor o defensora del lector d'un diari no intentava justificar l'error comès pel mitjà. Hi ha alguns defensors que sembla que ho siguin del seu diari i no dels lectors (no és el cas de Milagros Pérez Oliva, que em sembla sempre molt equànime). Després he llegit opinions diverses que han estat enviades a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, a la qual hi ha subscrites moltes persones que es mouen en el món del periodisme científic i la comunicació de la ciència. Hi ha qui s'ha sorprès de la resposta de la defensora, que ha carregat de manera molt forta contra una persona que fa molts anys que escriu en aquell diari. I qui suggereix que la responsabilitat hauria de ser dels caps de secció o redactors en cap que, abans de permetre la publicació d'un article, haurien de plantejar-se les preguntes que s'ha fet la defensora. Una altra veu diu que no es tracta d'un fet aïllat, que es podrien trobar molts exemples d'informacions publicades sense contrastar-ne les fonts. I un altre comunicador diu que la relació tèrbola que hi havia abans entre les empreses farmacèutiques i els professionals sanitaris ara es dóna amb els professionals dels mitjans.

A mi em fa l'efecte que, en molts casos, no hi cap relació "tèrbola" entre periodista i laboratori. Més aviat em sembla que es tracta d'una relaxació de les bones pràctiques professionals. És molt més fàcil copiar fil per randa el text d'un comunicat de premsa que fer servir aquest document com a base per elaborar un reportatge després de consultar altres fonts i de contrastar la informació rebuda. Molts diaris van plens de notícies que semblen clonades i no provenen de cap agència sinó que estan signades per professionals dels propis mitjans en què es publiquen. Això passa perquè ara les empreses, les universitats i centres de recerca, i la majoria d'institucions públiques o privades compten amb gabinets de premsa que elaboren el treball que després veiem publicat. Malauradament hi ha periodistes que es limiten a anar a la roda de premsa, recollir el seu dossier, menjar i beure, si la roda de premsa ho inclou, i després copiar fragments del dossier.

En el cas de la informació mèdica i científica en general és una paradoxa que passin aquestes coses en una època en què es fan cursos i màsters dedicats a aquest tipus de periodisme especialitzat.

diumenge, 17 de gener del 2010

20.000 anys d'història de Barcelona

No penseu que m'he equivocat en el títol d'aquesta entrada; que volia dir dos mil anys, però hi he afegit un zero de més. Volia dir el que he escrit: 20.000 (vint mil) anys. Aquest lapse de temps --potser encara més-- en la història del territori que ocupa la ciutat de Barcelona és allò que explica el llibre Barcelona: la Ciutat Vella i el Poble Nou. Assaig de geologia urbana, d'Oriol Riba i Ferran Colombo (Institut d'Estudis Catalans i Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 2009). Darrere d'aquesta obra hi ha gairebé vint anys de treball de recerca (un treball que sembla ser que encara continua).

Com explica la geòloga Carmina Virgili en el pròleg, el treball darrere aquesta obra ha estat molt complex i pluridisciplinari, amb un enfocament des de la geologia, la paleontologia, l'arqueologia i la història. S'han estudiat arxius i documents, s'han cartografiat les formacions rocoses, s'han analitzat roques, mostres de pol·len i restes arqueològiques, i s'han fet datacions mitjançant radiologia.

A la ciutat, sovint ens passa que els arbres no ens deixen veure el bosc. On diu 'arbre' podeu posar-hi 'cases'. I on diu 'bosc', podeu posar-hi 'substrat geològic', o 'relleu físic'. Ens adonem que Barcelona no és una ciutat plana (especialment se n'adona la gent que fa ús del bicing), però costa d'imaginar-la sense cases i veure-hi els turons, les rieres i els aiguamolls que conformen la seva geografia física. Anant a peu per l'Eixample, és evident que els carrers que segueixen la direcció que va de Collserola al mar fan baixada (o pujada, segons en quin sentit camineu). Els transversals, però, sempre em fa l'efecte com si no tinguessin cap pendent. Va ser un diumenge al matí, quan no circulava ni un cotxe pel carrer València, que vaig adonar-me que no era pla, sinó amb ondulacions.

Tampoc no ens adonem de les rieres que hi havia quan el territori, en comptes de maó i ciment, tenia arbres i arbusts, quan els conills i porcs senglars corrien lliurement entre el Besòs i el Llobregat. Ara, el clavegueram i uns enormes dipòsits retenen l'aigua que baixa cap al mar quan plou; i els conills i porcs senglars fa molt de temps que van recular cap a Collserola.

Els pobles del Maresme tots tenen rieres, cursos d'aigua habitualment secs, per on s'escolen les aigües pluvials en direcció al mar. Sovint, la riera més gran és també el carrer principal, on, a banda i banda, hi ha botigues, bars, mercats, esglésies... He passat molts estius de la meva vida a Arenys de Mar i en tinc presents les rierades, capaces d'endur-se cap al mar cotxes, motos, mobiliari urbà i qualsevol obstacle que l'aigua trobés en el seu camí. A Barcelona, això no passa; sí més no, en el centre (passava fins no fa molt en alguns barris). I no és que no hi hagi rieres, que sí que les tenim, però al llarg de la història s'han anat trobant solucions per impedir que un dels carrers més emblemàtics de la ciutat es converteixi quan plou en allò que era en els seus orígens: el principal camí que seguia l'aigua cap al mar. El seu nom -- la Rambla-- revela la seva antiga funció: 'rambla' és un mot d'origen àrab que designa un arenal, una riera, per on s'escolen de manera intermitent les aigües pluvials d'una conca. I és que la Rambla era el tram final d'una de les rieres que baixaven de Collserola. Tot i que el segle XX alguns especialistes ho van negar, la prova documental de l'existència de ponts per travessar aquest carrer i les restes que se'n van trobar a principi del segle XIX confirmen que la Rambla era un curs funcional per a les aigües que buscaven el camí del mar.

La Rambla de Barcelona, a la primera meitat del segle XX
(Procedència de la foto: Web del Cafè de l'Ópera)

El llibre de Riba i Colombo tracta també dels aiguamolls i sediments, de la variació de la línia de costa, de les falles de Barcelona (em refereixo a les fractures de l'escorça terrestre, no pas a fogueres) i de l'evolució que s'ha produït a la ciutat els darrers segles per influència humana i que ha afectat alguns dels aspectes estudiats en aquesta obra. Una obra que pot semblar per a especialistes, a qui segur que no decebrà, però que permet també una lectura a persones "profanes". Tot i que el títol del llibre faci referència a Ciutat Vella i Poble Nou, el conjunt de l'obra tracta aspectes més enllà dels límits d'aquests districtes barcelonins. No espereu trobar-hi il·lustracions espectaculars o un format de disseny modern. És un llibre que segueix la línia de moltes publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans: tapa tova i maquetació típica d'obra científica, amb apartats numerats i les taules i il·lustracions necessàries per a explicar millor el text. El valor més gran d'aquest llibre no es troba en el seu format i presentació, sinó en els seu contingut.

divendres, 15 de gener del 2010

Deu ser una innocentada amb retard?

Els dos darrers dies he estat pràcticament desconnectada dels mitjans de comunicació. Em vaig assabentar de la desgràcia d'Haití l'endemà del terratrèmol i fa només unes hores que n'he vist les primeres imatges --esfereïdores, com pot produir-se tanta desgràcia en un país que viu en la misèria permanent?

He vist també unes altres imatges que, si les hagués vistes el 28 de desembre, hauria pensat que era una innocentada de la TV o de l'Ajuntament de Barcelona: l'alcalde Hereu dient que la ciutat presentava la seva candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern.

No sé quin dia s'ha fet públicament aquest anunci. Si hagués estat el dia 12 pensaria que potser l'alcalde és d'origen rus i continua regint-se pel calendari julià, com fa molt gent en els països eslaus, que celebren el "vell cap d'any". Segons aquesta tradició, els segles XX i XXI el canvi d'any s'escau la nit del 13 al 14 de gener. Per tant, calculo que, per a l'església ortodoxa, el dia dels Innocents deu ser el 12 de gener.

Encara no m'ho puc creure. No serà que havien canviat l'hora d'emissió del "Polònia"?

dimecres, 13 de gener del 2010

Pariran assegudes les dones del futur?

Qualsevol dona que hagi estat mare de la manera convencional sap de la incomoditat de les taules de parts. Semblen dissenyades perquè els tocòlegs puguin fer la seva feina més còmodament, quan la comoditat hauria de ser per a la dona que està infantant.

En el futur, això podria canviar, si s'implantés el relaxbirth®, l'invent d'Eija Pessinen, llevadora finlandesa que ha guanyat el premi Dona Inventora Europea 2009. Com es pot veure a la foto, en el relaxbirth la dona que es posi de part no haurà de jeure incòmodament sobre una taula llisa, sinó que ho farà en un seient ergonòmic, dissenyat perquè pugui parir de manera més natural, i per fer-li més fàcil el treball del part.

En la posició horitzontal d'un part convencional, fer força per expulsar el fetus no és fàcil. Imagineu-vos que, per defecar, una persona que pateixi d'estrenyiment hagués de fer força tot estant ajaguda damunt d'una taula, L'esforç seria més gran que si fes força prement contra el seient del WC la part inferior de les natges i la part posterior i superior de les cuixes. El relaxbirth, a més de ser menys incòmode que la taula de parts, és més racional. Segurament que la gravetat també facilita la sortida del fetus.

Pessinen va treballar en aquest invent des de 2003 i tot i que la idea va ser només seva, per desenvolupar-la ha comptat amb la col·laboració de professionals de diversos àmbits: de la fisioteràpia, l'ergonomia, l'enginyeria, obstetrícia i ginecologia, l'assistència al part, la neonatologia, la infermeria. Es van provar diversos prototips fins arribar al que va ser patentat i que va fer Pessinen mereixedora del premi europeu.